Homicat
21137
single,single-post,postid-21137,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

11 Ago Homicat

Homicat 20190811 Sant Ignasi de Loiola

Dg 11 d’Agost de 2019, Diumenge XIX temps ordinari, Lc 12, 33-48
“Vetlleu. Estigueu amb el cos cenyit i els llums encesos”

L’actitud de vetlla és fonamental en el cristià. L’evangelista Lluc ja ens ho a deixar ben clar quan posa a Jesús parlant amb aquesta contundència, fins i tot amb un cert to d’amenaça, en relació al qui no vigila. “Estigueu atents, perquè el Senyor vindrà a l’hora menys pensada!” Possiblement hi havia un excés de confiança en la seva comunitat. S’havien relaxat… Passa sovint. Els cristians sempre correm el risc d’acomodar-nos, d’instal·lar-nos en la nostra fe. Això és perillós perquè d’alguna forma amenaça un aspecte fonamental: la conversió. Si ja ho saps tot, si ja ho fas tot bé, de què convertir-se? No cal… Tanmateix, Lluc posa a Jesús parlant amb duresa però, alhora, mostrant-nos la bondat del Pare i, en conseqüència, la bondat del seu Regne. “No tingueu por, petit ramat”, “on hi ha el teu cor allà hi tindràs el teu tresor” i “tothom exigeix més al qui se li ha donat més…” Sembla una versió més amable que condemnatòria, més amorosa que castigadora, com era usual en el temps de Jesús. Ell parla en unes categories pròpies del seu temps, emprant un llenguatge apocalíptic, però, al mateix temps, ens diu que Déu és el nostre Pare, sempre disposat a perdonar-nos, sempre fidel. Potser hi ha una conversió que és fruit de l’agraïment, no de la por a la condemnació. Sembla que aquesta sigui la línia d’aquest fragment. “Com podré agrair al Senyor tot el bé que m’ha fet?” ens diu el salmista. I segueix, “alçaré el calze de la salvació, lloaré el seu nom per sempre…” Quan mirem enrere en la vida i ens adonem de tot el que hem rebut de Déu ens pot venir també la pregunta: “com pot ser que m’hagi tornat a equivocar!” És el que es deia “el temor de Déu”. Aquest no és tenir-li por a Déu. Sovint s’ha explicat malament. És el greu que sap de tornar a ofendre’l, a fer el que no vol, especialment després de reconèixer tot el que ens ha donat, el primer, la fe. Com diu avui l’autor de la Carta als Hebreus en la 2ª lectura, “gràcies a la fe…”. La fe és un do, un regal de Déu. No és mèrit nostre, no es fruit del nostre esforç ni de la nostra capacitat. Neix de la pura gratuïtat de Déu. Perquè Ell vol.

Convertir-se i, per tant, estar amatents, alerta per no tornar a caure. De l’agraïment a la conversió. També pot ser un bon testimoni en el nostre temps. Déu ens ho ha donat tot. Visquem donant-li gràcies i comportant-nos dignament.

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari