Homilia
20536
single,single-post,postid-20536,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

16 Sep Homilia

20180916 homicat

Diumenge 16 de Setembre de 2018, XXIVè de durant l’any. Mc 8, 27-35

“I vosaltres, qui dieu que sóc?”

Aquesta pregunta que Jesús fa als seus deixebles i que Pere contesta en nom de tots ens l’hauríem de fer sovint els cristians. Qui és Jesús per a nosaltres? Convé fer-se-la perquè fàcilment ens podríem quedar amb una imatge de Jesús que no s’avé amb el Jesús de l’evangeli. Igualment, fer-se aquesta pregunta de tant en tant ens pot evitar un perill que sempre amenaça al creient: el d’acomodar-se, el de pensar “ja ho sabem tot”, el de creure que “és més del mateix, del que ens han explicat de petits”. Si creiem que Jesús és amb nosaltres, que Ell és viu enmig nostre, hem d’estar oberts a la seva presència, a la seva novetat, al seu misteri. Per altra part, de la mateixa manera que anem madurant en edat i experiències, també hem de madurar en la nostra fe. De ben segur que ara hauríem de respondre a aquesta pregunta de manera diversa a com ho fèiem quan érem petits…

La primera dada important és adonar-se de la resposta de Jesús als seus deixebles: l’anunci de la seva passió. Certament, la creu és la clau d’interpretació. Quan és varen escriure els evangelis s’escriviren també d’altres històries de Jesús i algunes no feien referència a la creu, se la saltaven. Certament, no era fàcil parlar d’un líder crucificat… Pau ens ho diu clarament en les seves cartes. La crucifixió de Jesús era un “escàndol pels jueus i un absurd pels grecs” que era els seu auditori més habitual. Doncs la primera església va adoptar la creu com a norma d’autenticitat i va descartar tots els relats que no en parlaven. Sense la creu no podem entendre els evangelis. Més encara, sense la creu no hi ha cristianisme. És important tenir-ho en compte perquè vivim en un món que d’alguna manera vol obviar la creu. La mort, el patiment, les malalties son una mica “aparcades”. Vivim en una societat que ens diu “aprofita el temps, passa-t’ho bé, no hi pensis en aquestes coses” però la realitat és que tant la mort com el patiment formen part de la nostra vida. Per tant, la primera pregunta ens hauria de suscitar un altra: quines son les nostres creus? En el mateix fragment de l’evangeli d’aquest diumenge Jesús ens ho diu clarament: qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi. El primer que caldrà fer és identificar les nostres creus. El segon, aprendre a portar-les, des de l’esperança, fins i tot amb dignitat i, molt important, sense resignar-nos. La resignació no és cristiana. A voltes ens surt aquell “si és el que Déu vol…” Déu no vol ni la mort ni el patiment, tampoc del seu fill. Cap pare ho vol. El que si volia és que visqués una vida conseqüent i la va tenir. Jesús va patir la creu tota la vida, no només al final. Podríem dir que va morir com va viure… Una vida de donació, d’entrega, de servei.

Qui és Jesús per a nosaltres? Si en la nostra resposta no hi surt la creu, alguna cosa falla. Nosaltres creiem en Jesús mort i ressuscitat. Mort i resurrecció van juntes. Jesús –com ens diu l’evangelista Joan– ressuscita des de la creu. Vivim i portem les nostres creus amb esperança, la que ens ve de Jesús ressuscitat,  o comptem només amb les nostres forces? Un aspecte que cal vigilar enmig del nostre món tant voluntarista i competitiu. No és cert, no ho podem tot. Comptem en Jesús en la nostra vida? Li demanem que ens ajudi a portar les nostres creus? I encara, sabem acompanyar als qui porten les creus, potser més grans que les nostres?

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari