HOMICAT 2019
20824
page,page-id-20824,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2019

HOMICAT 2019
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Dg 17 de Febrer de 2019, 6è diumenge de l’any. Lc 6, 17. 20-26

20190217_homicat

 

“Feliços els pobres. Ai de vosaltres els rics!”

 

Avui, a l’evangeli hem escoltat, un altra cop, les benaurances, però amb una particularitat: Lluc ens posa també el contrari, és a dir, les “malaurances”. És com si ens fes un subratllat, com si ens volgués “tocar una mica la moral”. Les malaurances de Lluc son dures: “ai de vosaltres els rics, ai de vosaltres els qui ara rieu, vindrà el dia que plorareu…” És una advertència per a la seva comunitat. Els evangelis –ja ho sabem– van adreçats a comunitats cristianes, fins el punt que –segons diuen els estudiosos– les podem conèixer mitjançant les paraules –i les advertències– que els hi fan els evangelistes. Molt probablement, la comunitat de lluc tenia problemes en aquest sentit. Potser posava més la confiança en les coses que en Déu, potser volien més passar-s’ho bé que compartir, especialment amb els més pobres… És un missatge de gran actualitat, també en el nostre temps.

 

Vivim en una societat que, d’una manera o d’altra, ens envia promeses de felicitat en base al que tenim o podem tenir més que en el que som. Missatges com “viu la vida”, “passa-t’ho bé”, “compra i gaudeix” o “no et preocupis pel demà” d’alguna manera “floten” en l’ambient. Però, en el fons, tots sabem que aquestes coses no porten a la felicitat. Quantes més coses tenim, i encara, quan més hi posem el cor en les coses més eixuts estem. Nosaltres sabem que hi ha una felicitat que només Déu pot donar. El profeta Jeremies, en la 1ª lectura, ho diu amb duresa: ”maleït l’home que es refia de l’ajut humà, mentre el seu cor s’allunya del Senyor!” Quan sabem “entrar” en les benaurances, quan les vivim de debò, trobem una pau i una felicitat úniques. “Fa més feliç donar que rebre” ens diu Jesús. Son unes paraules que Lluc posa en boca de Jesús en els Fets dels Apòstols, llibre que, per a molts exegetes, és com una 2ª part del seu evangeli.

 

Val a dir que quan Jesús lloa als pobres o els qui estan tristos no els està felicitant per la seva condició o perquè pateixen. Això seria cruel. El que està dient és que, des de la seva feblesa, des de el seu patiment, si cerquen l’ajut de Déu de ben segur que el trobaran! “Feliços vosaltres quan sou perseguits per la justícia” (especialment quan la justícia és injusta) Malauradament, d’això en tenim una experiència molt directa… Igualment, assumir les nostres febleses, les nostres mancances, es un missatge una mica contrari al del nostre món. Precisament per això hem de ser “llum enmig del món” i poder dir –de paraula i d’obra–: la felicitat no està en les coses. Hi ha una felicitat que prové d’assumir les nostres febleses i contrarietats –la nostra “veritat” que deia Sta Teresa de Jesús–, i donar-nos per assumir també les dels altres. Com diuen alguns pensadors de casa nostra: tenim una proposta de sentit de la vida. Val al pena donar-la a conèixer!

 

Xavier Moretó, rector

Dg 10 de Febrer de 2019, 5è diumenge de l’any. Lc 5, 1-11

20190210_homicat

 

“Ho deixaren tot i el seguiren…”

 

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de vocació i missió. De fet, una porta a l’altre. La vocació ens parla del do. El primer do és la fe. No creiem per un mèrit nostre, o per una capacitat o per una competència, una idea aquesta de molta actualitat. En un món tan competitiu com el nostre, on no es regala res, on tot sembla que depengui del nostre esforç, els cristians creiem, primer de tot, en el do rebut. La fe ens és donada per Déu, de forma gratuïta. Ara bé, ens toca a nosaltres fer-la créixer i madurar. El do rebut s’ha de cuidar…

 

La lectura de l’evangeli d’avui ens posa perfectament en situació. Els deixebles –ens diu Lluc– quedaren atònits davant aquella pesca. A l’acte de confiança de Pere –el que va al davant– de tirar les xarxes li segueix el signe i el signe dona peu a la rendició, a “abaixar barreres”: “se li tirà als genolls i li va dir: perdona’m perquè sóc un pecador” Allò els va canviar la vida i “ho deixaren tot i el seguiren”. Així és com Pere es lliura totalment. Això és típic de la vocació del qui es sent cridat: l’acceptació de la missió, encara que no s’acabi d’entendre, encara que les forces flaquegin. Qualsevol pescador sap que de dia els peixos no piquen. Es queden al fons del mar –o del llac– i la pesca no és possible. Però ells varen pescar de dia i en abundància. Darrera aquest signe hi ha molt més del que sembla. Els primers cristians –als qui va adreçat inicialment l’evangeli– ho deurien entendre perfectament. La barca és una imatge de l’església, la pesca és la seva tasca evangelitzadora i el missatge és molt clar: sense Ell no tenim res a fer! Quan només confiem en les nostres forces, fracassem. Per això el voluntarisme –tant típic del nostre món– no serveix de res. “Et faré pescador d’homes” li diu Jesús a Pere. Dir-li això a Pere és com dir-ho a tota l’Església… Enmig d’un món tan incrèdul hem de saber confiar. Ell ens va al davant. I res de complaença, res de acomodar-se. Com en diu Pau, hauríem d’estar “una mica intranquils”, especialment en veure tants que no viuen la fe, tot i estar batejats. Com ho podem fer per arribar-hi? Aquest és el neguit de l’apòstol i, ja posats, del profeta.

 

D’alguna forma, dins d’aquesta escena, ens hi hauríem de posar tots nosaltres. També nosaltres tenim una vocació –la d’apòstols–, també tenim una missió –la d’anunciar l’evangeli– i també ens sentim sovint poca cosa, com Isaïes en la 1a lectura. Apòstol vol dir “testimoni de resurrecció”. Com Pau a la 2º lectura també som fets apòstols perquè, igual que ell no va veure Jesús en vida, nosaltres en fem experiència com a ressuscitat, una experiència molt més gran. A voltes els cristians somiem en el que seria conèixer Jesús com ho feren els deixebles però l’experiència del ressuscitat és molt més. Aquesta és la força de Pau: “jo també sóc apòstol!” I tant. I de quina manera!

 

Xavier Moretó, rector

Dg 3 de Febrer de 2019, 4rt diumenge de l’any. Lc 4, 21-30

20190103_homicat

 

“Cap profeta es ben rebut al seu país natal…”

 

Seguim escoltant en aquest diumenge l’evangeli de Lluc que varem començar la setmana passada. Si recordem l’escena, Jesús s’aixeca a llegir en la sinagoga de Natzaret i es fa seu el fragment d’Isaïes que parla del Messies. En acabar la lectura els hi diu: “aquestes lectures s’acompleixen avui” És com dir-los: “Jo sóc el messies!” Molt fort. Tanmateix això no s’acaba aquí. En el fragment d’avui es veu clarament que Jesús no en té prou. Podríem dir que decideix “reblar el clau”. La reacció que provoca amb les seves paraules es tant airada que volen matar-lo tirant-lo per un penya segat…

 

Què els diu Jesús que sigui tan greu? Doncs, ras i curt, els hi tira per terra tot el seu orgull de poble escollit. El poble jueu es tenia pel poble de Déu. Això es remunta als temps de Moisès. Déu s’escull un poble, l’allibera de l’esclavatge d’Egipte i el condueix pel desert fins a  la Terra Promesa. Aquesta és, en poques paraules, la fe del poble. De tota manera, tal com diuen els profetes, Déu s’escull un poble però no per tenir la salvació “en exclusiva” sinó per manifestar-se a tots els pobles… Per aquí es on van les paraules de Jesús. Els ve a dir que no es confiïn, que no es sentin tan segurs de la seva elecció i els hi diu posant com exemples dues conversions de persones no jueves: la viuda de Serepta de Sidó i Naaman, un leprós de Síria, dos territoris pagans! Els jueus creien que els pagans no tenien dret a la salvació. Més encara, no tenien ni la capacitat de creure! Als evangelis, Jesús no només reconeix la fe de persones no jueves –romans, samaritans, etc… – i, en general, tots el pobres –malalts, leprosos, cecs, etc… – sinó que, fins i tot, se’n admira. “Quina fe que tens!” li diu a la viuda pobre que patia pèrdues de sang (i que, per tant, era impura) Certament, un gran escàndol, prou greu per creure que era una amenaça pel poble i que calia matar-lo…

 

Jesús té una actitud clarament profètica. Seguint la mateixa línia dels profetes, Jesús denuncia la injustícia, s’enfronta amb els poderosos –polítics o religiosos– i es posa del costat dels pobres. No es desentén dels seus problemes. Parla en nom de Déu. Aquest és justament el sentit i la missió dels profetes. No son endevinaires del futur sinó homes i dones de Déu, que parlen en nom d’Ell, encara més, que no poden estar-se de parlar. I Jesús ho fa entre els seus, els qui el coneixien “de tota la vida” però també els qui tenen més prejudicis… Els costa d’acceptar la novetat precisament per estar tan a prop…

 

Pel baptisme tots som també “fets” profetes. L’actitud de Jesús ens ha de resultar il.luminadora també per a nosaltres. És un bon advertiment per aquells que creuen que ser cristià és viure en una mena de bombolla, aïllats de la realitat i dels problemes del món. Son aquells que diuen: “Déu està per sobre” i s’hi agafen per no mullar-se. Però Jesús els diu als deixebles –i també a nosaltres–: “vosaltres sou la llum del món i la sal de la terra…”

 

Xavier Moretó, rector

Dg 27 de Gener de 2019, 3er diumenge de l’any. Lc 1, 1-14; 14-21

 

20190127_homicat

 

“Avui es compleixen aquestes paraules…”

 

L’evangeli d’avui ens dóna una doble oportunitat de comprensió: respecte de l’evangeli mateix i respecte a tota la Bíblia. L’evangelista Lluc fa una cosa que no fan els altres evangelis, fins i tot el de Joan: explicar-nos el perquè del seu evangeli. Tanmateix, en una segona part –que no seguida de la primera– “empalma” amb els profetes. Dues ocasions per entendre…

 

Lluc, al començament del seu evangeli, s’adreça a un amic seu, un tal Teòfil, i li diu: “ara t’envio una narració seguida de tot el que ha passat…” Evidentment es refereix a tot el que s’ha dit sobre Jesús. Després de la mort de Jesús es varen escriure moltes històries sobre ell. Això va obligar a la primera església a fer una tria. Quins eren els relats vàlids i quins no? Amb el temps es va anar fent aquesta selecció però va concretar més: quins eren els inspirats –els que venen de l’Esperit– i quins no? Un dels criteris més forts va ser la creu. Hi havia relats que no parlaven de la creu… No era fàcil parlar d’un leader crucificat… Doncs els que no parlaven de la creu eren descartats. Certament, la creu és la clau d’interpretació de tots els evangelis. Tant era així que en tots està en el bell mig de cadascun. Per això es diu que tenen una estructura concèntrica. A l’estil dels llibres jueus –formats per dos rotlles a banda i banda que es desplegaven– la passió és al mig i es van desenvolupant cap els extrems. Però Lluc li diu un altra cosa important al seu amic: “perquè vegis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”. Els evangelis no volen donar-nos una relació cronològica del que va fer Jesús. Potser és el que ens agradaria a nosaltres, fills del racionalisme. Però aquest no era l’objectiu. Els evangelis volen, sobretot, transmetre’ns un missatge: la bona notícia de Jesús. Precisament és el que vol, dir la paraula evangeli: bona notícia.

 

En la segona part d’aquest fragment Lluc ens mostra una escena: Jesús que s’aixeca a llegir la lectura a la sinagoga. Aquesta era –i encara és– una possibilitat oberta  a tothom. Qualsevol pot llegir i, encara més, predicar en una sinagoga. Sant Pau es servirà especialment d’aquesta prerrogativa per fundar les comunitats i per anunciar la notícia: Jesús ha ressuscitat. Jesús, doncs, s’aixeca a llegir però no llegeix qualsevol llibre ni qualsevol fragment. Jesús llegeix un fragment del profeta Isaïes que parla del messies i, a sobre, se’l fa seu! Un gran escàndol. És com dir: “aquest fragment parla de mi” Aquesta era també una de les raons importants per escriure els evangelis: fer veure que en Jesús es compleix el que varen dir els profetes. En ell tot “quadra”. Una bona raó per conèixer i endinsar-se en la comprensió de les escriptures: ens parlen de Jesús.

 

Xavier Moretó, rector

Dg 20 de Gener de 2019, 2on diumenge de l’any. Jn 2, 1-12

20190120_homicat

 

“Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en Ell…”

 

Seguim en aquest segon diumenge de durant l’any contemplant l’acció de Jesús. Jesús que –com ens diuen els evangelis– manifesta el Regne de Déu amb signes i amb paraules. Avui contemplem un signe important, el de les noces de Canà: Jesús converteix l’aigua en vi. És un signe important, si més no per a l’evangelista Joan. L’evangeli de Joan, ja ho sabem, és el més teològic, el que té més profunditat en el missatge dels quatre evangelis. Podríem dir que –en llenguatge futbolístic– Joan és “desmarca” respecte als altres evangelis, els sinòptics. Sense anar més lluny, aquesta escena de Canà només la té ell, és un relat exclusiu de Joan. Els altres no el tenen. Igualment, de forma programàtica, la posa al inici del seu evangeli, com dient-nos –com també fa amb el seu pròleg–: “aquesta és la clau de lectura del meu evangeli”, en aquest cas, de l’acció i la predicació de Jesús. És un fragment ple de símbols. Per tant la millor actitud no és quedar-nos amb la imatge –la pel·lícula dels fets, per entendre’ns– si no anar una mica més enllà. Aquest és un aspecte que sempre hem de vigilar. Nosaltres, en tant que fills d’una cultura de la imatge, tendim a imaginar-nos-ho tot com si fos una pel·lícula. Els evangelis –ni per extensió, tota la Bíblia– son cap pel·lícula!

 

 

Efectivament, aquest fragment està ple de signes que ens estan anunciant quelcom  que va més enllà de l’escena: l’aigua que es torna en vi, “l’hora” de Joan, el canvi d’actitud dels deixebles, el banquet de noces, referit també en la 1ª lectura d’Isaïes… Certament, l’aigua que Jesús converteix en vi no era qualsevol aigua. Era la que els jueus usaven per les seves ablacions rituals! Com segurament recordeu de la polèmica que Jesús té amb els fariseus, els jueus ho rentaven tot abans i després del culte i no per raons higièniques sinó rituals, és a dir, que tenien a veure amb el culte religiós. En la discussió que Jesús té amb els fariseus els hi retreu que estan més pendents de aquestes normes cultuals –referents a la purificació de les coses– que de l’ajut als altres… Doncs bé, vet aquí que Jesús els deixa sense aigua! Un autèntic escàndol! És el nou culte. Amb Jesús comença un temps nou. Tot lo anterior queda antiquat, desfasat, superat…

 

 

Pel que fa a “l’hora” que Jesús li diu a sa mare (“no ha arribat la meva hora”) és un altra exclusivitat de Joan. “L’hora”, que surt repetidament al llarg del seu evangeli, és el moment de la seva mort i resurrecció. Podríem dir que Maria “avança” aquesta hora. És, un altra cop, la novetat. La Pasqua és el que marca la vida nova dels seguidors de Jesús. Com ens diu Sant Pau, “ja vivim com a ressuscitats!”. La Pasqua també és el que ajuda a “entendre” als seus deixebles. De fet, els evangelis son escrits a la llum pasqual. Podríem dir que els deixebles, mentre vivien amb Jesús, no entenien gaire cosa. Va ser després, quan el varen reconèixer viu enmig d’ells, que varen “repassar i entendre”…

 

 

Un altra detall significatiu és que Joan digui que “a partir de llavors els deixebles cregueren en ell”. És el moment de la fe. Podríem dir que fins aleshores el seguien com qui segueix un leader. Però els cristians –i els deixebles– no seguim Jesús com qui segueix un leader. Nosaltres seguim una persona, Jesús, viu enmig nostre. De nou la resurrecció. És el seguiment de fe el que ens marca. Tot un programa per entendre els signes i les paraules de Jesús…

 

Xavier Moretó , rector

 

Dg 13 de Gener de 2019, Festa del Baptisme de Jesús. Lc 3, 15-21

20190113_homicat

 

“Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo”

 

Celebrem avui la festa del baptisme de Jesús. Amb aquesta festa acabem el temps de Nadal. Demà ja comencem el temps anomenat ordinari, fins que arribem a la Quaresma i ens preparem per celebrar la festa més gran: la Pasqua. Avui contemplem Jesús que es batejat en el Jordà per Joan. Els evangelistes ens diuen que des de aleshores Jesús comença a predicar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos!” Jesús parla des de la experiència d’intimitat amb Déu, una experiència fundant. Tanmateix hi ha un petit matís en la seva manera de dir i de fer. Malgrat Jesús parlarà de conversió, com ho feia Joan Baptista, no ho farà amb el seu estil. Tot i que Joan ens diu que “Ell batejarà amb aigua i amb foc” Jesús no ho farà així. Ell no seguirà el mateixa línia, ni la de Joan ni la dels altres profetes anteriors a ell. Jesús parlarà d’una realitat molt més sensible, molt més personal, molt més vital. Jesús ens parlarà del Regne de Déu. Una realitat que no s’imposa sinó que es proposa… Tot un canvi.

 

La primera lectura del profeta Isaïes ja ens dóna pistes d’aquest canvi: “No trencarà la canya que s’esberla, no apagarà la flama dels ble que vacil.la…” Aquest text que acostumem, a llegir per Setmana Santa, ja ens està parlant del canvi d’estil que es manifesta en Jesús. És un text atribuït al messies, el Servent de Yahvé. Aquesta figura misteriosa –que alguns especialistes atribueixen a una persona, fins i tot a un poble sencer– l’Església ha entès que ens parlava d’Ell. Ell és el servent sofrent, ungit per portar la bona nova als pobres i que dóna la vida. En l’evangeli Jesús rep –és ungit– amb l’Esperit Sant… Aquest estil ens està dient moltes coses: Jesús sap respectar, sap acompanyar sense trencar, sense fer violència, sense donar lliçons. Malgrat Ell ensenya –i a voltes denúncia la injustícia– sap escoltar i proposar. El seu estil no violenta. Quan els evangelistes ens expliquen el perquè de parlar en paràboles ens diuen: “parlava així per tal que cadascú s’endugués segons la seva disposició” Tot un advertiment per tots aquells que van pel món desqualificant i donant lliçons, entre ells alguns que es diuen cristians…

 

Els cristians només serem convincents si sabem parlar des de el coneixement intern, des de la relació d’intimitat amb Déu, com feia Jesús. Des de la teoria, per molt ben travada que estigui, no convencerem ningú. Per això és tan important que dediquem un temps de pregària personal, un temps de entrar en comunió amb Déu. Els evangelis ens diuen que Ell s’estava sovint tota la nit pregant…

 

Xavier Moretó, rector

 

Dg 6 de Gener de 2019, Festa de l’Epifania. Mt 2, 1-12

20190106_homicat

 

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei”

 

Celebrem avui la festa de l’Epifania. Epifania vol dir “manifestació”. Això ja ens dona una idea més completa del que celebrem en aquest dia. La festa de reis és una festa entranyable, on els nens son molt protagonistes. I amb els nens la il·lusió, la festa, l’alegria d’aquest dia, del que també participem els més grans. Tanmateix, el que celebrem té un sentit més profund, que va més enllà de fer-se regals. Si el dia de Nadal contemplàvem aquell infant feble i pobre, que neix en una cova –pràcticament al ras– i dèiem que aquesta era la manifestació de Déu enmig nostra, ara el seguim contemplant però rebent una visita molt singular: uns mags vinguts d’Orient. El contrast és evident però encara és més gran el sentit d’aquesta visita: la universalitat.

 

EL fet de que unes persones sàvies vingudes de l’estranger reconeguin Jesús com el rei dels jueus ens fa prendre consciència de la importància del fet. A voltes necessitem que ens diguin les coses importants persones que venen de lluny, que no estan tan a prop dels fets com nosaltres. De la mateixa manera, sovint valorem el que tenim quan ens allunyem. Però encara podem dir alguna cosa més: el reconeixement per part de gent de fora ens diu clarament que la notícia és per a tothom. Els reis representen gent de totes les nacions, de totes les creences, fins i tot de totes les in-creences, és a dir, els qui no creuen. Tot un missatge, tot un antídot contra els sectarismes, a voltes també presents en la nostra església. El missatge de l’evangeli és per a tots, sense distincions, sense fer “grups a part”, sense superioritats. Un advertiment contra aquells que s’erigeixen en salvadors, o, el que és el mateix, amb el dret de dir o desqualificar als altres només per pensar diferent. Els hi ha que han fet d’aquesta línia la seva motivació i, entre ells, alguns mossens que utilitzen internet per justificar-se. Aquests no han entès el missatge d’universalitat i obertura que Jesús ens porta. L’únic que fan és predicar-se a ells mateixos…

 

Xavier Moretó, rector