Homicat
21078
single,single-post,postid-21078,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

16 Jun Homicat

20190616_Homicat Sant Ignasi de Loiola

Dg 16 de Juny de 2019, Diumenge de la Trinitat, Jn 16, 12-15
“Tot allò que és del Pare és meu i de l’Esperit…”

Celebrem la festa de la Santíssima Trinitat. D’alguna manera és la culminació de tot el que recentment hem celebrat: la Pasqua. Si diumenge passat acabàvem el temps pasqual amb la festa de la Pentecosta, l’efusió de l’Esperit sobre nosaltres, avui celebrem directament la nostra fe. Perquè la fe és trinitària. Fa referència al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. És tan important que sempre comencem i acabem així les nostres celebracions, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. I el dia del nostre baptisme ens van batejar “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Malgrat no deixa de ser un misteri, és a dir, una realitat que ens depassa, que va molt més enllà del que podem entendre, només accessible per la fe, en lloc d’allunyar-nos de Déu ens hi apropa… Tota una paradoxa. No és l’únic Misteri que ens ocupa als cristians. També parlem del Misteri de l’eucaristia, Misteri de la mort i resurrecció de Jesús, i també, malgrat els seus defectes, Misteri de l’Església… El Concili Vaticà II en diu que també l’Església és Misteri. Encara més, és sagrament, és a dir, un signe visible d’una realitat que no veiem. L’Església, “sagrament universal de salvació”, ens diu el Concili.

Quan pensem en Déu-Pare ens ve a la memòria la creació del llibre del Gènesi (i potser també alguna imatge de Déu com un home gran, amb barba i cabell blancs. Però això ja forma part de l’imaginari col·lectiu… Tanmateix, també pensem en Jesús anomenant Déu com a Pare. Tota una revolució –per no dir un escàndol– en el seu temps. Els jueus no s’atrevien ni tan sols a pronunciar el nom de Déu. Li deien Jahvè, que en hebreu vol dir “el qui és”. Quan Moisès, davant la visió de la bardissa que no es consumia, pregunta a Déu qui és, Ell respon “jo soc el qui soc”. Però Jesús li diu Pare a Déu i així ens convida a tenir una relació de fraternitat amb Ell. Sant Pau, en la 2ª lectura d’avui, evoca aquesta fraternitat dient que és com la que té el pare amb el fill, que, de tant en tant, el reprèn, pel seu bé, perquè l’estima. Déu nido quin canvi!

Quan pensem en Déu-Fill ho fem directament en Jesús. Ell és el rostre –la icona– de Déu enmig nostre. Els evangelis ens donen uns elements molt interessants en aquest sentit. La gent, en veure les coses que feia Jesús –els seus signes– deien: “res de tot això podria fer si Déu no estigués amb Ell”. L’evangelista Joan –el més “abusarat” dels quatre– s’atreveix a dir que Ell és el Fill de Déu. Un altra escàndol. La nostra fe ens diu que Déu ens parlà directament per Jesús. Ja no necessitem ningú més. Ell és l’únic mitjancer, l’únic sacerdot, ens diu l’autor de la Carta als Cristians Hebreus. Amb Ell ha començat un temps nou.

Quan pensem en l’Esperit ho fem d’una presència, la de Déu en nosaltres. És l’Esperit el qui fa possible que creguem. Fins i tot la pregària és fruit del mateix Esperit que prega –“gemega”, diu Pau– en nosaltres. “Jo seré sempre amb vosaltres” els diu Jesús als seus deixebles. “No tingueu por”. Per l’Esperit, Ell és amb nosaltres.

El Misteri de la Trinitat ens apropa a Déu, un Déu-fraternitat, un Déu-proper (fins i tot gelós, ens diuen els textos de l’AT), un Déu-comunió.

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari