homicat 1 juliol 2018
20398
single,single-post,postid-20398,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

homicat 1 juliol 2018

01 Jul homicat 1 juliol 2018

20180701 homicat

Diumenge 1 de Juliol de 2018, XIII de durant l’any. Mc 5, 21-43

 “Talita cum”, “noia aixeca’t”

Els trobaments personals amb Jesús que surten en els evangelis son molt significatius pels cristians. Per bé que Jesús s’adreça sovint a la gent, de tant en tant té encontres individuals, personals. Ací en tenim dos: la dona que pateix pèrdues de sang i la noia aparentment morta, la filla de Jaire. És important fixar-nos bé en aquests trobaments perquè ser cristià és precisament això: trobar-se amb Ell i seguir-lo.

La primera dona era impura. Perdre la sang suposava estar “quasi bé morta”. Segons els jueus la vida estava en la sang. Recordem que la doctrina de la pures-impuresa, imperant en temps de Jesús, condemnava pràcticament a la marginació al qui restava impur. Tocar un malalt –vegis els leprosos–, tocar un mort, entrar a la casa d’un pagà,… suposava esdevenir impur i per sempre! Jesús toca als malalts –i es deixa tocar, com en aquest cas–, toca als morts –la noia la donaven per morta–, entra a casa del pagans i pecadors… Jesús “se la juga” per ells i sovint denuncia la situació d’injustícia i marginació que produeix aquesta creença. Jesús no renya a la dona que el toca –segurament els fariseus ho hagueren fet o pitjor–, l’acull, la salva… I en curar-la ni tant sols li diu “vés, ja t’he curat” si no que apel.la, com sempre, a la seva fe: “La teva fe t’ha salvat”. La noia, en canvi, experimenta la vida nova que ve d’ell. Jesús li dóna la ma, li retorna la dignitat perduda: “aixeca’t” El gest de Jesús es profundament humà i, alhora, profundament salvífic. És la salvació que ve de Déu. Ens diuen els evangelis que Ell va venir a anunciar el Regne de Déu “amb signes i amb paraules”. Aquest son els signes. Com diu Jesús en l’episodi del cec de naixement: “el Fill de L’home ha vingut a salvar als qui estaven perduts, a retornar la vista als qui no hi veuen…”

Tant la dona com la noia queden profundament “tocades” en trobar-se amb Jesús. Trobar-se personalment amb Ell no deixa mai indiferent. Ja no tornarien a ser les mateixes. Tant una com l’altra es converteixen en apòstols –o millor, apòstolas–, esdevenen testimonis de resurrecció. Recordem un altra trobament personal de Jesús: el que té amb la samaritana. També resulta transformada i llavors va al seu poble i els anuncia el Messies i després el poble li diu: “ara ja no creiem pel que tu ens has dit. Ara n’hem fet experiència…” També ells han esdevingut cristians i apòstols. Tan uns com d’altres han sabut aprofitar l’ocasió i canviar. Tanmateix, no tothom es capaç de fer el mateix. Recordem el jove ric. Aquest no serà capaç de fer el pas perquè estava massa enganxat a les coses, hi havia posat el cor i no és capaç de seguir Jesús ni, evidentment, esdevenir apòstol. En canvi un altra personatge, Zaqueu, si fa el tomb: ”ara mateix retorno tot el que he pres i els restitueixo cinc vegades més…” I Jesús respon: “avui s’ha salvat aquesta casa”. Zaqueu també estava descartat com ho estaven els impurs: era un pecador… Jesús dóna oportunitat a tothom, no descarta, no exclou. Tota una novetat en el seu temps… i potser també en el nostre. Cal evitar les actituds excloents, a voltes present entre nosaltres, els cristians…

Aquests trobaments personals ens ensenyen coses molt importants: la sensibilitat, la compassió –és a dir, “patir amb el qui pateix”–, la transformació, la vida nova que ens ve per Jesús i, el més gran, el trobament amb Ell. Si sabem cercar-lo, si tenim necessitat de fer-ho, si ens identifiquem amb Ell –el seu estil, el seu tarannà–serem de debò els seus deixebles. Aquest és un camí que no s’esgota mai, sempre podem avançar una mica més. Per això, mai podem dir: “ja he arribat, ja ho sé tot, ja sóc bo o bona,…” Sempre hem de vigilar de no instal·lar-nos en la nostra fe, en les nostres celebracions. El cristià mai es port acomodar. Podríem caure en el mateix error des fariseus, que es creien autosuficients… Tenim molt camí per endavant fins assolir la plena identificació i poder dir com sant pau: “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi”. Alguns potser direu: “això és molt fort, apuntes molt alt”. Cert. La moral cristiana no és una moral de “anar fent” de “anar tirant”. És una moral de màxims.

Tanmateix, mentrestant, sempre podem convidar als altres a trobar-se amb Ell i fer-ho des de la nostra pròpia experiència de trobament i seguiment personals. Només així serem convincents. No ho serem des de la teoria o des de les coses apreses des de sempre, des de el costum o la tradició. I que puguem dir a la gent, com Jesús deia als deixebles de Joan: “veniu i ho veureu”

Xavier Moretó, rector

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari