Articles de les editorials del butlletí de Sant Ignasi de Loiola.
17266
page,page-id-17266,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

EDITORIALS 2015

ARTICLES ESCRITS PER MN. XAVIER MORETÓ i NAVARRO

PUBLICATS AL BUTLLETÍ MENSUAL DE LA PARRÒQUIA

Desembre 2015

Advent i Nadal: «Veniu, Senyor Jesús» 

 

Aquest clam “veniu, Senyor Jesús”, en arameu el maranatà, és l’aclamació que feien els primers cristians enmig de les persecucions. Surt al final del llibre de l’Apocalipsi, un llibre adreçat a les comunitats perseguides de l’actual Turquia, les set comunitats: Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardes, Filadèlfia i Laodicea. Precisament aquest llibre –ara en el seu començament– s’adreça a aquestes set comunitats –una per una– amb les paraules següents: «Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies» (Ap 2, 7.11.29; 3,6.13.22). Tot plegat és molt suggerent per a nosaltres, que també formem part d’una comunitat cristiana que cerca –com diu Isaïes– què ens diu Déu en aquest temps i així «parar l’orella a l’exhortació del nostre Déu”» (Is 28, 6).

Estem a les portes de Nadal. Més enllà dels llums i l’ambient típic (i tòpic) de Nadal –el Nadal comercial, aquell que “toca” celebrar i que s’acaba bruscament amb les rebaixes– els cristians celebrem un gran misteri: Déu ve a nosaltres, Jesús és “Déu amb nosaltres”. En tant que misteri –realitat que va més enllà del que podem entendre i al que només hi tenim accés per la fe– Nadal sempre és nou, no s’esgota mai, sempre hi podem descobrir quelcom més. Déu neix en cadascun de nosaltres. Jesús comença la seva predicació dient: «El Regne de Déu és en vosaltres i ve a vosaltres» dèiem en la festa del darrer diumenge de l’any litúrgic, per Crist Rei. El Regne és llum, per a nosaltres i el nostre entorn. Nadal també és llum, aquella que surt de dins, la que il·lumina sense encegar, la que no és artificial i dura tot l’any, que no fa llum per interès, la que només cerca el bé de les persones. Aprenem a ser llum, que se’ns noti el nostre estil cristià de viure, el tarannà de Jesús. Com ens diu el llibre dels Fets dels Apòstols: «Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots… », «A casa partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble» (Fets 2, 44.46b-47a).

Bon Nadal, comunitat de Sant Ignasi!

Xavier Moretó, rector

Novembre 2015

“Una comunitat misericordiosa apropa al Regne de Déu”

 

Aquest serà el nou lema del curs que ara comencem. Així ho vàrem decidir en el proppassat Consell Parroquial del 22 d’octubre i en el mateix consell vam decidir acollir refugiats. Una cosa va amb l’altra: una comunitat que es proposa mostrar el rostre misericordiós de Déu, ha de ser sensible a les necessitats dels més febles. L’actitud que Jesús tenia tothora amb els marginats torna a estar d’actualitat. Com ens diu el papa Francesc, només una Església que no es tanca, que s’arrisca i surt, sobretot quan es tracta d’estar pels més petits, tindrà veritable vigència en el nostre món d’avui. Malauradament, aquesta prioritat li costa una mica d’assolir a la nostra Església. El resultat –una mica decebedor– del darrer Sínode de la Família n’és una mostra. Encara ens cal camí per recórrer. El nostre referent sempre és el mateix: Jesús. Ell se la jugava pels més pobres i marginats i va acabar donant la vida… Tanmateix, l’actitud de misericòrdia no l’hem de subscriure només als pobres. També ens cal practicar la misericòrdia dels uns pels altres. De nou el Papa “ens toca la fibra” quan ens diu que els cristians hauríem de deixar d’anar pel món donant lliçons als altres –a voltes amb l’excusa de fer el bé– i dedicar-nos més a acollir. Acollir la vida, el patiment, la realitat de les persones més que anant pel món amb “el dit enlaire” recordant les normes que cal seguir per portar-se bé. És una advertència seriosa perquè de mostrar-nos com “els perfectes”, que ho sabem tot, podríem caure en el mateix error dels fariseus, als quals Jesús dedicava paraules tant suaus com “hipòcrites”, “sepulcres blanquejats”, “guies cecs”, etc.

En la mateixa línia, podríem trobar paral·lelismes relatius a la nostra comunitat. La misericòrdia també l’hem de practicar entre nosaltres. Formar part d’una comunitat cristiana vol dir ajudar-nos, intentar comprendre’ns, practicar la correcció fraterna… La murmuració, el judici, la rivalitat, el protagonisme no estan en la línia de la misericòrdia necessària en les comunitats. ¿Ens sentim que formem part d’una comunitat cristiana, amb els seus defectes i virtuts, o estem només pendents dels nostres grups? Sabem el que fan els altres grups? Som comprensius o només protestem quan ens envaeixen el nostre “espai vital”? Estimem la diversitat de la nostra comunitat?

Xavier Moretó, rector

Octubre 2015

De l’inici de curs, de les eleccions i del nomenamentd’un nou bisbe…

 

Comencem un nou curs. Tothom està a punt, amb les “piles carregades” i les esperances renovades. Els col·legis tornen a obrir, les botigues també i la parròquia torna a començar els grups: l’esplai, el despatx, la catequesi… I com cada any ens maregen amb nous llançaments de revistes, promocions, cursos… La nostra societat de consum sap aprofitar-ho tot! Tanmateix, aquest any tenim uns quants “afegitons”: les eleccions catalanes i un nou bisbe per a Barcelona. Quan surti aquest Full de la parròquia ja haurem votat en unes noves eleccions. En teoria són autonòmiques però –tots ho sabem– aquest cop són molt més que això. Tal com estan plantejades, a la pràctica decidiran el futur del nostre país. Independència o no. És un moment únic en la història de Catalunya. Mai s’havia plantejat una qüestió comnaquesta. De fet, fa només uns anys, aquesta pregunta era impensable.nLes multitudinàries manifestacions d’aquests darrers cinc anys, des de la que va sorgir en protesta per la resolució del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, fins a les pròpies de la Diada ens parlen d’un poble que està demanant un futur nou per al seu país. Com a cristians, tenim el deure d’implicar-nos en aquest procés. No podem restar-ne al marge. Com diuen els bisbes de Catalunya en el seu darrer comunicat amb motiu d’aquestes eleccions –i que trobareu penjat en un dels suros de la parròquia–, “cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat”. Pel que fa a la independència, val a dir que l’Església sempre ha estat partidària de la defensa de “l’autodeterminació dels pobles i les cultures” i ho té reflectit en molts documents. De fet, el Vaticà ja ha manifestat que farà costat a una Catalunya independent, si això és el que vol el poble català.

Finalment, un altre esdeveniment que tenim ”a tocar” serà l’elecció d’un nou bisbe per a Barcelona. Ja fa temps que se’n parla. De “travesses” n’hi ha moltes, però, ara per ara, només són especulacions. Molt probablement, sabrem alguna cosa després d’aquestes eleccions. És un moment important per a la nostra Diòcesi i, de retruc, per a tots nosaltres. El bisbe porta la diòcesi i –malgrat que sembli que no hi sigui– determina moltes coses que ens afecten, especialment a les parròquies. Jo us puc assegurar que el nostre cardenal està perfectament informat del que passa a Sant Ignasi. És més, té molt d’interès per tot el que fem. Com a cristians –en un cert paral·lelisme amb el comunicat dels bisbes sobre les eleccions– tenim el deure d’estar al cas i pregar per tal que l’Esperit susciti un nou pastor per a la nostra diòcesi, que la porti amb fermesa i entrega. De fet, en aquesta línia, els bisbes de Catalunya també ens demanen que preguem pel futur del nostre país. Com ens diu el document Gaudium et Spes del Concili Vaticà II –i que els bisbes catalans també citen en el seu comunicat–: ”la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells” (GS 1).

Xavier Moretó, rector

Juny 2015

L’experiència pasqual, fonament i maduració de les comunitats.

 

Tot just acabem el temps pasqual, un temps dedicat especialment a contemplar i aplicar –fer memorial– la realitat més gran de la nostra fe: la mort i resurrecció de Jesús. Tanmateix, en l’anomenat temps ordinari que tot just hem encetat, ja tornem a fixar-nos en Jesús, el Jesús de l’evangeli, en el seu tarannà i en la seva vida. Si els evangelis varen ser escrits a la llum de la resurrecció i sabem que al darrera de cada evangeli hi ha una comunitat de cristians que intenta viure amb fidelitat i coherència la seva fe, la conclusió és clara: el fet pasqual va conformar les comunitats. D’alguna forma, l’experiència pasqual va ensenyar als primers cristians a entendre i aplicar l’evangeli a les seves vides. «L’Esperit us ajudarà a entendre» els diu Jesús als seus deixebles i això continua essent aplicable a la nostra actualitat, a la vida de les nostres comunitats.

De tant en tant, convé recordar en què es tradueix tot plegat, com es fa palès el fet pasqual en les nostres comunitats, quin és el tarannà que es desprèn de viure ja com a ressuscitats. Sant Pau ens diu que el cristià està en un procés permanent de mort i resurrecció, mort a l’home (i dona) vells i resurrecció a l’home (i dona) nous. Jesús és l’home nou. Per tant, quan més coneguem Jesús –coneixement intern, en paraules del nostre sant patró–, quan més interioritzem el seu «fer» enmig nostre, més fidels serem a l’evangeli. «Ja no sóc jo» ens diu també Sant Pau, «és Crist que viu en mi». Aquesta és la fita. Per tant, quin ha de ser el nostre tarannà?

El cristià (i cristiana) ha de ser un home (i una dona) de pau. No podem anar «amb el dit enlaire» exigint permanentment els nostres drets o donant lliçons als altres. Això que és tant propi de la nostra societat que acostuma a reivindicar els drets i que, a voltes, s’oblida una mica dels deures– no pot ser la norma dels cristians. Hem de saber escoltar, comprendre i perdonar superant el nostre jo per fer-nos càrrec de l’altre i, si escau, cedint… «Mireu d’estrènyer els vincles de l’Esperit amb el do de la pau» ens diu un altra cop l’apòstol.

El cristià (i cristiana) ha de ser un home (i dona) que sàpiga posar- se al servei dels altres. Servir vol dir també, d’alguna forma, descentrar-nos de nosaltres mateixos per fixar-nos en el que tenim a prop, especialment si és feble i pobre. Això vol dir que la prioritat és la persona a qui servim i el bé de la comunitat, no el qui serveix. Sant Pau ens parla dels carismes concedits a cadascú per l’Esperit pel servei i l’edificació de l’Església.

El cristià (i cristiana) ha de ser un home (i dona) que mostri la seva fe amb el seu actuar. La fe i les obres. El llibre dels Fets del Apòstols ens diu que la gent els reconeixia per la seva manera de fer, perquè s’estimaven, perquè estaven els uns pels altres i sabien compartir. Vivim en un món on interpel·len més les obres que les paraules.

Ser cristià (i cristiana) vol dir tot això des de l’esforç per assolir-ho, es a dir, la conversió. Sempre podem avançar en aquest camí. Mai ens hem de cansar en el nostre afany de ser fidels a la bona notícia de Jesús. Com passava amb els primers cristians, l’Esperit de Jesús ressuscitat ens va al davant, ens mostra el camí i ens ajuda a entendre.

Xavier Moretó, rector

Maig 2015

L’Ascensió i la Pentecosta: l’efusió de l’Esperit

 

El final del nostre camí de Pasqua té dues fites molt importants: l’Ascensió i la Pentecosta. Amb l’Ascensió inaugurem el temps de l’Esperit. El Jesús «terrenal», aquell que va caminar i viure en aquest món puja al cel per, paradoxalment, quedar-se amb nosaltres, però d’una altra manera, en Esperit, com a ressuscitat. «Us convé que pugi…», diu als deixebles. En canvi, la Pentecosta ens evoca el do de l’Esperit per a cadascun de nosaltres i per a les comunitats, per a la missió. Per tant, l’una es desprèn de l’altra: Jesús puja al Pare per donar-nos el seu Esperit. «Aneu per tots els pobles i bategeu en el nom del Pare.».

Aquest contrast entre les dues realitats de Jesús, la terrenal i l’espiritual, em fa pensar en el nostre viatge a Terra Santa. D’això ja en fa cinc anys i sembla que fos ahir! Encara ara, quan ens trobem els qui hi vàrem anar, ens recordem del que visquérem. D’alguna manera aquell viatge ens va marcar. Tanmateix, a Terra Santa un s’adona que tot allò és un referent per als cristians, evidentment, però que la presència de Jesús com a ressuscitat és incomparablement més gran. Els llocs, el clima, les restes, el llac, tot és important a Terra Santa, però limitat. En canvi el Jesús d’ara és molt més gran. Un altre aspecte curiós d’aquest viatge és que, malgrat ser un viatge de caire molt intimista, el grup dels qui hi anàrem vàrem fer comunitat. Recordo que en les reunions de preparació d’abans de marxar –davant l’actitud d’alguns que buscaven el seu benefici– els deia: «fem un viatge en grup, fem comunitat. El nostre “jo” el deixem aquí». I així va ser. Estàvem els uns pels altres i, efectivament, fèiem comunitat de Terra Santa, en podríem dir «comunitat de comunitat». I és que l’Esperit ens unia en un mateix anhel. Anar a Terra Santa és molt més que un viatge, és un pelegrinatge, és a dir, un viatge de fe. Per això, cada vespre, ens trobàvem per compartir, no tant sols les vivències, sinó, sobretot, la fe. Recordo que, en celebrar l’eucaristia al costat del Cenacle, aquesta comunitat particular es va fer especialment intensa. Comunitat al voltant de l’altar, el primer altar…

L’Esperit, com ens va passar a nosaltres a Terra Santa, segueix fent comunitat al voltant de l’altar. Algun cop ja m’ho heu sentit a dir: «Mai som més comunitat com quan ens trobem celebrant l’eucaristia» Aquesta frase no és meva. Es d’un sant o teòleg que ara no recordo, però que sempre m’ha fet pensar. Acabem de celebrar la Setmana Santa. Com sempre, tot ha anat molt bé, no només en el sentit que hem fet tot el que tocava, sinó pel fet que hem celebrat bé el Misteri i hem ajudat a les persones a fer-ho. Tanmateix, m’agradaria que tots tinguéssim present la frase de Terra Santa: d’ara endavant deixem el nostre jo i mirem per la comunitat. M’estic referint a alguns protagonismes, usuals en totes les parròquies, perquè som humans, però que no fan comunitat sinó rivalitat. No es tracta de fer més coses o de fer les que m’agraden. Tampoc fem coses per al nostre benefici individual, per sentir-nos millor. Fer comunitat és «aparcar el nostre jo» i mirar el bé de tots, si pot ser sense fer soroll, sense buscar el reconeixement. Com ens digué Jesús el Dijous Sant –el dia dedicat a l’eucaristia– és «rentar-se els peus els uns als altres», és a dir, el servei. Bona Pasqua!

Xavier Moretó, rector

Abril 2015

Setmana Santa: ens posem davant la creu, mirem Jesús ressuscitat

 

Ja hi tornem a ser! Fa ben poc encara celebràvem el Nadal i ja estem a Setmana Santa. Tanmateix, la celebració del Misteri no té dates. Per a Déu no hi ha ni espai ni temps. Com diu el salmista: «per a Déu tant li és un dia com mil anys…». Si ho pensem bé, per a nosaltres, el fet d’apropar-nos al misteri mitjançant la litúrgia que celebrem té un sentit una mica a-temporal, és a dir, fora del temps.

Per Setmana Santa celebrem els misteris centrals de la nostra fe: la mort i la resurrecció de Jesús. Sempre podem avançar una mica més en la contemplació d’aquests grans misteris. Posar-nos davant la creu, per exemple, és mirar els patiments de Jesús en una mort tan terrible i, en conseqüència, adonar-nos de fins a quin punt Déu ens estima, però també és posar-nos davant els grans patiments de la humanitat. Jesús, des de la creu, es fa solidari de les grans creus del món.

Durant aquesta Quaresma hem fet dos petits exercicis d’apropament als sofriments de la humanitat. En la pregària que vàrem fer amb l’ACAT (Associació Cristiana per a l’Abolició de la Tortura) miràrem, fit a fit, el rostre dels torturats, dels qui veuen trepitjada la seva dignitat de persones. I en la taula rodona al voltant de la pregunta sobre Déu després d’Auschwitz, miràrem també de cara el rostre del mal en el nostre món, un mal planificat i estructurat, terriblement metòdic, i de les víctimes que genera. Alguns potser pensareu: perquè tant fixar-se en el mal del món, en les grans tragèdies de la humanitat? No en tenim prou amb el que surt en els mitjans de comunicació? Doncs ens fixem en el mal per una raó molt senzilla. Ja us ho he dit uns quants cops en les homilies: sense creu no hi ha cristià. Mirar la creu ens fa entendre l’evangeli i ens fa viure amb més autenticitat la nostra vida cristiana. Els deixebles varen «comprendre» després de fer experiència de resurrecció, però abans la varen fer de mort. La Pentecosta no és més que adonar-se del gran do de Déu en ressuscitar Jesús d’entre els morts i fer-ne experiència. És el pas de la foscor més absoluta a la llum més fulgurant. Si no fem experiència de foscor mai podrem fer-ne de llum. Així de senzill.

Per altra part, vivim en un món que, d’alguna manera, defuig el patiment i la mort, que no vol saber res de la creu, malgrat que és per tot arreu. Podríem dir que la creu –igual que en temps de Pau– és un valor contra-cultural. Per tant, als cristians ens toca ser –un cop més, o més que mai– «llum enmig de la foscor». Per això la creu és tant important. Sant Pau ens diu: «Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi i jo, per al món» (Ga 6, 14). De la creu a la resurrecció. És així com Déu ens salva. Bona Pasqua!

Xavier Moretó, rector

Març 2015

Quaresma = pregària + dejuni + almoina

 

Encetem un nou temps, el de Quaresma. La Quaresma és, tots ho sabem, un temps de conversió. Els tres anomenats “pilars” de la Quaresma són molt més eloqüents del que es pretén assolir en aquest temps:

  • La pregària nodreix la vida del cristià. En el darrer Full ja vàrem parlar de la pregària i de la conveniència de fer-la i de fer-la bé, sense interessos ni segones intencions. Intensificar la pregària personal durant aquest temps ens pot ajudar a valorar-la i potser a fer que sigui més habitual durant la resta de l’any.

 

  • El dejuni ens pot ajudar a renunciar una mica al nostre jo i, com ens diu la litúrgia d’aquests dies, a “moderar el nostre afany de suficiència”. En un món a voltes tant individualista i egocèntric ens pot anar bé no estar tant pendents del que volem i mirar una mica més al nostre voltant. Quants en el món fan dejuni tots els dies de l’any o, simplement, es moren de fam! Tanmateix, dejunar no vol dir deixar de menjar, per exemple, sinó fer-ho una mica menys. Així, estar-nos una mica del que més ens agrada ens pot ajudar a fer més costat als qui no tenen res. I val a dir que el dejuni no és només relatiu al menjar. També hi ha d’altres dejunis: dejuni de criticar, de jutjar, de malparlar. Dejuni de retirar la paraula, de no ser sincers, d’insultar, d’enfadar-nos per qualsevol cosa, d’aprofitar-nos dels altres, de “passar de llarg” per no buscar-nos complicacions…

 

  •  L’almoina no deixa de ser una altra manera de sortir de nosaltres mateixos, de la nostra comoditat i d’estar per les necessitats dels més pobres. Tanmateix, hem de vigilar a qui donem la nostra almoina. No em cansaré mai de dir-vos que donar unes monedes als pobres de la porta ens pot deixar molt tranquils, però no sol ajudar- los, sinó que més aviat perpetua la seva situació d’indigència. Si els pobres compten que els donareu diners ja no buscaran res més. No els estem ajudant a re-inserir-se, sinó a perpetuar-se en la indigència. A més, en no haver-hi un seguiment, no tenim cap seguretat de què el que els donem sigui per ajudar-los o per afavorir el negoci de la pobresa. És molt més efectiu donar els diners a persones que habitualment col·laboren i coneixen el món de la pobresa (Intermón, Mans Unides, Engrunes, Arrels,…) i que sí ajuden a sortir de la pobresa, no a viure de l’almoina com si fos una professió. Per a més informació, em remeto a l’article “Professionals de la pobresa” que trobareu penjat al suro del vestíbul de la parròquia. Mirem de viure amb autenticitat aquests valors que ens proposa la Quaresma. De la seva vivència en podem treure un hàbit que ens ajudi a viure’ls durant tot l’any.

Xavier Moretó, rector

Febrer 2015 

La pregària del cristià: un espai cada cop més necessari

 

Durant aquest Nadal m’heu sentit a dir, en diverses ocasions, que la pregària és una dimensió de gran importància per al cristià, que no és una realitat marginal o, com es diu ara, col·lateral. Durant l’Advent ens hem anat fixant en Maria especialment, però també en sant Josep. De ben segur que, a part de la pregària que feien amb la seva comunitat –la que podríem dir “manada”– en feien una altra de caire més “personal”, cercant una mica més de silenci i recolliment. Necessitaven discernir el que havien de fer en cada moment i la pregària personal és perfecte per fer-ho. També m’heu sentit a dir molts cops que “la pregària és un espai de comunió amb Déu”. Aquesta frase no és meva. És de Mn. Rovira Belloso, un dels teòlegs més grans que tenim a casa nostra. Jo vaig tenir la sort d’assistir a les seves classes a la Facultat de Teologia i sempre he recordat aquesta idea tant lúcida. Val a dir que a Jesús també el veiem pregant “pel seu compte”, segons ens diuen els evangelis, a voltes durant tota la nit. Karl Rahner, el famós i conegut teòleg, una de les veus més profètiques del nostre temps, feia un dia aquesta afirmació rotunda i inquietant a la vegada:“El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià”. La pregària personal ens pot ajudar a ser una mica més místics –que no vol dir “estar en els núvols” –, a viure en profunditat el nostre ser cristià, a mantenir la presència de Déu durant tot el dia i no només quan venim a l’eucaristia, ni que sigui diària… Aquesta és la idea fonamental de la litúrgia de les hores –bàsicament laudes i vespres– que el Concili Vaticà II recomana per a tot cristià, no només per a mossens i religiosos/ses. Per això l’Església ha adoptat com a “seva” una pregària que ens ve del judaisme –els salms–, és adir, la pregària de Jesús, de Maria, de Josep…

En la nostra parròquia mirem de cuidar aquesta dimensió de la pregària, si més no, d’oferir espais per fer-la. Tanmateix, no sempre ho fem del tot bé. He observat alguns detalls que crec que hem de vigilar. Us els voldria dir de forma constructiva, de “bon rotllo”, que diuen els joves, per tal de millorar també en aquest aspecte. Les pregàries que fem són bàsicament dues: el rosari i la pregària de Taizé. També en fem d’altres més espontànies com en l’eucaristia de cada dia, molt participada –un aspecte molt propi perquè de fet és pregària de la comunitat–, però on seguim un llibre de pregàries i en la missa familiar, on els nens llegeixen unes pregàries adaptades, també ja fetes prèviament. Pel que fa al rosari només voldria dir-vos que és una pregària contemplativa i que en la repetició cerca bàsicament d’anar-nos “ficant” en aquesta contemplació. En aquesta pregària hauríem d’evitar un error molt sovintejat: la recitació mecànica, el que popularment es coneix com a “cantarella”. Pot ser convenient fer canvis de to o, fins i tot, introduir textos breus –potser de l’evangeli– que trenquin la monotonia. Hi ha diverses maneres de resar el rosari, justament per afavorir la contemplació de la vida de Jesús, que d’això es tracta. Pel que fa a la pregària de Taizé, us voldria dir unes quantes coses que he observat i que caldria corregir.

Pregàries massa llargues: les pregàries haurien de ser més breus i una per persona, entre d’altres coses per donar oportunitat a d’altres per pregar.

Pregàries “intencionades”: no és el lloc per donar lliçons als presents en “plan indirecte”. Tampoc és el lloc per lloar a ningú. Us ho diré “clar i català”: no és el lloc per a fer la pilota al rector, lloant el que fa o repetint les seves idees. Això ja no és pregar, és “un altra cosa”, ja m’enteneu.

Pregàries que “lloen” a qui les diu: no és el lloc per justificar-se o “regalar-se” a un mateix per millorar la seva autoestima davant els altres i sentir-se millor. La pregària no pot tenir una finalitat terapèutica.

La pregària ha d’anar sempre de dins cap a fora, sense segones intencions, sense interessos. Mirem Maria en el Magníficat: de seguida es des-centra d’ella mateixa per lloar Déu. Déu és el protagonista, no ella. És Déu qui “obra grans meravelles” en Maria. O contemplem Jesús a Getsemaní: Jesús demana, però en darrer terme accepta el que Déu vol, sap confiar. Aquests han de ser els nostres models de pregària.

 En definitiva, mirem de cercar espais de pregària personal. Ens hi juguem molt més del que sembla. Ens hi va el nostre ser cristià més autèntic. Un cristià que prega “viu” la seva fe d’una altra manera, fins i tot podríem dir que “veu” les coses d’un altra forma.
Xavier Moretó, rector

Gener 2015 

Del Nadal, de la campanya “doneu-vos bé la pau” i d’altres qüestions litúrgiques…

 

Aquest Nadal no ha estat com altres nadals. De fet, això és bo. Ho dic molt sovint: hem de saber trobar la novetat en tot el que fem i, sobretot, en allò que celebrem perquè Déu sempre és novetat i, com diu l’Apocalipsi, “fa noves totes les coses”. Aquest Nadal ha vingut marcat per un fet una mica polèmic, però molt interessant: la campanya “Doneu-vos bé la pau” que hem endegat des de la Comissió de Litúrgia. Com alguns ja m’heu sentit a dir “en una comunitat cristiana, de tant en tant, és bona una petita revolució…”. Com diuen els documents del Concili, l’Església ha d’estar sempre en procés de transformació (semper reformada) i, en conseqüència, sempre disposada a canviar, si escau. És la conversió –tant necessària– de les comunitats. En el cas que ens ocupa, certament calia fer-ho. Així m’ho feien notar, entre d’altres, alguns mossens que ens visitaven: “Això no ho fem bé. Has de fer alguna cosa”, em deien. Val a dir que no eren mossens “tradicionals” o antiquats els qui m’ho deien. Pel que fa a aquesta qüestió en particular i a la litúrgia en general, hi ha diversos aspectes que voldria tractar, especialment arran de les reaccions que ha suscitat aquesta campanya.

Però “anem a pams”:

El cartell. Alguns m’heu dit que és massa fort, fins i tot que denota una certa “imposició autoritària”. Res més lluny de la meva intenció. El cartell buscava provocar, una provocació podríem dir “sana”. En vista de què l’article de la Beatriu sobre el tema –publicat fa dos Fulls– no va tenir cap efecte, des de la Comissió de Litúrgia, volíem suscitar una reacció i certament que ho hem aconseguit. El cartell –que és cosa meva, ho reconec– estava en aquesta línia. Es tractava de deixar ben clar vers on volíem que es dirigís el canvi. Finalment, fixeu-vos que la nota de peu de cartell demana i compta amb la vostra bona voluntat. Per tant,  no té res a veure  amb una directriu  o una norma  imposada.

D’altres m’heu dit: “Ens agradava més abans”. Certament, és molt agradable demostrar que ens estimem els uns als altres. Aquest és un dels sentits més palesos de què formem una comunitat de germans i germanes en la vida i en la fe. Tanmateix, el moment de donar-se la pau no és un moment pensat per mostrar que ens estimem. És un signe de desig de la pau de Déu abans de combregar. És un signe senzill, gens espectacular, però molt sentit perquè fa referència a la pau de Déu, que, com és propi de les coses de Déu, va molt més enllà del que podem entendre. En aquest sentit, em remeto a l’article d’en Francesc Busquets que trobareu en aquest mateix Full i que parla de la diferència entre la pau de Déu i la dels homes. Val a dir que per mostrar-nos l’estimació dels uns pels altres ja tenim d’altres espais més adients i, molt sovint, més festius. Sense anar més lluny, aquest Nadal hem fet, com fem sempre, un ressopó. Ens trobem, ens felicitem el Nadal, compartim una mica de menjar i, aquí sí, ens mostrem l’estimació i l’afecte que ens tenim els uns pels altres.

D’altres m’heu dit: “Això d’on ve, de dalt?”. No patiu, el bisbe té altres preocupacions que anar donant normes litúrgiques d’aquest caire a les parròquies. Tampoc és l’estil del cardenal. La reflexió i la decisió d’endegar aquesta campanya és nostra, és a dir, de la Comissió de Litúrgia de la qual jo també formo part. Senzillament, hem vist una mancança i hem actuat.

D’altres m’heu dit: “S’havia de fer una consulta prèvia”. És una qüestió interessant i és bo de posar-la “sobre la taula”, perquè afecta a tots els grups, inclòs el Consell Parroquial. No cal fer cap consulta per una raó molt senzilla: entra dins de les competències de la Comissió de Litúrgia prendre aquestes decisions. Els diversos grups de la parròquia que “organitzen coses” són consultius, no deliberatius i cadascun té la seva funció. Traduït: aquests grups ajuden el rector a portar-la, però la decisió última sempre és seva. Per això no fem votacions. Evidentment, no és bo que el rector decideixi tot sol però, d’acord amb  el seu carisma de pastor, en teoria, podria fer-ho.  I això tampoc ens diu que apunti a l’autoritarisme, sinó a la comunió. El bisbe Deig –un bisbe gens tradicional, més aviat al contrari– deia: “L’Església no és una democràcia. És molt més que això: és una comunió”. La comunió ens parla dels carismes –que St. Pau ens diu que són per a l’edificació de l’Església– però, de fet, apunta a un altre Misteri: el de la presència de l’Esperit en l’Església. Perquè també estem en comunió amb l’Esperit.

Finalment, algú m‘ha dit: “Ja hi som, els liturgistes sempre donant normes”. Aquesta idea fa molt de temps que la sento. En el fons ve a dir: “Són uns tradicionals i autoritaris. Estan desconnectats de la realitat i de la gent”. Crec que ja és hora que “canviem el “xip”. Si ho pensem bé, gràcies a la litúrgia fem les celebracions que fem. Per exemple, tots estem molt contents quan celebrem bé la Setmana Santa –i a fe que a St. Ignasi ens surt molt bé–. Ja sé que alguns em direu: “Això és gràcies a la gent que hi participa”, però, si ho pensem bé, és gràcies a la litúrgia de l’Església que ha sabut construir aquestes celebracions al llarg dels temps. O és que penseu que els primers cristians celebraven com nosaltres? D’alguna manera la litúrgia acumula les aportacions de milers de cristians –germans nostres– que ens han precedit. Però el més important és que, en el fons, la litúrgia ens ajuda a celebrar el Misteri de Déu. El Vaticà II ens diu que els sagraments són, per definició, presència de Déu. Doncs el seu mitjà és la litúrgia. Podem dir que la litúrgia és l’instrument que ens permet celebrar el Misteri de Déu enmig nostre. Déu n’hi do!

Perdoneu si m’he allargat una mica més de l’habitual, però crec que l’ocasió s’ho val. Vull agrair els vostres comentaris arran d’aquesta campanya. És bo que diguem el que pensem i que, entre tots, anem fent créixer aquesta comunitat que tant estimem.

Xavier Moretó, rector