Homilia
20549
single,single-post,postid-20549,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

30 Sep Homilia

20180930_homicat

Diumenge 30 de Setembre de 2018, XXVIè de durant l’any. Mc 9, 38-48

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”

L’evangeli d’avui –i també la 2ª lectura– ens han deixat unes paraules dures. “Si la teva ma et fa caure en pecat, talla-te-la!… Si el teu ull… Treu-te’l! Evidentment no ho hem de prendre al peu de la lletra. Jesús, en el més genuí estil apocalíptic –normal en el seu temps– pretén sacsejar les consciències. El missatge és d’estar alerta, de no confiar-nos i de tallar amb tot allò que ens allunya del bé i de fer el bé… “Tothom qui doni un vas d’aigua un d’aquest petits…” Jesús és exigent. I és que com diuen els moralistes: “la moral cristiana és una moral de màxims!” No és una moral del “anar titant” com solem dir col·loquialment. Ser cristià –si més no ser un cristià o cristiana coherents– no és fàcil, especialment en el nostre món.

Tanmateix, avui el missatge fonamental de l’evangeli és un altra: alerta amb el sectarismes! Els deixebles –aquest cop per boca de Joan– li proposen a Jesús de renyar a uns “que obren miracles en el nostre nom però que no son dels nostres”, una actitud aquesta clarament sectària. Sempre que diem “aquests no son dels nostres, de la nostra corda”, en el fons estem dient que nosaltres som millors, nosaltres sí coneixem el que s’ha de fer. És el que postulen les sectes. La resposta de Jesús és directe: “qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres…” Jesús és inclusiu. No exclou sinó que integra. És tota una invitació –també per a nosaltres– a cercar i valorar el bé que fan les persones, encara que no siguin de la nostra corda o, especialment, si no son dels nostres. Tot un antídot contra el sectarisme, a voltes també present en la nostra església, entre els qui ens diem creients… fins i tot entre determinats pastors…

Fa una setmana varem celebrar la Nit de les Religions. És varen fer actes religiosos –de totes les religions– per tota la ciutat i, el que és més important, tothom hi era convidat. A Sant Ignasi també hi varem participar. Passàrem una pel·lícula sobre el tema (“London River”) i després varem fer un col·loqui. Entre nosaltres hi havien catòlics, cristians, agnòstics i musulmans. El diàleg va ser molt interessant, sobretot perquè arribàrem a la conclusió de que havíem de cercar “més el que ens uneix que el que ens separa”. Aquesta és una de les motivacions més importants pel diàleg interreligiós. La majoria de religions cerquen el bé de les persones i –en una expressió molt ignasiana– això és de Déu. La mateixa església admet que hi ha d’altres camins per arribar a Déu. No vol dir que totes les religions seguin iguals. Cadascuna té les seves característiques però totes cerquen el mateix i podem caminar i ajudar-nos els uns als altres. En una expressió de Sant Joan Pau II de la seva carta encíclica Ut Unum Sint sobre l’ecumenisme: “caminem junts vers la Veritat…”

“Tant de bo tot el poble profetitzés!” ens diu Moisès en la 1a lectura. Tots som homes i dones de Déu –aquest és el sentit més pregon de la vocació profètica–, tots clamem –i eventualment hauríem de lluitar– per un món més just. Cap de nosaltres es pot desentendre de les situacions del món. Tots lluitem per un món més just i més humà. També això és de Déu, encara que els qui ho facin no siguin dels nostres…

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari