Coronavirus 9 abril 2020
21591
single,single-post,postid-21591,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 9 abril 2020

10 Abr Coronavirus 9 abril 2020

20200409 Sant Ignasi de Loiola

 

SANTA SETMANA

Estem en plena Setmana Santa. Avui és Divendres Sant. Contemplem Jesús a la creu. Diem que Ell va morir per nosaltres, per donar-nos vida. Què vol dir? I com és que es va deixar matar i d’aquesta manera? Però contemplem Jesús crucificat sabent que després ressuscita. L’evangelista Joan posa Jesús ressuscitant directament des de la creu, “saltant-se” els tres dies. És una dada important…

Aquests son uns dies molt “atípics”. El confinament ens obliga a quedar-nos a casa. Les esglésies estan tancades. Ho han d’estar…

Fa unes setmanes, quan estàvem a punt de tancar-nos, un feligrès em va dir que hi havia un mossèn que celebrava missa cada dia a les vuit. Si és veritat, ho trobo d’una gran irresponsabilitat. A les parròquies ens venen persones majoritàriament grans i en espais tant reduïts com les esglésies –i, sobretot, les capelles interiors–, el risc de contagi és molt gran. Ara ja sabem més coses sobre aquest virus: es transmet per la saliva –un esternut o parlar davant d’un altre son suficients–, pot romandre fins a tres dies en llocs de contacte –baranes, passamans, poms, portes–, mor amb l’alcohol i rentar-se –per això és tan important cuidar la higiene– i pot estar present en una persona encara que no tingui símptomes… Massa delicat per jugar-hi! No hem de sortir de casa! No ens podem trobar a les esglésies. De fet, ara que es parla tant del des confinament, sembla que els darrers en recuperar la normalitat serem nosaltres: reunions de gent i de gent gran…

L’altra dia em vaig trobar una persona coneguda al súper i –a través de la mascareta– em diu: “mossèn, soc un laic enclaustrat!” Està bé. Tanmateix, els enclaustrats –monjos i monges– estan millor que nosaltres. Ells poden celebrar amb les seves comunitats. Nosaltres no. Després va afegir amb un posat tot trist: “què hi farem…?” Doncs qualsevol cosa menys resignar-se! La resignació no és cristiana! A voltes, alguns fidels em venen i em diuen –especialment davant alguna desgràcia que han tingut–: “Ai, què hi farem, si és el que Déu vol…” Malament! Déu no vol el nostre mal! Déu no envia mals! Quan ho escolto em venen ganes de dir-los: “encara estàs en l’Antic Testament, espavila!” Jesús no diu això, fins i tot s’enfada quan els deixebles li diuen una cosa semblant!

En aquell fragment en que a Jesús li presenten un cec i –els seus deixebles– li pregunten: “aquest per què es cec, per culpa seva o dels seus pares?” Jesús els “engega a dida” i els diu. Ni per un i per l’altre!” El que és propi del cristià és lluitar, no resignar-se! Què hem de fer? Doncs en lloc de lamentar-te tant, pots pregar! Com dèiem ahir, fa molta falta. L’apòstol Jaume diu en la seva primera carta: “la pregària dels justos és poderosíssima!”

Podria ser una bona ocasió per aprofitar i aprofundir en la contemplació, la interiorització i la pregària. Jesús va començar la seva predicació anunciant: “el Regne de Déu ve a vosaltres” i, “el Regne és dins vostre!” i els hi deia als malalts, als marginats, als més deixats, als que ningú tenia per a res… Quina és ara la nostra pobresa? Doncs ara no poder anar a l’església i celebrar la Setmana Santa…

L’altra dia van passar un reportatge per la tele, bastant bo, sobre Santa Teresa de Jesús. Em va impressionar particularment una afirmació d‘un dels experts consultats. Deia que la majoria d’experiències místiques que va tenir Teresa varen ser en la solitud. Hi dedicava molt de temps a la pregària. A Teresa de Jesús la vaig conèixer sobretot per un dels seus llibres més famosos: “las fundaciones”. Era impressionat veure-la anant d’un cantó a l’altre fundant convents per Castella, en unes condicions duríssimes… Teresa era una dona forta i “tocava de peus a terra”. A voltes pensem que els místics son una mena d’enlairats, que no volen saber res del món que els envolta. No és cert. Curiosament, son dels més realistes. Teresa li va dir un cop a una monja que deia que tenia moltes visions: “coma carne!” i d’ella és aquella frase tan famosa: “entre pucheros anda el Señor!” Aquesta dona feia experiència de Déu a la cuina!

A l’evangeli veiem sovint Jesús pregant en la solitud, a voltes –ens diu l’evangeli– durant tota la nit. És significatiu adonar-se que ho feia abans de prendre decisions importants com, per exemple, l’elecció dels dotze. És a dir, Ell feia discerniment. “Què vol Déu de mi?” “Què haig de fer?” son preguntes que ens hauríem de fer sovint. Per què és molt més important el que Ell vol que el que volem nosaltres… I és que la pregària és molt més que demanar i donar gràcies com ens han ensenyat de petits. Pregar es entrar en comunió amb Déu! Aquesta expressió sempre l’he recordat i m’ha fet un gran bé. És d’un dels teòlegs més grans que hem tingut en el nostre país, Mn Rovira Belloso. Jo vaig tenir el goig d’assistir a les seves classes a la facultat fins al final, poc bans de jubilar-se.

“Entrar en comunió amb Déu”. És molt gran! Aprofitem-ho! Ara tenim una bona oportunitat.

Xavier Moretó, rector.

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari