Homicat
21223
single,single-post,postid-21223,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

13 Oct Homicat

20191013_Homilia Sant Ignasi de Loiola

13 d’Octubre de 2019, Diumenge XXVIII temps ordinari, Lc 17, 11-19
“Només aquest estranger a tornat per donar gràcies?”

L’evangeli d’avui va més enllà del que una visió senzilla i superficial ens podria donar. Això acostuma a passar amb els evangelis però en aquest cas és especialment significatiu. Inicialment podria tenir el sentit de recordar-nos la importància de ser agraïts i això és bo i convenient però al darrera d’aquest evangeli hi ha molt més. D’entrada, el fet que el que torna per donar gràcies a Jesús per la curació sigui un samarità ja és prou impactant. Els samaritans i els jueus no es feien. Els jueus els menyspreaven. De fet, això encara dura. En l’actualitat els samaritans resten aïllats i això els comporta greus problemes de malformacions ja que les relacions son entre familiars. En temps de Jesús, els samaritans fins i tot tenien el seu propi lloc de culte, al marge del Temple. En general, pels jueus, ni els samaritans ni les pagans tenien dret a la salvació. Fins i tot podríem dir que no podien creure, no en tenien capacitat. Aquesta creença els hi venia del sentir-se poble escollit, amb dret a excloure als altres pobles però, com diuen els profetes, aquest no era el sentit. L’elecció no era per excloure sinó al inrevés. Era per manifestar-se a tots els pobles. En conseqüència, que Jesús li digués al leprós que va tornar: “la teva fe t’ha salvat” deuria ser escandalós, àdhuc pels mateixos deixebles. En diverses ocasions, Jesús valora la fe dels qui no son jueus, fins i tot se n’admira. Quan es troba amb la dona que patia pèrdues de sang –és a dir, que es moria ja que per a un jueu la sang conté la vida– Jesús li diu: “dona quina fe que tens!” També era una estrangera…

Tanmateix, encara és més significativa l’actitud dels altres nou. Perquè no tornen per donar gràcies com ho va fer el samarità? Doncs perquè no calia. Fruit d’aquest “orgull religiós” de sentir-se escollit per Déu deurien pensar: “ja és el que toca, el que em mereixo per lo bon religiós que soc” És l’actitud d’un altra personatge “sobrat” de l’evangeli: el fariseu de la paràbola del fariseu i el publicà. És tan bon complidor que no necessita ni tan sols pregar. De fet no necessita ni a Déu. Ja es té a ell mateix…

En resum, tot el que sigui autosuficiència, menyspreu i orgull no és de Jesús. En canvi, tot el que vagi en la línia de la humilitat, la senzillesa, la marginació –que sovint experimenten els exclosos com el samarità– si que ho és. Recordem les benaurances: “benaurats vosaltres quan patiu persecució”, a voltes de part de la mateixa justícia. Malauradament nosaltres n’estem fent experiència darrerament. Persones perseguides i condemnades amb duresa per les seves idees. Fora bo que tinguéssim també un record per ells i elles. Son els qui ara pateixen més durament l’opressió i la injustícia.

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari