HOMICAT 2020
21331
page,page-id-21331,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2020

HOMICAT 2020
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Dg 15 de Novembre de 2020, 33è del temps ordinari. Mt 15, 14-30

20201115 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

L’homilia d’avui ens parla del do de la fe: un regal pel servei
“Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança”

 

A mesura que ens anem apropant al final de l’any litúrgic –el proper diumenge celebrem Crist Rei, l’últim diumenge. El següent ja serà 1er d’advent– les lectures ens recorden aspectes molt fonamentals de la nostra fe. El to és una mica tremendista, apocalíptic. Tanmateix no se’ns vol posar “por al cor”. Se’ns vol recordar d’una manera directa que hem d’estar a punt, que hem de ser previsors –l’evangeli de les deu noies del diumenge passat– i, en l’evangeli d’avui, que cal fer que els nostres dons donin fruit, que no els podem amagar. Com ens diu l’apòstol Jaume en la seva 1ª carta: “al final de la vida se’ns examinarà en l’amor”. D’alguna manera se’ns dirà; “què n’has fet dels dons que has rebut?” “T’ho has guardat per a tu –ho has enterrat sota terra– o has estat capaç de donar-lo?”

 

El primer do que hem rebut és la mateixa fe. Si creiem no és per mèrit nostre o per què siguem millors, més intel·ligents o més guapos/pas. Si tenim fe és per pura gratuïtat de Déu. Aquesta és una dada que cal recordar, sobretot en un món com el nostre, tan competitiu. Quan prenem consciència d’aquest regal la primera reacció hauria de ser donar-ne gràcies. És l’actitud del leprós de l’evangeli que en veure que ha estat curat per Jesús torna per donar-ne gràcies. En canvi, els altres nou no ho fan. “No eren deu els qui han estat curats?” li pregunta Jesús. Els qui no tornen ho troben normal, fins i tot creuen que els hi correspon. Però el qui torna s’adona que ha estat un regal, un do, totalment immerescut, i n’està agraït.

 

Però la segona reacció hauria de ser no acontentar-se i prou sinó fer que aquest do doni fruit, especialment de cara als altres. Aquest “sortir d’un mateix”, de la pròpia comoditat, per tal de servir (i sense esperar res a canvi). Aquesta és l’actitud que Jesús tingué tota la vida. D’alguna manera estava més pendent dels altres que d’ell mateix, especialment quan veia algú necessitat. Els dons que hem rebut els posem al servei dels altres.

 

Sant Pau, dels dons en diu carismes. Cadascú té els seus. Uns per estar amb els infants, d’altres amb els joves o amb els més grans, o amb els malalts… o per presidir. També el sacerdoci és un carisma. És el del pastor, el que va al davant de la comunitat, i per estar al seu servei (i no per creure’s superior…) Els carismes –diu Pau– edifiquen la comunitat.

 

Tot un referent per la vivència de la fe, tant personal com comunitària. Una realitat que cal tenir present durant tot l’any.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Dg 8 de Novembre de 2020, 31è del temps ordinari. Mt 25, 1-13

20201108 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

L’homilia d’avui ens parla de l’actitud de vetlla, bàsica en el cristià
“L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l!”

 

L’evangeli d’aquest diumenge és un d’aquells evangelis que te el risc de interpretar una cosa que no és, si més no de fer-se una pregunta inadequada. L’escena és coneguda. Unes noies esperen que vingui el nuvi. Ho fan amb unes llànties. Era la costum de l’època. El cas és que el nuvi triga –aquí acostuma a ser la núvia la que sempre fa tard– i els hi ve son. Totes s’adormen esperant-lo. Pel que sembla unes son previsores i es porten una ampolleta “extra” d’oli mentre que les altres no. La tardança les fa patir. “Tindrem prou oli quan arribi el nuvi?” Llavors les no-previsores –desassenyades diu l’evangeli– els hi diuen a les altres: “deixeu-nos una mica d’oli del vostre”. I aquí ve la pregunta: “no els hi podien haver donat un mica del seu?” i aquesta no és la qüestió. Una pregunta que ens pot fer mal-interpretar la paràbola. No es tracta d’un problema de insolidaritat. El missatge és un altra. El centre està en la previsió, no en la poca solidaritat. Ser previsors, estar preparats, ben disposats, a punt. Per això el fragment acaba dient: “vetlleu, per què no sabeu ni el dia ni l’hora”. I d’aquí un altra pregunta –aquesta més adient–: què vol dir estar a punt en la nostra vida cristiana?

 

Hi ha moltes coses que podem fer per estar a punt: informar-se, formar-se, escoltar, observar. Una manera de estar ben disposats/ades pot ser mitjançant la pregària. Dedicar un temps a la pregària personal ens pot ajudar a estar a punt. Pregar és molt més que demanar i donar gràcies com ens ensenyaren de petits. Pregar és entrar en comunió amb Déu. Jesús mateix hi dedicava molta estona a la pregària. Els evangelis ens diuen que, a voltes, pregava –tot sol i en un lloc apartat– tota la nit, sobretot abans dels moments importants, com, per exemple, l’elecció dels dotze… I és que la pregària pot esdevenir un lloc de discerniment, un espai per conèixer què hem de fer i quan ho hem de fer…

 

L’actitud de vetlla és bàsica. És la que ens permet, no només estar a punt sinó també al dia, actualitzats. I de l’actualització al canvi. Si s’escau hem d’estar disposats a canviar per millorar, per ser més fidels. És la conversió, tan típica del cristià.

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 1 de Novembre de 2020, Diada de Tots Sants. Mt 5, 1-12
20201101 Homicat Sant Ignasi de Loiola

La nostra esperança: un cel nou i una terra nova
“Vaig veure una multitud tan gran que no els podia ni comptar!”

 

Celebrem la festa de Tots Sants, una de les festes més grans de l’església. La raó és molt senzilla: celebrem la realitat més important dels cristià, la resurrecció. I en recordar tots els nostres sants també tenim presents els nostres difunts. Tot i que la festa de difunts és l’endemà, la realitat és la mateixa. També ells son amb Déu. Per això també és adient fer una visita als nostres cementiris en aquest dia. De forma molt significativa, quan durant tot l’any el cementiri esdevé un lloc fred i trist, per Tots Sants s’omple de flors. Aquesta és la nostra fe.

 

Les lectures d’avui també son molt significatives. La primera, del llibre de l’Apocalipsi, ens parla d’una nova realitat: la Jerusalem celestial. Aquest llibre, més que per fer pel·lícules de la fi del món, és un llibre adreçat a comunitats perseguides. Les set esglésies de l’Apocalipsi son set comunitats martirials, que estan donant la vida. En aquest context valia la pena escriure un llibre adreçat a aquestes comunitats per tal de donar-los ànims. Us espera la vida per sempre! Aquest llibre acaba amb un crit contundent: “Veniu Senyor Jesús”, el maranatà en arameu.

 

Però el text més definitiu és el de l’evangeli: les benaurances. “Feliços els pobres en l’esperit…, feliços els humils…, feliços els qui passen fam…” Dit així semblaria que Jesús lloa la pobresa i el patiment però la segona part de cada benaurança ho deixa clar: “…per què ells veuran Déu, “…per què quedaran saciats”, “…per què Déu els compadirà”. Déu és a prop dels qui pateixen. Si cerques Déu en el patiment el trobaràs. Un missatge de molta actualitat. I també dels perseguits. “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran i perseguiran…” I és que els evangelis també s’adrecen a comunitats perseguides.

 

Com ens diu Sant Pau: “ja viviu com a ressuscitats!” i “vivim anticipadament el que esperem”. Tota una pauta a seguir en el nostre ser cristià. I és que també nosaltres, com els primers cristians, hem de donar testimoni de la nostra fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Dg 25 d’Octubre de 2020, 30è del temps ordinari. Mt 22, 34-40

20201025 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

L’homilia d’avui ens mostra que hem d’estimar als altres com a un mateix. Tot un repte!
“Estima Déu… i als altres com a tu mateix”

 

Aquest diumenge, l’evangeli té un estil molt semblant al del diumenge passat. Sembla com si Mateu vulgui “reblar el clau” sobre les qüestions més importants de la nostra fe. Així, si fa una setmana, Jesús posava les coses en el seu lloc pel que fa a Déu i el Cèsar –deixant, tot de passada, en vergonyosa evidència als qui li buscaven raons–, ara no s’està de donar-los un altra lliçó. Tanmateix, aquest cop, és una qüestió molt més fonamental. Es tracta del centre de la seva fe, el seu credo, el que els jueus anomenaven el “shemà”:  “Escolta Israel: el Senyor és el teu Déu. Estima’l amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot el pensament…” Els jueus el portaven escrit i sempre a sobre. Encara ara, els més observants, ho fan així. Però Jesús hi afegeix una frase cabdal, que, com li és propi, ho capgira tot: “i als altres com a tu mateix…” Com és diu popularment: “just a la fusta!” I també, com diuen els castellans: “allí les duele!”.

 

Com hem anat veient aquests darrers diumenges, Jesús polemitza amb tota una sèrie de persones –els fariseus i saduceus– que es sentien molt segures de la seva fe i de la seva elecció. Aquesta seguretat els legitimava –segons ells– a anar pel món donant lliçons –encara que ells no complissin el que deien. Per això Jesús els acusa de hipòcrites– i, el que és més greu, amb dret a excloure als altres, especialment als més pobres: malalts, publicans, prostitutes… Jesús es revela i ho denuncia. Igual que els profetes, no se’n pot estar! Avui aquesta denúncia toca directament al “moll de l’ós”, el centre de la seva fe i els torna a deixar descol·locats. Perquè dir a persones que s’estimen tant el que és seu –i a elles mateixes– que han d’estimar de la mateixa manera l’altra és una autèntica bomba. L’evangelista Joan ho diu clarament en la seva 1ª carta: “no pots dir que estimes Déu si no estimes al teu germà…”

 

Estimar l’altra com a tu mateix, encara que no pensi igual que tu, encara que sigui diferent i, el que és més gros, encara que et perjudiqui i et faci mal… D’aquí es desprèn un dels preceptes més bàsics del cristià i que ens ve directament de Jesús: perdonar als enemics. Un precepte que al món li costa d’entendre… i, pel que es veu, als més “observants” també…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 18 d’Octubre de 2020, 29è del temps ordinari. Mt 22, 15-21

20201018 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

L’homilia d’avui ens diu: Deixeu a Déu ser Déu!
“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar…”

 

La controvèrsia que Jesús té amb els fariseus ens ajuda, en gran mesura, a centrar les coses. Aquest és el cas de l’evangeli d’avui. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” els diu Jesús als qui el preguntaven. Mateu ens diu que ho feien insidiosament, per sorprendre’l en una resposta que el pogués acusar. La resposta de Jesús de ben segur que els va deixar descol·locats. Podríem dir que va ser una resposta salomònica. No podien acusar-lo de rebel·lió per no pagar l’impost ni de col·laborar amb el poder repressor per voler pagar-lo. I és que la resposta de Jesús va molt més enllà i els posa en evidència davant tothom perquè toca als fonament de la seva fe i de la nostra…

 

Aquesta resposta sovint s’ha interpretat com un dilema entre política i religió, fins i tot dient que per això els cristians no ens hem de ficar en política. Res a veure. Entre d’altres coses, en temps de Jesús era impensable fer aquesta separació. Política i religió anaven sempre juntes. El Papa Francesc, preguntat sobre això, respon: “i tant que els cristians han de fer política! És més, pot ser una manera d’exercir la caritat…” I és que Jesús no s’està de implicar-se en la realitat del seu temps. Quan es posa del costat dels més pobres, quan denuncia directament la injustícia i el no respectar a les persones, podríem dir que també fa política. Jesús “se la juga” pels més pobres. D’això no hi ha cap dubte. Llavors qui és el sentit de la frase?

 

Hi ha dos aspectes que s’han de tenir en compte: l’emperador era adorat com un déu –i així sortia en les monedes– i, en segon lloc, els jueus no podien ni tan sols tocar una moneda romana. Per tant, en presentar-li la moneda, estan cometent un doble error: queden impurs per tocar-la (per això el Temple tenia moneda pròpia) i, encara més greu, comparen Déu amb l’emperador, els posen al mateix nivell! Per això Jesús els acusa de hipòcrites. Per tal d’acusar-lo no els importa transgredir la seva mateixa fe, els seus propis manaments. Jesús els hi ve a dir: no podeu posar Déu al mateix nivell de l’emperador. Deixeu a Déu ser Déu! Posem les coses en el seu lloc: Déu és molt més gran!

 

Tota una acusació de infidelitat envers al seu propi Déu, el Déu d’Israel. A més d’un li deurien sortir els colors…

 

Xavier Moretó, rector

Dg 11 d’Octubre de 2020, 28è del temps ordinari. Mt 22, 1-14

20201011 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

L’homilia d’avui ens parla del regne de Déu, una festa de noces
“Convideu a la festa tothom qui trobeu…”

 

En l’evangeli d’avui, tornem a “escoltar” el regne en termes comparatius. Així, si en els tres darrers diumenges el regne era la vinya, ara és un banquet de noces. Tanmateix, no és qualsevol boda. És la del fill del rei! Les bodes ens parlen d’alegria, de joia, de festa però la del fill és molt més. Tot el poble en va plena. Implica tothom, més encara, tothom hi és convidat. De tota manera, aquesta circumstància no ve motivada ben bé per la festa, per la celebració, si no per què els convidats no hi ha volgut anar… Sorprenent. L’un tenia un assumpte, l’altre no tenia temps… Excuses que ens han de sonar una mica. Anem tan atrafegats, amb tantes coses! Així, la invitació universal ve de l’enuig del rei en veure que no volen venir. “No se’l mereixen!” diu el rei als seus servents. Llavors surt la petició expressa: “aneu i convideu a tothom qui trobeu!” I l‘evangelista ens diu que “convidaren a tothom, bons i dolents”. I així omplirem la sala de convidats…

 

El regne, una festa. A voltes, els cristians oblidem aquesta condició. Se’ns veu massa capficats, massa compungits. Si la nostra fe no ens ha de portar a testimoniar-la de manera alegre i entusiasta hauríem de pensar seriosament quina és la nostra vivència. Evangeli vol dir bona notícia. Com podem convidar ningú al banquet de noces si no ho fem amb joia!

 

Tanmateix, el regne-boda comporta també una responsabilitat. La fe és un do, certament. No depèn de la nostra capacitat o competència o esforç. Però l’hem de fer fructificar, ha de donar fruits. “Al final de la vida sens examinarà en l’amor” ens diu l’apòstol Jaume en la seva 1ª carta. D’alguna manera se’ns dirà: què n’has fet del do que se t’ha donat? Llavors serà el moment de veure si portem el vestit adequat, el de festa, o no…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 4 d’octubre de de 2020, 27è del temps ordinari. Mt 21, 33-43

20201004 Homicat Sant Ignasi de Loiola


“El regne us serà pres i donat a un poble que el faci fructificar”
L’homilia d’avui ens parla de que el regne que Jesús anunciava està en nosaltres i en la nostra manera de fer.

 

Aquest ja és el tercer diumenge que escoltem a Jesús referir-se al Regne en termes de “la vinya”. Però si els altres diumenges hi veiem un to més alliçonador –especialment adreçat als fariseus i les autoritats religioses– ara les paraules de Jesús prenen un to clarament de denúncia i adreçada a tot el poble. No és només dir que “les prostitutes i els publicans us passaran davant” –que ja és prou contundent– si no que ara els hi prediu que el regne els serà pres… Ells que n’eren tan gelosos –fruit de l’elecció de Déu des de els temps de Moisès–, segons Jesús, es quedaran sense res i d’altres pobles –els qui els jueus descartaven– se’n faran càrrec. Demolidor.

 

I és que el Regne no és possessió de ningú. Jesús va començar a predicar dient: “el Regne de Déu és en vosaltres, el Regne és enmig vostre”. El Regne que Jesús anunciava no és un estat, un territori, uns privilegis o una elecció. El Regne és manifesta en una manera de ser, en un tarannà. Ho hem vist aquests darrers diumenges: la gratuïtat, la fraternitat, l’amor, la veracitat, la senzillesa, la humilitat… Tot el contrari de l’orgull, l’exclusió, el menyspreu, la superioritat, la seguretat del compliment… Els valors del regne son les benaurances.

 

Tanmateix, aquesta predicció tan contundent adopta un to més greu encara en el relat de la paràbola. Per què el fill que el propietari de la vinya envia i que és assassinat és Jesús mateix. “L’agafaren, el dugueren fora de la vinya i el mataren”. És el que li va passar a Ell. Els membres de la comunitat de Mateu a qui va adreçada la paràbola ho deurien entendre de seguida. És el poble d’Israel qui el va matar. L’elecció es torna contra ells i Déu els hi pren la vinya –és a dir, el Regne– i el dona a d’altres pobles. És com dir que Déu trenca l’aliança feta amb el seu poble. Ell –Jesús– serà la nova aliança.

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 27 de Setembre de 2020, 26è del temps ordinari. Mt 21, 28-32

20200927 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Els publicans i les dones públiques us passaran al davant…”
L’homilia d’avui ens parla de que si busquem seguretat en la fe pot ser un obstacle

 

Ja és el segon diumenge en que escoltem Jesús parlant del Regne en termes de la vinya. Com és habitual en Ell es serveix de elements usuals en el seu temps. Les vinyes sovintejaven en el seu ambient, les veien cada dia. Però si el diumenge passat escoltàvem el relat del propietari que llogava jornalers i els pagava el mateix tant si havien treballat tot el dia com si només ho havien fet durant una hora –una gran injustícia laboral– ara se’ns posa el cas de dos fills de l’amo de la vinya. Un diu que hi anirà però no ho fa. En canvi el segon diu que no però, al final, es penedeix i hi va. En ambdós cassos “el regne” posa al descobert maneres de fer que son i que no son de Déu. Recordem que el propietari –i les seves actituds– ens parlen de Déu… L’actitud justiciera –segons la justícia dels homes– i la falsedat son els errors. Però l’evangeli d’aquest diumenge va una mica més lluny. Té una punta: la denúncia.

 

Jesús, ja ho sabem, tenia un conflicte amb els fariseus més observants i, en un estil genuïnament profètic, els posa en evidència. Ho fa directament, amb tota claredat, i l’evangeli d’avui és un d’aquests casos. “Us dic amb que els publicans i les prostitutes us passaran davant…” Déu ni do! Aquestes paraules deurien causar un bon enrenou. Publicans i prostitutes eren pecadors/pecadores, sense cap possibilitat de salvació. Millor no apropar-s’hi! Jesús, no només s’hi apropa i va a casa seva –vegis Mateu, cobrador d’impostos i pecador– si no que els posa com exemple. Què hi veu Jesús en ells? Doncs la humilitat, el penediment, la conversió. Tot allò que els més observants no tenen. Els seus prejudicis, les seves “seguretats”, els son un obstacle per entrar a la vinya, és a dir, el Regne. I queden fora…

 

Tot un missatge per cadascun de nosaltres i també per a les comunitats cristianes. “No us sentiu massa satisfets” en diu Pau en una de les seves cartes. Certament, si això és el que busquem en la fe no hem estès de què ens parlava Jesús en anunciar el Regne. No creiem per sentir-nos millors, més tranquils i satisfets –i menys encara millors que els altres– si no per viure i donar vida al voltant nostre. El seguim a Ell, ens fiem d’Ell i acceptem la missió que ens encarrega: aneu i anuncieu la bona nova, de paraula i d’obra.

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 20 de Setembre de 2020, 25è del temps ordinari. Mt 20, 1-16

20200920 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Tens enveja perquè jo soc generós?”
L’homilia d’avui ens parla de la generositat, un camí per entendre una mica més com és Déu.

 

La paràbola d’avui és una d’aquelles que ens posa a prova. La situació que descriu posa a prova la nostra lògica humana i fins i tot ens pot enlairar, si més no indignar una mica. Com pot ser que un propietari pugui pagar el mateix a un treballador que hagi treballat només una hora i a un altra que ho hagi fet tot el dia? L’evangelista Mateu, per fer més evident encara la injustícia, diu: “suportant el pes de la jornada i la calor”. No és just. Qualsevol membre de la patronal protestaria enlairat: no hi ha dret! I tindria raó. Però és que se’ns està parlant d’un altra justícia, d’un altra manera de fer, la de Déu. Perquè –com sempre en els evangelis– res és el que aparenta ser. La vinya és el Regne, el propietari és Déu, els treballadors som nosaltres… Déu fa les coses d’un altra manera. Ja ens ho ha dit Isaïes en la 1ª lectura, tot preparant-nos per a l’evangeli: “els meus camins no son els vostres”. Però quins son aquests camins, quin aquest estil que no acaba de quadrar amb el nostre?

 

Déu és guia per l’amor. Ja ho deia Fréré Roger, el fundador de Taizé: “Déu només pot estimar”. “Tens enveja perquè soc generós?” li diu el propietari de la vinya al treballador que remuga. Aquí està la clau. Déu només vol el nostre bé. Això és el que xoca amb el nostre món. La paràbola ens parla de gratuïtat, no d’esforç ni mèrits. En un món tan competitiu, que busca sempre els primers llocs, que dona tanta importància a l’esforç i a la capacitat, aquestes paraules sobten. La paràbola acaba amb la famosa cita de Jesús: “els últims seran els primers” Escandalós.

 

Podria ser que el context fos d’observança. Els jueus –la comunitat de Mateu ho era– tenien molt present tots els manaments de la Llei. D’alguna manera estava estesa la creença que “si ho fas tot, si ho compleixes tot com està manat, ja estàs salvat” I encara pitjor: “Déu t’ho deu…” Però la gratuïtat és tot al contrari. D’entrada, la fe no és mèrit nostre. És un do. Tampoc creiem perquè siguem millors, ni més capaços, ni més preparats. La perspectiva és totalment oposada. Per això, quan més siguem capaços de superar els nostres prejudicis humans en intentar entendre aquesta i d’altres paràboles –com la del Fill Pròdig, per exemple, central en el missatge de Jesús– més capaços serem d’entrar en la dinàmica de Déu i, alhora, més podrem transmetre també nosaltres el do rebut. Per què la fe s’ha de transmetre. Això si que depèn de nosaltres…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 13 de Setembre de 2020, 24è del temps ordinari. Mt 18, 21-35

20200913 Homicat Sant Ignasi de Loiola


“No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set”

L’homilia d’avui ens parla del perdó, camí de reconciliació i de pau.

 

El tema del perdó és central en el missatge de Jesús. De fet, Ell ho va mostrar durant tota la seva vida, fins al final. Jesús perdona des de la creu als qui l’estan matant…

 

El tema del perdó podríem dir que és clarament contra cultural. Ho era en temps de Jesús i ho segueix essent ara. Aleshores el que imperava era la Llei del Talió: “ull per ull, dent per dent”. Aquesta norma tant pròpia del judaisme i que tenien tant interioritzada, en el moment de sortir va ser un avenç. Tornar el mateix nivell de mal quan es solia retornar molt més representava un cert progrés. Tanmateix, ara s’ensenya als nens a fer justament això. “Tu, quan et peguin, t’hi tornes, i si pot ser més fort. Així no t’ho tornaran a fer…” Tornar-s’hi i més fort com a mecanisme d’autodefensa! Un món amb una certa tendència vers la revenja, la protecció, la violència. Segons les darreres enquestes, una de cada tres dones han estat víctimes de la violència. Unes xifres alarmants. I aquestes son les que es denuncien. La gran majoria queden amagades. No es saben…

 

Jesús predica tot el contrari. “Quan et peguin en una galta, posa-li l’altra. Si et prenen el vestit, dóna’ls també el mantell” i encara: “beneeix als qui et fan mal. No els maleeixis”. No es estrany que alguns se’n riguin de nosaltres o que ens diguin que som uns beneits, que no entenem res. Tanmateix, el ressentiment, la revenja, la violència tampoc son gaire satisfactoris. Més aviat duen a la duresa, al neguit, a la por.

 

Què fa més feliç, tornar-s’hi o perdonar? Jesús diu que el primer. Els qui n’han fet experiència diuen el mateix. El camí del perdó és molt més lliure, dona pau. És més cristià i també més humà. Aparentment és un fracàs, una feblesa, una injustícia, però a la llarga és molt més gran… i els seus fruits duren més. La pau sempre és més gran.

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 30 d’agost de 2020, 22è del temps ordinari. Mt 16, 21-27

20200830 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Si algú vol venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi”

L’homilia d’avui ens parla de la correcció fraterna referent a la relació i el testimoni cristià

 

L’evangeli d’avui és paradoxal en relació al del diumenge passat. Si aleshores veiem com Pere era capaç de fer una professió de fe ferma: “Vos sou el Messies, el Fill de Déu” ara el veiem fent tot el contrari: “això, de cap manera. No ho permetré!” Pere contradiu Jesús quan aquest li anuncia que morirà a la creu. Si llavors parla el Pere mogut per l’Esperit (“això no t’ho ha revelat cap home si no el meu Pare” li diu Jesús) ara ho fa l’home Pere i ho fa amb contundència, fins i tot podríem dir que amb una certa bel·ligerància. No oblidem que Pere era partidari de la lluita violenta contra el romans. Probablement era zelota. Anava sempre amb el punyal a la cintura… Una situació paradoxal. Del Pere que mereix ser cap de l’Església al Pere que refusa, que va contra el que Déu vol. Jesús el contradiu molt fort: “fuig d’aquí satanàs. No penses com Déu si no com els homes!” li diu amb duresa. I és que la creu no es fàcil d’acceptar…

 

En certa manera la reacció de Pere és molt lògica, molt humana. De ben cert que els altres deixebles hagueren dit el mateix. Després de veure –i viure– l’èxit de Jesús –tanta gent seguint-lo i Ell fent tant de bé– qui podria creure’s el que els estava dient? Com podria acabar tan malament tot allò? Al contrari. En anar a Jerusalem tot s’arreglaria. Tot el poble d’Israel es convertiria i Ell seria rei del seu Regne. Per això hi ha un moment en que els deixebles li pregunten –instigats per les seves respectives mares…– quin lloc ocuparien en el seu Regne. Però aquest no és el Regne que Jesús va venir a anunciar. El Regne de Déu passa per la creu. Per això Mateu posa l’anunci de la passió en el marc de la pujada a Jerusalem. Jesús hi va per a morir, no per a ser coronat rei! La frase de Jesús és lapidària: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi. Qui vulgui conservar la seva vida, la perdrà…”

 

De nou se’ns posa una mica –també a nosaltres– “entre l’espasa i la paret”: quines son les nostres creus? I encara: com les portem? Per què sense creu no hi ha cristianisme. Vivim en un món que, d’alguna manera, dissimula la creu. Fa veure que el patiment i la mort no hi son. Però és una realitat que sí hi son. Amb aquesta pandèmia que estem patint queda ben palès que això és cert. Una situació que el nostre món no sap ben bé com gestionar…

 

Als cristians ens toca dir que hi ha un altra manera de viure: assumir les creus i aprendre a portar-les, des de el convenciment que no estem sols. Ell és amb nosaltres. Ens ajuda a portar-les. I no de forma resignada sinó amb fermesa, fins i tot podríem dir que amb dignitat. Com Jesús que decideix anar a Jerusalem amb pas ferm, malgrat els avisos dels deixebles –aquest cop amb més realisme que abans– de que estan conspirant contra d’Ell, que a Jerusalem el mataran…

 

Jesús assumeix la seva missió i la du a terme fins al final, confiant. I l’èxit vindrà però no com els deixebles esperaven. És el misteri de mort i resurrecció que celebrem contínuament. En fer l’experiència de Pasqua els deixebles també ho entendran i acceptaran la missió d’anar pel món anunciant que Ell ha ressuscitat, que ha guanyat. Ho sabrem fer també nosaltres?

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 23 d’agost de 2020, 21è del temps ordinari. Mt 15, 13-20

20200823 Homicat Sant Ignasi de Loiola

“Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església”

Aquest evangeli que hem escoltat tants cops té unes implicacions molt importants, tant a nivell personal com comunitari. Sense anar més lluny, la pregunta que Jesús fa a Pere i als deixebles: “i vosaltres, qui dieu que soc?” ens la podríem fer nosaltres. Qui és Ell per a nosaltres? Qui és Jesús per a mi? És una pregunta que els cristians ens hauríem de fer sovint. Perquè podria ser que Jesús s’haguera convertit en una figura, una imatge que ens hem anat fent, potser des de petits. Sempre hi ha un cert risc de fer-nos una mena de “construcció mental”, una imatge que ens sigui més còmode, del que és Jesús per a cadascú de nosaltres. Als Estats Units aquesta manera de fer ja s’ha convertit en tota una tendència. És diu New Age (Nova Era). Ve a ser una barreja de totes de religions per quedar-nos amb una mena de “construcció religiosa”, complaent i feliç. La New Age fins i tot té música pròpia… Vivim en un món que es presta a aquesta mena de construccions. Cal estar alerta. No es tracta de buscar la satisfacció en el fet de creure –malgrat que la comporti– sinó en acceptar, amb totes les conseqüències, el missatge que Jesús ens dona i dur-lo a la vida. A voltes això pot comportar alguna incomoditat en forma de estar-nos de coses o de incomprensió i menyspreu…

En aquest relat, hi ha dos trets molt importants en la confessió de Pere. Quan Jesús els pregunta: “qui soc per a vosaltres?” Pere respon: “tu ets el Messies,el Fill del Déu viu”. Jesús li diu dues coses: “això t’ho ha revelat el Pare” i “no ho dieu a ningú”. En resum, la professió de fe “no és ben bé seva” i “no s’ha de dir abans d’hora”, és a dir, no abans de fer l’experiència pasqual. Només quan s’ha fet experiència de Jesús ressuscitat és pot dir “és Ell, aquest és el que esperàvem”. És l’anomena’t “secret messiànic”. Els cristians no professem una doctrina sinó que seguim una persona, Jesús ressuscitat, present enmig nostre. Si no s’ha fet aquesta experiència no es pot dir “és Ell”. En aquest sentit, cap altra religió va tan lluny com la cristiana. Nosaltres no recordem una figura del passat, que potser va escriure algun llibre o deixar algun llegat. Jesús no va escriure res. Només ens va deixar uns testimonis, els deixebles. Aquests si que ens diuen: “nosaltres l’hem vist, hem viscut amb Ell, i podem dir: és Ell” però només després de fer l’experiència pasqual: “està viu, ha ressuscitat!”

L’altra implicació és comunitària. Darrera la professió de fe de Pere hi la confessió de tota l’Església: “Ell és el qui esperàvem. Només Ell ens salva”. Per això l’evangelista Mateu li dona aquest to solemne, definitiu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església. Tot allò que lliguis a la terra…” És una declaració fundacional.

Malgrat les deficiències que té la nostra Església –que las té–, Ell hi és. Ell és qui la porta. Aquesta és la nostra esperança. Amb totes les dificultats que ha passat l’Església al llarg de la història, potser, si de nosaltres depengués, tot s’hauria ensorrat fa temps…

Xavier Moretó, rector.

 

 

Dg 16 d’agost de 2020, 20è del temps ordinari. Mt 15, 21-28

20200816 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Dona, quina fe que tens!”

 

Els evangelis ens diuen que Jesús anunciava el Regne de Déu amb signes i amb paraules. Doncs avui és donen ambdues coses: la paraules i el signe, per aquest ordre. Tanmateix, la circumstància és un xic particular: el context és pagà…

 

La conversa que Jesús té amb la dona cananea de l’evangeli és certament peculiar. Jesús, després de refusar-la de forma contundent (“No està bé de prendre el pa als fills per donar-la als cadells”) al final accedeix, i no només a atendre-la sinó, fins i tot, a fer el que li demana: curar a la seva filla. Però abans hi ha una frase cabdal: “dona, quina fe que tens!”. Jesús no només l’atén sinó que, a més, li reconeix la seva fe! Un veritable escàndol per a qualsevol jueu…

 

En aquest punt cal recordar que el poble jueu era el poble escollit per Déu. Alguns fins i tot creien que aquesta elecció els donava dret a excloure als altres pobles, la qual cosa no es certa com els profetes ens recorden insistentment en les escriptures. I justament aquest és el punt: Jesús reconeix la fe d’una dona pagana. Per tant, els pobles no jueus també poden rebre la bona notícia de l’evangeli. Revolucionari. Com en d’altres ocasions, l’evangelista Mateu posa aquest episodi de forma intencionada. La comunitat a la que s’adreça, majoritàriament formada per jueus, té problemes en acceptar la conversió dels pagans. I és que el jueus creien que els no jueus, no només estaven fora (”out” dirien els joves d’avui) si no que no tenien capacitat de creure… No podien tenir fe, ni que volguessin!

 

En definitiva, és un tret d’universalitat. La bona nova de l’evangeli s’ha d’anunciar a tothom, sense distincions. Tothom la pot acceptar. De ben segur que els deixebles, a la llum de la Pasqua, deurien repassar aquests trobaments de Jesús amb els pagans i ho deurien entendre. Pere, en la culminació d’aquesta conversió, arriba a dir en la seva 1ª carta: “qui som nosaltres per posar barreres a l’Esperit que s’està manifestant als no jueus?…” I amb Pere hi va tota l’Església. Ell n’era el cap…

 

Aquest canvi de mentalitat va fer possible l’extensió de l’evangeli. Si no s’hagués produït, la bona notícia de Jesús s’haguera quedat reduïda al judaisme. Potser no hauria arribat fins a nosaltres…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Dg 9 d’agost de 2020, 19è del temps ordinari. Mt 14, 22-33

20200809 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua…”

 

Aquest evangeli de Jesús caminant sobre l’aigua –que hem sentit tants cops– té un sentit molt directe sobre nosaltres, tant a nivell personal com comunitari, es a dir, d’Església. Ja sabem de sobres que els evangelis pretenen enviar-nos un missatge important, més enllà de la imatge o la pel·lícula que tenim tendència a fer-nos, especialment nosaltres, fills de la “cultura de la imatge”… Aquesta lectura està plena de símbols –en el sentit fort del terme– que ens conviden a mirar “una mica més enllà”. L’aigua simbolitza el mal, la barca és l’Església, el vent contrari son les dificultats que ens trobem, tant a nivell personal com comunitari, que sovint fan trontollar la nostra fe. Fins i tot el tres –Jesús s’apareix a les tres de la matinada– té el seu sentit. El tres és el número imperfecte, incomplet. Jesús s’apareix en el moment pitjor, quan sembla que tot s’acaba. Tanmateix, el més colpidor de l’escena rau en el diàleg de Jesús amb Pere. “Ja pots venir” li diu Jesús i Pere ho fa, comença a caminar sobre l‘aigua però, al poc temps, s’enfonsa. Què ha passat? Ha dubtat. Les contrarietats –el vent contrari– han pogut més. I llavors surt el clam desesperat: “Senyor, salva’m!” Sovint també ens passa a nosaltres…

 

“Quan les contrarietats ens envolten per tot arreu, no quedem dels tot encerclats…” ens diuen els salms. El salmista és una persona com nosaltres, que sovint experimenta el dubte i que, de tant en tant, la fe “li fa figa” però que també fa experiència de salvació, sovint davant grans dificultats. El problema és que la nostra fe a voltes és com una muntanya russa, puja i baixa. Hi ha moments en que hi veiem clar i d’altres que no tant. És normal. Per això St Pau diu en les seves cartes: “jo sé de qui m’he fiat!”, és a dir, traduït: “ara no hi veig clar però jo recordo quan si hi veia clar”. Això l’ajudava a seguir “en la bretxa”, a continuar en la lluita. Pau va passar per situacions molt difícils: persecució, naufragi, empresonament, violència i, finalment, decapitació. En les seves cartes, en aquest sentit, també ens ha deixat una “perla”: “qui ens allunyarà del Crist que tant ens estima?: la persecució, el patiment, la mort… De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell que tant ens estima…”

 

També hi ha un aspecte molt interessant en aquest fragment: la pregària. Jesús s’apareix després d’estar tota la nit pregant, si més no fins a les tres de la matinada, que no està gens malament! I quan arriba es capaç de vèncer el mal. Potser si cuidéssim una mica més la pregària ens estalviaríem d’arribar a la situació desesperada de Pere. La pregària continuada és una presència que convida a la confiança durant tot el dia. Aquest és el sentit que l’Església dona a la seva pregària, la litúrgia de les hores. Amb tot el respecte a d’altres formes de pregària, aquesta és la pregària de l’Església: laudes, vespres, completes, hores menors. Els monjos les fan totes i n’afegeixen algunes més: les matines –es lleven a les quatre de la matinada–, i l’ofici de lectures. Ara no cal que ens fem monjos i monges però és una dada. De fet, el Concili Vaticà II recomana aquesta pregària –si més no, laudes i vespres– a tot cristià. Una “presència” durant tot el dia que convida a la confiança…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 26 de Juliol de 2020, 17è del temps ordinari. Mt 13, 44-52

20200726 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Ven tot el que té i compra aquell camp…”

 

Seguim en aquest diumenge escoltant Jesús parlant en paràboles. Seguim parant atenció a lo important que és estar oberts, ser senzills, deixar enrere els prejudicis –que tots tenim, especialment en matèria religiosa– per tal d’entrar en aquestes paràboles. Per què fàcilment podem caure en una certa “confiança”. “Ja me la sé”, “és aquella de la llavor que cau a terra…”, “és aquella de la perla trobada…”, “és aquella del tresor amagat…” Mal símptoma! Justament avui Jesús torna a fer una al.lusió-denúncia adreçada als qui creuen saber-ho tot, que ja no els cal aprendre res. “Son com aquells caps de casa que treuen d’un cofre joies modernes i antigues…”

 

Les paràboles d’avui, però, tenen un missatge divers de les altres paràboles: ens fan adonar del do rebut. El primer dels dons és la fe. Ens recordem de donar gràcies pel do de la fe? Demanem tenir més fe? Per què la fe es pot demanar. A l’evangeli, els deixebles li demanen a Jesús que els doni més fe. “Doneu-nos més fe” i Jesús els hi ve  a dir: “si tinguéssiu una fe menuda com un granet podríeu fer el que volguéssiu…” La fe és un tresor, però ens toca a nosaltres fer que aquesta fe maduri. És el missatge de fons de la paràbola del diumenge passat, la del sembrador. Avui, però, prenem consciència del do rebut. St Pau diu en les seves cartes: “porten un tresor en vasos de terrissa”. Tanmateix, la fe també passa per proves…

 

Certament, la vida ens dona patacades de tant en tant i això també prova sovint la nostra fe. A qui no li ha trontollat una mica la seva fe amb tot això que ens està passant? Aquesta pandèmia té conseqüències directes en les nostres vides: inseguretat, incertesa, fragilitat, malaltia, mort… Son proves, en alguns casos duríssimes.

 

Prenem-ne consciència. I els qui encara conserveu la fe, doneu-ne una mica als altres. St Pere diu en la seva 1ª carta: “les proves ens fan més forts”. Pere fa referència a la fe provada de tants que ens han precedit, precisament en el “signe de la fe”. Quants no han descobert encara aquest tresor o bé el tenen una mica amagat?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Dg 19 de Juliol de 2020, 16è del temps ordinari. Mt 13, 24-43

20200719 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega…”

 

Com diumenge passat, seguim escoltant Jesús parlant en paràboles. Aquest parlar tant característic de Jesús –per bé que no era l’únic que l’emprava– té un tret fonamental: ens parlen del Regne de Déu. Ja el diumenge passat, l’evangelista Mateu deixava clar que: “no els hi explicava res que no fos en paràboles” però avui “rebla el clau” dient –en referència als profetes–: “els meus llavis parlaran en paràboles” per tal “d’anunciar les coses amagades del Regne des de la creació del món”. Paradoxalment, el sentit amagat que ens diu l’evangelista l’entenen els senzills, no els instruïts. Les paràboles no son complicades d’entendre però el fons… Això ja és un altra cosa. Depèn de com estiguin els oients. Si estan tancats o no volen escoltar, si no estan disposats a aprendre, la paràbola no “entra”, ans al contrari, “rebota”.

 

La paràbola que ens ocupa, la del jull i el blat, és una d’aquelles paràboles emblemàtiques. Potser sense arribar al nivell de la del Fill Pròdig –que alguns diuen que és cabdal en el missatge de Jesús– és una paràbola molt significativa dels nostre ser cristià. El missatge de fons és bàsic: hem d’aprendre a viure enmig d’una realitat feta de bé i de mal. En el nostre món hi ha blat, però també hi ha jull. Ens caldrà aprendre a discernir, a confrontar la nostra vida amb la nostra fe. Aquesta és la nostra esperança. I malgrat que el mal sigui present en el nostre món, el bé sempre preval. És un dels missatges més important de tota la Bíblia.

 

Aquesta paràbola va “com anell al dit” a la situació que estem vivint. Quan ja s’està donant un altra “sant tornem-hi” pel que fa a les mesures de precaució i prevenció, alguns han entrat en un cert desànim. Es percep una mica de cansament. “Un altra vegada a confinar-nos?” és diu en to lacònic. Alguns ja diuen que, fins que no surti una vacuna, estarem sempre així. Ens hi haurem d’acostumar. Una realitat de bé i de mal, de blat i de jull que coexisteixen, però al final el bé sempre guanya.

 

No perdem l’esperança. El Regne segueix venint a nosaltres. No fa soroll –idea bàsica de les altres paràboles d’avui–, no s’imposa de forma espectacular però hi és. Cerquem la seva presència, aquests petits “signes dels temps” presents enmig nostre i, si s’hi escau, donem-los a conèixer. Aquest testimoni també forma part del Regne.

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 12 de Juliol de 2020, 15è del temps ordinari. Mt 10, 13, 1-23

20200712 Sant Ignasi de Loiola

 

“El sembrador va sortir a sembrar…”

 

Aquest diumenge i el dos diumenges següents escoltarem a l’evangeli com Jesús parlava d’una manera molt característica: en paràboles. Les paràboles eren com contes, molt usuals en temps de Jesús, però amb un missatge final, el que els especialistes li diuen una “punta”. Jesús no era l’únic que parlava així. D’altres predicadors també ho feien per una raó molt senzilla: agradaven a la gent. Molts estaven ja una mica cansats de tantes prescripcions i manaments. Era el que feien els fariseus, recordar totes les prescripcions i normes de la Llei jueva. Però –com ens diu l’evangeli d’avui– Jesús va optar per explicar les coses del Regne d’aquesta manera. I com és? “Per què expliques les coses en paràboles?” li pregunten els deixebles. Certament, la pregunta té el seu sentit. No hagués estat més lògic que fes una o varies lliçons magistrals? O, millor encara, que redactés una sèrie de normes o lleis per complir? És el que estaven més acostumats. Doncs les raons son varies. Les explica Jesús en l’evangeli d’avui i, si ens hi fixem bé, potser també ens ho diu a nosaltres…

 

Les paràboles fan possible una actitud fonamental –i molt actual–: la llibertat del qui està escoltant. Podríem dir que Jesús “llençava” el missatge i cadascú s’enduia el que més li convenia, amb llibertat, sense violentar. En d’altres fragments de l’evangeli diu “segons la disposició del seu cor”. Potser així es va gestar la conversió de Maria Magdalena, per exemple. Primer el va escoltar i, mica en mica, es va anar covant un canvi d’actitud en ella fins que li va ungir el peus amb les llàgrimes i eixugar amb els cabells… Aquí es va produir el “tomb” definitiu. Un missatge així és molt més efectiu que anar pel món donant lliçons, no? Però d’aquest tret l’evangelista en treu també una denúncia i la posa en boca de Jesús: els qui no volen escoltar. “Als qui tenen Déu els donarà encara més però els qui no tenen Déu els hi prendrà fins i tot allò que els queda…”. No es tracta de cap classe de insolidaritat, faltaria més! Està parlant dels qui es senten tan segurs –tant “pagats d’ells mateixos” que diríem col·loquialment– que ja no necessiten res més. Aquest ni veuen ni escolten. No els hi cal. La expressió és molt eloqüent: “no fos cas que es convertissin!”

 

Les paràboles tenien un altra avantatge fonamental: empren imatges quotidianes, que tothom pot entendre. No calia ser un erudit o un expert per entendre-les. Les captava la gent senzilla. Potser per això agradaven tant. La que ens ocupa, per exemple, la del sembrador. Tothom havia vist algun cop a la vida un pagès sembrant. Però Jesús li dona un sentit nou: la llavor és la Paraula, el terreny som nosaltres, els obstacles son les dificultats, l’afany de riqueses, les preocupacions… Ens hauria de resultar familiar. En la situació actual, la que estem patint tots amb aquest virus, qui no ha sentit qüestionada la seva fe? Si més no, qui no s’ha fet la pregunta sobre Déu? És una mica la pregunta en descobrir els camps de concentració del nazisme: on és Déu davant el patiment de la humanitat? El missatge és clar: la Paraula –i la fe– és un do, no és mèrit nostre. Però si es responsabilitat nostra fer que aquest do creixi i maduri…

 

Probablement, un altra avantatge de les paràboles deuria ser la facilitat de transmissió. Deuria ser molt més fàcil transmetre un conte que un llistat de lleis, no? Un cop més un exemple és molt més eloqüent: la paràbola del Fill pròdig. Deuria causar una gran polèmica. En una cultura tan patriarcal com la de Jesús, les actituds del fill petit i la del pare deurien ser inconcebibles, per a no dir, escandaloses. Això facilitaria la transmissió d’un a l’altre. Alguns especialistes diuen que aquesta paràbola és el centre del missatge de Jesús… Aquí, Jesús –com diuen els castellans– “hechó el resto”.

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 5 de Juliol de 2020, 14è del temps ordinari. Mt 11, 25-30

20200705 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats..”

 

Hi ha frases de l’evangeli que ens hauríem de saber de memòria. Així, per molt saber-les i fer-nos-les nostres, ens sortirien quasi sense voler… Aquesta n’és una: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor…” Una frase de l’evangeli d’avui que neix de la pregària. Jesús dona gràcies al Pare per què s’ha revelat als pobres i als senzills. En el seu procés de discerniment –que Jesús, no ho oblidem, també va haver de fer– s’adona que, contràriament al que la lògica humana podria suposar, Déu tria abans als pobres que als poderosos per manifestar-se. Paradoxalment, son els més receptius, els més oberts a escoltar la bona notícia de Jesús. Seran les riqueses –tan materials com intel·lectuals– un obstacle per creure? Sembla ser que sí, que ho poden ser… I Jesús, en acabar la seva pregària de gràcies, convida als mateixos que l’estan escoltant: “veniu a mi…” Amb aquesta frase Jesús ens remet directament a la misericòrdia de Déu. Déu té –si se’m permet la expressió– una certa “debilitat” pels pobres i els febles d’aquest món. Com deia Frère Roger de Taizé: “Déu només pot estimar”

 

Aquesta frase és d’una gran actualitat. Vivim un temps de patiment i desencís, en molts casos d’autèntica angoixa. Totes les persones que no han pogut acompanyar als seus familiars en el moment de la mort –i que ara venen a la parròquia per celebrar funeral i enterrament alhora–, tots els qui s’han quedat sense treball i ara amb prous feines tenen per viure,  totes les persones grans que pateixen per la seva salut… A tots ells i elles Jesús els diu: “veniu a mi…” De nosaltres depèn que aquesta frase tingui ressò, tant en ambients creients com no creients. Si en fem experiència sabrem transmitir-ho. Una experiència vital. Justament això és el que sobtava a la gent de Jesús. No parlava de memòria. No citava coses apreses com feien els fariseus. Ell parlava directament de Déu. Això captava l’atenció dels qui l’escoltaven. I tot fruit de la pregària…

 

Karl Rahner –un dels teòlegs més influents del segle passat, que va participar en el Concili Vaticà II– va dir un altra frase memorable, una d’aquelles que també fora bo que sabéssim: “el cristià del segle XX –o XXI, ja posats– serà místic o no serà…” Només que poguéssim transmetre la importància de la pregària, sobretot quan s’esdevenen dificultats que semblen insalvables, ja estaríem complint. Només cal demanar en la pregària. No estem sols. No comptem només amb les nostres forces. Déu és amb nosaltres.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

Dg 28 de Juny de 2020, 13è del temps ordinari. Mt 10, 37-42

20200628 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Els qui vulguin guardar la vida, la perdran…”

 

Seguim escoltant Jesús fent sentències. És l’estil de Mateu. Tot va començar –pel que fa a nosaltres, oients de la Paraula– fa una diumenges. Jesús diu –per tranquil·litzar als “seus” oients–: “no vinc a desautoritzar la Llei i els profetes si no a donar-los compliment”. Certament, la manera de parlar de Jesús era motiu d’una certa alarma. “Aquest ve a carregar-s’ho tot!” deurien pensar. Però les paraules de Jesús no venen a establir una nova llei. Jesús no legisla, no dona noves normes, aquelles que als fariseus els agradava tant d’anunciar. Jesús ve a mostrar-nos un estil de viure. Per entendre’ns, és la diferència entre els manaments i les benaurances. Si vivim les benaurances estarem complint tots els manaments. No cal res més. El seu llenguatge, però, no és imperatiu si no resolutiu. “Els qui vulguin guardar la seva vida la perdran…” Un missatge d’un gran actualitat…

 

Vivim uns temps –i potser més ara amb aquesta pandèmia– en que cadascú mira una mica per ell i ella. Malgrat s’estan donant moltes i bones iniciatives per ajudar a la gent més necessitada, és inevitable que, mica en mica, adoptem una resolució taxativa:  sobreviure. Així ho diuen alguns, també cristians. Però Jesús ens diu que no ens podem reservar… Tot i que el context és de persecució –els membres de la comunitat de Mateu estan donant la vida per l’evangeli– l’advertència podria també aplicar-se a nosaltres. Voler sobreviure com a únic objectiu podria suposar oblidar-se de l‘altra i aquí si que toquem un tema directe. És justament el que no feia Jesús…

 

Ell estava totalment entregat a la missió. Tant és així que, a voltes, s’oblidava de menjar. També veiem a Jesús tocant als malalts, per exemple, als leprosos. Tocar un leprós tenia un doble risc: contagiar-se –la lepra no tenia remei– i quedar impur per sempre! Jesús toca als malalts, se la juga. Vol el seu bé, fins i tot a costa del bé propi.

