Homilia
20453
single,single-post,postid-20453,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

29 Jul Homilia

201807229 homicat

Diumenge 29 de Juliol de 2018, XVII de durant l’any. Jn 6,1-15

I en repartia tant com en volien…

El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos té un ressò molt clar de comunitat al voltant de l’eucaristia. De ben segur que els primers cristians –a qui en principi anava adreçat l’evangeli– enteníem molt bé el seu sentit. L’evangelista Joan (que en el seu evangeli omet el relat de l’eucaristia ja que el dona per suposat) posa en boca de Jesús les mateixes paraules del Sant Sopar: “i va prendre el pa, el beneí i els el donà…” És el miracle de la sobreabundància: “en repartia tant com en volien…” i de la universalitat: “i n’ompliren dotze coves…” en una referència molt clara a les dotze tribus d’Israel, és a dir, a tot el món.

Tanmateix Jesús aconsegueix un altra cosa tant important com el miracle en si: el compartir. Per uns moments la gent estava els uns pels altres, sobretot davant la necessitat del qui tens al costat. Jesús aconsegueix que el qui en té més doni al qui no en té i això dona una gran felicitat. “Fa més feliç donar que rebre” posa l’evangelista Lluc en boca de Jesús en els Fets dels Apòstols. Varen descobrir la felicitat del compartir. A més estaven bé (Joan ens posa una visió un tant idíl·lica, amb Jesús dalt la muntanya i tots asseguts a l’herba) L’actitud compassiva de Jesús –que ja veiem el diumenge passat– es contagia a tota la gent, una gran multitud. Un missatge aquest d’una gran actualitat, també per a nosaltres.

Quan sabem viure aquesta joia del compartir, de no estar només per les nostres coses –un missatge molt del nostre temps–, i sense esperar-ne cap benefici, només el de fer el bé, llavors –com ens diu el profeta Isaïes– neix una llum dins nostre. Des de l’eucaristia som cridats a obrar així. És important adonar-nos d’això i viure-ho, cercar la novetat que ens ve de Jesús, deixar que ell visqui en nosaltres –com també dèiem els darrers diumenges– i que ens transformi. L’eucaristia ens configura, és a dir, ens fa cada cop més semblants al Crist. Aquest és un aspecte que els cristians sempre hem de vigilar per no caure en el costum, en trobar “normal” rebre l’eucaristia. Hi ha actes que per repetició poden perdre el seu sentit. L’eucaristia de normal no en té res! Sempre hauria de ser un fet cabdal, extraordinari. És “penyora de de vida eterna”, anticipació del que esperem…

Al final de l’evangeli d’avui se’ns deixa una pregunta definitiva: no serà el qui esperem? És una pregunta que apunta directament a la professió de fe de la comunitat. D’alguna forma ens remet a un altra afirmació que també surt dels seus seguidors: “res d’això podria fer si Déu no estigués amb Ell…” Aquesta és també la nostra professió de fe i ha de ser el nostre testimoni. Ell és el centre de la nostra vida, la resposta que esperàvem i pot ser també la resposta de tants que busquen un sentit per a les seves vides.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari