Editorials. Articles mensuals de la Parròquia Sant Ignasi Loiola
17263
page,page-id-17263,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

EDITORIALS 2014

ARTICLES ESCRITS PER MN. XAVIER MORETÓ i NAVARRO

PUBLICATS AL BUTLLETÍ MENSUAL DE LA PARRÒQUIA

Desembre 2014 

L’Advent i el Nadal: temps de llum i d’esperança

 

El Nadal i la seva preparació, l’Advent, són temps per viure la joia de ser cristians, de tenir fe. Més enllà del Nadal extern –a voltes més comercial que una altra cosa– els cristians estem convidats a viure un Nadal més de la interioritat, de la intimitat de la nostra fe: Jesús neix en nosaltres i ens ensenya a reproduir les seves mateixes actituds enmig del món. Ser cristià és, fonamentalment, viure el seu estil, el seu tarannà entre els qui ens envolten. Si ho fem així, serem més capaços de transmetre, de contagiar, aquesta llum que ens il·lumina i que pot fer-ho a tantes persones que cerquen.

A la nostra comunitat, aquest temps vindrà marcat per tota una sèrie d’activitats i celebracions: un concert de gospel, una audició musical, una peli, festes de Nadal a la Llar i a l’Esplai,… i també fets solidaris: el recapte de menjar als súpers, el seu repartiment –aquest cop amb més “bon rotllo” que l’any passat– i les típiques celebracions de Nadal –el Pollet i el Gall–. Tot són ocasions de viure bé aquest Nadal, de felicitar-nos. Déu ve a nosaltres. Celebrem-ho!

Xavier Moretó, rector

Novembre 2014 

Tots Sants: la gran festa de l’Església

 

El dia de Tots Sants (i la seva extensió, la festa dels Fidels Difunts) és un dia gran per a l’Església. La raó és òbvia: l’Església és comunió i la formem els qui som aquí i els qui són allà. Estem units. Tots Sants és un dia ple d’esperança, però no una esperança qualsevol. És un dia que apunta a la realitat més gran del cristià: la resurrecció. En recordar els nostres sants (i per extensió els nostres difunts) ens estem confirmant en la nostra fe, ja que no és un record qualsevol. És un record que neix de la nostra fe. Creiem que els sants són amb Déu. L’Església, en “fer sants” ens està enviant un missatge molt clar: “aquestes persones, que mentre eren al món vivien com nosaltres –i algunes des de la més gran de les pobreses– ara són amb Déu”. És a dir, ens està dient: “si elles varen ser capaces de viure i obrar segons Déu –insisteixo, algunes operant grans conversions– també tu ho pots fer”.

És el cas del nostre patró, sant Ignasi. En vida, abans de la seva conversió, Ignasi era soldat. A causa d’una ferida de guerra en una cama, que l’obligava a restar llargues estones postrat al llit de l’hospital, li varen “caure a les mans” diverses vides de sants. De mica en mica, aquestes històries anaren desplaçant els “llibres de cavalleries”, que tant li agradaven, per les d’aquests sants que l’Església ja posava d’exemple. Sant Ignasi diu en un dels seus escrits que el goig que aquells llibres d’herois i princeses només duraven uns dies, mentre que les “emocions” que els llibres de sants li produïen eren molt més duradores. I així, de la manera més senzilla, va començar la conversió d’aquell soldat en apòstol, un sant que va canviar la fesomia de l’Església. I com ell, tants altres sants.

Una conversió molt semblant: la de Francesc d’Assís. Francesc, abans de la seva conversió, va rebre el títol de “príncep de la ciutat”, quan Assís no era precisament  un exemple  de ciutat santa,  més aviat tot el contrari. I llavors, essent presoner en la guerra entre Assís i Perugia, li varen “passar” un llibre, igual que a sant Ignasi, en aquest cas un evangeli en italià, cosa molt estranya, ja que els evangelis no estaven traduïts i la gent no els tenia a casa. També Francesc va revolucionar l’Església en una època més aviat fosca de la seva història.

Aquests són uns exemples dels nostres sants, uns exemples molt il·lustratius del do que Déu ha fet al llarg de la història a la seva Església. Perquè, com podem entendre aquestes grans conversions, sinó per Déu? Són fruit de la gratuïtat de Déu.

Alegrem-nos per aquesta “immensa multitud de sants” que ens diu el llibre de l’Apocalipsi.  Alegrem-nos perquè, per ells, Déu és sempre amb nosaltres. Bona festa!

Xavier Moretó, rector

Octubre 2014

Sant tornem-hi!

