HOMICAT 2019
20824
page,page-id-20824,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2019

HOMICAT 2019
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Dg 14 d’Abril de 2019, Diumenge de Rams, Lc 22, 14-23-56

201904014 homicat. Sant Ignasi de Loiola

 

“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar…”

 

Arribem avui al Diumenge de Rams. Iniciem amb aquest diumenge la celebració de la Setmana Santa. Celebrem la realitat més gran del cristià, el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Per això, a cada dia de la setmana li diem “sant”. Dilluns sant, dimarts sant,… dijous sant –dia en que ens centrem especialment en l’eucaristia–, divendres sant –on ens fixem sobretot en la creu–, i dissabte sant, dia de silenci i espera. Aquest dia no es poden celebrar sagraments, només portar la comunió als malalts. El dissabte al vespre celebrarem la Vetlla Pasqual, el dia més important de l’any. Celebrem que Jesús ha ressuscitat i, amb la seva resurrecció Ell ens obra la porta de la nostra pròpia resurrecció. Però no hem de limitar-la al moment de la nostra mort. Com ens diu St Pau: “ja viviu com a ressuscitats!”. I en un altra fragment de les seves cartes ens diu: “ja vivim anticipadament allò que esperem!”

 

Avui Jesús entra a Jerusalem, aclamat per la gent amb palmes i cants. Però Jesús entra per morir, no per fer festa, i Ell ho sap. Els mateixos deixebles l’avisen repetidament: “no vagis a Jerusalem, que et mataran!” Però Ell està decidit a anar al cor de la fe del seu poble. Aquesta és una constant de l’evangeli de Lluc, del qual aquest any llegim el relat de la passió: Jesús està pujant permanentment a Jerusalem.

 

En iniciar la Setmana Santa seguim fent camí –com ho hem fet durant tota la quaresma– amb Jesús que va a la creu. Però el final –com també hem tingut present durant tot aquest temps– és la resurrecció. Aquesta és la nostra realitat. El divendres cantarem: “mireu l’arbre de la creu, on morí el salvador del món”.

 

Creu i resurrecció, vida i esperança. Aquest és el seu camí…i el nostre.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 7 d’Abril de 2019, 5è de quaresma. Jn 8, 12-20

20190407_homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Dona, on son els teus acusadors?”

 

Seguim en el nostre camí de la Quaresma que ens durà vers la Pasqua. Avui en l’evangeli se’ns donen nous elements de discerniment, noves oportunitats de conversió. Ja portem uns quants diumenges seguint aquesta línia: la transfiguració, el fill pròdig i avui la dona adúltera. Els fariseus –amb tota la intenció d’acusar Jesús– li presenten una dona que ha comés adulteri. Amb tota la força de la llei i la raó li diuen: “Moisès ordenà d’apedregar-les aquestes dones!” Però Jesús “despista” i s’entreté a dibuixar a terra amb el dit…

 

L’escena és molt significativa. Un altra cop –com a la paràbola del diumenge passat– és posa en evidència l’actitud dura, reivindicativa i justa amb la compassiva i misericordiosa. Però en aquesta ocasió Jesús dona peu a que els mateixos acusadors s’adonin del seu error. Això sempre és més efectiu que anar pel món donant lliçons… En aquest sentit, la frase de Jesús és definitiva: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…” I llavors es dona un fet sorprenent: mica en mica es van retirant i –el  que és més impactant– se’ls hi van caient les pedres… L’evangelista Joan ens deixa també una petita perla: “començant pels més vells”. Certament els de més edat, els qui han viscut més, son els primers en adonar-se de que tots tenim les nostres coses, que no som millors que els altres i que, per tant, no tenim dret a condemnar ningú. Només resten Jesús i la dona, ningú més. “On son els teus acusadors?” Jesús dona la ma a la dona i, malgrat reconeix que s’ha equivocat, li dona un altra oportunitat i aquella dona l’aprofita. “Avui s’ha salvat aquesta casa” li diu Jesús a Zaqueu –un altra “pecador”– i accepta la seva invitació. També ell aprofita l’oportunitat que se li està donant: “Ara mateix venc la meitat dels meus béns i els dono als pobres!”

 

Ja ens ho deia St Pau els diumenge passat: Ell ens a portat la gran novetat de la reconciliació. I l’element de discerniment i conversió és –de forma semblant al diumenge passat– la següent: i nosaltres, tenim més a veure amb l’actitud de Jesús o amb la dels fariseus? En un món en el que sempre estem disposats a assenyalar l’altra, donant-li les culpes, i poc a reconèixer els propis errors; en un món sempre disposat a reclamar els drets i no tant els deures, aquest evangeli té molta actualitat.

 

Un altra cop si seguim el camí de la misericòrdia i el perdó serem més feliços, més bons cristians i també millors persones. El missatge de Jesús és profundament humà…

 

Xavier Moretó , rector

 

Dg 31 de Març de 2019, 4rt de quaresma. Lc 15, 1-8.11-32

20190331 homicat sant ignasi de loiola

 

“Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu…”

 

Seguim en el nostre camí de Quaresma, un camí que ens portarà a la Pasqua. Avui entrem en un dels capítols més importants, no només del temps que estem vivint sinó de tot l’evangeli. Els especialistes en Bíblia diuen que la Paràbola del Fill Pròdig –o del Pare que perdona– ve a ser com el cimal de l’evangeli. D’alguna manera, en aquesta paràbola es concentra tot el que Jesús ens va dir de Déu. Sant Pau ens ho anuncia clarament en la 2ª lectura: l’autèntica novetat és la de la reconciliació. La paràbola centra aquesta reconciliació en l’actitud del pare.Tot el que Jesús ens diu del pare de la paràbola es com si ens ho digués de Déu…

 

Efectivament, Déu és aquest pare que sempre perdona, que surt cada dia al porxo de casa per veure si el fill torna i quan ho fa no es queda passivament esperant a que vingui sinó que li surt a l’encontre i que, en comptes de renyar-lo i castigar-lo –que és el que segurament faríem nosaltres–, li fa una festa! Podríem pensar que l’està felicitant pel que ha fet, però no. La festa ve perquè l’ha recobrat en bona salut. La frase és molt significativa: “el donàvem per mort i ha tornat”. Val a dir que, pel que fa a l’herència, el fill li demana quan el pare encara és viu! Normalment les herències és cobren quan la persona ha mort… Tot i això, el pare li dóna, i no només al fill petit sinó també al gran. “Els repartí els seus béns…” diu l’evangeli.

 

En temps de Jesús, aquesta paràbola deuria causar un gran impacte. Cal recordar que l’economia de l’època es basava bàsicament en la família. Tant era així que, fora de la família, no hi havia possibilitat de sobreviure. Si a això li afegim l’escàndol de demanar l’herència abans d’hora –era com dir-li al pare: “per mi ja et pots morir!” – i de gastar-s’ho en prostitutes, la polèmica està servida.

 

Val a dir però que la gravetat –i la denúncia que hi ha darrera aquesta paràbola– rau en l’actitud del fill gran. Quan torna del camp pregunta a un criat què passa i aquest li respon: “el teu germà a tornat viu i el teu pare ha fet matar el vedell gras” Un altra escàndol, si més no pel fill gran. El vedell gras només es matava un cop a la vida! Era el millor que tenia la família! El germà, lògicament, s’enfada i te raó en fer-ho. Ell sempre s’ha portat bé, sempre ha estat fidel, sempre ha estat obedient i –com diu l’evangeli– sempre ha complert tots els manaments. Aquesta fidelitat mai ha estat recompensada, ni tan sols amb un cabrit per fer festa amb els amics! Certament, és una injustícia. Qualsevol dels nostres jutges –ara que estem tan avesats– li donaria la raó. Però és que la justícia del pare no es regeix per les lleis “humanes” sinó per l’amor. Va més enllà. És un altra registre, fins i tot podríem dir un altra “dimensió”. El fill gran no és capaç d’entrar-hi. En una expressió molt bíblica “té el cor endurit”.

 

I nosaltres? Què tenim de fill gran? I què tenim de fill petit? I, el més important, què tenim de Pare? Si tenim l’actitud del Pare tot va bé però si tenim la del fill gran… Les paràboles eren contes amb missatge –amb “punta”– i estaven pensades per interpel·lar, fins i tot per provocar. Potser per això l’evangelista posa Jesús explicar-la a uns fariseus que li retreien que anava amb pecadors i menjava amb ells… Aquest era precisament un dels elements de controvèrsia de Jesús amb els fariseus i, entre d’altres coses, per això els varen condemnar a mort…

 

Xavier Moretó, rector

Dg 24 de Març de 2019, 3er de quaresma. Lc 18, 1-9

20190324 homicat sant ignasi de loiola

 

“Un home tenia una figuera a la vinya…”

 

Entrem ja en el tercer diumenge de quaresma. Seguim el nostre camí de preparació per a la Pasqua. Avui les lectures ens ofereixen nous elements de discerniment que podem incorporar a la nostra pròpia vida, tan personal com comunitària.

 

La primera lectura del llibre de l’Èxode ens relata un episodi cabdal: la missió que Déu encomana a Moisès. Déu veu el patiment del seu poble i decideix actuar per tal d’alliberar-lo de la opressió d’Egipte, que els esclavitza despiadadament. Aquí va començar el seu camí –el seu Èxode– pel desert. D’alguna forma aquest és també el nostre camí. També nosaltres caminem pel “desert” de la vida, entre alegries i decepcions, guiats per la fe, amb l’esperança de trobar un món nou, la vida nova que Jesús ens proposa. Per a nosaltres la Pasqua –el pas del Senyor– és Jesús mateix, que ens allibera amb la seva bona notícia i ens mostra el camí que hi porta. Tanmateix, a voltes, també nosaltres tenim la temptació de tornar enrere –com el poble d’Israel–, de cercar la seguretat més que el risc i la incomoditat que comporta la fe. Però ser cristià és moure’s una mica en la incertesa. Qui cerqui seguretats en la seva fe –o en la seva pràctica religiosa– potser estigui posant –conscient i inconscientment– obstacles a la seva conversió, a la seva actualització i, encara més, a “parar l’orella” al que Déu li vulgui dir. “No us sentiu massa segurs de la vostra convicció!” ens ha deixat St Pau en les seves cartes… i això és precisament el que Jesús denuncia en l’evangeli. La fe no és una seguretat sinó una certesa. Son coses molt diferents.

 

Jesús insereix en dues qüestions fonamentals, dos errors: l’elecció que exclou i la falsa seguretat. El poble d’Israel –precisament per l’elecció de Déu per alliberar-lo que veiem abans– va caure en una certa exclusivitat. El fet que Déu s’escollís un poble els va fer creure que eren els únics, amb dret a excloure tots els altres pobles. Però els profetes son clars: l’elecció és per a manifestar-se a tota la humanitat. Per això Jesús els hi “tira” una clara indirecta –o directa, segons com es miri–: la paràbola de la figuera. És una al.lusió clara a la infidelitat del poble. Una figuera que no dona el fruit que s’esperava… “Talla-la d’una vegada. No fa més que ocupar lloc!” diu el propietari.

 

Jesús també toca un aspecte que, d’alguna forma, encara hi és present actualment en certs ambients, també cristians. A voltes, quan algú pateix alguna desgràcia, surt algú que diu: “alguna cosa haurà fet…” Això és duríssim i, evidentment, no és cristià. En temps de Jesús sí s’ho creien. A l’evangeli surt un episodi molt significatiu en aquest sentit. Els deixebles li presenten a Jesús un cec de naixement i li pregunten: “aquest perquè és cec, per culpa seva o dels seus pares?” I Jesús els respon indignat: “ni per un ni per l’altre!”. I, tot seguit, el va curar. Déu no castiga en aquest món. Els complexos de superioritat ens poden jugar una mala passada i, el que és més greu, ens allunyen de Déu i dels germans.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 17 de Març de 2019, 2on de quaresma. Lc 9, 28-36

20190317_homicat sant ignasi de loiola

 

“Mentre Jesús pregava es trasmudà l’aspecte de la seva cara”

 

Seguim aquest camí que hem encetat amb la quaresma i que ens durà cap a la Pasqua. Avui contemplem una escena molt significativa: la transfiguració. Jesús puja amb els deixebles a una muntanya alta, el Tabor, i allà passa una cosa especial. Els deixebles tenen una experiència “diferent”, podríem dir-li mística. Una experiència fundant, que ja recordarien per sempre. Varen veure Jesús “tal com era”, i no només això sinó que també hi havia d’altres personatges, Elíes i Moisès, una a cada costat de Jesús. Ells confirmen el que fins aleshores només sospitaven: Ell és el que esperàvem, el que els profetes i el mateix Moisès havien anunciat, el Messies. Ell és la nova aliança. L’antiga de Déu amb d’Abraham –que ens mostra la 1ª lectura– ja està superada en Jesús.

 

Aquesta és una lectura plena de simbolismes i de significat, tant pels deixebles com per a nosaltres. Els vestits blancs, la veu que parla del núvol estant, Moisès i Elies… Una visió que ens presenta una realitat nova, d’una presència misteriosa, d’un Déu que parla directament: “aquest és el meu fill, el meu estimat. Escolteu-lo” Una experiència que ens parla de resurrecció. De fet ens l’avança.

 

Però en baixar del Tabor els deixebles callen. Ens recorda una mica el silenci que Jesús imposa als qui cura. És el que s’anomena “silenci messiànic”. Jesús no vol passar per un miracler, no vol que l’exaltin a la manera humana, amb honors i prestigi. Val a dir que aquest silenci, els qui son curats no el respecten, ans al contrai, ho “esbomben” per tot arreu. És comprensible. Tanmateix, el silenci messiànic té –com en aquest relat de la transfiguració– un altra sentit més profund: no es pot parlar del ressuscitat sense fer-ho del crucificat. No podem parlar de resurrecció sense fer-ho abans de la creu. Jesús ressuscita des de la creu. Mor per ressuscitar. I justament és el que els espera als deixebles. En baixar del Tabor faran l’experiència més dura: veure’l morir a la creu.

 

Creu i resurrecció, aquesta és la dinàmica del cristià. Com ens diu Pau: ser cristià és un continu morir i ressuscitar. Els cristians no “ens saltem” la creu, com fa una mica el nostre món, fent veure que el patiment i la mort no hi son o que podem viure sense pensar-hi. El cristià aprèn a portar la creu però convençut que no està sol. Ell és amb nosaltres i ens ajuda a portar-la. “Jo seré sempre amb vosaltres” els hi diu als deixebles. I en baixar del Tabor els diu: “no tingueu por. Anem”

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

Dg 10 de Març de 2019, 1er de quaresma. Lc 4, 1-13

20190310_homicat

 

“L’Esperit el conduïa pel desert i era temptat”

 

Comencem en aquest diumenge el temps de quaresma. De fet, el dimecres ja ho varem fer amb la imposició de la cendra. La cendra ens recorda la nostra realitat –la nostra veritat que deia Sta Teresa–, que no som tan importants com a voltes ens pensem i que, a voltes, el nostre món ens vol fer creure. Som febles, ens equivoquem i també som capaços de perjudicar als altres, i a nosaltres mateixos. Durant la quaresma parlarem de conversió però sempre ho fem des de la nostra realitat. En una expressions molt nostres: “toquem de peus a terra”i no fem “volar coloms”.

 

Avui hem escoltat a l’evangeli el relat de les temptacions. Jesús va al desert i durant quaranta dies –imatge dels quaranta anys que el poble d’Israel va passar al desert– va ser temptat. Jesús “fa” desert. El desert és el lloc de l’absència, de la solitud i del desencís. També a nosaltres ens pot passar. Hi ha moments en que ens podem sentir abatuts, que potser passem per alguna crisi de fe, que no hi veiem clar. Aquesta també ha estat una experiència que han tingut molt sants de l’església. Sant Pau diu en les seves cartes: “jo sé de qui m’he fiat” Precisament Pau ho diu en un moment de dubte. Recorda quan “hi veia clar” i això l’ajuda a continuar. També Jesús va passar per un moment de buidor, d’absència. A la creu –ho veurem el divendres sant– Jesús diu: “Déu meu, perquè m’heu abandonat” però acaba fen un acte de fe. Per tant, si ens passa, la millor actitud és justament la confiança. És el que diem en el parenostre: “facis la vostra voluntat”. És la pregària de Jesús a Getsemaní. En veure clarament que va cap a la creu, li demana a Déu “si és pot fer d’un altra manera” i acaba dient-li: “que sigui com Tu vols”. I és que Déu hi és en aquests moments de desert, d’absència i desencís. Aquest és l’esperit de les benaurances…

 

Tanmateix, hi ha també un aspecte interessant en aquest relat de les temptacions: el discerniment. Podríem dir que Jesús es retira i des de el silenci i la pregària cerca una resposta: què he de fer? Com fer el que Déu em demana? Com realitzar aquest Regne que el Pare em demana que dugui a terme? Llavors és quan se  li plantegen diverses opcions: l’èxit, el poder, l’espectacularitat… Però Jesús no triarà cap d’aquests camins. Jesús triarà el camí de la senzillesa, de la humilitat, de la donació d’un mateix. El camí de la creu, el més difícil… I, des de llavors, aquest també serà el nostre: creu i resurrecció.

 

Durant la quaresma acompanyem Jesús que va cap a la creu i –de retruc– aprenem també nosaltres a portar-la. Ja ens ho diu Jesús a l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i m’acompanyi” Ara bé, no estem sols. Ell ens ajuda a portar-la. Però Jesús ressuscita des de la creu. Ens preparem per celebrar el misteri de mort i resurrecció de Jesús i aprenem nosaltres a fer el mateix. Com diu St Pau, ser cristià és un continu “morir i ressuscitar”, morir a l’home (i dona) vells per ressuscitar a l’home (i dona) nous. Jesús és l’home nou…

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

Dg 3 de Març de 2019, 8è diumenge de l’any. Lc 6, 39-45

20190303_homicat

 

“No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents…”

 

Seguim escoltant en aquest diumenge l’evangeli de Lluc. La línia és la mateixa: un conjunt de prescripcions que, molt probablement, Lluc està adreçant a la seva comunitat. De les paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús podem deduir que la comunitat tenia problemes. Una comunitat en que els seus membres malparlen els uns dels altres. El Papa Francesc, en l’inici del seus pontificat, ja ens va fer un seriós advertiment en aquest sentit. “La crítica i el judici –deia Francesc– en el si de les comunitats les mina per dins…” Per tant, no és poca cosa. A voltes se sent als cristians la frase de que “no n’hi ha per tant”, fins i tot que és bo perquè ajuda a adonar-se dels errors o que “és una manera de fer-se una opinió” Però Jesús és força dur amb el judici i la crítica. La seva observació és contundent: “com pots dir al teu germà: vine que et trauré l’estella de l’ull quan tu tens una biga en el teu!” i ho remata dient-li: “hipòcrita!” Certament no és poca cosa…

 

Un altra cop ens toca mirar al nostre voltant i adonar-nos de quin món és el nostre per veure si hi ha coincidència o oposició amb els valors cristians. En aquest sentit, la crítica i el judici sovintegen. Cal veure també què hi ha al darrera. Només prémer el botó de la tele i seleccionar el programa oportú i ja ens adonem. Son els programes que cerquen audiència –i, per tant, beneficis– a base de insultar-se els uns als altres. La idea és molt senzilla –i efectiva–: “estan fatal! Potser jo no estic tan malament com ells…” Animar-se amb les desgràcies dels altres no s’avé amb la idea del Regne que Jesús ens va anunciar. Perquè Ell ens va dir que el Regne és enmig nostre, també en les nostres relacions interpersonals És molt fàcil de caure-hi. Només cal mirar com fins hi tot els mossens ho fan… També aquests busquen audiència i animar-se amb el reconeixement que els tributen. Internet els ho posa molt fàcil.

 

El cristià ha de fer el bé als altres i pressuposar el bé, no el mal de les persones. És molt senzill. Només cal mirar-se un mateix per adonar-se de que tots tenim les nostres coses, que no som millors que els altres. Jesús, un altra cop, és contundent: “treu-te primer la biga que tens al teu ull! Llavors t’hi veuràs…”

 

Tanmateix, hi ha un altra idea interessant en aquest fragment. Jesús ens diu que “de l’arbre bo en surten bons fruits” i a l’inrevés, “del dolent…” Els metges dirien que “és un mal símptoma” i els psicòlegs que és tracta d’una una “projecció”. La persona que sempre està criticant i jutjant –o donant sempre les culpes als altres–, en realitat està projectant el seu mal estat. És un mal símptoma de la pròpia persona. Ras i curt, és aquesta la que està malament, no els altres… Per el contrari, quan estàs bé fas al bé al teu voltant. Els joves en diuen “donar bon rotllo”. Tornant als mossens que critiquen –sovint destrossant als seus propis companys– la seva actitud és símptoma de que no estan bé… i així “projecten” sobre els altres per animar-se. Molt trist. Cal saber que els mossens, quan celebrem, actuem “en persona de Crist”…

 

Ens diuen els evangelis que a Jesús se’l coneixia com “una persona que feia el bé”. Això genera confiança i seguiment. És una constant en tots els trobaments personals que té amb els altres. Jesús sabia acompanyar, valorar i desvetllar el bé que pot fer cada persona. Això té molt més a veure amb l’estil del Regne que Ell va anunciar i, de retruc, fa molt més feliç que estar sempre criticant i jutjant als altres.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 24 de Febrer de 2019, 7è diumenge de l’any. Lc 6, 27-38

20190224_homicat 

 

Dg 24 de Febrer de 2019, 7è diumenge de l’any. Lc 6, 27-38
“Sigueu compassius com ho és el vostre Pare…”

 

L’evangeli d’avui és molt significatiu del nostre “ser” cristià. Perquè ser cristià es reproduir en nosaltres l’estil de vida, el “tarannà” de Jesús. Tanmateix no es tracta d’imitar-lo. És quelcom molt més profund, molt més vital. Com diu Sant Pau “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi…” Déu nidó! Avui l’evangelista Lluc ens diu, d’una forma resumida, de què va això de ser cristià: ser compassius, perdonar, no criticar, no jutjar, parar la galta, fer el bé i fer-ho sense esperar res a canvi… Déu nidó també!

 

Aquests son valors i actituds que sovint xoquen amb el nostre món, amb la nostra societat, a voltes tan individualista i comercial. D’una o altra forma, en el nostre món “floten”unes actituds molt característiques: si ajudes algú després t’ho cobres; si algú et fa mal, t’hi tornes –sovint entès com un signe d’autodefensa–; si malparles de l’altra no té importància si et fa sentir millor… El cristià intenta fer el bé. En té prou amb adonar-se del benefici que suposa per a la persona a la que s’ajuda. No busca el seu benefici. Això té una gran importància en les comunitats cristianes. El voluntariat que fem a les parròquies no pot fer-se pensant en el benefici obtingut. És evident que produeix un goig però aquest no és l’objectiu fonamental. El primer és cercar el bé de la persona a la que s’ajuda i, evidentment, la persona ha d’estar bé per poder ajudar.

 

El criteri fonamental de tot plegat només és un: la misericòrdia. En aquest sentit, podríem recordar un dels capítols fonamentals dels evangelis: la paràbola del fill pròdig o del pare que perdona. Alguns estudiosos dels evangelis diuen que aquesta paràbola n’és el centre. És com el punt culminant, el cimal dels evangelis. El pare de la paràbola ens parla de Déu. És aquest pare que cada dia surt al porxo de casa per veure si torna el fill, i quan el veu li surt a l’encontre i li munta una festa. No el renya, no el castiga. Ho podia haver fet. Nosaltres potser ho haguérem fet. Ell no. També és significativa l’actitud el fill gran. El fill gran té raó. Ell sempre s’ha portat bé però no es capaç d’anar més enllà. No pot entrar en la dinàmica de compassió i misericòrdia del Pare. Té el cor endurit… Com deia Frére Roger, el fundador de Taizé: “Déu només pot estimar…”

 

En el fons les actituds violentes –tan físiques com verbals–, les crítiques i els judicis, l’ajut interessat, la manca de perdó, també ens endureixen el cor. I és que és molt més humà ajudar i fer el bé que no fer-lo. És molt més propi de la persona humana. El missatge cristià és profundament humà i, ben viscut, ens fa més feliços. “Fa més feliç donar que rebre”, una frase que el mateix Lluc posa en boca de Jesús en la segona part del seu evangeli, els Fets dels Apòstols. Per això al seu evangeli se’l coneix com l’evangeli de la misericòrdia.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 17 de Febrer de 2019, 6è diumenge de l’any. Lc 6, 17. 20-26

20190217_homicat

 

“Feliços els pobres. Ai de vosaltres els rics!”

 

Avui, a l’evangeli hem escoltat, un altra cop, les benaurances, però amb una particularitat: Lluc ens posa també el contrari, és a dir, les “malaurances”. És com si ens fes un subratllat, com si ens volgués “tocar una mica la moral”. Les malaurances de Lluc son dures: “ai de vosaltres els rics, ai de vosaltres els qui ara rieu, vindrà el dia que plorareu…” És una advertència per a la seva comunitat. Els evangelis –ja ho sabem– van adreçats a comunitats cristianes, fins el punt que –segons diuen els estudiosos– les podem conèixer mitjançant les paraules –i les advertències– que els hi fan els evangelistes. Molt probablement, la comunitat de lluc tenia problemes en aquest sentit. Potser posava més la confiança en les coses que en Déu, potser volien més passar-s’ho bé que compartir, especialment amb els més pobres… És un missatge de gran actualitat, també en el nostre temps.

 

Vivim en una societat que, d’una manera o d’altra, ens envia promeses de felicitat en base al que tenim o podem tenir més que en el que som. Missatges com “viu la vida”, “passa-t’ho bé”, “compra i gaudeix” o “no et preocupis pel demà” d’alguna manera “floten” en l’ambient. Però, en el fons, tots sabem que aquestes coses no porten a la felicitat. Quantes més coses tenim, i encara, quan més hi posem el cor en les coses més eixuts estem. Nosaltres sabem que hi ha una felicitat que només Déu pot donar. El profeta Jeremies, en la 1ª lectura, ho diu amb duresa: ”maleït l’home que es refia de l’ajut humà, mentre el seu cor s’allunya del Senyor!” Quan sabem “entrar” en les benaurances, quan les vivim de debò, trobem una pau i una felicitat úniques. “Fa més feliç donar que rebre” ens diu Jesús. Son unes paraules que Lluc posa en boca de Jesús en els Fets dels Apòstols, llibre que, per a molts exegetes, és com una 2ª part del seu evangeli.

 

Val a dir que quan Jesús lloa als pobres o els qui estan tristos no els està felicitant per la seva condició o perquè pateixen. Això seria cruel. El que està dient és que, des de la seva feblesa, des de el seu patiment, si cerquen l’ajut de Déu de ben segur que el trobaran! “Feliços vosaltres quan sou perseguits per la justícia” (especialment quan la justícia és injusta) Malauradament, d’això en tenim una experiència molt directa… Igualment, assumir les nostres febleses, les nostres mancances, es un missatge una mica contrari al del nostre món. Precisament per això hem de ser “llum enmig del món” i poder dir –de paraula i d’obra–: la felicitat no està en les coses. Hi ha una felicitat que prové d’assumir les nostres febleses i contrarietats –la nostra “veritat” que deia Sta Teresa de Jesús–, i donar-nos per assumir també les dels altres. Com diuen alguns pensadors de casa nostra: tenim una proposta de sentit de la vida. Val al pena donar-la a conèixer!

 

Xavier Moretó, rector

Dg 10 de Febrer de 2019, 5è diumenge de l’any. Lc 5, 1-11

20190210_homicat

 

“Ho deixaren tot i el seguiren…”

 

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de vocació i missió. De fet, una porta a l’altre. La vocació ens parla del do. El primer do és la fe. No creiem per un mèrit nostre, o per una capacitat o per una competència, una idea aquesta de molta actualitat. En un món tan competitiu com el nostre, on no es regala res, on tot sembla que depengui del nostre esforç, els cristians creiem, primer de tot, en el do rebut. La fe ens és donada per Déu, de forma gratuïta. Ara bé, ens toca a nosaltres fer-la créixer i madurar. El do rebut s’ha de cuidar…

 

La lectura de l’evangeli d’avui ens posa perfectament en situació. Els deixebles –ens diu Lluc– quedaren atònits davant aquella pesca. A l’acte de confiança de Pere –el que va al davant– de tirar les xarxes li segueix el signe i el signe dona peu a la rendició, a “abaixar barreres”: “se li tirà als genolls i li va dir: perdona’m perquè sóc un pecador” Allò els va canviar la vida i “ho deixaren tot i el seguiren”. Així és com Pere es lliura totalment. Això és típic de la vocació del qui es sent cridat: l’acceptació de la missió, encara que no s’acabi d’entendre, encara que les forces flaquegin. Qualsevol pescador sap que de dia els peixos no piquen. Es queden al fons del mar –o del llac– i la pesca no és possible. Però ells varen pescar de dia i en abundància. Darrera aquest signe hi ha molt més del que sembla. Els primers cristians –als qui va adreçat inicialment l’evangeli– ho deurien entendre perfectament. La barca és una imatge de l’església, la pesca és la seva tasca evangelitzadora i el missatge és molt clar: sense Ell no tenim res a fer! Quan només confiem en les nostres forces, fracassem. Per això el voluntarisme –tant típic del nostre món– no serveix de res. “Et faré pescador d’homes” li diu Jesús a Pere. Dir-li això a Pere és com dir-ho a tota l’Església… Enmig d’un món tan incrèdul hem de saber confiar. Ell ens va al davant. I res de complaença, res de acomodar-se. Com en diu Pau, hauríem d’estar “una mica intranquils”, especialment en veure tants que no viuen la fe, tot i estar batejats. Com ho podem fer per arribar-hi? Aquest és el neguit de l’apòstol i, ja posats, del profeta.

 

D’alguna forma, dins d’aquesta escena, ens hi hauríem de posar tots nosaltres. També nosaltres tenim una vocació –la d’apòstols–, també tenim una missió –la d’anunciar l’evangeli– i també ens sentim sovint poca cosa, com Isaïes en la 1a lectura. Apòstol vol dir “testimoni de resurrecció”. Com Pau a la 2º lectura també som fets apòstols perquè, igual que ell no va veure Jesús en vida, nosaltres en fem experiència com a ressuscitat, una experiència molt més gran. A voltes els cristians somiem en el que seria conèixer Jesús com ho feren els deixebles però l’experiència del ressuscitat és molt més. Aquesta és la força de Pau: “jo també sóc apòstol!” I tant. I de quina manera!

 

Xavier Moretó, rector

Dg 3 de Febrer de 2019, 4rt diumenge de l’any. Lc 4, 21-30

20190103_homicat

 

“Cap profeta es ben rebut al seu país natal…”

 

Seguim escoltant en aquest diumenge l’evangeli de Lluc que varem començar la setmana passada. Si recordem l’escena, Jesús s’aixeca a llegir en la sinagoga de Natzaret i es fa seu el fragment d’Isaïes que parla del Messies. En acabar la lectura els hi diu: “aquestes lectures s’acompleixen avui” És com dir-los: “Jo sóc el messies!” Molt fort. Tanmateix això no s’acaba aquí. En el fragment d’avui es veu clarament que Jesús no en té prou. Podríem dir que decideix “reblar el clau”. La reacció que provoca amb les seves paraules es tant airada que volen matar-lo tirant-lo per un penya segat…

 

Què els diu Jesús que sigui tan greu? Doncs, ras i curt, els hi tira per terra tot el seu orgull de poble escollit. El poble jueu es tenia pel poble de Déu. Això es remunta als temps de Moisès. Déu s’escull un poble, l’allibera de l’esclavatge d’Egipte i el condueix pel desert fins a  la Terra Promesa. Aquesta és, en poques paraules, la fe del poble. De tota manera, tal com diuen els profetes, Déu s’escull un poble però no per tenir la salvació “en exclusiva” sinó per manifestar-se a tots els pobles… Per aquí es on van les paraules de Jesús. Els ve a dir que no es confiïn, que no es sentin tan segurs de la seva elecció i els hi diu posant com exemples dues conversions de persones no jueves: la viuda de Serepta de Sidó i Naaman, un leprós de Síria, dos territoris pagans! Els jueus creien que els pagans no tenien dret a la salvació. Més encara, no tenien ni la capacitat de creure! Als evangelis, Jesús no només reconeix la fe de persones no jueves –romans, samaritans, etc… – i, en general, tots el pobres –malalts, leprosos, cecs, etc… – sinó que, fins i tot, se’n admira. “Quina fe que tens!” li diu a la viuda pobre que patia pèrdues de sang (i que, per tant, era impura) Certament, un gran escàndol, prou greu per creure que era una amenaça pel poble i que calia matar-lo…

 

Jesús té una actitud clarament profètica. Seguint la mateixa línia dels profetes, Jesús denuncia la injustícia, s’enfronta amb els poderosos –polítics o religiosos– i es posa del costat dels pobres. No es desentén dels seus problemes. Parla en nom de Déu. Aquest és justament el sentit i la missió dels profetes. No son endevinaires del futur sinó homes i dones de Déu, que parlen en nom d’Ell, encara més, que no poden estar-se de parlar. I Jesús ho fa entre els seus, els qui el coneixien “de tota la vida” però també els qui tenen més prejudicis… Els costa d’acceptar la novetat precisament per estar tan a prop…

 

Pel baptisme tots som també “fets” profetes. L’actitud de Jesús ens ha de resultar il.luminadora també per a nosaltres. És un bon advertiment per aquells que creuen que ser cristià és viure en una mena de bombolla, aïllats de la realitat i dels problemes del món. Son aquells que diuen: “Déu està per sobre” i s’hi agafen per no mullar-se. Però Jesús els diu als deixebles –i també a nosaltres–: “vosaltres sou la llum del món i la sal de la terra…”

 

Xavier Moretó, rector

Dg 27 de Gener de 2019, 3er diumenge de l’any. Lc 1, 1-14; 14-21

 

20190127_homicat

 

“Avui es compleixen aquestes paraules…”

 

L’evangeli d’avui ens dóna una doble oportunitat de comprensió: respecte de l’evangeli mateix i respecte a tota la Bíblia. L’evangelista Lluc fa una cosa que no fan els altres evangelis, fins i tot el de Joan: explicar-nos el perquè del seu evangeli. Tanmateix, en una segona part –que no seguida de la primera– “empalma” amb els profetes. Dues ocasions per entendre…

 

Lluc, al començament del seu evangeli, s’adreça a un amic seu, un tal Teòfil, i li diu: “ara t’envio una narració seguida de tot el que ha passat…” Evidentment es refereix a tot el que s’ha dit sobre Jesús. Després de la mort de Jesús es varen escriure moltes històries sobre ell. Això va obligar a la primera església a fer una tria. Quins eren els relats vàlids i quins no? Amb el temps es va anar fent aquesta selecció però va concretar més: quins eren els inspirats –els que venen de l’Esperit– i quins no? Un dels criteris més forts va ser la creu. Hi havia relats que no parlaven de la creu… No era fàcil parlar d’un leader crucificat… Doncs els que no parlaven de la creu eren descartats. Certament, la creu és la clau d’interpretació de tots els evangelis. Tant era així que en tots està en el bell mig de cadascun. Per això es diu que tenen una estructura concèntrica. A l’estil dels llibres jueus –formats per dos rotlles a banda i banda que es desplegaven– la passió és al mig i es van desenvolupant cap els extrems. Però Lluc li diu un altra cosa important al seu amic: “perquè vegis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”. Els evangelis no volen donar-nos una relació cronològica del que va fer Jesús. Potser és el que ens agradaria a nosaltres, fills del racionalisme. Però aquest no era l’objectiu. Els evangelis volen, sobretot, transmetre’ns un missatge: la bona notícia de Jesús. Precisament és el que vol, dir la paraula evangeli: bona notícia.

 

En la segona part d’aquest fragment Lluc ens mostra una escena: Jesús que s’aixeca a llegir la lectura a la sinagoga. Aquesta era –i encara és– una possibilitat oberta  a tothom. Qualsevol pot llegir i, encara més, predicar en una sinagoga. Sant Pau es servirà especialment d’aquesta prerrogativa per fundar les comunitats i per anunciar la notícia: Jesús ha ressuscitat. Jesús, doncs, s’aixeca a llegir però no llegeix qualsevol llibre ni qualsevol fragment. Jesús llegeix un fragment del profeta Isaïes que parla del messies i, a sobre, se’l fa seu! Un gran escàndol. És com dir: “aquest fragment parla de mi” Aquesta era també una de les raons importants per escriure els evangelis: fer veure que en Jesús es compleix el que varen dir els profetes. En ell tot “quadra”. Una bona raó per conèixer i endinsar-se en la comprensió de les escriptures: ens parlen de Jesús.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 20 de Gener de 2019, 2on diumenge de l’any. Jn 2, 1-12

20190120_homicat

 

“Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en Ell…”

 

Seguim en aquest segon diumenge de durant l’any contemplant l’acció de Jesús. Jesús que –com ens diuen els evangelis– manifesta el Regne de Déu amb signes i amb paraules. Avui contemplem un signe important, el de les noces de Canà: Jesús converteix l’aigua en vi. És un signe important, si més no per a l’evangelista Joan. L’evangeli de Joan, ja ho sabem, és el més teològic, el que té més profunditat en el missatge dels quatre evangelis. Podríem dir que –en llenguatge futbolístic– Joan és “desmarca” respecte als altres evangelis, els sinòptics. Sense anar més lluny, aquesta escena de Canà només la té ell, és un relat exclusiu de Joan. Els altres no el tenen. Igualment, de forma programàtica, la posa al inici del seu evangeli, com dient-nos –com també fa amb el seu pròleg–: “aquesta és la clau de lectura del meu evangeli”, en aquest cas, de l’acció i la predicació de Jesús. És un fragment ple de símbols. Per tant la millor actitud no és quedar-nos amb la imatge –la pel·lícula dels fets, per entendre’ns– si no anar una mica més enllà. Aquest és un aspecte que sempre hem de vigilar. Nosaltres, en tant que fills d’una cultura de la imatge, tendim a imaginar-nos-ho tot com si fos una pel·lícula. Els evangelis –ni per extensió, tota la Bíblia– son cap pel·lícula!

 

 

Efectivament, aquest fragment està ple de signes que ens estan anunciant quelcom  que va més enllà de l’escena: l’aigua que es torna en vi, “l’hora” de Joan, el canvi d’actitud dels deixebles, el banquet de noces, referit també en la 1ª lectura d’Isaïes… Certament, l’aigua que Jesús converteix en vi no era qualsevol aigua. Era la que els jueus usaven per les seves ablacions rituals! Com segurament recordeu de la polèmica que Jesús té amb els fariseus, els jueus ho rentaven tot abans i després del culte i no per raons higièniques sinó rituals, és a dir, que tenien a veure amb el culte religiós. En la discussió que Jesús té amb els fariseus els hi retreu que estan més pendents de aquestes normes cultuals –referents a la purificació de les coses– que de l’ajut als altres… Doncs bé, vet aquí que Jesús els deixa sense aigua! Un autèntic escàndol! És el nou culte. Amb Jesús comença un temps nou. Tot lo anterior queda antiquat, desfasat, superat…

 

 

Pel que fa a “l’hora” que Jesús li diu a sa mare (“no ha arribat la meva hora”) és un altra exclusivitat de Joan. “L’hora”, que surt repetidament al llarg del seu evangeli, és el moment de la seva mort i resurrecció. Podríem dir que Maria “avança” aquesta hora. És, un altra cop, la novetat. La Pasqua és el que marca la vida nova dels seguidors de Jesús. Com ens diu Sant Pau, “ja vivim com a ressuscitats!”. La Pasqua també és el que ajuda a “entendre” als seus deixebles. De fet, els evangelis son escrits a la llum pasqual. Podríem dir que els deixebles, mentre vivien amb Jesús, no entenien gaire cosa. Va ser després, quan el varen reconèixer viu enmig d’ells, que varen “repassar i entendre”…

 

 

Un altra detall significatiu és que Joan digui que “a partir de llavors els deixebles cregueren en ell”. És el moment de la fe. Podríem dir que fins aleshores el seguien com qui segueix un leader. Però els cristians –i els deixebles– no seguim Jesús com qui segueix un leader. Nosaltres seguim una persona, Jesús, viu enmig nostre. De nou la resurrecció. És el seguiment de fe el que ens marca. Tot un programa per entendre els signes i les paraules de Jesús…

 

Xavier Moretó , rector

 

Dg 13 de Gener de 2019, Festa del Baptisme de Jesús. Lc 3, 15-21

20190113_homicat

 

“Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo”

 

Celebrem avui la festa del baptisme de Jesús. Amb aquesta festa acabem el temps de Nadal. Demà ja comencem el temps anomenat ordinari, fins que arribem a la Quaresma i ens preparem per celebrar la festa més gran: la Pasqua. Avui contemplem Jesús que es batejat en el Jordà per Joan. Els evangelistes ens diuen que des de aleshores Jesús comença a predicar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos!” Jesús parla des de la experiència d’intimitat amb Déu, una experiència fundant. Tanmateix hi ha un petit matís en la seva manera de dir i de fer. Malgrat Jesús parlarà de conversió, com ho feia Joan Baptista, no ho farà amb el seu estil. Tot i que Joan ens diu que “Ell batejarà amb aigua i amb foc” Jesús no ho farà així. Ell no seguirà el mateixa línia, ni la de Joan ni la dels altres profetes anteriors a ell. Jesús parlarà d’una realitat molt més sensible, molt més personal, molt més vital. Jesús ens parlarà del Regne de Déu. Una realitat que no s’imposa sinó que es proposa… Tot un canvi.

 

La primera lectura del profeta Isaïes ja ens dóna pistes d’aquest canvi: “No trencarà la canya que s’esberla, no apagarà la flama dels ble que vacil.la…” Aquest text que acostumem, a llegir per Setmana Santa, ja ens està parlant del canvi d’estil que es manifesta en Jesús. És un text atribuït al messies, el Servent de Yahvé. Aquesta figura misteriosa –que alguns especialistes atribueixen a una persona, fins i tot a un poble sencer– l’Església ha entès que ens parlava d’Ell. Ell és el servent sofrent, ungit per portar la bona nova als pobres i que dóna la vida. En l’evangeli Jesús rep –és ungit– amb l’Esperit Sant… Aquest estil ens està dient moltes coses: Jesús sap respectar, sap acompanyar sense trencar, sense fer violència, sense donar lliçons. Malgrat Ell ensenya –i a voltes denúncia la injustícia– sap escoltar i proposar. El seu estil no violenta. Quan els evangelistes ens expliquen el perquè de parlar en paràboles ens diuen: “parlava així per tal que cadascú s’endugués segons la seva disposició” Tot un advertiment per tots aquells que van pel món desqualificant i donant lliçons, entre ells alguns que es diuen cristians…

 

Els cristians només serem convincents si sabem parlar des de el coneixement intern, des de la relació d’intimitat amb Déu, com feia Jesús. Des de la teoria, per molt ben travada que estigui, no convencerem ningú. Per això és tan important que dediquem un temps de pregària personal, un temps de entrar en comunió amb Déu. Els evangelis ens diuen que Ell s’estava sovint tota la nit pregant…

 

Xavier Moretó, rector

 

Dg 6 de Gener de 2019, Festa de l’Epifania. Mt 2, 1-12

20190106_homicat

 

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei”

 

Celebrem avui la festa de l’Epifania. Epifania vol dir “manifestació”. Això ja ens dona una idea més completa del que celebrem en aquest dia. La festa de reis és una festa entranyable, on els nens son molt protagonistes. I amb els nens la il·lusió, la festa, l’alegria d’aquest dia, del que també participem els més grans. Tanmateix, el que celebrem té un sentit més profund, que va més enllà de fer-se regals. Si el dia de Nadal contemplàvem aquell infant feble i pobre, que neix en una cova –pràcticament al ras– i dèiem que aquesta era la manifestació de Déu enmig nostra, ara el seguim contemplant però rebent una visita molt singular: uns mags vinguts d’Orient. El contrast és evident però encara és més gran el sentit d’aquesta visita: la universalitat.

 

EL fet de que unes persones sàvies vingudes de l’estranger reconeguin Jesús com el rei dels jueus ens fa prendre consciència de la importància del fet. A voltes necessitem que ens diguin les coses importants persones que venen de lluny, que no estan tan a prop dels fets com nosaltres. De la mateixa manera, sovint valorem el que tenim quan ens allunyem. Però encara podem dir alguna cosa més: el reconeixement per part de gent de fora ens diu clarament que la notícia és per a tothom. Els reis representen gent de totes les nacions, de totes les creences, fins i tot de totes les in-creences, és a dir, els qui no creuen. Tot un missatge, tot un antídot contra els sectarismes, a voltes també presents en la nostra església. El missatge de l’evangeli és per a tots, sense distincions, sense fer “grups a part”, sense superioritats. Un advertiment contra aquells que s’erigeixen en salvadors, o, el que és el mateix, amb el dret de dir o desqualificar als altres només per pensar diferent. Els hi ha que han fet d’aquesta línia la seva motivació i, entre ells, alguns mossens que utilitzen internet per justificar-se. Aquests no han entès el missatge d’universalitat i obertura que Jesús ens porta. L’únic que fan és predicar-se a ells mateixos…

 

Xavier Moretó, rector