Homilia
20428
single,single-post,postid-20428,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

22 Jul Homilia

20180722 homicat

Diumenge 22 de Juliol de 2018, XVI de durant l’any. Mc 6, 30-34

“Se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor…”

Aquest diumenge se’ns dona una nova ocasió per conèixer una mica més Jesús i contemplar la seva manera de fer. Tanmateix, el més important és identificar-nos amb Ell, fer com Ell feia, encara més, deixar que Ell visqui en nosaltres. Seguim una persona, Jesús viu enmig nostre. Avui Jesús és compadeix –és a dir, pateix amb el qui pateix– i això li fa canviar els seus plans i, de retruc, els dels deixebles…

L’escena no deixa de ser divertida: Jesús i els seus deixebles volen descansar una mica, pugen a la barca per marxar a un lloc un xic apartat però, vet a qui que la gent se’n adona i el segueix per la vora del llac fins a l’altra riba… En arribar Jesús i els deixebles en la barca tothom l’està esperant. L’evangelista Marc ja ens avança que era tanta la gent que el seguia que no tenia ni temps per menjar.

Jesús no acomiada la gent quan arriba amb la barca. Potser nosaltres ho haguérem fet. “Veniu demà i us atendrem” Quans cops ho hem dit en les comunitats, especialment els mossens. “Mireu l’horari de despatx, està a la porta”. Val a dir que certament és necessària una organització i també un temps de descans. Ara estem de vacances, també en les parròquies. Els descansos –com els recessos– son molt recomanables per tal de recomençar de nou l’activitat amb noves energies però… Jesús no fa descans, malgrat que potser li feia falta… La diferència està en la compassió: “eren com ovelles sense pastor”. Podríem dir que el pot més el cor que les raons. I Jesús no va fer una estona d’instrucció per sortir del pas sinó que “els instruïa llargament” ens diu Marc.

Aquesta manera de fer de Jesús ens pot resultar molt il·luminadora, no només en el nostre seguiment cristià sinó particularment de cara al nostre testimoni. Jesús sap sortir d’ell mateix per donar-se, renuncia a la seva comoditat per tal d’ajudar al necessitat i no espera res a canvi. Només fer el bé a les persones. “Se’l coneixia com un home que feia el bé”, ens diuen els evangelis. És important dir clarament què el món no predica això. En la nostra societat, fer un favor a un altra suposa, en molts casos, que algun dia te’l hagin de tornar –el que popularment es diu “cobrar-s’ho”– o, com cada cop més s’estén pels llibres i consells d’auto ajuda, que ajudar l’altra et suposi un benefici personal. També cal dir clarament que això no és cristià. Els qui ajuden als altres per sentir-se millor, més realitzats o cercant obtenir un “subidón” d’autoestima no haurien d’estar en les parròquies. No ajudem a les persones per obtenir un benefici personal. Això no només aniria contra l’essència del donar-se cristià –la compassió d’abans de Jesús– sinó que seria utilitzar a les persones. Seria molt més greu…

Finalment, cal fer esment de la conseqüència que té aquesta actitud de Jesús en vers el nostre testimoniatge. Quan la gent veu el que fem els cristians pels més pobres i que ho fem sense obtenir-ne res a canvi –per exemple, sense cobrar, una cosa que sempre sorprèn a la gent, sobretot els nou vinguts– llavors estem donant un testimoni que queda per sempre. De fet amb aquesta actitud estem mostrant el rostre de Jesús i això és tan important com el menjar i la roba que donem. Aquesta Església sí que arriba a les persones, és més, convida a fer el mateix. Ens diuen els evangelis que Jesús anunciava el Regne amb signes i paraules. També aquesta actitud de donar-se sense reserves és un signe i als cristians ens toca mostrar-lo enmig del nostre món. Aquesta és la nostra llum.

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari