Historia de Sant Ignasi de Loiola des de la seva construcció
16011
page,page-id-16011,page-template,page-template-full_width,page-template-full_width-php,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HISTORIA

HISTORIA DE SANT IGNASI DE LOIOLA

Sant Ignasi de Loiola (vall de Loiola, Azpeitia, 1491 – Roma, 1556) és el nom amb què és conegut Íñigo López de Loiola o Íñigo López de Recalde, noble basc que va seguir la vida religiosa i va ser ordenat prevere, és el fundador de la Companyia de Jesús. És venerat com a sant per l’Església Catòlica Romana.

NAIXEMENT

24 de desembre 1.497 Vall de Loiola. Azpeitia.

MORT

31 de juliol 1.556. Roma

SEPULTURA

Esglesia de Gesù. Roma

BEATIFICACIÓ

27 de juliol 1609. Roma per Pau V

CANONITZACIÓ

12 de març 1622. Roma per Gregori XV

FESTIVITAT

31 de juliol. Fundador de la companyia de Jesús. Ordre dels Jesuites

Un repàs a la nostra història

Els locals del col·legi de les Vedrunes, Parròquia de St Ignasi: petita història

per la germana Mercè, religiosa vedruna

La parròquia de St. Ignasi –que en un principi tenia un nom ben solemne: Parròquia de Sant Ignasi i Tenència de Sant Francesc de Borja– va començar l’any 1947. Va ser segregada de la demarcació de Sant Martí del Clot.

Després de la Guerra Civil, van haver-hi dificultats de tota mena. No com la crisi actual, però sí que es va haver de començar de zero en molts aspectes. L’església també s’havia de refer: havia sofert el martiri de molts sacerdots i creients i tenia molts temples destruïts. Va venir el nacional-catolicisme. La gent buscava Déu i l’Església els acompanyava. Gairebé es podia parlar de multituds. Així, en aquell temps, es varen fundar moltes parròquies, com la nostra de St Ignasi. Calia atendre la gent, encaminar-los a Déu segons l’evangeli.

El bisbe Modrego va pensar en el col·legi de las germanes Carmelites de la Caritat Vedruna, per començar la parròquia de Si Ignasi, de la que va ser el primer rector Mn Deig. Les germanes van accedir al desig del bisbe amb generositat, sempre intentant col·laborar i facilitar la fundació de la nova parròquia.

Sant Ignasi va ser una església on, al principi, van passar molts sacerdots bons i inquiets i plens de bons desigs d’avançar amb un pas més endavant que d’altres parròquies. A St. Ignasi hi van haver algunes reunions de caire més social (i també algunes denúncies…). Les celebracions sempre varen ser molt dignes i d’acord amb les directrius del Concili Vaticà II.

El trasllat a l’edifici actual del carrer Provença es va fer l’any 1975. Al principi, les celebracions i totes les activitats es feien a l’entresòl, però aviat es va adequar tot l’espai.

article historia Sant Ignasi de Loiola

Hem d’agrair l’esforç dels mossens per condicionar-ho tot fins a l’estat actual.

Des del principi hi havia diversos grups activitats. També es van acollir dos esplais, però més tard, un d’ells es va retirar voluntàriament. Va haver-hi una coral, una catequesi   –molt ben organitzada–, grups de joves, acolliment de grups de Taizé. Val a dir que, com totes les institucions, hi va haver els seus alts i baixos. També recordem que es van celebrar algunes assemblees, una d’elles a Vallvidrera. Fa un any, encara tenim el bon gust de l’assemblea que ens va animar a tots a fer-ho millor i a tirar endavant.

Tots recordem també moltes persones que ens han deixat molt bon record. Col·laboradors com el matrimoni que va començar la Llar de St. Ignasi, les persones que han atès el despatx parroquial “els sagristans”, els voluntaris de l’Ajuda Fraterna, i molts i molts d’altres.

La comunitat camina a bon pas. Ja vàrem celebrar els 50 anys de vida de la parròquia. Ara, St. Ignasi és una església viva, amb molta col·laboració. Ens estimem i ens l’estimem. Volem fer present el barri, la fe i l’acolliment.

Fundació de la parròquia: la seva construcció

RECTORS

Amb ell comença la campanya pro-construcció del nou temple. Cent setanta persones fan aportacions voluntàries i mensuals, se’n conserven encara vuitanta dues fitxes.

Es construeix pel sistema de permuta en un solar propietat del Bisbat al carrer de Provença 544, per l’empresa Gremon (formada pel matrimoni Gregorio i Montserrat). En aquest espai, abans de la construcció, feia les seves activitats l’A.E. Compte Borrell, primer agrupament escolta amb una sola branca (co-educació)

 

La parròquia del carrer Provença

Com que s’acaba primer l’edifici, durant una llarga temporada se celebra l’Eucaristia a l’entresòl de la nova casa. Una vegada acabada l’església, el Bisbat fa donació a la parròquia de les parets i la ceràmica de l’altar, es compren unes senzilles i perilloses cadires fins que procedents d’algunes parròquies arriben uns bancs de diferents models.

historia sant ignasi de loiola. barcelona

Entrada des del carrer de Provença

historia sant ignasi de loiola. barcelona

Vista des de la sagristia

historia sant ignasi de loiola. barcelona

Vista des de l’entrada pel passatge Centelles

historia. sacristia sant ignasi de loiola

Vista des de la sagristia

Notes:  Els dos o tres capellans que varen acompanyar Mn. Bassols des de l’altre Parròquia vivien al pis del carrer Dos de Maig, 266. Varen posar en marxa un extens Consell Parroquial amb unes idees molt lliures: deien el Bisbat és a la Plaça Nova… això queda molt lluny, la parròquia ha de ser una comunitat de fe, el

baptisme és una opció lliure, no era necessari la seva constància als llibres del despatx. Però aquestes criatures invisibles, anys més tard varen anar a buscar els seus certificats que no existien. La germana Isabel, Antonieta Simó i Francesc Bové eren els representants de la parròquia a l’Arxiprestat. El bon Amadeu era molt imaginatiu, estava d’alt d’un núvol, no podia manar gaire i donava la sensació que el tenien anul·lat i menyspreat. Què va fer Mn. Bassols?… Senzillament, un dia va desaparèixer de la parròquia deixant-la abandonada a la seva sort. Gràcies a la bona i positiva intervenció de Francesc Xicoi, la cosa es va solucionar. Mn. Bassols fa donació del seu piano. El constructor cedeix? un pis interior, com a vivenda al carrer de Dos de Maig. L’any 1981. Tres membres de la parròquia, Sigfrid Quer, Marisa Jaureguizar, Antonieta Simó i l’assistenta social Maria García, posen en marxa la construcció d’una residència per a la tercera edat a la

primera planta del nou edifici. Aconsegueixen dos pisos cedits per la Generalitat d’una de les escales i un pis de la Fundació Rocamora de l’altre (Residència casa blava). Moltes persones aporten diners per a la seva posada en marxa. La idea és mal acollida per la comunitat de veïns. S’ajunten els tres pisos mitjançant una porta, sense permís d’obres, que és denunciada pels veïns. No obstant això, la construcció segueix endavant. Després de varis judicis, sempre perduts per Casa Blava, es dona per acabada la bona intenció. Com sigui que ni la Generalitat ni la Fundació accepten el retorn de pisos, un se’l queda l’advocat (¿?) i els altres dos els Aviadors Jubilats de la República. Les 500.000 pessetes que quedaven en caixa varen ser donades a la parròquia a mans de Mn. Vivó. Fundació de la Llar. ¿25 anys, 30 anys? Consulteu a Pepita Benlliure

J. F. Folqué, Mn. Vivó i el bisbe R.Daumal

La seva arribada posa pau i ordre a la Parròquia, es compren els bancs nous i es construeix la Capella de la Reserva. Repassant uns documents, aconsegueix el canvi del pis de Dos de Maig, per l’actual 5è, 2a A. Vicari Joan Ester i Febrer. El dia 18 d’octubre de 1987, se celebra l’ordenació presbiteral de Josep F. Folqué i Nicolau.

 

Notes:  Mn. Vivó es va presentar a la comunitat a la missa del diumenge. Ens va dir que venia a treballar, a fer feina, que no el trauria ningú i que marxaria quan ho cregués oportú (com així va ser). Varen desaparèixer tots els capellans i tot el voluminós Consell. En Francesc i l’Antonieta varen ser repescats pel nou consell, que no abandonarien fins dos anys abans del final del temps de Mn. Serrano. Mn. Pere va marxar per problemes familiars, després de l’any sabàtic i fou nomenat rector del Monestir de Sant Cugat.

 

J. F. Folqué, Mn. Vivó i el bisbe R.Daumal

Mn. M.Carci, dr. Martínez Sistach i el p. E. Puig SJ

Mn. M.Carci, dr. Martínez Sistach i el p. E. Puig SJ

Amb el seu nomenament, comença la més llarga (11 anys) i positiva època de la parròquia. Es crea l’ajuda fraterna per als necessitats, es compra el nou orgue, els vitralls, la porta de ferro del vestíbul, l’aire condicionat i la nova instal·lació elèctrica.

 

Vicari Josep Nogué i Casellas

 

El 28 de desembre de 1997 i presidit per l’arquebisbe primat de Tarragona, Dr. Lluís Martínez Sistach se celebren els 50 anys de la parròquia.

Estada de 5 anys.

La parròquia marxa força bé, es col·loca en ferro el nom de la parròquia a la façana. Sobtadament, mor el 15 de maig de 2004. La parròquia es veu “obligada” a pagar les despeses de l’enterrament (5.021,13 €)

 

Notes: l’Arxiprest ens va oferir diners per a l’enterrament, ja que desprès l’hi serien retornats pel Bisbat, com que disposàvem de la quantitat suficient, no vàrem acceptar la seva oferta. Gràcies!!. Sembla que el bisbat va sofrir un atac d’amnèsia, els diners no foren retornats.

Arriba procedent de Xile. Són els cinc anys més negatius de la parròquia. Molts feligresos deixen d’assistir a les eucaristies. La parròquia la sosté el consell parroquial. Els jesuïtes Francesc Xicoy, Enric Puig i Antonio Barberán han col·laborat amb la parròquia en diferents èpoques.

 

Notes: Durant uns anys, Antonio Barberán va celebrar les misses del diumenge, en castellà, fins a la seva marxa a Cochabamba (Bolívia).

Actual rector de la parroquia.

 

Benvingut i per molts anys !!!