 

Tornem a començar un nou curs. Després d’unes merescudes vacances i carregades les piles, encetem un nou temps. “Heus aquí que tot ho faig nou!” ens diu l’autor del llibre de l’Apocalipsi. Val a dir que aquest llibre – contràriament al que molts pensen i tal com estudiàrem en el nostre grup Tertúlies de la fe” de fa dos cursos– no ens parla de la fi dels temps. Apocalipsi vol dir “revelació”. Què ens pot dir Déu en el nostre temps? Què ens vol dir en la nostra vida? Què ens pot dir a la nostra comunitat de Sant Ignasi en començar aquest nou curs? Déu sempre és nou, Déu ho fa tot nou. Tampoc nosaltres som ben bé els mateixos que fa un any… Noves experiències, noves vivències, noves persones en les nostres vides, algunes que ja no hi són… Diu el Papa Francesc en la seva encíclica Evangelii Gaudium, “l’alegria de l’evangeli”: “…Crist fa sempre nous els seus fidels, encara que siguin ancians” i, citant el profeta Isaïes, continua dient: “els renovarà de vigor, pujaran amb ales com l’àliga, correran sense fatigar-se i caminaran sense cansar-se” (Is 40, 31) i segueix: “Ell és sempre font constant de novetat…” Bé, no sé si això que diu Isaïes es pot complir en tots el casos, però una cosa és certa: encetem un temps nou i val la pena enganxar-s’hi, millor encara, cal saber escoltar. Un altre profeta, Ezequiel, ens diu: “estigues atent, obre bé els ulls i para l’orella al que et diré” (Ez 44, 5).

Com cada any, comencem de nou les nostres activitats, els nostres grups. També hi hauran novetats. Continuem aprenent –sempre ho hem de fer– a ser cristians. Com els deixebles que cada dia aprenien coses noves de Jesús, nosaltres hem d’estar en permanent actitud de creixement i progressió, d’assolir una major maduresa en la fe. Els deixebles no sempre entenien el que feia Jesús. Sovint contemplem en l’evangeli com Jesús els renya i els retreu la seva incomprensió. A voltes, a alguns els diu que no diguin res fins que puguin entendre (l’anomenat silenci messiànic). D’altres cops “marca distàncies” per tal que no es mal interpreti la seva missió i el seu ministeri. Davant Pilat Jesús calla i “confia la seva causa a Aquell que judica amb justícia” ens diu Pau. Però, al final, a la llum de la resurrecció, els deixebles entenen què va fer i què han de fer ells. Aquest és, de fet, el procés de conversió de tot cristià: deixar-se il·luminar per la llum del ressuscitat.

Doncs, som-hi! Acabaré citant-vos un altra cop l’Apocalipsi, per tal que us adoneu que, efectivament, és un llibre que no va de la fi del món. Són paraules que l’autor adreça a les set esglésies: “qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les comunitats.” (Ap 2, 11.17.20; 3, 6.13.21) I nosaltres podríem afegir: “i també a la nostra comunitat de Sant Ignasi!”.

Xavier Moretó, rector

Juny 2014

Donem gràcies

 

Donem gràcies a Déu per tot aquest curs que ara acabem. Donem gràcies per tot el que hem compartit. A voltes, mirant una mica enrere, ens adonem més fàcilment de tot el que hem d’agrair a Déu. No es tracta de fer balanç, com si estiguéssim en una empresa. Ni la comunitat ni l’Església són empreses. No ens dediquem “professionalment” a la nostra tasca. La nostra és una vocació, la de cristians. No podem fer balanços per una raó molt senzilla: com diu el salmista “el fruit del nostre treball no és obra nostra”. Com podem mesurar l’obra de Déu o, dit d’un altra manera, “el que Déu obra en nosaltres”?

D’altra banda, també ens diu el salmista: “com podré agrair a Déu tot el bé que m’ha fet…?”. Doncs reconeixent tot el que ens ha vingut d’Ell. Concretem. Gràcies pels nous locals de Càritas, que ens han permès de donar els aliments d’una manera més digna, que fa feliç als qui els reben en la seva necessitat; gràcies pel magnífic concert de Gospel que, un cop més, ens ha permès de ser solidaris des de l’alegria i el goig de l’evangeli (Gospel=bona notícia); gràcies per la nostra coral de Gospel que ens dóna vida i ens obre les portes a la gent del barri, un dels principals objectius del nostre Pla Pastoral; gràcies per la catequesi d’infants i les misses familiars; gràcies per la Missa del Pollet, cada cop més famosa; gràcies pel nostre nou esplai Brúixola que permet que els nens i nenes del barri puguin divertir-se i viure en l’alegria els valors del Regne; gràcies per les nostres celebracions, especialment les de Setmana Santa, que ens ajuden tant a viure els misteris centrals de la nostra fe, d’una manera tranquil·la i participada; gràcies pels dinars i piscolabis (i la xocolata desfeta…); gràcies pel que hem compartit ens els nostres grups d’Amics de Jesús, de Tertúlies de la Fe, de Vida Creixent; gràcies per les trobades de la La Llar que fan possible acompanyar i compartir la vida amb els més grans; gràcies per les estones de pregària (el rosari, la pregària de Taizé, la vetlla de Pentecosta que farem); gràcies per les múltiples reunions que fem per preparar les coses (Litúrgia, Pastoral de la Salut, Consell i Permanent del Consell, etc.); gràcies pel bon funcionament de l’economia; gràcies perquè ningú ha pres mal en els robatoris que hem patit (i perquè hem pogut pagar la nova alarma); gràcies pels malalts que visitem i que confien en nosaltres; gràcies per les sortides que fem, a l’inici i al final del curs, que ens permeten “escampar la boira” i fer comunitat tot viatjant i coneixent; gràcies… Gràcies per la vida i la fe compartides. Perquè això és ser cristià en el món. I felicitats a tots. Que tinguem un bon estiu i que en tornar també puguem donar-ne gràcies.

Xavier Moretó, rector

Maig 2014

La Pentecosta, el do de l’Esperit per a les comunitats

 

El temps de Pasqua que acabem de començar ens portarà, inevitablement, cap a la Pentecosta. I dic “inevitablement” perquè, certament, una cosa porta a l’altra. És el procés que varen seguir els deixebles: de l’experiència pasqual personal i de “petita comunitat” –els dotze i Maria– a l’experiència pasqual apostòlica i eclesial; de l’experiència de grup “tancada” –les quatre parets de l’habitació on estaven reclosos “per por dels jueus” – a l’experiència d’esclat de l’Esperit que els va fer apòstols, és a dir, testimonis de resurrecció. Aquí va començar tot… I així com els deixebles i Maria varen haver de discernir, entre les dues experiències esmentades, “què és això de l’esperit que Jesús ens ha promès”, nosaltres ens dedicarem a veure “en què consisteix això de la pasqua que estem celebrant”. Ho farem tot contemplant les aparicions de Jesús als deixebles, unes experiències de reconeixement que els va portar a dir: és Ell.

La Pentecosta és la gran festa de l’Esperit. En aquell moment, per un do de Déu, la primera església es fa universal. És el primer anunci, el kerigma: “aquest Jesús que heu vist morir a la creu està viu, ha ressuscitat!” i fer aquest anunci els va costar la vida. Comença l’església dels màrtirs, la que per a molts estudiosos és la més autèntica, la més fidel a l’esperit de Jesús, justament perquè va fer com Ell: donar la vida. Certament, en el segle V, quan l’Imperi Romà es va fer cristià –amb el seu emperador Constantí al davant– alguna cosa es va perdre. Tanmateix, també hi ha experts d’avui que estan dient que, de mica en mica, estem tornant als orígens a mesura que ens anem “desempallegant” dels pactes amb poder i cerquem el que és més de l’Esperit. Així, aquests entesos parlen d’un “2n gir copernicà”*.

Conseqüència: cal tornar a l’Esperit, cal aprofundir en el do que ens fa cristians i apòstols, cal testimoniar una fe viscuda, vital, ferma, autèntica, fora d’interessos i protagonismes, lluny de tota ànsia de poder. Una Església del servei, que fa costat a les persones, que està a prop del qui pateix. Una Església que no jutja, que viu la fe amb senzillesa, que acull tothom. El Papa Francesc va en aquesta línia i la resposta social a la seva manera de fer ha estat esperançadora. A alguns, aquesta actitud els ha fet tornar. Bona festa de Pentecosta!

Xavier Moretó, rector

 

* Ve de Copèrnic, que va dir que la terra gira al voltant del sol i no a l’inrevés con es creia fins aleshores. Amb el temps, aquesta expressió s’ha convertit en sinònim de canvi radical. Aplicat al tema que ens ocupa, el 1r gir copernicà seria, justament, la conversió de l’Imperi que he esmentat abans i el 2n, segons diuen alguns experts, l’estaríem vivint ara.

Abril 2014

Setmana Santa: el Misteri de la Mort i la Resurrecció

 

La Quaresma és preparar-se, convertir-se, contemplar, pre-disposar… tot amb un sol objectiu: la Pasqua. Algú podria pensar: el mateix de cada any. Cert. Diem sempre les mateixes paraules, any rere any. I, tanmateix, si estem prou oberts, sabrem observar-hi alguna novetat. D’entrada no som els mateixos. Som un any més grans. Les circumstàncies tampoc són les mateixes. En un any hem tingut noves experiències, agradables o desagradables. Potser algú ha perdut alguna cosa… potser hem perdut alguna persona. Això ens fa madurar i la fe no pot estar desarrelada de la pròpia vida. Si confessem que Jesús és la llum del món (evangeli del 4t diumenge de Quaresma) i volem deixar-nos il·luminar per Ell, hem de concloure que ser cristià voldrà dir viure en la seva llum. Jesús ressuscitat ens il·lumina i ens fa veure la vida amb una llum nova.

Per Setmana Santa celebrem el Misteri de Mort i Resurrecció de Jesús. Misteri en majúscules, Misteri en tant que realitat que ens parla de Déu, malgrat que no la sapiguem explicar del tot, malgrat que ens depassi en les nostres capacitats. Déu és més gran. Només per la fe podem mirar el Misteri que tenim davant. Per què Jesús va morir a la creu? Per què Déu no va intervenir? Unes preguntes que ens deixen intranquils. En el fons no ho entenem, però la conclusió és molt més important: Ell venç la mort i ressuscita i la resurrecció és vida i novetat. Diu St. Pau que ser deixeble del Crist és un continu morir a l’home (i dona) vells per anar vers l’home (i dona) nous… i l’home (i dona) nou és Ell, Jesús ressuscitat. Transformació permanent, novetat permanent. Bona Pasqua.

Xavier Moretó, rector

Abril 2014

Quaresma: conversió, no compunció

 

La Quaresma és un temps –tots ho sabem– de conversió i de penitència. El sentit d’aquests conceptes associats a la Quaresma cal buscar-lo en un altre principi: el de la preparació, el de la predisposició –exterior i interior– per celebrar la Pasqua. Certament, ens cal un temps, són necessaris uns signes i un tipus de celebració que ens disposin millor per viure la gran festa dels cristians: la Pasqua. Per tant, podríem dir que la Quaresma és un temps “per a”, que no troba el seu sentit en ella mateixa, sinó que ho fa en tant que “apunta” vers la Pasqua. Per això parlem sovint del camí de la Quaresma. Tot camí té un principi i una fi. En aquest cas, el principi som nosaltres mateixos, la nostra realitat, sovint pobra i fràgil (dimecres de cendra) i la fi és la nostra esperança (la resurrecció, la Pasqua).

La conseqüència és clara: no podem viure la Quaresma en la tristor o en la compunció permanents sinó en l’esperança. Viure la Quaresma amb cara de “penitents crònics” seria aturar-nos en la Quaresma per ella mateixa. La notícia no és la Quaresma sinó la Pasqua!

Durant la Quaresma solem mirar-nos a nosaltres mateixos, dins nostre (celebració de la reconciliació) i no sempre ens agrada el que veiem. Potser veurem que no som tant bons com ens creiem. Potser ens adonarem que som més egoistes, que volem ser més protagonistes, que critiquem i jutgem més del que pensàvem… Això és bo perquè és el detonant de la conversió. Tota conversió hauria de començar per un “obrir-se”, seguint per un “adonar-se” i acabant en un “deixar-se fer”.

Quan en la Vetlla Pasqual encenem el foc nou i el ciri pasqual avança enmig de la foscor de l’església –tot un símbol de les nostres foscors i les del món– i després encenem del ciri pasqual la nostra petita candela –símbol de la nostra petita fe– estem reafirmant-nos en la nostra esperança certa: només Ell ens salva. Per això cantarem: “la llum del Crist, us lloem Senyor…” Serà el final del camí. Llavors haurem assolit la nostra fita. Bona Quaresma… i bona Pasqua!

Xavier Moretó, rector

Febrer 2014 

El Regne de Déu enmig nostre

 

Després de temps de Nadal, encetem l’anomenat “temps ordinari”, però d’ordinari no en té res! La raó és molt senzilla: en la litúrgia i en les celebracions seguim contemplant el Misteri. Misteri de la vida de Jesús, Misteri de la seva mort i resurrecció, Misteri de la seva presència entre nosaltres,… I el Misteri sempre és novetat, sempre ens ha de portar “més enllà” del que podem entendre i copsar. Recordo les paraules d’un monjo il·lustre de Montserrat, el pare Pifarré, que deia: “Cada dia aprenc una cosa nova al voltant de la meva fe!”. Que això ho digui una de les ments més sàvies de Montserrat –el pare Pifarré ha arribat a escriure llibres d’espiritualitat de més de 1.000 planes– és molt significatiu. També recordo les paraules d’en Francesc Torralba en una conferència: “Hem de tornar a parlar a l’home d’avui de les realitats de misteri que envolten la nostra fe…”. Sempre podem avançar una mica més en el coneixement de la vida de Jesús, sobretot pel que fa a la posada en pràctica en la nostra vida.

Després del Baptisme de Jesús, el contemplem anunciant el Regne. “El Regne de Déu és a prop: convertiu-vos”. Però, on és el Regne de Déu? Un altre misteri! Però els teòlegs ens diuen clarament: “Només tenim accés al Misteri per la fe”. Quin missatge en el nostre món tan racional, fill del pensament grec! Precisament aquesta és la nostra tasca: manifestar el Regne enmig d’un món racional i hipertecnificat. Com ho farem? Com ho podem fer? Com fer del Regne de Déu vida per a nosaltres i per als qui ens envolten? La tasca no és fàcil, però és del tot necessària. Som-hi!

Xavier Moretó, rector

Gener 2014 

Any Nou, nous projectes, nous horitzons…

 

Sempre que comencem un any ens venen ganes, quasi bé sense voler, d’emprendre nous projectes, de fer-nos nous propòsits, de marcar-nos noves fites… A nosaltres, els qui formem part de la parròquia, també ens passa una cosa semblant. Tanmateix, les novetats d’aquest any 2014 ja ens venen de lluny.

Finalment, el proper dissabte 11 de gener, a les 11 del matí, inaugurarem el nou menjador de Can Roger. És un projecte que fa gairebé un any que s’està gestant. Jo no diria que hagi estat un camí difícil –perquè les diverses entitats que en formem part ràpidament ens vàrem posar d’acord per endegar-lo i desenvolupar-lo–, però sí laboriòs. L’adjudicació dels terrenys, la documentació necessària, els permisos per assegurar el subministrament de llum, aigua, etc., l’assegurança, el finançament. Per tot això, ha estat fonamental la direcció i assessorament de la Fundació Claror, però totes les entitats hem anat “sumant” i ara ja tenim els diners, els permisos, el local, les taules, les cassoles i, sobretot, la il·lusió i l’empenta per dur-ho a terme. Val a dir que la inauguració del dia 11 només és el començament. Encara ens falta una mica més per veure el menjador funcionant a ple rendiment, però aviat… Calia tirar endavant un projecte així, atesa la situació de necessitat per la qual passen persones i famílies del nostre barri, però també és un projecte engrescador i, probablement, pioner. Ens hem unit entitats diverses –d’església i civils– per tirar endavant un projecte comú, però que pot ser l’inici d’altres iniciatives. Ara fem un menjador, un hort urbà i un espai artístic –el lema és “menjador+hort+art”–, però en el futur pot esdevenir una altra cosa, una residència, per exemple. També ens cal una residència per a la nostra gent gran, una residència que sigui una mica més “assequible”, per variar.

Una altra fita: la creació d’un esplai per a la parròquia. El proper dia 25 de gener, un altre dissabte, després de la missa familiar, comencem. Aquell dia en farem la presentació. Ens hem posat d’acord amb el MCEC (Moviment de Centres d’Esplai) i ens envien tres monitors, dues noies i un noi, per començar. També ens proporcionaran un responsable que hagi fet el curs corresponent. En ser un moviment, ens integrarem en la seva estructura. Això vol dir que estarem agermanats amb d’altres esplais, concretament els de la Zona 2. La idea és fer esplai dos dissabtes al mes –per tal que les famílies puguin sortir els altres dos–, de les 5 a les 8 de la tarda, en acabat de la missa. Haurem de fer dues misses familiars.

Una altra fita: properament engegarem el nou sistema de repartiment de menjar. Un cop organitzats –amb els nous locals que molts ja heu vist– i seguint l’exemple de les parròquies de Nou Barris que vàrem visitar, començarem a donar números a les famílies, per tal que puguin “comprar” els aliments. També “donarem hores”, per evitar cues i conflictes d’aglomeració, com ens va passar en l’entrega de Nadal (vegeu la ressenya a “La nostra actualitat…”).

Nou any, nous projectes, noves fites per a St. Ignasi. Endavant!

Xavier Moretó, rector