Homicat 12 juliol 2020
21906
single,single-post,postid-21906,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 12 juliol 2020

14 Jul Homicat 12 juliol 2020

20200712 Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 12 de Juliol de 2020, 15è del temps ordinari. Mt 10, 13, 1-23
“El sembrador va sortir a sembrar…”

Aquest diumenge i el dos diumenges següents escoltarem a l’evangeli com Jesús parlava d’una manera molt característica: en paràboles. Les paràboles eren com contes, molt usuals en temps de Jesús, però amb un missatge final, el que els especialistes li diuen una “punta”. Jesús no era l’únic que parlava així. D’altres predicadors també ho feien per una raó molt senzilla: agradaven a la gent. Molts estaven ja una mica cansats de tantes prescripcions i manaments. Era el que feien els fariseus, recordar totes les prescripcions i normes de la Llei jueva. Però –com ens diu l’evangeli d’avui– Jesús va optar per explicar les coses del Regne d’aquesta manera. I com és? “Per què expliques les coses en paràboles?” li pregunten els deixebles. Certament, la pregunta té el seu sentit. No hagués estat més lògic que fes una o varies lliçons magistrals? O, millor encara, que redactés una sèrie de normes o lleis per complir? És el que estaven més acostumats. Doncs les raons son varies. Les explica Jesús en l’evangeli d’avui i, si ens hi fixem bé, potser també ens ho diu a nosaltres…

Les paràboles fan possible una actitud fonamental –i molt actual–: la llibertat del qui està escoltant. Podríem dir que Jesús “llençava” el missatge i cadascú s’enduia el que més li convenia, amb llibertat, sense violentar. En d’altres fragments de l’evangeli diu “segons la disposició del seu cor”. Potser així es va gestar la conversió de Maria Magdalena, per exemple. Primer el va escoltar i, mica en mica, es va anar covant un canvi d’actitud en ella fins que li va ungir el peus amb les llàgrimes i eixugar amb els cabells… Aquí es va produir el “tomb” definitiu. Un missatge així és molt més efectiu que anar pel món donant lliçons, no? Però d’aquest tret l’evangelista en treu també una denúncia i la posa en boca de Jesús: els qui no volen escoltar. “Als qui tenen Déu els donarà encara més però els qui no tenen Déu els hi prendrà fins i tot allò que els queda…”. No es tracta de cap classe de insolidaritat, faltaria més! Està parlant dels qui es senten tan segurs –tant “pagats d’ells mateixos” que diríem col·loquialment– que ja no necessiten res més. Aquest ni veuen ni escolten. No els hi cal. La expressió és molt eloqüent: “no fos cas que es convertissin!”

Les paràboles tenien un altra avantatge fonamental: empren imatges quotidianes, que tothom pot entendre. No calia ser un erudit o un expert per entendre-les. Les captava la gent senzilla. Potser per això agradaven tant. La que ens ocupa, per exemple, la del sembrador. Tothom havia vist algun cop a la vida un pagès sembrant. Però Jesús li dona un sentit nou: la llavor és la Paraula, el terreny som nosaltres, els obstacles son les dificultats, l’afany de riqueses, les preocupacions… Ens hauria de resultar familiar. En la situació actual, la que estem patint tots amb aquest virus, qui no ha sentit qüestionada la seva fe? Si més no, qui no s’ha fet la pregunta sobre Déu? És una mica la pregunta en descobrir els camps de concentració del nazisme: on és Déu davant el patiment de la humanitat? El missatge és clar: la Paraula –i la fe– és un do, no és mèrit nostre. Però si es responsabilitat nostra fer que aquest do creixi i maduri…

Probablement, un altra avantatge de les paràboles deuria ser la facilitat de transmissió. Deuria ser molt més fàcil transmetre un conte que un llistat de lleis, no? Un cop més un exemple és molt més eloqüent: la paràbola del Fill pròdig. Deuria causar una gran polèmica. En una cultura tan patriarcal com la de Jesús, les actituds del fill petit i la del pare deurien ser inconcebibles, per a no dir, escandaloses. Això facilitaria la transmissió d’un a l’altre. Alguns especialistes diuen que aquesta paràbola és el centre del missatge de Jesús… Aquí, Jesús –com diuen els castellans– “hechó el resto”.

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 15:10h, 15 julio Responder

    Considero la homilía como el ejercicio magisterial, por excelencia, del párroco, quien, desde su «cátedra» parroquial, nos instruye. Por ello no me atrevería nunca a exponer una opinión sobre la sustancia de la misma, salvo caso muy especial casi impensable, de fundado desacuerdo.
    Por ello, lo que sigue sólo pretende mantener vivas estas páginas que me gustaría ver más llenas de comentarios, con una simple aportación de carácter personal:
    Recuerdo que en los años en que en el colegio se estudiaban estas cosas, tendría entre doce o catorce años, las parábolas me aburrían enormemente. Estaba cansado de siembras, cizañas, vírgenes necias y prudentes, reyes y banquetes etc. y con la audacia y seguridad propia de la edad y de la ignorancia, encontraba que era una forma de hablar inculta, poco científica y poco rigurosa, en unos años en que se empezaban a estudiar las primeras nociones de filosofía (lógica, ética, y psicología).
    .Tuvieron que pasar muchos años,hasta que fuí capaz de apreciar todas las maravillas, toda la riqueza de matices y de enseñanzas que encierran.Cómo se deja lugar a la imaginación del oyente, o más bien, del lector despacioso, que ve y saborea los pequeños detalles. En nuestro caso, y sólo a título de ejemplo, la pena del sembrador que ha debido guardar unos kilos del necesario grano para arrojarlo ahora a un incierto destino con la esperanza de que lluvias y soles lleguen en el momento preciso.. Las bandadas de gorriones que se han de ahuyentar para que no se coman los granos mal cubiertos. Con la imaginación, se rellenan de realidad las enseñanzas abstractas, y comprendes el sentido profundo. En lugar de un relato pueblerino, se percibe ahora una lección profunda, viva, que te interpela directamente. Ves en la roca, en el pedregal , la sequedad de tu propio ánimo, y en las zarzas , tu distracción, tu misma frivolidad…
    Bueno, ya está hecha esta simple reflexión que no vale pa pena prolongar. Gracias si habéis llegado hasta aquí.
    G.L.

Contestar abajo Volver