HOMICAT 2020
21331
page,page-id-21331,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2020

HOMICAT 2020
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Dg 28 de Juny de 2020, 13è del temps ordinari. Mt 10, 37-42

20200628 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Els qui vulguin guardar la vida, la perdran…”

 

Seguim escoltant Jesús fent sentències. És l’estil de Mateu. Tot va començar –pel que fa a nosaltres, oients de la Paraula– fa una diumenges. Jesús diu –per tranquil·litzar als “seus” oients–: “no vinc a desautoritzar la Llei i els profetes si no a donar-los compliment”. Certament, la manera de parlar de Jesús era motiu d’una certa alarma. “Aquest ve a carregar-s’ho tot!” deurien pensar. Però les paraules de Jesús no venen a establir una nova llei. Jesús no legisla, no dona noves normes, aquelles que als fariseus els agradava tant d’anunciar. Jesús ve a mostrar-nos un estil de viure. Per entendre’ns, és la diferència entre els manaments i les benaurances. Si vivim les benaurances estarem complint tots els manaments. No cal res més. El seu llenguatge, però, no és imperatiu si no resolutiu. “Els qui vulguin guardar la seva vida la perdran…” Un missatge d’un gran actualitat…

 

Vivim uns temps –i potser més ara amb aquesta pandèmia– en que cadascú mira una mica per ell i ella. Malgrat s’estan donant moltes i bones iniciatives per ajudar a la gent més necessitada, és inevitable que, mica en mica, adoptem una resolució taxativa:  sobreviure. Així ho diuen alguns, també cristians. Però Jesús ens diu que no ens podem reservar… Tot i que el context és de persecució –els membres de la comunitat de Mateu estan donant la vida per l’evangeli– l’advertència podria també aplicar-se a nosaltres. Voler sobreviure com a únic objectiu podria suposar oblidar-se de l‘altra i aquí si que toquem un tema directe. És justament el que no feia Jesús…

 

Ell estava totalment entregat a la missió. Tant és així que, a voltes, s’oblidava de menjar. També veiem a Jesús tocant als malalts, per exemple, als leprosos. Tocar un leprós tenia un doble risc: contagiar-se –la lepra no tenia remei– i quedar impur per sempre! Jesús toca als malalts, se la juga. Vol el seu bé, fins i tot a costa del bé propi.

 

Ahir vaig escoltar un pensador i filòsof del nostre temps parlant de l’actitud que hem de tenir davant tot plegat. Deia: “protegir-se no vol dir aïllar-se!” No ens aïllem, siguem solidaris, ajudem als que més ho necessiten. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Potser es tracta de gastar una mica més en llocs que sabem que estan “en la corda fluixa”. Si podem fer-ho, fem-ho. Per humanitat i també per fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Dg 21 de Juny de 2020, 12è del temps ordinari. Mt 10, 26-33

20200621 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“No tingueu por, vosaltres valeu més que tots els ocells plegats!”

 

Després de celebrar les festes de Pentecosta, la Trinitat i el Corpus, avui reprenem la celebració dels diumenges de durant l’any amb el XIIè diumenge del temps ordinari. És una manera –litúrgica– de parlar per què d’ordinari –en sentit col.loquial– no en té res… Jesús ens diu a l’evangeli: “no tingueu por, fins i tot Déu us té comptats els cabells del vostre cap!” Déu ni do!

 

Aquest evangeli –com tots– va adreçat a una comunitat, en aquest cas la de Mateu. És una comunitat que esta patint persecució per causa de l’evangeli. “No tingueu por dels qui només maten el cos però no poden matar l’anima”. Els estan matant pel fet de ser cristians i d’anunciar la Paraula. Com en el llibre de l’Apocalipsi –també adreçat a comunitats perseguides– l’evangelista intenta transmetre esperança. La resurrecció és la nostra esperança. “Us guardaré un lloc amb el meu Pare, on no hi haurà més patiment ni més mort” ens diu també Jesús en l’evangeli. A l’Apocalipsi es parla directament de la Jerusalem celestial, la que els espera als qui moren donant la vida, “els qui han rentat els seus vestits en la sang de l’Anyell i han quedat blancs”.

 

“No tingueu por”, una exhortació que d’alguna manera travessa tot l’evangeli. Això no surt d’un propòsit, d’un objectiu col·lectiu “calculat”, si no de la fe. “Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps” escoltàvem de Jesús fa unes setmanes. La fe ens dona força i esperança en moments de dificultat. No es tracta de fer “volar coloms”, de quedar-se embadalit mirant al cel com escoltàvem fa unes dies del llibre dels Fets dels Apòstols. És una situació concreta i real el que hi ha al darrera d’aquest evangeli i una actitud concreta que han d’afrontar per superar-la. Per què l’autèntica valentia no rau en no tenir por si no en superar la dificultat amb esperança, amb força.

 

Ho podríem aplicar directament a la situació que estem vivint actualment. Aquesta pandèmia ens ha abocat a una crisi sanitària i econòmica sense precedents. Molta gent està patint. Dominen la incertesa i la inseguretat. Què passarà? Què hem de fer? Els cristians, justament des de aquest “no tingueu por” podem dir molt. Hem de ser realistes, hem de ser responsables –complint totes les recomanacions de prevenció i seguretat sanitàries– però, alhora, hem de saber comunicar esperança. La nostra societat no sap fer-ho. Molts es queden en una por seca, paral·lelitzant, sense esperança. Alguns d’aquests son cristians o, almenys, s’ho diuen. Tenen fe però no la viuen. Com diu el Papa: “son batejats però no estan catequitzats”. No viuen la fe. Justament, els evangelis son catequesis per a les comunitats. Tenen per objectiu ensenyar a viure la fe en la pròpia vida…

 

Com podem els cristians transmetre la nostra esperança enmig de la situació que estem vivint? Com podem dir al nostre entorn –social, familiar– aquest “no tingueu por” de Jesús? De ben segur que no ho podem fer de forma teòrica. Si no ens ho creiem, si no ho vivim, difícilment serem creïbles…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Dg 14 de Juny de 2020, Corpus. Jn 6, 51-58

20200614 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Qui menja aquest pa viurà per sempre”

 

Celebrem la festa del Corpus, la festa de l’Eucaristia. Si fa dos diumenges celebràvem la Pentecosta i la setmana passada la Trinitat, avui contemplem un altra misteri: la presència de Jesús en el pa i el vi de l’eucaristia. És una realitat molt gran. Com és propi dels misteris, ens depassa, no ho podem entendre. Tanmateix, d’alguna manera, n’és el centre de l’Església. Podríem dir que tots els sagraments van a parar a l’eucaristia. Al llarg de la història l’Església ha passat per moltes situacions difícils, grans moments de foscor, però sempre que ha sabut tornar als seus orígens ha recuperat el bon camí. Contemplar l’eucaristia és adonar-nos del gran do que Jesús ens va fer poc abans de morir però també del que suposa per a les nostres vides i per a la mateixa església.

 

En l’eucaristia es fa realitat les promeses que Jesús va fer als seus deixebles: “jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps” i “sempre que celebreu aquest sopar jo estaré enmig vostre…” Probablement, al principi, els deixebles ho deurien fer una mica per obediència, per què Ell els ho havia manat, però amb el temps varen anar “entenent”. Al voltant de l’eucaristia –ells en deien la fracció del pa– s’anaven constituint les comunitats i la mateixa Església. I també amb el temps i la reflexió que neix de la fe varen anar veient que l’eucaristia els transformava. Més tard, es va elaborar tota una reflexió teològica al seu voltant. En els seus documents l’Església ens diu que l’eucaristia ens “configura” en Crist, és a dir, ens fa cada cop més semblants a aquest Jesús al qual seguim. Això te una gran importància per què, precisament, ser cristià es seguir una persona: Jesús. Només cal recordar –de nou– que els primers cristians, abans de dir-se per aquest nom, es deien “els del camí”.

 

Aquetes dades son d’una gran importància a l’hora de valorar l’eucaristia i també de molta actualitat. De ben segur que coneixeu persones que diuen: “jo soc cristià no practicant”. Una postura totalment respectable. Tanmateix, els cristians si-practicants hauríem de poder dir –amb tot el respecte però també parlant clar– que no és el mateix… No és el mateix viure la fe amb o sense l’eucaristia. Jesús ens transforma, ens apropa a Ell d’una forma íntima, personal, fraternal. Se’ns fa aliment de la nostra fe. No ho entenem –ni ho entendrem mai– però és real. I així és com cada cop més cristians practicants estan entenent que necessiten rebre l’eucaristia. I no ho fan no per què estigui manat –el precepte– sinó per què ho valoren, per què volen trobar-se amb Ell…

 

Un altra aspecte molt remarcable de l’eucaristia és la caritat. Van molt unides per què ens “engalten” directament amb Ell. Si ser cristià és seguir Jesús i tenir les seves mateixes actituds, una de les maneres més pròpies de Jesús era estar pels més necessitats. Només cal recordar el miracle de la multiplicació dels pans. Jesús s’adona de la necessitat que l’envolta, és compadeix i actua. Aquest miracle té un ressò molt clar d’eucaristia. Jesús fa les mateixes coses: “agafà el pa, el beneí, el partí i els el donà…” Més encara, els diu als deixebles: “doneu-los vosaltres de menjar…” Per tant, nosaltres també podem esdevenir eucaristia pels altres…

 

De la eucaristia als pobres. La Mare Teresa de Calcuta –ara ja santa– deia: “tinc la gran sort de veure Jesús en l’eucaristia i en els pobres”. Ella va saber entendre la relació què hi ha entre l’una i l’altre i va fer un gran bé a la humanitat.

 

Xavier Moretó, rector.

 

Dg 7 de Juny de 2020, Santíssima Trinitat. Jn 3, 16-18

20200607 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Déu envià el seu Fill al món per salvar-lo”

 

Celebrem avui la Festa de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. En acabar la celebració de la Pasqua, estem repassant els misteris més grans de la nostra fe: Pentecosta, la Trinitat, l’eucaristia.

 

Per la Pentecosta recordem el do de l’Esperit rebut, a l’Església i a cadascun de nosaltres. L’Esperit que misteriosament porta l’Església i habita en nosaltres, que ens fa capaços de creure i pregar. La Trinitat, Pare, Fill i Esperit, que ens apropa a Misteri de Déu enmig nostre. El Pare ens parla de la creació però també de Jesús dient-nos que Déu és el nostre Pare. L’eucaristia, misteri de la presència de Jesús en el pa i el vi, que se’ns fa aliment de la nostra fe, que ens transforma –ens configura– vers al mateix Jesús al que seguim…

 

Quan els deixebles veieren a Jesús pregant li varen demanar que els ensenyés una pregària. Així ens ho diuen els evangelis. És el que solien fer tots els mestres. Però Jesús no pregava mirant al Temple de Jerusalem –una mica com els musulmans, que ho fan mirant a La Meca– sinó que ho feia amb la mirada cap el cel i les mans esteses cap amunt. En certa manera, els mossens ho reproduïm amb alguns gestos durant l’eucaristia. Llavors, davant la petició, Jesús els ensenya el Pare Nostre, una pregària revolucionaria, fins i tot escandalosa en aquell temps.  Adreçar-se a Déu com a Pare –quan ni tan sols s’atrevien a anomenar-lo pel seu nom– i parlar tan alegrement de perdonar quan tenien fixat “l’ull per ull”, propi dels jueus, deuria ser molt fort. Alguns entesos diuen que, si d’alguna manera poguéssim resumir el ser cristià seria dient que “Déu és el vostre Pare i tots vosaltres sou germans…”

 

El Misteri de la Trinitat és bàsic en la nostra fe. De fet, aquesta fe és trinitària, perquè sempre fa referència a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Només cal adonar-se de que sempre comencem i acabem les nostres celebracions fent la senyal de la creu: “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Paradoxalment, lluny d’allunyar-nos de Déu, com es podria suposar venint d’una formulació teòrica, ens hi apropa. Un sol Déu en tres persones. Tot el que diem de l’un ho diem dels altres. És una relació de comunió. Sense deixar de ser un misteri –que depassa les nostres capacitats i només accessible per la fe– ens és un motiu i una eina per sentir Déu més a prop. És un altra misteri de l’Església, una Església que –com ens diu el Concili– també és un misteri, també va més enllà del que podem veure i entendre…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Dg 31 de Maig de 2020, Pentecosta. Jn 20, 19-23

20200531 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Rebeu l’Esperit Sant”

 

Celebrem avui la gran festa de la Pentecosta. És l’últim dia del temps de Pasqua. D’alguna manera és com si tota la Pasqua es concentrés en aquest dia. Malgrat que aquest any no hem pogut celebrar la Setmana Santa per raó del confinament, avui ho fem en sentit complet, per què en un sol dia concentrem reconeixement i missió, els trets més fonamentals de la nostra fe. Amb tota raó diem que el dia de Pentecosta va començar tot, va néixer l’Església…

 

Avui, a l’evangeli, hem escoltat un altra relat d’aparicions. Aquest relat té tots els trets més propis de les aparicions: Jesús ressuscitat –el Senyor–, la identitat –és el mateix que va morir a la creu–, l’alegria de trobar-lo. Tanmateix, hi ha un tret propi: l’Esperit. Jesús “alena” sobre el deixebles i els diu: rebeu l’Esperit Sant. El fet d’alenar no és casualitat, i menys encara en un evangeli com el de Joan. Ens remet a la creació. Ens diu el llibre del Gènesi que quan Déu crea “alena” damunt el que fa. Els hi dona l’alè de vida –el ruah en hebreu– i en “dir”, crea del no res. Jesús alena vida sobre els deixebles i els fa homes (i dones) nous i els dona poder de fer i desfer. És el nou temps, el temps de l’Esperit.

 

El dia de Pentecosta els deixebles reben el mateix do de l’Esperit però de forma diversa: en comunitat i de forma un tant espectacular. Almenys així ens ho descriu la 1ª lectura del Fets dels Apòstols. “Es sentí com un terratrèmol que sacsejà tota l’estança on eren” ens diu i “baixaren com unes llengües de foc sobre d’ells”. D’altres traduccions parlen d’una “ventada violenta que omplí tota la casa”. Sigui com sigui, va ser una experiència forta, misteriosa, però real. Varen rebre una força que no venia d’ells… i, de sobte, varen perdre la por, sortiren fora i començaren a dir a tothom: “ha ressuscitat”. És el que s’anomena el primer anunci –el kerigma en grec–: “aquest Jesús que heu vist morir a la creu, està viu, ha ressuscitat!”. Aquí va començar tot…

 

L’Esperit Sant és el tret més característic de la nostra Església. Els cristians creiem que és l’Esperit el qui porta l’Església. Més encara, com diu St Pau, ni tan sols la pregària la fem nosaltres mateixos. És l’Esperit que prega –gemega, diu Pau– en cadascú de nosaltres. No hi ha cap organització humana que digui aquestes coses. Només l’Església…

 

L’Esperit té un altra tret molt especial: és el qui manté la unitat. L’Església és diversa però està unida, o, almenys, ho intenta… Unitat en la diversitat. Pau –de nou– ens diu que en l’Església hi ha diversitat de carismes –els dons de l’Esperit– que contribueixen a la seva edificació. La diversitat, per tant, és bona, és una riquesa. Això és important dir-ho per què, a voltes, surten cristians que somien amb una Església “monolítica”, on tots pensem igual. Això, no només és irreal sinó que va en contra de la diversitat que ens ve de l’Esperit…

 

En el temps en que estem, ens cal assumir la nostra missió d’anunciar la bona notícia de Jesús. Som enviats, tenim l’Esperit en nosaltres, hem d’anunciar. Ara és el temps –el kairòs en grec–, ara és el moment. No mirem enrere. Siguem llum i esperança en el nostre món, especialment entre els qui més pateixen aquesta situació en la que estem.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 24 de Maig de 2020, Ascensió del Senyor. Mt 28, 16-20

20200524 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Jo seré amb vosaltres fins a la fi del món”

 

Estem a punt d’acabar el temps de Pasqua. El proper diumenge celebrarem la gran festa de la Pentecosta, el do de l’Esperit que ens fa apòstols, testimonis de resurrecció. De l’experiència pasqual a l’enviament. Son les paraules d’avui de Jesús a l’evangeli: “aneu per tot el món anunciant la bona notícia i batejant…” Justament, en la situació que tots estem vivint –i molts patint més que d’altres– aquestes paraules tenen una gran vigència. Els cristians tenim una missió: anunciar l’evangeli, especialment quan hi ha desolació i desencís…

 

Si una cosa ens ha deixat aquesta pandèmia –a part de la tragèdia experimentada per molts en forma de malaltia i de mort– és una certa sensació de inseguretat, de provisionalitat, de incertesa en l’esdevenidor. Queden lluny aquella seguretat, aquell “saber el que vols fer” i dur-ho a terme, aquella competitivitat, aquell “cadascú a lo seu”, aspectes tan típics de la nostra societat avançada. Moltes d’aquestes qüestions han quedat una mica “qüestionades”, valgui la redundància. En aquest ambient els cristians podem fer molt per comunicar esperança, per donar una mica de llum, no per tornar a la seguretat d’abans si no per aprendre, justament, a viure en la inseguretat. Per què ser creient és precisament moure’s en la certesa –que no seguretat– de la fe.

 

Hem entrat en un temps de reconstruir, de refer ponts, de tornar a començar. Hi ha un aspecte que fa molt necessària aquesta actitud i que ens toca molt de a prop: tota la gent que no ha pogut acomiadar-se dels seus familiars i amics que han patit la malaltia i que han mort. I no només és no poder dir adéu si no també no poder fer el dol. Tot això s’ha de reconstruir. Les misses de funeral seran importants però també la nostra actitud. Saber transmetre esperança davant la malaltia i la mort. Què hi ha més genuïnament cristià que això?

 

Jesús ens diu: “aneu a anunciar la Bona Nova!” Siguem llum i esperança enmig del nostre món. Fem-nos càrrec de la situació actual, especialment a prop dels qui més pateixen. Llavors –com ens diu Isaïes– naixerà un llum en nosaltres que il·luminarà tot el nostre voltant.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 15 de Març de 2020, 3er diumenge de Quaresma, Jn 4, 5-42

20200315 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Vindrà el dia que adorarem al Pare en esperit i en veritat”

 

L’evangeli de Jesús amb la samaritana que hem escoltat avui és un dels fragments més significatius –i més teològics– del Nou Testament. L’escriu l’evangelista Joan, que té l‘evangeli amb més missatge, el més teològic dels quatre. Un evangeli exclusiu de Joan. No té paral.lels, és a dir, no hi surt en els altres tres. Certament el diàleg que Jesús té amb aquesta dona és tot un procés, un camí de descoberta que la samaritana té de la ma de Jesús. La samaritana passa de descobrir Jesús-aigua viva a ser deixeble i apóstola! Perquè un cop ha fet la seva descoberta va i convenç a tot el seu poble! D’una forma molt significativa –i teològica– fa possible que la seva gent també faci la mateixa descoberta i puguin fer la seva pròpia professió de fe: “ara ja no creiem pel que tu ens has dit sinó que nosaltres també n’hem fet l’experiència”. Tant la samaritana com els seus coneguts han fet el procés de la fe que els fa apòstols.

 

La samaritana té, d’entrada, l’actitud d’apropar-se a Jesús i Ell l’acull. Per sorpresa dels seus deixebles Jesús ensenya a una dona! En temps de Jesús, les dones no podien creure. Tenien prohibit entrar al Temple perquè no coneixien la Llei. Per això els deixebles es sorprenen de que “parlés amb una dona”. Que Jesús ensenyi a les dones era sinònim de que el seu missatge no valia res perquè “fins i tot les dones l’entenen…”. Jesús, un cop més, trenca amb el que “està establert”, sobretot quan això genera discriminació i injustícia. La samaritana s’apropa a Jesús, amb la seva realitat, amb la seva vida, amb les seves febleses, i Jesús li dona una oportunitat… i ella sap aprofitar-la.

 

Vivim temps d’incertesa, de desconcert i preocupació. La pandèmia del coronavirus està fent aflorar la nostra feblesa, la nostra realitat. Ho dèiem el dimecres de cendra: no som tant com ens pensem. La nostra realitat és de feblesa. Apropem-nos a Jesús com fa la samaritana i sapiguem confiar en Ell. Jesús no ens deixa. Jesús mor i ressuscita. És el que recordem durant aquesta Quaresma tot fent camí cap a la Pasqua. Vivim ja ara com a ressuscitats, enmig de les dificultats, per més grans que siguin. Ara és el temps. Li diu Jesús a la samaritana: “s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran al Pare en esperit i en veritat”. No perdem l’esperança. Déu és a prop. Lluitem i confiem. “No tingueu por” els diu Jesús als deixebles. “No us deixo sols. Jo seré amb vosaltres sempre”

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

 

Dg 8 de Març de 2020, 2on diumenge de Quaresma, Mt 17, 1-9

20200308 homilia Sant Ignasi de Loiola

 

“La seva cara es tornà resplendent com el sol”

 

Avui contemplem a l’evangeli una escena molt peculiar: Jesús es trasmuda, es transforma. “La seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com al llum…” Un fet espectacular, una experiència fundant. I sentiren la veu del Pare: “aquest és el meu fill”. De ben segur que els deixebles no oblidarien una experiència així. El varen veure “tal com és”. Fins aleshores podríem pensar que seguien Jesús com qui segueix un leader carismàtic i, certament, ho era. Però aquella experiència els va transformar. I no només això, el seu record esdevindria un motiu important d’esperança i de fe, sobretot davant la prova més gran i terrible: veure’l morint a la creu. És el que els hi esperava en baixar de la muntanya… De ben segur que en aquell moment deurien recordar quan ”hi varen veure clar”. “Nosaltres el varem veure” deurien dir-se els uns als altres i això els va ajudar a continuar, a creure. És l’experiència de Pau que en els moments difícils, en els moments de foscor, quan diu “jo sé de qui m’he fiat”. Pot ser també la nostra experiència… A voltes recordem quan ”hi veiem clar” i això ens ajuda a caminar en esperança, sobretot quan “no hi veiem clar”, quan dubtem de tot, àdhuc de Déu mateix… Pot passar. La fe no és un coneixement, no és una cosa apresa i segura. La fe és una certesa… Val a dir que tots els sants han passat per moments de foscor. També Jesús els va passar. “Déu meu, perquè m’heu abandonat!” diu Jesús abans de morir. Ho contemplarem el divendres sant.

 

La transfiguració de Jesús ens parla de resurrecció. És una manifestació –una epifania– que apunta a una realitat nova. La transfiguració de Jesús ens parla de transformació, de vida nova, del Regne en plenitud. Així és com serem. Això és el que ens espera. Per això té tan sentit escoltar aquest evangeli en ple temps de Quaresma. Ens estem preparant justament per això. El camí de la Quaresma és el camí “vers” la Pasqua. En identificar-nos en aquest cas amb els deixebles que “veuen” un altra Jesús estem reafirmar-nos en la nostra fe. Nosaltres el seguim a Ell, el ressuscitat, però també el crucificat…

 

I aquí ve la part final, certament enigmàtica. En baixar  de la muntanya Jesús els diu que no expliquin a ningú aquesta experiència fins que Ell no hagi ressuscitat… La raó és molt senzilla: no podem parlar del ressuscitat “saltant-nos“ la creu. Per això, la primera església va rebutjar les històries de Jesús –que se’n varen escriure moltes– que no parlaven de la creu. Certament era molt difícil parlar d’un leader crucificat. Alguns anaven directament a la resurrecció. Avui ens pot passar una cosa semblant. Al nostre món li costa mirar la creu. Li costa acceptar un Jesús crucificat. De fet li costa d’acceptar qualsevol mena de creu: el patiment, la malaltia i, no diguem la mort. Vivim “com si la mort no hi fos” però és una realitat. La veiem cada dia. Tanmateix Jesús té una resposta davant el patiment i la mort. Ell va patir i va morir però va ressuscitar. Aquesta és la nostra esperança però abans hem de passar per la creu. Ja ho diu Jesús en l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi”. Però quines son les nostres creus? I més encara: les sabem assumir? Les sabem portar? I demanem a Jesús que ens ajudi a portar-les o confiem només en les nostres forces? Perquè Ell no ens deixa sols. Ens ajuda a portar-les, si nosaltres volem, és clar.

 

Xavier Moretó, rector.

Dg 1 de Març de 2019, 1er de quaresma. Lc 4, 1-13

20200301 homicat sant ignasi de loiola

 

“L’Esperit el conduïa pel desert i era temptat”

 

Comencem en aquest diumenge el temps de quaresma. De fet, el dimecres ja ho varem fer amb la imposició de la cendra. La cendra ens recorda la nostra realitat –la nostra veritat que deia Sta Teresa–, que no som tan importants com a voltes ens pensem i que, a voltes, el nostre món ens vol fer creure. Som febles, ens equivoquem i també som capaços de perjudicar als altres, i a nosaltres mateixos. Durant la quaresma parlarem de conversió però sempre ho fem des de la nostra realitat. En una expressions molt nostres: “toquem de peus a terra”i no fem “volar coloms”.

 

Avui hem escoltat a l’evangeli el relat de les temptacions. Jesús va al desert i durant quaranta dies –imatge dels quaranta anys que el poble d’Israel va passar al desert– va ser temptat. Jesús “fa” desert. El desert és el lloc de l’absència, de la solitud i del desencís. També a nosaltres ens pot passar. Hi ha moments en que ens podem sentir abatuts, que potser passem per alguna crisi de fe, que no hi veiem clar. Aquesta també ha estat una experiència que han tingut molt sants de l’església. Sant Pau diu en les seves cartes: “jo sé de qui m’he fiat” Precisament Pau ho diu en un moment de dubte. Recorda quan “hi veia clar” i això l’ajuda a continuar. També Jesús va passar per un moment de buidor, d’absència. A la creu –ho veurem el divendres sant– Jesús diu: “Déu meu, perquè m’heu abandonat” però acaba fen un acte de fe. Per tant, si ens passa, la millor actitud és justament la confiança. És el que diem en el parenostre: “facis la vostra voluntat”. És la pregària de Jesús a Getsemaní. En veure clarament que va cap a la creu, li demana a Déu “si és pot fer d’un altra manera” i acaba dient-li: “que sigui com Tu vols”. I és que Déu hi és en aquests moments de desert, d’absència i desencís. Aquest és l’esperit de les benaurances…

 

Tanmateix, hi ha també un aspecte interessant en aquest relat de les temptacions: el discerniment. Podríem dir que Jesús es retira i des de el silenci i la pregària cerca una resposta: què he de fer? Com fer el que Déu em demana? Com realitzar aquest Regne que el Pare em demana que dugui a terme? Llavors és quan se  li plantegen diverses opcions: l’èxit, el poder, l’espectacularitat… Però Jesús no triarà cap d’aquests camins. Jesús triarà el camí de la senzillesa, de la humilitat, de la donació d’un mateix. El camí de la creu, el més difícil… I, des de llavors, aquest també serà el nostre: creu i resurrecció.

 

Durant la quaresma acompanyem Jesús que va cap a la creu i –de retruc– aprenem també nosaltres a portar-la. Ja ens ho diu Jesús a l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i m’acompanyi” Ara bé, no estem sols. Ell ens ajuda a portar-la. Però Jesús ressuscita des de la creu. Ens preparem per celebrar el misteri de mort i resurrecció de Jesús i aprenem nosaltres a fer el mateix. Com diu St Pau, ser cristià és un continu “morir i ressuscitar”, morir a l’home (i dona) vells per ressuscitar a l’home (i dona) nous. Jesús és l’home nou…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Dg 23 de Febrer de 2020, 7è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 38-48

20200223 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Jo us dic: estimeu als enemics”

 

L’evangeli que acabem sentir és un dels més contundents –i polèmics– que podem escoltar. Jesús no en té prou de manifestar la seva autoritat –la seva expressió “ja heu sentit a dir, doncs jo us dic” de Mateu– sinó que, en la mateixa línia, depassa la mateixa Llei del Talió, tan sagrada pel judaisme. L’”ull per ull, dent per dent” queda superat pel que diu Jesús: “estimeu als enemics, pregueu pels qui us perjudiquen”. Certament deuria causar una gran polèmica en els seu temps. Amb raó creien que Jesús venia a “carregar-se” la llei i els profetes! Però, com ja escoltàvem diumenge passat, Jesús diu clarament que no ve a abolir la llei sinó a donar-li compliment. De fet, l’estimar als enemics no era nou. En la primera lectura del llibre del Levític se’ns diu una cosa semblant: “estima als altres com a tu mateix”… a tots els altres, també els qui ens fan mal.

 

Val a dir que, en el seu moment, la Llei del Talió va ser un avenç. La costum era “tornar més mal que el que t’han fet”. Per tant, “tornar el mateix mal” era un progrés. És una mica semblant al que passa en l’actualitat. En el nostre món està acceptat el fet de tornar-s’hi quan te la juguen i si pot ser més fort, millor. Així no te la tornaran a fer… És una mena d’actitud d’auto-defensa, que ja s’ensenya als nens de petits. No es estrany. En una societat tan competitiva com al nostra, és normal ensenyar a voler ser el primer, el millor, i, en conseqüència, a defensar-se dels atacs. Només cal adonar-se del clima imperant en el món laboral, on l’important és pujar, si cal a costa dels altres… Per això podem dir sense por a equivocar-nos que les paraules de Jesús segueixen estant d’actualitat i segueixen essent escandaloses…

 

Però quan sabem complir-les, quan aconseguim perdonar a qui ens vol mal, igual que quan posem l’altra galta o donem més del que està establert, cercant el bé de l’altre –i sense esperar res a canvi– llavors som llum enmig de la foscor. Segurament que la gent, en veure aquesta actitud, primer es sorprèn –o se’n riu i ho menysté– però potser després, en adonar-se de la bondat que hi ha al darrera… i això atrau. De forma semblant passava amb Jesús. La gent el seguia, volia escoltar-lo. Confiava en Ell perquè era un home “que feia el bé”. En això no hem canviat tant. La bondat segueix atraient a la gent, segueix “fent forat”. Un cop més, el missatge cristià és profundament humà. Tanmateix, també va una mica més enllà perquè ens promet una felicitat i una llibertat que ningú més pot donar. Perquè quan som capaços de perdonar o de posar l’altra galta –o de ser despresos– esdevenim més lliures… I és que la bondat allibera.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Dg 16 de Febrer de 2020, 6è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 17-37

20200216 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Ja sabeu que us van dir… Doncs jo us dic”

 

L’evangeli d’avui ens mostra un dels aspectes més característics –i també dels més polèmics– de Jesús: la seva autoritat. Jesús parla amb autoritat –així ho diuen els evangelis– i això posa molt neguitosos als religiosos del seu temps. Ell, que no era fariseu, rep el nom de “mestre” i la gent el seguia, més que als fariseus. I no només això. També els ataca! En el fragment que hem escoltat és claríssim: “si no sou més justos que els fariseus…” Però què ens volen dir els evangelis quan diuen que “parlava amb autoritat”? Evidentment no es refereix a l’autoritat de “ordeno y mando”, propi del militars. És una autoritat de caire moral. Jesús parla des de el coneixement de Deu, coneixement intern, íntim, personal. Això era radicalment nou. Mentre els fariseus parlaven de memòria, recordant tots els preceptes i manaments dels de la Llei –més de 800 normes, la majoria referents a pràctiques rituals– Jesús parla directament de Déu. No es estrany que la gent el seguis i volgués escoltar-lo! Però en aquest fragment de Mateu és encara més fort: Jesús es posa per sobre de la Llei de Moisès! Aquest “doncs jo us dic” representa la superació de la Llei…

 

Jesús parla amb autoritat i la gent se’n adona. “De on li ve tot això?” es pregunten. “Ensenya una doctrina nova” diuen els evangelis. Però, en realitat,  no era nou. “No he vingut a abolir la Llei i els profetes si no a donar-los compliment” hem escoltat. De fet, tot el que Ell diu ja està en els manaments però d’un altra manera, més amable, més propera, més fraternal, que fa que sembli nou. Son les benaurances. El salm d’avui ja les apunta: “feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins”. Si vivim les benaurances en la nostra vida veurem que estem complint tots els manaments però, alhora, ens adonarem que anem més enllà de la “lletra” de la llei. Anem al bé de la persona, com feia Jesús. La gent els coneixia com “una persona que feia el bé” ens diuen els evangelis.

 

Tot un advertiment, també per a nosaltres. Si ens quedem en el pur “complir” per quedar satisfets, justificats, per sentir-nos “bons cristians” estarem cometent el mateix error dels fariseus que Jesús denunciava. La fe s’ha de mostrar en obres. Si oblidem això caurem en la mateixa hipocresia que Jesús denunciava, per més misses que assistim. De fet, al final de cada eucaristia, som enviats a anunciar –de paraula i amb la pròpia vida– el que hem celebrat per la fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Dg 9 de Febrer de 2020, 5è diumenge del temps ordinari. Mt 5, 13-16

20200209 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Vosaltres sou la llum del món”

 

La Paraula d’aquest diumenge ens parla d’una realitat molt pròpia del creient: ser llum. Ser llum per a nosaltres, ser llum pels altres. Això ja es donava als començaments. En el llibre dels Fets dels Apòstols –un llibre que ens explica la vida de les primeres comunitats– ja se’ns diu que els cristians eren reconeguts. La gent els identificava per la seva manera de ser. Compartien el que tenien entre ells, si hi havia algú necessitat d’ajut venien les seves propietats i els donaven els guanys… Déu ni do! Què passaria si féssim això avui? En un món on es valora tant la propietat privada, qui es vendria del que és seu per donar-ho als pobres? El resultat era evident: la vida d’aquests primers cristians interperl.lava als qui no ho eren. Perquè viuen així? Què es mou a fer-ho? Com és que no fan com tothom? Unes preguntes que potser també ens podríem fer avui…

 

Isaïes, en la 1ª lectura, ens ho diu clarament: “comparteix el teu pa al el qui passa fam…” i ”si algú no té roba, vesteix-lo” Però Isaïes encara afegeix quelcom més: “llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí”. Quan som capaços de fer el bé (buscant el bé de les persones, sense esperar res a canvi), quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos (del nostre àmbit, del que és nostre, per donar-nos i no només diners sinó també temps, dedicació) llavors som llum per a nosaltres i pels altres. I si ho fem de forma discreta, sense buscar el reconeixement, fins i tot de forma anònima, encara millor. Jesús es trobava gent que feia almoina per ser ben considerat, per ser tractat de “bona persona”. En l’evangeli els hi dedica una frase contundent: “ja tenen la seva recompensa” i afegeix: “tu, quan facis almoina, no ho facis a toc de trompeta, per què tothom ho vegi, i el teu Pare, pel qui no hi ha secrets, t’ho recompensarà”. Quants en l’església –i també fora d’ella– han seguit aquest camí i han fet tant de bé!

 

Quan Jesús anunciava el Regne de Déu que ve, parlava també de les persones i les relacions entre elles. Quan sabem donar-nos i fer el bé, sobretot als més necessitats, estem manifestant el Regne que Jesús anunciava, un Regne que és “entre nosaltres” i “en” nosaltres. Llavors esdevenim llum en mig de la foscor.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

Dg 2 de Febrer de 2020, Festa de la presentació del Senyor. Lc 2, 22-40

20200202 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Els meus ulls han vist el Salvador”

 

Celebrem la festa de la Presentació del Senyor, més coneguda com “la candelera”. Aquesta festa està “a cavall” entre el Nadal i la Pasqua. De fet, segons la tradició, aquest és el dia en que es treu el pessebre. Però el signe més característic d’aquesta festa és l’encesa de les candeles al començament de la celebració. Les candeles representen la nostra fe però també la llum de Crist, “Llum de les nacions” diu l’ancià Simeó quan pren el nen en braços. També per Nadal hem encès candeles –al final de les misses del Pollet i del Gall– i també ho fem per Pasqua, a l’inici de la Vetlla Pasqual, quan tots encenem les nostres candeles del ciri pasqual. El ciri representa la Llum de Crist. És la llum de la resurrecció. Enmig de la foscor –la Vetlla comença amb l’església a les fosques– una petita llum resplendeix en la fosca. Ho escoltàvem en el pròleg de Joan, el mateix dia de Nadal: “la Llum ha vingut al món però la foscor no ha pogut ofegar-la”.

 

El relat central d’aquesta festa és l’evangeli de Lluc que explica el que va passar. Maria i Josep presenten al nen com era costum i com marca la Llei de Moisès: “tot fill primer ha de ser presentat al Senyor”. Aquesta costum ve del temps de l’alliberament d’Israel d’Egipte. Segons el llibre de l’Èxode, Déu envià set plagues a Egipte per tal que el faraó accedís a alliberar Israel de l’esclavatge. La darrera va ser la mort del primogènits però només els egipcis. Els primogènits israelites no varen morir. En agraïment i record, des de aquell dia, Israel ofereix als Senyor tots els fills primers. Jesús acompleix així el que està manat, sense privilegis, com un més. Una actitud que ens recorda un altra escena que varem rememorar fa ben poc: el baptisme. Jesús fa cua amb la gent, com un més. En la segona lectura, l’autor de la Carta als Hebreus ens ho diu clarament: “s’ha fet un més de nosaltres”. I també llavors, com ara, molt pocs se’n varen adonar. En la presentació només dues persones grans… Maria i Josep s’ho miraven amb atenció. Què serà aquest noi? Probablement no entenien massa bé el que estava passant. Segurament tampoc varen entendre les paraules enigmàtiques de Simeó: “aquest noi serà motiu de que molts s’alcin i d’altres caiguin” o el que digué a Maria: “una espasa et traspassarà l’ànima” però la fe els anava per davant i “Maria guardava el que veia en el seu cor”. Simeó i Anna, Maria i Josep saben veure, en una expressió de St Tomàs d’Aquino, “amb els ulls de la fe”.

 

Aquesta festa recorda un altra manifestació –un altra epifania–. Déu es revela a la humanitat en Jesús i ho fa amb discreció, humilitat, senzillesa, de forma anònima, gens espectacular.

 

Reconeixem que Jesús és la nostra llum però, alhora, acceptem que nosaltres també hem de ser llum per els altres. Com diu Lluc en la 2a part del seu evangeli, els Fets dels Apòstols: “se’ls reconeixia per la seva manera de fer”. Que la gent ens reconegui per la nostra manera de fer i de ser, d’actuar, de comprometre’ns, de lluitar pels més pobres, per denunciar la injustícia, com feia Ell… Això és ser cristià, fer com Ell enmig del món.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dg 26 de Gener de 2020, 3er diumenge del temps ordinari. Mt 4, 12-23

20200126 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”

 

Seguim aquest diumenge contemplant la vida i el missatge de Jesús. Avui arribem a un moment cabdal: l’elecció dels dotze. Però abans l’evangelista Mateu ens posa en antecedents. Es tracta d’una dada força interessant: Jesús comença a predicar a Cafarnaúm. És terra de pagans! Jesús no va a Jerusalem a exposar la seva doctrina. Seria el més lògic. Jerusalem era el centre de la vida social, política i, sobretot, religiosa. Com tots sabem, hi anirà més tard per morir a la creu. També hi anà cada any, com estava manat, per la Pasqua. Però ara no ho fa. Per què? Hi ha diverses raons. Cafarnaúm era un lloc de pas de les rutes comercials que anaven de l’Àsia a Egipte. Venia molta gent. En la pràctica era com un altaveu. Els evangelis ens ho diuen clarament: “la seva anomenada s’estengué ràpidament per la regió”. Cafarnaúm també tenia una sinagoga de les més grans, amb dos pisos! Ho sabem per les restes arqueològiques. Finalment –i potser el més significatiu– era terra de pagans. L’evangelista ens diu que era perquè es complissin les profecies i cita Isaïes (que nosaltres hem llegit en la 1ª lectura) És la “cançó” que hem escoltat durant tot el Nadal. Tanmateix, hi ha una raó més interessant, si més no per a nosaltres: els pagans estaven més oberts per acollir la novetat que venia de Jesús. Probablement, per la mateixa condició de ser “terra de pas” coneixerien d’altres cultures i també d’altres religions. Tot i que també a Galilea hi havia gent “observant” (els fariseus de sempre, que polemitzen amb Jesús de manera sistemàtica), la majoria escoltava Jesús de bon grat i el seguien…

 

El fet que Jesús comenci adreçant-se als no jueus –els quals no se’ls reconeixia ni tant sols la possibilitat de creure– ens fa pensar en la importància d’estar oberts, de deixar enrere els prejudicis –que tots més o menys tenim– per acollir millor la Paraula. Quan ens tanquem en les nostres seguretats –també religioses– ja no som tan capaços d’acollir la novetat. Sempre tenim un cert perill de fer-nos la religió a la nostra mida i més en els temps que corren, on es cerca tan l’auto-satisfacció. Jesús ens va portar una gran novetat, una bona notícia, però no tothom la va saber acollir. Com ens diu Joan en el seu pròleg: “la Llum ha vingut al món però el món no l’ha conegut”

 

L’elecció dels dotze, tan personal i compromesa, ens fa adonar de la elecció de Jesús i la disponibilitat dels deixebles. Mateu diu dos cops “immediatament”. En aquell temps no era poca cosa deixar-ho tot –el seu únic mitjà de subsistència– per seguir un desconegut… L’elecció dels apòstols ens fa pensar en la nostra pròpia elecció. També nosaltres som escollits –també som apòstols–, per esdevenir pescadors d’homes.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

o.

Dg 19 de Gener de 2020, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 21-34

20200119 homicat Sant Ignasi de loiola

 

“Mireu l’Anyell de Déu que pren damunt seu els pecats del món”

 

Amb aquest diumenge comencem el temps litúrgic anomenat ordinari. Fins arribar a la Quaresma contemplarem el missatge i la vida de Jesús. És un temps important perquè ens permet identificar-nos al màxim amb Ell, acompanyar-lo en el seu camí, conèixer el que va dir, el que va fer i cóm ho va fer. Aquesta ha de ser una de les màximes del cristià per tal que sàpiga fer com Ell. No es tracta d’imitar-lo –la qual cosa tampoc sabríem fer– sinó deixar que Ell visqui en nosaltres. Com ens diu Pau: “ja no soc jo, és Crist que viu en mi”. Quan més el coneixem interiorment –en paraules de St Ignasi– més fidels serem en el seu seguiment. Per tant, d’ordinari res! (en el sentit col.loquial de la paraula) Quan arribem a la Quaresma començarem un altra seguiment, el de Jesús que va cap a la creu…

 

Aquest diumenge, l’evangelista Joan ens posa –com ja és habitual en ell– en situació, dient les coses clares. Qui és Jesús? Ell és l’Anyell de Déu, Ell és el Fill de Déu. Joan baptista ens fa de testimoni privilegiat. Joan evangelista va una mica més enllà que l’evangeli que escoltàrem el diumenge passat. Dir que Ell és l’Anyell ens remet al culte del jueus, a la seva religiositat “des de sempre”: la del sacrifici dels animals en expiació dels pecats. Això és el que feien en el Temple de Jerusalem. La gent portava animals, normalment anyells, per sacrificar-los i expiar així els seus pecats. Però Jesús “anyell de Déu” ja no serà això. Ell s’oferirà per amor, no per expiar els pecats, sinó per salvar la humanitat. Ell donarà la vida com el Servent d’Isaïes que escoltàvem el diumenge passat en la 1ª lectura. I ho farà un cop per sempre. Com diu l’autor de la Carta als Hebreus, “ja no cal oferir més sacrificis a l’altar. Ell s’ha ofert una vegada per sempre” I és que amb Jesús s’inaugura un nou temps, el temps de l’Esperit. Ja no cal cap més mitjancer. Els sacerdots oferien els animals al temple, feien de pont. Amb Jesús ja no cal cap més pont. Tenim “accés directe” per l’Esperit que habita en nosaltres. Aquest és el gran canvi. Jesús bateja amb l’Esperit Sant! “Vindrà el temps –li diu Jesús a la samaritana– que adorarem Déu en esperit i en veritat”. Estem en el temps de l’Esperit.

 

Amb aquest diumenge entrem també en la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Convé pregar per tal que tornem a la unitat que teníem abans i que ara no tenim. I no es tracta de aconseguir que els altres es converteixin a una determinada confessió sinó de –en paraules de Sant Joan Pau II– “caminar junts vers la Veritat”. Què l’Esperit, vincle d’unió de les diverses confessions, ens porti vers la unitat de tots els qui creiem en Jesús.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

 

 

Dg 12 de Gener de 2020, Festa del Baptisme de Jesús. Mc 3, 13-17

202001012 Homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo”

 

Celebrem avui la festa del baptisme de Jesús. Aquesta festa marca el final del temps de Nadal i el començament d’un nou temps litúrgic, l’anomena’t temps ordinari. A partir d’avui i fins a la quaresma anirem contemplant la vida i el missatge de Jesús. Precisament, després del baptisme –i d’anar al desert on va ser temptat– Jesús comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos!”. Però el més sorprenent és que els primers en escoltar-lo no son els poderosos del seu temps sinó els pobres. En arribar al Sermó de la Muntanya –per a alguns els centre del seu missatge– Jesús anirà una mica més lluny: a aquests pobres els dirà benaurats…

 

El baptisme va ser una manifestació, una nova epifania. Déu és revela a la humanitat, s’hi torna a comunicar –els cels que s’obren– i diu qui és Jesús. “Aquest és el meu fill”. Jesús és el que esperaven –el messies esperat– però amb uns trets molt característics. Ell és el messies sofrent, el Servent de Jahvè d’Isaïes. Precisament la 1ª lectura ens posa en situació. Ell és el servent que dona la vida. Aquesta semblança d’Isaïes, la del Servent de Jahvè, és una figura misteriosa però que ens evoca directament a Jesús. Segurament Isaïes no tenia en ment la imatge de Jesús. Probablement es referia a tot un poble. Però l’església hi ha vist una prefiguració de Jesús, sobretot pel que fa a la passió. Per això ho llegim en els dies més cabdals de Setmana Santa. Avui el text ens diu coses molt significatives, que podem aplicar també a Jesús. “Porta el dret a les nacions”…”no crida ni alça la veu”…“no trenca la canya que s’esberla”…”no apaga la flama del ble que vacil·la”. Son elements importants perquè ens parlen directament del seu estil, del seu tarannà, de la seva manera de ser. I si ser cristià és fer com Ell poden esdevenir un factor de discerniment i, si s’escau, de conversió. Un sant de la nostra terra, Sant Enric d’Ossó, diu en un dels seus escrits que ser cristià es tenir els seus mateixos gestos, les seves paraules, la seva mirada, la seva manera de tractar a la gent. La conseqüència és clara: si no tenim el seu estil, la seva manera de fer, el seu estil d’obrar potser no hem entès què vol dir ser cristià… La intol.leracia, la duresa, la violència –física o verbal–, no son cristianes. No estan en la línia de Jesús, aquest Jesús que és dona, que es compadeix, que perdona, que defensa al pobre i al qui pateix injustícia, que accepta i dialoga, que no descarta ningú.

 

Ara que votem amb tanta freqüència –i que segurament tornarem a fer aviat– ens pot ser molt útil de recordar aquesta manera de fer de Jesús i veure si els polítics i les forces que representen s’avenen amb aquest estil. Perquè el racisme, la xenofòbia, l’insult, el menyspreu de l’altra –àdhuc d’un discapacitat–, la intol.lerancia amb el que no pensa igual, no acollir, no acceptar,… no és cristià, per molt que és ventin de ser-ho, per moltes processons religioses que es vagi. Els qui no viuen l’estil de Jesús i fan el contrari no son cristians, per molt que se’n diguin. Tinguem-ho clar.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Dg 5 de Gener de 2020, II Diumenge de Nadal. Jn 1, 1-18

20200105 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Existia el qui és la Llum veritable, la que en venir al món il·lumina tots els homes”

 

Aquest diumenge fem una petita aturada en el nostre camí de Nadal. De la ma de Joan evangelista, se’ns convida a aturar-nos i contemplar el Misteri. De fet, aquest ve a ser el propòsit de tot el seu evangeli. El pròleg que escoltem aquest diumenge és la “clau de lectura” de tot el seu relat i ens introdueix en aquest Misteri de la presència de Déu en Jesús. Ell és “Déu amb nosaltres” com ens diuen els profetes però per a Joan és una mica més, Joan va més enllà. Ell és la Llum, la Paraula, amb majúscula. Encara més, Ell ja existia en el principi, ja hi era en la creació del món. La Paraula ens recorda el Gènesi. Déu crea amb la seva paraula, el seu alè –el ruah en hebreu– i per a Joan Ell ja hi era en aquell moment. És el Jesús preexistent. Dels quatre evangelistes, només Joan s’atreveix a anar tan lluny… Els estudiosos diuen que, molt probablement, va escriure el pròleg al final del seu evangeli però que, en adonar-se que era tan important, el va posar al principi per tal que els lectors –i la comunitat a qui va adreçat– el tinguin present durant la lectura de tot el seu evangeli.

 

Tanmateix, en aquest pròleg no tot son “flors i violes”. Joan ens parla d’un drama: “la llum ha vingut al món i el món no l’ha reconegut”…”els seus no l’han acollit”. Joan jutja als qui varen jutjar i condemnar a Jesús. Apunta directament a la Pasqua. Jesús mor i ressuscita i ho fa al mateix temps. Per a Joan, Jesús ressuscita des de la creu, com si no haguessin passat els tres dies. De tota manera hi ha un bri d’esperança: “a tots els qui creuen en el seu nom els concedeix ser fills de Déu”. Pau ho dirà amb més claredat en les seves cartes: és la fe el que justifica, no les obres de la Llei.

 

Aquesta invitació a viure el Misteri que ens fa Joan l’hem de tenir present no només en la lectura del seu evangeli sinó sempre. La realitat de Misteri –que va més enllà del que podem entendre– ens empeny a viure en profunditat la nostra fe. Sempre que caiem en la temptació del ritualisme, del quedar satisfets en assistir i complir, ens allunyem del Misteri, de la vivència més fonda. Jesús ho denunciava constantment als fariseus que creien que “mereixien” la salvació perquè eren bons complidors. No cal fer mèrits davant Déu, no cal “fer punts” davant d’Ell a base de complir. Ell ja és amb nosaltres. Per la fe ja som fills de Déu. Estiguem oberts i acollim el Misteri de Déu en nosaltres. Ell ens mostrarà el camí.

 

Xavier Moretó, rector.