 

Ahir vaig escoltar un pensador i filòsof del nostre temps parlant de l’actitud que hem de tenir davant tot plegat. Deia: “protegir-se no vol dir aïllar-se!” No ens aïllem, siguem solidaris, ajudem als que més ho necessiten. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Potser es tracta de gastar una mica més en llocs que sabem que estan “en la corda fluixa”. Si podem fer-ho, fem-ho. Per humanitat i també per fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Dg 21 de Juny de 2020, 12è del temps ordinari. Mt 10, 26-33

20200621 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“No tingueu por, vosaltres valeu més que tots els ocells plegats!”

 

Després de celebrar les festes de Pentecosta, la Trinitat i el Corpus, avui reprenem la celebració dels diumenges de durant l’any amb el XIIè diumenge del temps ordinari. És una manera –litúrgica– de parlar per què d’ordinari –en sentit col.loquial– no en té res… Jesús ens diu a l’evangeli: “no tingueu por, fins i tot Déu us té comptats els cabells del vostre cap!” Déu ni do!

 

Aquest evangeli –com tots– va adreçat a una comunitat, en aquest cas la de Mateu. És una comunitat que esta patint persecució per causa de l’evangeli. “No tingueu por dels qui només maten el cos però no poden matar l’anima”. Els estan matant pel fet de ser cristians i d’anunciar la Paraula. Com en el llibre de l’Apocalipsi –també adreçat a comunitats perseguides– l’evangelista intenta transmetre esperança. La resurrecció és la nostra esperança. “Us guardaré un lloc amb el meu Pare, on no hi haurà més patiment ni més mort” ens diu també Jesús en l’evangeli. A l’Apocalipsi es parla directament de la Jerusalem celestial, la que els espera als qui moren donant la vida, “els qui han rentat els seus vestits en la sang de l’Anyell i han quedat blancs”.

 

“No tingueu por”, una exhortació que d’alguna manera travessa tot l’evangeli. Això no surt d’un propòsit, d’un objectiu col·lectiu “calculat”, si no de la fe. “Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps” escoltàvem de Jesús fa unes setmanes. La fe ens dona força i esperança en moments de dificultat. No es tracta de fer “volar coloms”, de quedar-se embadalit mirant al cel com escoltàvem fa unes dies del llibre dels Fets dels Apòstols. És una situació concreta i real el que hi ha al darrera d’aquest evangeli i una actitud concreta que han d’afrontar per superar-la. Per què l’autèntica valentia no rau en no tenir por si no en superar la dificultat amb esperança, amb força.

 

Ho podríem aplicar directament a la situació que estem vivint actualment. Aquesta pandèmia ens ha abocat a una crisi sanitària i econòmica sense precedents. Molta gent està patint. Dominen la incertesa i la inseguretat. Què passarà? Què hem de fer? Els cristians, justament des de aquest “no tingueu por” podem dir molt. Hem de ser realistes, hem de ser responsables –complint totes les recomanacions de prevenció i seguretat sanitàries– però, alhora, hem de saber comunicar esperança. La nostra societat no sap fer-ho. Molts es queden en una por seca, paral·lelitzant, sense esperança. Alguns d’aquests son cristians o, almenys, s’ho diuen. Tenen fe però no la viuen. Com diu el Papa: “son batejats però no estan catequitzats”. No viuen la fe. Justament, els evangelis son catequesis per a les comunitats. Tenen per objectiu ensenyar a viure la fe en la pròpia vida…

 

Com podem els cristians transmetre la nostra esperança enmig de la situació que estem vivint? Com podem dir al nostre entorn –social, familiar– aquest “no tingueu por” de Jesús? De ben segur que no ho podem fer de forma teòrica. Si no ens ho creiem, si no ho vivim, difícilment serem creïbles…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Dg 14 de Juny de 2020, Corpus. Jn 6, 51-58

20200614 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Qui menja aquest pa viurà per sempre”

 

Celebrem la festa del Corpus, la festa de l’Eucaristia. Si fa dos diumenges celebràvem la Pentecosta i la setmana passada la Trinitat, avui contemplem un altra misteri: la presència de Jesús en el pa i el vi de l’eucaristia. És una realitat molt gran. Com és propi dels misteris, ens depassa, no ho podem entendre. Tanmateix, d’alguna manera, n’és el centre de l’Església. Podríem dir que tots els sagraments van a parar a l’eucaristia. Al llarg de la història l’Església ha passat per moltes situacions difícils, grans moments de foscor, però sempre que ha sabut tornar als seus orígens ha recuperat el bon camí. Contemplar l’eucaristia és adonar-nos del gran do que Jesús ens va fer poc abans de morir però també del que suposa per a les nostres vides i per a la mateixa església.

 

En l’eucaristia es fa realitat les promeses que Jesús va fer als seus deixebles: “jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps” i “sempre que celebreu aquest sopar jo estaré enmig vostre…” Probablement, al principi, els deixebles ho deurien fer una mica per obediència, per què Ell els ho havia manat, però amb el temps varen anar “entenent”. Al voltant de l’eucaristia –ells en deien la fracció del pa– s’anaven constituint les comunitats i la mateixa Església. I també amb el temps i la reflexió que neix de la fe varen anar veient que l’eucaristia els transformava. Més tard, es va elaborar tota una reflexió teològica al seu voltant. En els seus documents l’Església ens diu que l’eucaristia ens “configura” en Crist, és a dir, ens fa cada cop més semblants a aquest Jesús al qual seguim. Això te una gran importància per què, precisament, ser cristià es seguir una persona: Jesús. Només cal recordar –de nou– que els primers cristians, abans de dir-se per aquest nom, es deien “els del camí”.

 

Aquetes dades son d’una gran importància a l’hora de valorar l’eucaristia i també de molta actualitat. De ben segur que coneixeu persones que diuen: “jo soc cristià no practicant”. Una postura totalment respectable. Tanmateix, els cristians si-practicants hauríem de poder dir –amb tot el respecte però també parlant clar– que no és el mateix… No és el mateix viure la fe amb o sense l’eucaristia. Jesús ens transforma, ens apropa a Ell d’una forma íntima, personal, fraternal. Se’ns fa aliment de la nostra fe. No ho entenem –ni ho entendrem mai– però és real. I així és com cada cop més cristians practicants estan entenent que necessiten rebre l’eucaristia. I no ho fan no per què estigui manat –el precepte– sinó per què ho valoren, per què volen trobar-se amb Ell…

 

Un altra aspecte molt remarcable de l’eucaristia és la caritat. Van molt unides per què ens “engalten” directament amb Ell. Si ser cristià és seguir Jesús i tenir les seves mateixes actituds, una de les maneres més pròpies de Jesús era estar pels més necessitats. Només cal recordar el miracle de la multiplicació dels pans. Jesús s’adona de la necessitat que l’envolta, és compadeix i actua. Aquest miracle té un ressò molt clar d’eucaristia. Jesús fa les mateixes coses: “agafà el pa, el beneí, el partí i els el donà…” Més encara, els diu als deixebles: “doneu-los vosaltres de menjar…” Per tant, nosaltres també podem esdevenir eucaristia pels altres…

 

De la eucaristia als pobres. La Mare Teresa de Calcuta –ara ja santa– deia: “tinc la gran sort de veure Jesús en l’eucaristia i en els pobres”. Ella va saber entendre la relació què hi ha entre l’una i l’altre i va fer un gran bé a la humanitat.

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 7 de Juny de 2020, Santíssima Trinitat. Jn 3, 16-18

20200607 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Déu envià el seu Fill al món per salvar-lo”

 

Celebrem avui la Festa de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. En acabar la celebració de la Pasqua, estem repassant els misteris més grans de la nostra fe: Pentecosta, la Trinitat, l’eucaristia.

 

Per la Pentecosta recordem el do de l’Esperit rebut, a l’Església i a cadascun de nosaltres. L’Esperit que misteriosament porta l’Església i habita en nosaltres, que ens fa capaços de creure i pregar. La Trinitat, Pare, Fill i Esperit, que ens apropa a Misteri de Déu enmig nostre. El Pare ens parla de la creació però també de Jesús dient-nos que Déu és el nostre Pare. L’eucaristia, misteri de la presència de Jesús en el pa i el vi, que se’ns fa aliment de la nostra fe, que ens transforma –ens configura– vers al mateix Jesús al que seguim…

 

Quan els deixebles veieren a Jesús pregant li varen demanar que els ensenyés una pregària. Així ens ho diuen els evangelis. És el que solien fer tots els mestres. Però Jesús no pregava mirant al Temple de Jerusalem –una mica com els musulmans, que ho fan mirant a La Meca– sinó que ho feia amb la mirada cap el cel i les mans esteses cap amunt. En certa manera, els mossens ho reproduïm amb alguns gestos durant l’eucaristia. Llavors, davant la petició, Jesús els ensenya el Pare Nostre, una pregària revolucionaria, fins i tot escandalosa en aquell temps.  Adreçar-se a Déu com a Pare –quan ni tan sols s’atrevien a anomenar-lo pel seu nom– i parlar tan alegrement de perdonar quan tenien fixat “l’ull per ull”, propi dels jueus, deuria ser molt fort. Alguns entesos diuen que, si d’alguna manera poguéssim resumir el ser cristià seria dient que “Déu és el vostre Pare i tots vosaltres sou germans…”

 

El Misteri de la Trinitat és bàsic en la nostra fe. De fet, aquesta fe és trinitària, perquè sempre fa referència a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Només cal adonar-se de que sempre comencem i acabem les nostres celebracions fent la senyal de la creu: “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Paradoxalment, lluny d’allunyar-nos de Déu, com es podria suposar venint d’una formulació teòrica, ens hi apropa. Un sol Déu en tres persones. Tot el que diem de l’un ho diem dels altres. És una relació de comunió. Sense deixar de ser un misteri –que depassa les nostres capacitats i només accessible per la fe– ens és un motiu i una eina per sentir Déu més a prop. És un altra misteri de l’Església, una Església que –com ens diu el Concili– també és un misteri, també va més enllà del que podem veure i entendre…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Dg 31 de Maig de 2020, Pentecosta. Jn 20, 19-23

20200531 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Rebeu l’Esperit Sant”

 

Celebrem avui la gran festa de la Pentecosta. És l’últim dia del temps de Pasqua. D’alguna manera és com si tota la Pasqua es concentrés en aquest dia. Malgrat que aquest any no hem pogut celebrar la Setmana Santa per raó del confinament, avui ho fem en sentit complet, per què en un sol dia concentrem reconeixement i missió, els trets més fonamentals de la nostra fe. Amb tota raó diem que el dia de Pentecosta va començar tot, va néixer l’Església…

 

Avui, a l’evangeli, hem escoltat un altra relat d’aparicions. Aquest relat té tots els trets més propis de les aparicions: Jesús ressuscitat –el Senyor–, la identitat –és el mateix que va morir a la creu–, l’alegria de trobar-lo. Tanmateix, hi ha un tret propi: l’Esperit. Jesús “alena” sobre el deixebles i els diu: rebeu l’Esperit Sant. El fet d’alenar no és casualitat, i menys encara en un evangeli com el de Joan. Ens remet a la creació. Ens diu el llibre del Gènesi que quan Déu crea “alena” damunt el que fa. Els hi dona l’alè de vida –el ruah en hebreu– i en “dir”, crea del no res. Jesús alena vida sobre els deixebles i els fa homes (i dones) nous i els dona poder de fer i desfer. És el nou temps, el temps de l’Esperit.

 

El dia de Pentecosta els deixebles reben el mateix do de l’Esperit però de forma diversa: en comunitat i de forma un tant espectacular. Almenys així ens ho descriu la 1ª lectura del Fets dels Apòstols. “Es sentí com un terratrèmol que sacsejà tota l’estança on eren” ens diu i “baixaren com unes llengües de foc sobre d’ells”. D’altres traduccions parlen d’una “ventada violenta que omplí tota la casa”. Sigui com sigui, va ser una experiència forta, misteriosa, però real. Varen rebre una força que no venia d’ells… i, de sobte, varen perdre la por, sortiren fora i començaren a dir a tothom: “ha ressuscitat”. És el que s’anomena el primer anunci –el kerigma en grec–: “aquest Jesús que heu vist morir a la creu, està viu, ha ressuscitat!”. Aquí va començar tot…

 

L’Esperit Sant és el tret més característic de la nostra Església. Els cristians creiem que és l’Esperit el qui porta l’Església. Més encara, com diu St Pau, ni tan sols la pregària la fem nosaltres mateixos. És l’Esperit que prega –gemega, diu Pau– en cadascú de nosaltres. No hi ha cap organització humana que digui aquestes coses. Només l’Església…

 

L’Esperit té un altra tret molt especial: és el qui manté la unitat. L’Església és diversa però està unida, o, almenys, ho intenta… Unitat en la diversitat. Pau –de nou– ens diu que en l’Església hi ha diversitat de carismes –els dons de l’Esperit– que contribueixen a la seva edificació. La diversitat, per tant, és bona, és una riquesa. Això és important dir-ho per què, a voltes, surten cristians que somien amb una Església “monolítica”, on tots pensem igual. Això, no només és irreal sinó que va en contra de la diversitat que ens ve de l’Esperit…

 

En el temps en que estem, ens cal assumir la nostra missió d’anunciar la bona notícia de Jesús. Som enviats, tenim l’Esperit en nosaltres, hem d’anunciar. Ara és el temps –el kairòs en grec–, ara és el moment. No mirem enrere. Siguem llum i esperança en el nostre món, especialment entre els qui més pateixen aquesta situació en la que estem.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 24 de Maig de 2020, Ascensió del Senyor. Mt 28, 16-20

20200524 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Jo seré amb vosaltres fins a la fi del món”

 

Estem a punt d’acabar el temps de Pasqua. El proper diumenge celebrarem la gran festa de la Pentecosta, el do de l’Esperit que ens fa apòstols, testimonis de resurrecció. De l’experiència pasqual a l’enviament. Son les paraules d’avui de Jesús a l’evangeli: “aneu per tot el món anunciant la bona notícia i batejant…” Justament, en la situació que tots estem vivint –i molts patint més que d’altres– aquestes paraules tenen una gran vigència. Els cristians tenim una missió: anunciar l’evangeli, especialment quan hi ha desolació i desencís…

 

Si una cosa ens ha deixat aquesta pandèmia –a part de la tragèdia experimentada per molts en forma de malaltia i de mort– és una certa sensació de inseguretat, de provisionalitat, de incertesa en l’esdevenidor. Queden lluny aquella seguretat, aquell “saber el que vols fer” i dur-ho a terme, aquella competitivitat, aquell “cadascú a lo seu”, aspectes tan típics de la nostra societat avançada. Moltes d’aquestes qüestions han quedat una mica “qüestionades”, valgui la redundància. En aquest ambient els cristians podem fer molt per comunicar esperança, per donar una mica de llum, no per tornar a la seguretat d’abans si no per aprendre, justament, a viure en la inseguretat. Per què ser creient és precisament moure’s en la certesa –que no seguretat– de la fe.

 

Hem entrat en un temps de reconstruir, de refer ponts, de tornar a començar. Hi ha un aspecte que fa molt necessària aquesta actitud i que ens toca molt de a prop: tota la gent que no ha pogut acomiadar-se dels seus familiars i amics que han patit la malaltia i que han mort. I no només és no poder dir adéu si no també no poder fer el dol. Tot això s’ha de reconstruir. Les misses de funeral seran importants però també la nostra actitud. Saber transmetre esperança davant la malaltia i la mort. Què hi ha més genuïnament cristià que això?

 

Jesús ens diu: “aneu a anunciar la Bona Nova!” Siguem llum i esperança enmig del nostre món. Fem-nos càrrec de la situació actual, especialment a prop dels qui més pateixen. Llavors –com ens diu Isaïes– naixerà un llum en nosaltres que il·luminarà tot el nostre voltant.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 15 de Març de 2020, 3er diumenge de Quaresma, Jn 4, 5-42

20200315 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Vindrà el dia que adorarem al Pare en esperit i en veritat”

 

L’evangeli de Jesús amb la samaritana que hem escoltat avui és un dels fragments més significatius –i més teològics– del Nou Testament. L’escriu l’evangelista Joan, que té l‘evangeli amb més missatge, el més teològic dels quatre. Un evangeli exclusiu de Joan. No té paral.lels, és a dir, no hi surt en els altres tres. Certament el diàleg que Jesús té amb aquesta dona és tot un procés, un camí de descoberta que la samaritana té de la ma de Jesús. La samaritana passa de descobrir Jesús-aigua viva a ser deixeble i apóstola! Perquè un cop ha fet la seva descoberta va i convenç a tot el seu poble! D’una forma molt significativa –i teològica– fa possible que la seva gent també faci la mateixa descoberta i puguin fer la seva pròpia professió de fe: “ara ja no creiem pel que tu ens has dit sinó que nosaltres també n’hem fet l’experiència”. Tant la samaritana com els seus coneguts han fet el procés de la fe que els fa apòstols.

 

La samaritana té, d’entrada, l’actitud d’apropar-se a Jesús i Ell l’acull. Per sorpresa dels seus deixebles Jesús ensenya a una dona! En temps de Jesús, les dones no podien creure. Tenien prohibit entrar al Temple perquè no coneixien la Llei. Per això els deixebles es sorprenen de que “parlés amb una dona”. Que Jesús ensenyi a les dones era sinònim de que el seu missatge no valia res perquè “fins i tot les dones l’entenen…”. Jesús, un cop més, trenca amb el que “està establert”, sobretot quan això genera discriminació i injustícia. La samaritana s’apropa a Jesús, amb la seva realitat, amb la seva vida, amb les seves febleses, i Jesús li dona una oportunitat… i ella sap aprofitar-la.

 

Vivim temps d’incertesa, de desconcert i preocupació. La pandèmia del coronavirus està fent aflorar la nostra feblesa, la nostra realitat. Ho dèiem el dimecres de cendra: no som tant com ens pensem. La nostra realitat és de feblesa. Apropem-nos a Jesús com fa la samaritana i sapiguem confiar en Ell. Jesús no ens deixa. Jesús mor i ressuscita. És el que recordem durant aquesta Quaresma tot fent camí cap a la Pasqua. Vivim ja ara com a ressuscitats, enmig de les dificultats, per més grans que siguin. Ara és el temps. Li diu Jesús a la samaritana: “s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran al Pare en esperit i en veritat”. No perdem l’esperança. Déu és a prop. Lluitem i confiem. “No tingueu por” els diu Jesús als deixebles. “No us deixo sols. Jo seré amb vosaltres sempre”

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

 

Dg 8 de Març de 2020, 2on diumenge de Quaresma, Mt 17, 1-9

20200308 homilia Sant Ignasi de Loiola

 

“La seva cara es tornà resplendent com el sol”

 

Avui contemplem a l’evangeli una escena molt peculiar: Jesús es trasmuda, es transforma. “La seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com al llum…” Un fet espectacular, una experiència fundant. I sentiren la veu del Pare: “aquest és el meu fill”. De ben segur que els deixebles no oblidarien una experiència així. El varen veure “tal com és”. Fins aleshores podríem pensar que seguien Jesús com qui segueix un leader carismàtic i, certament, ho era. Però aquella experiència els va transformar. I no només això, el seu record esdevindria un motiu important d’esperança i de fe, sobretot davant la prova més gran i terrible: veure’l morint a la creu. És el que els hi esperava en baixar de la muntanya… De ben segur que en aquell moment deurien recordar quan ”hi varen veure clar”. “Nosaltres el varem veure” deurien dir-se els uns als altres i això els va ajudar a continuar, a creure. És l’experiència de Pau que en els moments difícils, en els moments de foscor, quan diu “jo sé de qui m’he fiat”. Pot ser també la nostra experiència… A voltes recordem quan ”hi veiem clar” i això ens ajuda a caminar en esperança, sobretot quan “no hi veiem clar”, quan dubtem de tot, àdhuc de Déu mateix… Pot passar. La fe no és un coneixement, no és una cosa apresa i segura. La fe és una certesa… Val a dir que tots els sants han passat per moments de foscor. També Jesús els va passar. “Déu meu, perquè m’heu abandonat!” diu Jesús abans de morir. Ho contemplarem el divendres sant.

 

La transfiguració de Jesús ens parla de resurrecció. És una manifestació –una epifania– que apunta a una realitat nova. La transfiguració de Jesús ens parla de transformació, de vida nova, del Regne en plenitud. Així és com serem. Això és el que ens espera. Per això té tan sentit escoltar aquest evangeli en ple temps de Quaresma. Ens estem preparant justament per això. El camí de la Quaresma és el camí “vers” la Pasqua. En identificar-nos en aquest cas amb els deixebles que “veuen” un altra Jesús estem reafirmar-nos en la nostra fe. Nosaltres el seguim a Ell, el ressuscitat, però també el crucificat…

 

I aquí ve la part final, certament enigmàtica. En baixar  de la muntanya Jesús els diu que no expliquin a ningú aquesta experiència fins que Ell no hagi ressuscitat… La raó és molt senzilla: no podem parlar del ressuscitat “saltant-nos“ la creu. Per això, la primera església va rebutjar les històries de Jesús –que se’n varen escriure moltes– que no parlaven de la creu. Certament era molt difícil parlar d’un leader crucificat. Alguns anaven directament a la resurrecció. Avui ens pot passar una cosa semblant. Al nostre món li costa mirar la creu. Li costa acceptar un Jesús crucificat. De fet li costa d’acceptar qualsevol mena de creu: el patiment, la malaltia i, no diguem la mort. Vivim “com si la mort no hi fos” però és una realitat. La veiem cada dia. Tanmateix Jesús té una resposta davant el patiment i la mort. Ell va patir i va morir però va ressuscitar. Aquesta és la nostra esperança però abans hem de passar per la creu. Ja ho diu Jesús en l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi”. Però quines son les nostres creus? I més encara: les sabem assumir? Les sabem portar? I demanem a Jesús que ens ajudi a portar-les o confiem només en les nostres forces? Perquè Ell no ens deixa sols. Ens ajuda a portar-les, si nosaltres volem, és clar.

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 1 de Març de 2019, 1er de quaresma. Lc 4, 1-13

20200301 homicat sant ignasi de loiola

 

“L’Esperit el conduïa pel desert i era temptat”

 

Comencem en aquest diumenge el temps de quaresma. De fet, el dimecres ja ho varem fer amb la imposició de la cendra. La cendra ens recorda la nostra realitat –la nostra veritat que deia Sta Teresa–, que no som tan importants com a voltes ens pensem i que, a voltes, el nostre món ens vol fer creure. Som febles, ens equivoquem i també som capaços de perjudicar als altres, i a nosaltres mateixos. Durant la quaresma parlarem de conversió però sempre ho fem des de la nostra realitat. En una expressions molt nostres: “toquem de peus a terra”i no fem “volar coloms”.

 

Avui hem escoltat a l’evangeli el relat de les temptacions. Jesús va al desert i durant quaranta dies –imatge dels quaranta anys que el poble d’Israel va passar al desert– va ser temptat. Jesús “fa” desert. El desert és el lloc de l’absència, de la solitud i del desencís. També a nosaltres ens pot passar. Hi ha moments en que ens podem sentir abatuts, que potser passem per alguna crisi de fe, que no hi veiem clar. Aquesta també ha estat una experiència que han tingut molt sants de l’església. Sant Pau diu en les seves cartes: “jo sé de qui m’he fiat” Precisament Pau ho diu en un moment de dubte. Recorda quan “hi veia clar” i això l’ajuda a continuar. També Jesús va passar per un moment de buidor, d’absència. A la creu –ho veurem el divendres sant– Jesús diu: “Déu meu, perquè m’heu abandonat” però acaba fen un acte de fe. Per tant, si ens passa, la millor actitud és justament la confiança. És el que diem en el parenostre: “facis la vostra voluntat”. És la pregària de Jesús a Getsemaní. En veure clarament que va cap a la creu, li demana a Déu “si és pot fer d’un altra manera” i acaba dient-li: “que sigui com Tu vols”. I és que Déu hi és en aquests moments de desert, d’absència i desencís. Aquest és l’esperit de les benaurances…

 

Tanmateix, hi ha també un aspecte interessant en aquest relat de les temptacions: el discerniment. Podríem dir que Jesús es retira i des de el silenci i la pregària cerca una resposta: què he de fer? Com fer el que Déu em demana? Com realitzar aquest Regne que el Pare em demana que dugui a terme? Llavors és quan se  li plantegen diverses opcions: l’èxit, el poder, l’espectacularitat… Però Jesús no triarà cap d’aquests camins. Jesús triarà el camí de la senzillesa, de la humilitat, de la donació d’un mateix. El camí de la creu, el més difícil… I, des de llavors, aquest també serà el nostre: creu i resurrecció.

 

Durant la quaresma acompanyem Jesús que va cap a la creu i –de retruc– aprenem també nosaltres a portar-la. Ja ens ho diu Jesús a l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i m’acompanyi” Ara bé, no estem sols. Ell ens ajuda a portar-la. Però Jesús ressuscita des de la creu. Ens preparem per celebrar el misteri de mort i resurrecció de Jesús i aprenem nosaltres a fer el mateix. Com diu St Pau, ser cristià és un continu “morir i ressuscitar”, morir a l’home (i dona) vells per ressuscitar a l’home (i dona) nous. Jesús és l’home nou…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Dg 23 de Febrer de 2020, 7è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 38-48

20200223 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Jo us dic: estimeu als enemics”

 

L’evangeli que acabem sentir és un dels més contundents –i polèmics– que podem escoltar. Jesús no en té prou de manifestar la seva autoritat –la seva expressió “ja heu sentit a dir, doncs jo us dic” de Mateu– sinó que, en la mateixa línia, depassa la mateixa Llei del Talió, tan sagrada pel judaisme. L’”ull per ull, dent per dent” queda superat pel que diu Jesús: “estimeu als enemics, pregueu pels qui us perjudiquen”. Certament deuria causar una gran polèmica en els seu temps. Amb raó creien que Jesús venia a “carregar-se” la llei i els profetes! Però, com ja escoltàvem diumenge passat, Jesús diu clarament que no ve a abolir la llei sinó a donar-li compliment. De fet, l’estimar als enemics no era nou. En la primera lectura del llibre del Levític se’ns diu una cosa semblant: “estima als altres com a tu mateix”… a tots els altres, també els qui ens fan mal.

 

Val a dir que, en el seu moment, la Llei del Talió va ser un avenç. La costum era “tornar més mal que el que t’han fet”. Per tant, “tornar el mateix mal” era un progrés. És una mica semblant al que passa en l’actualitat. En el nostre món està acceptat el fet de tornar-s’hi quan te la juguen i si pot ser més fort, millor. Així no te la tornaran a fer… És una mena d’actitud d’auto-defensa, que ja s’ensenya als nens de petits. No es estrany. En una societat tan competitiva com al nostra, és normal ensenyar a voler ser el primer, el millor, i, en conseqüència, a defensar-se dels atacs. Només cal adonar-se del clima imperant en el món laboral, on l’important és pujar, si cal a costa dels altres… Per això podem dir sense por a equivocar-nos que les paraules de Jesús segueixen estant d’actualitat i segueixen essent escandaloses…

 

Però quan sabem complir-les, quan aconseguim perdonar a qui ens vol mal, igual que quan posem l’altra galta o donem més del que està establert, cercant el bé de l’altre –i sense esperar res a canvi– llavors som llum enmig de la foscor. Segurament que la gent, en veure aquesta actitud, primer es sorprèn –o se’n riu i ho menysté– però potser després, en adonar-se de la bondat que hi ha al darrera… i això atrau. De forma semblant passava amb Jesús. La gent el seguia, volia escoltar-lo. Confiava en Ell perquè era un home “que feia el bé”. En això no hem canviat tant. La bondat segueix atraient a la gent, segueix “fent forat”. Un cop més, el missatge cristià és profundament humà. Tanmateix, també va una mica més enllà perquè ens promet una felicitat i una llibertat que ningú més pot donar. Perquè quan som capaços de perdonar o de posar l’altra galta –o de ser despresos– esdevenim més lliures… I és que la bondat allibera.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Dg 16 de Febrer de 2020, 6è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 17-37

20200216 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Ja sabeu que us van dir… Doncs jo us dic”

 

L’evangeli d’avui ens mostra un dels aspectes més característics –i també dels més polèmics– de Jesús: la seva autoritat. Jesús parla amb autoritat –així ho diuen els evangelis– i això posa molt neguitosos als religiosos del seu temps. Ell, que no era fariseu, rep el nom de “mestre” i la gent el seguia, més que als fariseus. I no només això. També els ataca! En el fragment que hem escoltat és claríssim: “si no sou més justos que els fariseus…” Però què ens volen dir els evangelis quan diuen que “parlava amb autoritat”? Evidentment no es refereix a l’autoritat de “ordeno y mando”, propi del militars. És una autoritat de caire moral. Jesús parla des de el coneixement de Deu, coneixement intern, íntim, personal. Això era radicalment nou. Mentre els fariseus parlaven de memòria, recordant tots els preceptes i manaments dels de la Llei –més de 800 normes, la majoria referents a pràctiques rituals– Jesús parla directament de Déu. No es estrany que la gent el seguis i volgués escoltar-lo! Però en aquest fragment de Mateu és encara més fort: Jesús es posa per sobre de la Llei de Moisès! Aquest “doncs jo us dic” representa la superació de la Llei…

 

Jesús parla amb autoritat i la gent se’n adona. “De on li ve tot això?” es pregunten. “Ensenya una doctrina nova” diuen els evangelis. Però, en realitat,  no era nou. “No he vingut a abolir la Llei i els profetes si no a donar-los compliment” hem escoltat. De fet, tot el que Ell diu ja està en els manaments però d’un altra manera, més amable, més propera, més fraternal, que fa que sembli nou. Son les benaurances. El salm d’avui ja les apunta: “feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins”. Si vivim les benaurances en la nostra vida veurem que estem complint tots els manaments però, alhora, ens adonarem que anem més enllà de la “lletra” de la llei. Anem al bé de la persona, com feia Jesús. La gent els coneixia com “una persona que feia el bé” ens diuen els evangelis.

 

Tot un advertiment, també per a nosaltres. Si ens quedem en el pur “complir” per quedar satisfets, justificats, per sentir-nos “bons cristians” estarem cometent el mateix error dels fariseus que Jesús denunciava. La fe s’ha de mostrar en obres. Si oblidem això caurem en la mateixa hipocresia que Jesús denunciava, per més misses que assistim. De fet, al final de cada eucaristia, som enviats a anunciar –de paraula i amb la pròpia vida– el que hem celebrat per la fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Dg 9 de Febrer de 2020, 5è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 13-16

20200209 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Vosaltres sou la llum del món”

 

La Paraula d’aquest diumenge ens parla d’una realitat molt pròpia del creient: ser llum. Ser llum per a nosaltres, ser llum pels altres. Això ja es donava als començaments. En el llibre dels Fets dels Apòstols –un llibre que ens explica la vida de les primeres comunitats– ja se’ns diu que els cristians eren reconeguts. La gent els identificava per la seva manera de ser. Compartien el que tenien entre ells, si hi havia algú necessitat d’ajut venien les seves propietats i els donaven els guanys… Déu ni do! Què passaria si féssim això avui? En un món on es valora tant la propietat privada, qui es vendria del que és seu per donar-ho als pobres? El resultat era evident: la vida d’aquests primers cristians interperl.lava als qui no ho eren. Perquè viuen així? Què es mou a fer-ho? Com és que no fan com tothom? Unes preguntes que potser també ens podríem fer avui…

 

Isaïes, en la 1ª lectura, ens ho diu clarament: “comparteix el teu pa al el qui passa fam…” i ”si algú no té roba, vesteix-lo” Però Isaïes encara afegeix quelcom més: “llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí”. Quan som capaços de fer el bé (buscant el bé de les persones, sense esperar res a canvi), quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos (del nostre àmbit, del que és nostre, per donar-nos i no només diners sinó també temps, dedicació) llavors som llum per a nosaltres i pels altres. I si ho fem de forma discreta, sense buscar el reconeixement, fins i tot de forma anònima, encara millor. Jesús es trobava gent que feia almoina per ser ben considerat, per ser tractat de “bona persona”. En l’evangeli els hi dedica una frase contundent: “ja tenen la seva recompensa” i afegeix: “tu, quan facis almoina, no ho facis a toc de trompeta, per què tothom ho vegi, i el teu Pare, pel qui no hi ha secrets, t’ho recompensarà”. Quants en l’església –i també fora d’ella– han seguit aquest camí i han fet tant de bé!

 

Quan Jesús anunciava el Regne de Déu que ve, parlava també de les persones i les relacions entre elles. Quan sabem donar-nos i fer el bé, sobretot als més necessitats, estem manifestant el Regne que Jesús anunciava, un Regne que és “entre nosaltres” i “en” nosaltres. Llavors esdevenim llum en mig de la foscor.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

Dg 2 de Febrer de 2020, Festa de la presentació del Senyor. Lc 2, 22-40

20200202 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Els meus ulls han vist el Salvador”

 

Celebrem la festa de la Presentació del Senyor, més coneguda com “la candelera”. Aquesta festa està “a cavall” entre el Nadal i la Pasqua. De fet, segons la tradició, aquest és el dia en que es treu el pessebre. Però el signe més característic d’aquesta festa és l’encesa de les candeles al començament de la celebració. Les candeles representen la nostra fe però també la llum de Crist, “Llum de les nacions” diu l’ancià Simeó quan pren el nen en braços. També per Nadal hem encès candeles –al final de les misses del Pollet i del Gall– i també ho fem per Pasqua, a l’inici de la Vetlla Pasqual, quan tots encenem les nostres candeles del ciri pasqual. El ciri representa la Llum de Crist. És la llum de la resurrecció. Enmig de la foscor –la Vetlla comença amb l’església a les fosques– una petita llum resplendeix en la fosca. Ho escoltàvem en el pròleg de Joan, el mateix dia de Nadal: “la Llum ha vingut al món però la foscor no ha pogut ofegar-la”.

 

El relat central d’aquesta festa és l’evangeli de Lluc que explica el que va passar. Maria i Josep presenten al nen com era costum i com marca la Llei de Moisès: “tot fill primer ha de ser presentat al Senyor”. Aquesta costum ve del temps de l’alliberament d’Israel d’Egipte. Segons el llibre de l’Èxode, Déu envià set plagues a Egipte per tal que el faraó accedís a alliberar Israel de l’esclavatge. La darrera va ser la mort del primogènits però només els egipcis. Els primogènits israelites no varen morir. En agraïment i record, des de aquell dia, Israel ofereix als Senyor tots els fills primers. Jesús acompleix així el que està manat, sense privilegis, com un més. Una actitud que ens recorda un altra escena que varem rememorar fa ben poc: el baptisme. Jesús fa cua amb la gent, com un més. En la segona lectura, l’autor de la Carta als Hebreus ens ho diu clarament: “s’ha fet un més de nosaltres”. I també llavors, com ara, molt pocs se’n varen adonar. En la presentació només dues persones grans… Maria i Josep s’ho miraven amb atenció. Què serà aquest noi? Probablement no entenien massa bé el que estava passant. Segurament tampoc varen entendre les paraules enigmàtiques de Simeó: “aquest noi serà motiu de que molts s’alcin i d’altres caiguin” o el que digué a Maria: “una espasa et traspassarà l’ànima” però la fe els anava per davant i “Maria guardava el que veia en el seu cor”. Simeó i Anna, Maria i Josep saben veure, en una expressió de St Tomàs d’Aquino, “amb els ulls de la fe”.

 

Aquesta festa recorda un altra manifestació –un altra epifania–. Déu es revela a la humanitat en Jesús i ho fa amb discreció, humilitat, senzillesa, de forma anònima, gens espectacular.

 

Reconeixem que Jesús és la nostra llum però, alhora, acceptem que nosaltres també hem de ser llum per els altres. Com diu Lluc en la 2a part del seu evangeli, els Fets dels Apòstols: “se’ls reconeixia per la seva manera de fer”. Que la gent ens reconegui per la nostra manera de fer i de ser, d’actuar, de comprometre’ns, de lluitar pels més pobres, per denunciar la injustícia, com feia Ell… Això és ser cristià, fer com Ell enmig del món.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dg 26 de Gener de 2020, 3er diumenge del temps ordinari. Mt 4, 12-23

20200126 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”

 

Seguim aquest diumenge contemplant la vida i el missatge de Jesús. Avui arribem a un moment cabdal: l’elecció dels dotze. Però abans l’evangelista Mateu ens posa en antecedents. Es tracta d’una dada força interessant: Jesús comença a predicar a Cafarnaúm. És terra de pagans! Jesús no va a Jerusalem a exposar la seva doctrina. Seria el més lògic. Jerusalem era el centre de la vida social, política i, sobretot, religiosa. Com tots sabem, hi anirà més tard per morir a la creu. També hi anà cada any, com estava manat, per la Pasqua. Però ara no ho fa. Per què? Hi ha diverses raons. Cafarnaúm era un lloc de pas de les rutes comercials que anaven de l’Àsia a Egipte. Venia molta gent. En la pràctica era com un altaveu. Els evangelis ens ho diuen clarament: “la seva anomenada s’estengué ràpidament per la regió”. Cafarnaúm també tenia una sinagoga de les més grans, amb dos pisos! Ho sabem per les restes arqueològiques. Finalment –i potser el més significatiu– era terra de pagans. L’evangelista ens diu que era perquè es complissin les profecies i cita Isaïes (que nosaltres hem llegit en la 1ª lectura) És la “cançó” que hem escoltat durant tot el Nadal. Tanmateix, hi ha una raó més interessant, si més no per a nosaltres: els pagans estaven més oberts per acollir la novetat que venia de Jesús. Probablement, per la mateixa condició de ser “terra de pas” coneixerien d’altres cultures i també d’altres religions. Tot i que també a Galilea hi havia gent “observant” (els fariseus de sempre, que polemitzen amb Jesús de manera sistemàtica), la majoria escoltava Jesús de bon grat i el seguien…

 

El fet que Jesús comenci adreçant-se als no jueus –els quals no se’ls reconeixia ni tant sols la possibilitat de creure– ens fa pensar en la importància d’estar oberts, de deixar enrere els prejudicis –que tots més o menys tenim– per acollir millor la Paraula. Quan ens tanquem en les nostres seguretats –també religioses– ja no som tan capaços d’acollir la novetat. Sempre tenim un cert perill de fer-nos la religió a la nostra mida i més en els temps que corren, on es cerca tan l’auto-satisfacció. Jesús ens va portar una gran novetat, una bona notícia, però no tothom la va saber acollir. Com ens diu Joan en el seu pròleg: “la Llum ha vingut al món però el món no l’ha conegut”

 

L’elecció dels dotze, tan personal i compromesa, ens fa adonar de la elecció de Jesús i la disponibilitat dels deixebles. Mateu diu dos cops “immediatament”. En aquell temps no era poca cosa deixar-ho tot –el seu únic mitjà de subsistència– per seguir un desconegut… L’elecció dels apòstols ens fa pensar en la nostra pròpia elecció. També nosaltres som escollits –també som apòstols–, per esdevenir pescadors d’homes.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

Dg 19 de Gener de 2020, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 21-34

20200119 homicat Sant Ignasi de loiola

 

“Mireu l’Anyell de Déu que pren damunt seu els pecats del món”

 

Amb aquest diumenge comencem el temps litúrgic anomenat ordinari. Fins arribar a la Quaresma contemplarem el missatge i la vida de Jesús. És un temps important perquè ens permet identificar-nos al màxim amb Ell, acompanyar-lo en el seu camí, conèixer el que va dir, el que va fer i cóm ho va fer. Aquesta ha de ser una de les màximes del cristià per tal que sàpiga fer com Ell. No es tracta d’imitar-lo –la qual cosa tampoc sabríem fer– sinó deixar que Ell visqui en nosaltres. Com ens diu Pau: “ja no soc jo, és Crist que viu en mi”. Quan més el coneixem interiorment –en paraules de St Ignasi– més fidels serem en el seu seguiment. Per tant, d’ordinari res! (en el sentit col.loquial de la paraula) Quan arribem a la Quaresma començarem un altra seguiment, el de Jesús que va cap a la creu…

 

Aquest diumenge, l’evangelista Joan ens posa –com ja és habitual en ell– en situació, dient les coses clares. Qui és Jesús? Ell és l’Anyell de Déu, Ell és el Fill de Déu. Joan baptista ens fa de testimoni privilegiat. Joan evangelista va una mica més enllà que l’evangeli que escoltàrem el diumenge passat. Dir que Ell és l’Anyell ens remet al culte del jueus, a la seva religiositat “des de sempre”: la del sacrifici dels animals en expiació dels pecats. Això és el que feien en el Temple de Jerusalem. La gent portava animals, normalment anyells, per sacrificar-los i expiar així els seus pecats. Però Jesús “anyell de Déu” ja no serà això. Ell s’oferirà per amor, no per expiar els pecats, sinó per salvar la humanitat. Ell donarà la vida com el Servent d’Isaïes que escoltàvem el diumenge passat en la 1ª lectura. I ho farà un cop per sempre. Com diu l’autor de la Carta als Hebreus, “ja no cal oferir més sacrificis a l’altar. Ell s’ha ofert una vegada per sempre” I és que amb Jesús s’inaugura un nou temps, el temps de l’Esperit. Ja no cal cap més mitjancer. Els sacerdots oferien els animals al temple, feien de pont. Amb Jesús ja no cal cap més pont. Tenim “accés directe” per l’Esperit que habita en nosaltres. Aquest és el gran canvi. Jesús bateja amb l’Esperit Sant! “Vindrà el temps –li diu Jesús a la samaritana– que adorarem Déu en esperit i en veritat”. Estem en el temps de l’Esperit.

 

Amb aquest diumenge entrem també en la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Convé pregar per tal que tornem a la unitat que teníem abans i que ara no tenim. I no es tracta de aconseguir que els altres es converteixin a una determinada confessió sinó de –en paraules de Sant Joan Pau II– “caminar junts vers la Veritat”. Què l’Esperit, vincle d’unió de les diverses confessions, ens porti vers la unitat de tots els qui creiem en Jesús.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

 

 

Dg 12 de Gener de 2020, Festa del Baptisme de Jesús. Mc 3, 13-17

202001012 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo”

 

Celebrem avui la festa del baptisme de Jesús. Aquesta festa marca el final del temps de Nadal i el començament d’un nou temps litúrgic, l’anomena’t temps ordinari. A partir d’avui i fins a la quaresma anirem contemplant la vida i el missatge de Jesús. Precisament, després del baptisme –i d’anar al desert on va ser temptat– Jesús comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos!”. Però el més sorprenent és que els primers en escoltar-lo no son els poderosos del seu temps sinó els pobres. En arribar al Sermó de la Muntanya –per a alguns els centre del seu missatge– Jesús anirà una mica més lluny: a aquests pobres els dirà benaurats…

 

El baptisme va ser una manifestació, una nova epifania. Déu és revela a la humanitat, s’hi torna a comunicar –els cels que s’obren– i diu qui és Jesús. “Aquest és el meu fill”. Jesús és el que esperaven –el messies esperat– però amb uns trets molt característics. Ell és el messies sofrent, el Servent de Jahvè d’Isaïes. Precisament la 1ª lectura ens posa en situació. Ell és el servent que dona la vida. Aquesta semblança d’Isaïes, la del Servent de Jahvè, és una figura misteriosa però que ens evoca directament a Jesús. Segurament Isaïes no tenia en ment la imatge de Jesús. Probablement es referia a tot un poble. Però l’església hi ha vist una prefiguració de Jesús, sobretot pel que fa a la passió. Per això ho llegim en els dies més cabdals de Setmana Santa. Avui el text ens diu coses molt significatives, que podem aplicar també a Jesús. “Porta el dret a les nacions”…”no crida ni alça la veu”…“no trenca la canya que s’esberla”…”no apaga la flama del ble que vacil·la”. Son elements importants perquè ens parlen directament del seu estil, del seu tarannà, de la seva manera de ser. I si ser cristià és fer com Ell poden esdevenir un factor de discerniment i, si s’escau, de conversió. Un sant de la nostra terra, Sant Enric d’Ossó, diu en un dels seus escrits que ser cristià es tenir els seus mateixos gestos, les seves paraules, la seva mirada, la seva manera de tractar a la gent. La conseqüència és clara: si no tenim el seu estil, la seva manera de fer, el seu estil d’obrar potser no hem entès què vol dir ser cristià… La intol.leracia, la duresa, la violència –física o verbal–, no son cristianes. No estan en la línia de Jesús, aquest Jesús que és dona, que es compadeix, que perdona, que defensa al pobre i al qui pateix injustícia, que accepta i dialoga, que no descarta ningú.

 

Ara que votem amb tanta freqüència –i que segurament tornarem a fer aviat– ens pot ser molt útil de recordar aquesta manera de fer de Jesús i veure si els polítics i les forces que representen s’avenen amb aquest estil. Perquè el racisme, la xenofòbia, l’insult, el menyspreu de l’altra –àdhuc d’un discapacitat–, la intol.lerancia amb el que no pensa igual, no acollir, no acceptar,… no és cristià, per molt que és ventin de ser-ho, per moltes processons religioses que es vagi. Els qui no viuen l’estil de Jesús i fan el contrari no son cristians, per molt que se’n diguin. Tinguem-ho clar.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Dg 5 de Gener de 2020, II Diumenge de Nadal. Jn 1, 1-18

20200105 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Existia el qui és la Llum veritable, la que en venir al món il·lumina tots els homes”

 

Aquest diumenge fem una petita aturada en el nostre camí de Nadal. De la ma de Joan evangelista, se’ns convida a aturar-nos i contemplar el Misteri. De fet, aquest ve a ser el propòsit de tot el seu evangeli. El pròleg que escoltem aquest diumenge és la “clau de lectura” de tot el seu relat i ens introdueix en aquest Misteri de la presència de Déu en Jesús. Ell és “Déu amb nosaltres” com ens diuen els profetes però per a Joan és una mica més, Joan va més enllà. Ell és la Llum, la Paraula, amb majúscula. Encara més, Ell ja existia en el principi, ja hi era en la creació del món. La Paraula ens recorda el Gènesi. Déu crea amb la seva paraula, el seu alè –el ruah en hebreu– i per a Joan Ell ja hi era en aquell moment. És el Jesús preexistent. Dels quatre evangelistes, només Joan s’atreveix a anar tan lluny… Els estudiosos diuen que, molt probablement, va escriure el pròleg al final del seu evangeli però que, en adonar-se que era tan important, el va posar al principi per tal que els lectors –i la comunitat a qui va adreçat– el tinguin present durant la lectura de tot el seu evangeli.

 

Tanmateix, en aquest pròleg no tot son “flors i violes”. Joan ens parla d’un drama: “la llum ha vingut al món i el món no l’ha reconegut”…”els seus no l’han acollit”. Joan jutja als qui varen jutjar i condemnar a Jesús. Apunta directament a la Pasqua. Jesús mor i ressuscita i ho fa al mateix temps. Per a Joan, Jesús ressuscita des de la creu, com si no haguessin passat els tres dies. De tota manera hi ha un bri d’esperança: “a tots els qui creuen en el seu nom els concedeix ser fills de Déu”. Pau ho dirà amb més claredat en les seves cartes: és la fe el que justifica, no les obres de la Llei.

 

Aquesta invitació a viure el Misteri que ens fa Joan l’hem de tenir present no només en la lectura del seu evangeli sinó sempre. La realitat de Misteri –que va més enllà del que podem entendre– ens empeny a viure en profunditat la nostra fe. Sempre que caiem en la temptació del ritualisme, del quedar satisfets en assistir i complir, ens allunyem del Misteri, de la vivència més fonda. Jesús ho denunciava constantment als fariseus que creien que “mereixien” la salvació perquè eren bons complidors. No cal fer mèrits davant Déu, no cal “fer punts” davant d’Ell a base de complir. Ell ja és amb nosaltres. Per la fe ja som fills de Déu. Estiguem oberts i acollim el Misteri de Déu en nosaltres. Ell ens mostrarà el camí.

 

Xavier Moretó, rector.