Homicat 22 setembre 2020 Sant Ignasi de Loiola
22037
single,single-post,postid-22037,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 22 setembre 2020 Sant Ignasi de Loiola

20 Sep Homicat 22 setembre 2020 Sant Ignasi de Loiola

20200920 Homicat Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 20 de Setembre de 2020, 25è del temps ordinari. Mt 20, 1-16
Tens enveja perquè jo soc generós?”

L’homilia d’avui parla de la generositat, un camí per entendre una mica més com és Déu

La paràbola d’avui és una d’aquelles que ens posa a prova. La situació que descriu posa a prova la nostra lògica humana i fins i tot ens pot enlairar, si més no indignar una mica. Com pot ser que un propietari pugui pagar el mateix a un treballador que hagi treballat només una hora i a un altra que ho hagi fet tot el dia? L’evangelista Mateu, per fer més evident encara la injustícia, diu: “suportant el pes de la jornada i la calor”. No és just. Qualsevol membre de la patronal protestaria enlairat: no hi ha dret! I tindria raó. Però és que se’ns està parlant d’un altra justícia, d’un altra manera de fer, la de Déu. Perquè –com sempre en els evangelis– res és el que aparenta ser. La vinya és el Regne, el propietari és Déu, els treballadors som nosaltres… Déu fa les coses d’un altra manera. Ja ens ho ha dit Isaïes en la 1ª lectura, tot preparant-nos per a l’evangeli: “els meus camins no son els vostres”. Però quins son aquests camins, quin aquest estil que no acaba de quadrar amb el nostre?

Déu és guia per l’amor. Ja ho deia Fréré Roger, el fundador de Taizé: “Déu només pot estimar”. “Tens enveja perquè soc generós?” li diu el propietari de la vinya al treballador que remuga. Aquí està la clau. Déu només vol el nostre bé. Això és el que xoca amb el nostre món. La paràbola ens parla de gratuïtat, no d’esforç ni mèrits. En un món tan competitiu, que busca sempre els primers llocs, que dona tanta importància a l’esforç i a la capacitat, aquestes paraules sobten. La paràbola acaba amb la famosa cita de Jesús: “els últims seran els primers” Escandalós.

Podria ser que el context fos d’observança. Els jueus –la comunitat de Mateu ho era– tenien molt present tots els manaments de la Llei. D’alguna manera estava estesa la creença que “si ho fas tot, si ho compleixes tot com està manat, ja estàs salvat” I encara pitjor: “Déu t’ho deu…” Però la gratuïtat és tot al contrari. D’entrada, la fe no és mèrit nostre. És un do. Tampoc creiem perquè siguem millors, ni més capaços, ni més preparats. La perspectiva és totalment oposada. Per això, quan més siguem capaços de superar els nostres prejudicis humans en intentar entendre aquesta i d’altres paràboles –com la del Fill Pròdig, per exemple, central en el missatge de Jesús– més capaços serem d’entrar en la dinàmica de Déu i, alhora, més podrem transmetre també nosaltres el do rebut. Per què la fe s’ha de transmetre. Això si que depèn de nosaltres…

Xavier Moretó, rector.

Tags:
1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 19:09h, 22 septiembre Responder

    Poco se puede añadir a la homilía anterior. Para mí, inmejorable, ¡y me he entretenido leyendo comentarios diversos de este pasaje del evangelio.!
    Pero sí que quiero hacer notar que esta parábola viene a ser, por una feliz coincidencia, la respuesta a un comentario anterior con motivo del fallecimiento del Pare Manel.
    Si el don de Dios es pura bondad y gratuidad, si sus criterios no son los nuestros, aún queda esperanza para los que los que se presenten con las manos vacías, con escasos, merecimientos. Uno de los comentaristas citados, lo decía así:
    “¿Qué podríamos esperar, si se pagara la recompensa según nuestro rendimiento? ¡Qué esperanza puede tener ahora quien crea que Dios también puede proceder con él por bondad y que no tiene que proceder por justicia!” (EL Nuevo Testamento y su mensaje, Ed. Herder, W. Trilling et alt.).

    G.L.

Escriu el teu comentari