Homicat
21230
single,single-post,postid-21230,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

20 Oct Homicat

20191020 homicat Sant Ignasi de Loiola

20 d’Octubre de 2019, Diumenge XXIX del temps ordinari, Lc 18, 1-8
“Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia”

Quan pensem en la pregària segurament recordem el que ens varen ensenyar de petits: pregar és demanar i donar gràcies a Déu. El cert és que solem recordar-nos més de demanar que de donar gràcies. Ho recordàvem diumenge passat amb l’evangeli dels deu leprosos dels quals només un torna per agrair Jesús la curació de la seva malaltia. L’agraïment –dèiem– ens ajuda a prendre consciència que Déu és amb nosaltres, que ens cuida. L’evangeli d’avui ens diu una cosa semblant però en relació a un altra aspecte no menys important: la insistència en la pregària. Així, la insistència ens pot ajudar a fer més forta la nostra fe. Justament el fragment acaba amb una pregunta inquietant: hi haurà fe a la terra quan Ell torni?

Com ja ens té acostumats, Jesús empra imatges i situacions quotidianes per fer-se entendre. Un jutge injust, sense entranyes, cedeix finalment davant la insistència d’una dona viuda, molt pesada. En temps de Jesús, les viudes estaven pràcticament condemnades a captar. No hi havia cap mena de pensió. Com de costum, aquí hi ha un contrast intencionat: el jutge actua en benefici propi, només per estar tranquil, no per ajudar a una persona necessitada. Per això diu amb duresa que era “una persona que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes” i també “un jutge sense entranyes” (un tema aquest que ens és tristament familiar…) La comparació final és determinant per presentar-nos el Déu-Pare, tan propi de Jesús: si una persona cruel i interessada és capaç de fer això molt més el vostre Pare del cel! Tanmateix, algú es podria preguntar: perquè hem d’insistir en la pregària si Déu ja sap el que necessitem. Doncs per nosaltres, per la nostra fe. La pregària ens ajuda més a nosaltres que a Déu per conèixer què ha de fer. Certament, Ell ja ho sap. De fet, sap millor el que ens convé que nosaltres mateixos. Quan insistim en la pregària i ho fem des de la confiança i l’esperança la nostra fe es fa més forta i més madura. I encara, ens deslliura d’un tret molt propi del nostra temps: la immediatesa. Diuen els entesos –psicòlegs, sociòlegs, teòlegs– que la nostra és la “cultura de la immediatesa”. Tot ho volem “ja i ara”. I encara més amb la tecnologia. Volem l’últim model de cotxe, de mòbil, d’ordinador. La societat de consum també ho afavoreix. Però no podem caure en una “pregària de la immediatesa”. De fet, n’hi ha que, en no obtenir el que demanen a Déu en la pregària, entren en crisi i, fins i tot, perden la fe. És una pregària interessada, instrumental, que té poca fondària, impropi d’una fe forta. Una fe madura sap esperar i confiar, malgrat no s’obtingui el que es demana, perquè priva més la confiança. És la pregària de Jesús a Getsemaní. En veure que la creu se li cau literalment al damunt, Jesús demana Déu si es pot fer d’un altra manera però acaba dient: facis la vostra voluntat. Ho diem en el Pare nostre. És la pregària més completa que tenim. Confiança, insistència, pregària, tres pilars de la nostra fe.

Xavier Moretó, rector

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari