Homicat 30 agost 2020. Sant Ignasi de Loiola
21972
single,single-post,postid-21972,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 30 agost 2020. Sant Ignasi de Loiola

01 Sep Homicat 30 agost 2020. Sant Ignasi de Loiola

20200830 Homicat Sant Ignasi de Loiola


“Si algú vol venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi”
Diumenge 30 d’Agost de 2020, 22è del temps ordinari. Mt 16, 21-27

L’evangeli d’avui és paradoxal en relació al del diumenge passat. Si aleshores veiem com Pere era capaç de fer una professió de fe ferma: “Vos sou el Messies, el Fill de Déu” ara el veiem fent tot el contrari: “això, de cap manera. No ho permetré!” Pere contradiu Jesús quan aquest li anuncia que morirà a la creu. Si llavors parla el Pere mogut per l’Esperit (“això no t’ho ha revelat cap home si no el meu Pare” li diu Jesús) ara ho fa l’home Pere i ho fa amb contundència, fins i tot podríem dir que amb una certa bel·ligerància. No oblidem que Pere era partidari de la lluita violenta contra el romans. Probablement era zelota. Anava sempre amb el punyal a la cintura… Una situació paradoxal. Del Pere que mereix ser cap de l’Església al Pere que refusa, que va contra el que Déu vol. Jesús el contradiu molt fort: “fuig d’aquí satanàs. No penses com Déu si no com els homes!” li diu amb duresa. I és que la creu no es fàcil d’acceptar…

En certa manera la reacció de Pere és molt lògica, molt humana. De ben cert que els altres deixebles hagueren dit el mateix. Després de veure –i viure– l’èxit de Jesús –tanta gent seguint-lo i Ell fent tant de bé– qui podria creure’s el que els estava dient? Com podria acabar tan malament tot allò? Al contrari. En anar a Jerusalem tot s’arreglaria. Tot el poble d’Israel es convertiria i Ell seria rei del seu Regne. Per això hi ha un moment en que els deixebles li pregunten –instigats per les seves respectives mares…– quin lloc ocuparien en el seu Regne. Però aquest no és el Regne que Jesús va venir a anunciar. El Regne de Déu passa per la creu. Per això Mateu posa l’anunci de la passió en el marc de la pujada a Jerusalem. Jesús hi va per a morir, no per a ser coronat rei! La frase de Jesús és lapidària: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi. Qui vulgui conservar la seva vida, la perdrà…”

De nou se’ns posa una mica –també a nosaltres– “entre l’espasa i la paret”: quines son les nostres creus? I encara: com les portem? Per què sense creu no hi ha cristianisme. Vivim en un món que, d’alguna manera, dissimula la creu. Fa veure que el patiment i la mort no hi son. Però és una realitat que sí hi son. Amb aquesta pandèmia que estem patint queda ben palès que això és cert. Una situació que el nostre món no sap ben bé com gestionar…

Als cristians ens toca dir que hi ha un altra manera de viure: assumir les creus i aprendre a portar-les, des de el convenciment que no estem sols. Ell és amb nosaltres. Ens ajuda a portar-les. I no de forma resignada sinó amb fermesa, fins i tot podríem dir que amb dignitat. Com Jesús que decideix anar a Jerusalem amb pas ferm, malgrat els avisos dels deixebles –aquest cop amb més realisme que abans– de que estan conspirant contra d’Ell, que a Jerusalem el mataran…

Jesús assumeix la seva missió i la du a terme fins al final, confiant. I l’èxit vindrà però no com els deixebles esperaven. És el misteri de mort i resurrecció que celebrem contínuament. En fer l’experiència de Pasqua els deixebles també ho entendran i acceptaran la missió d’anar pel món anunciant que Ell ha ressuscitat, que ha guanyat. Ho sabrem fer també nosaltres?

Xavier Moretó, rector.

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 10:43h, 02 septiembre Responder

    Cruz y cruces para abrazarnos a ellas creo que no van a faltarnos., Pero me parece que no rechazamos la invitación de Nuestro Señor, si procuramos desembarazarnos antes de aquellas que nosotros mismos nos hemos creado. Quiero decir, que cuanto más contenido tengamos, nuestro amor propio, nuestro orgullo, nuestra impaciencia etc. menos propensos seremos a sentir agravios e incomodidades en nuestro entorno.
    He visto en el Catecismo, lo que podría ser un programa eficaz para librarnos de unas cuantas cruces de esas.
    Si cultivamos las tres virtudes teologales, las cuatro cardinales, si acogemos los siete dones del Espíritu Santo, y recogemos sus doce frutos, si practicamos las catorce obras de misericordia, siete espirituales y siete corporales, si evitamos los siete pecados capitales y meditamos sobre los cuatro Novísimos, me parece que nos evitaríamos muchos dolores y desventuras que ahora nos parecen cruces para llevar.
    Confieso que hacía tiempo que no repasaba esta lista que he expuesto, pero resulta interesante pensar sobre lo que aprendimos en su día como loritos, sin saber bien lo que decíamos.
    Y ahora aun nos quedarán las otras cruces, las serias, las que podemos elegir entre llevar con quejas y tristeza o con amor y sabiendo que Jesús, Siervo Doliente, nos va abriendo el camino.
    Nunca nos faltará la fortaleza para soportarlas si se lo pedimos al Señor con fe, con esperanza y con insistencia. Así sea.
    G.L.

Escriu el teu comentari