Coronavirus 8 abril 2020
21587
single,single-post,postid-21587,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 8 abril 2020

09 Abr Coronavirus 8 abril 2020

20200408 Sant Ignasi de Loiola

 

LES MISSES VIRTUALS

Darrerament hem vist sorgir tot un seguit de misses que podríem dir-ne “virtuals”. Son eucaristies transmeses des de les esglésies i catedrals. El mossèn té un ordinador al davant i transmet per streaming. No hi ha gent –està prohibit– i el mossèn –o el bisbe– està tot sol dient la missa. Així els feligresos poden “oir i veure” –que no assistir– a l’eucaristia. És una bona iniciativa. La intenció és encomiable: apropar-se als fidels que ara no pots veure, no perdre el contacte, que no es sentin desatesos. Ho entenc i ho valoro. Tanmateix, a mi –personalment– no em fa el pes i m’explico.

L’eucaristia és una reunió en comunitat i aquesta comunitat crec que ha de ser visible. Em direu ¨la comunitat està a l’altre cantó, davant la pantalla”. Si, però no… Ens hem de poder veure els uns als altres! Per què no és només el mossèn que “oficia” si no que és el mossèn que “presideix” en una celebració de comunitat. La prova és que a tots ens fa una mica de basarda quan en les transmissions de la televisió el realitzador enfoca l’església cap els bancs buits. Va ser especialment impressionant veure l’altra dia en el Vaticà al Papa, tot sol, oficiant la missa de Rams amb la plaça de Sant Pere totalment buida. “Alguna cosa no va bé”, vaig pensar. Per què no es tracta només de “veure i oir” si no de “participar”. Em direu: “es pot participar des de casa”. Sí, però no… És una sensació estranya. És com quan els mossens celebrem una missa privada. Ho podem fer però… quan invoques ningú respon! També es pot argumentar –i de fet és cert– que estem en comunió amb tots els cristians que en aquell moment estan celebrant, però… Jo, personalment, no ho faig, ni tan sols aquest dies. No m’agrada. Crec que, per definició, una missa mai pot ser privada i –de passada– una església no pot tenir les portes tancades. Ara s’ha de fer per seguretat però és anormal. A la parròquia, quan algú em demana una missa privada –per un aniversari de boda, per exemple– sempre l’animo a participar en una missa amb l’altra gent de la comunitat. Normalment sempre m’ho agraeixen… “És molt més fraternal!” m’acaben dient. I és que no hi son només “els teus”. També hi és la comunitat de la que formes part, que hi participa, que al final et troba i et felicita!

Recordo que en una parròquia celebrava una missa al vespre on només hi venia una persona… És deia Jordi. La feia i m’agradava. Almenys algú contestava, hi havia un diàleg, ens veiem l’un a l’altre. Sovint li deia: “estem en comunió amb tots els qui ara, en el món, celebren el mateix”. Però, si el Jordi un dia hagués deixat de venir, ho haguera  deixat corre… Per què no és només oir, és participar. Els fidels han de ser actius, no passius.

No podem assistir a missa com qui va al cinema. Alguns ho fan però no hauria de ser així. I on hi poso la butaca del cinema hi puc posar el sofà de casa. Si fa no fa… No podem reduir l’eucaristia a la imatge i el so, com quan anem a veure una pel·lícula… Participar és viure i veure què suposa, quines implicacions é per a cadascú.

Avui és Dijous sant, justament quan Jesús va instituir l’eucaristia. Tanmateix, escoltarem el fragment de l’evangeli de Joan on Jesús renta els peus als seus deixebles. Joan no té un relat de l’eucaristia. No és que ho ignori sinó que ho dona per sabut. No creu que sigui necessari posar-ho. En canvi el rentament dels peus sí. Jesús s’ajup a rentar els peus –una tasca que feien els esclaus– i els diu als deixebles: “si jo, que soc el vostre mestre, faig això, vosaltres també. Us heu de rentar els peus els uns als altres…” Aquesta és la implicació de l’eucaristia. No ens podem limitar a mirar-nos-ho… Ens hi hem de posar. Per això és tan important el signe “presencial” del rentament que fem en la celbració.

Un cop vaig sentir un comentari d’un fidel: “vaig a veure què diu avui el mossèn”. Malament. No anem a missa a escoltar el que diu el mossèn per després poder-ho comentar –o criticar– sinó que hi anem per participar-hi. De fet, l’homilia no és –ni de bon tros– la part més important de la missa. Com diu el Concili Vaticà II, els dos “pilars” de la missa son la Paraula –les lectures– i l’eucaristia –pregària eucarística i comunió– i el Concili ho diu en el sentit fort, és a dir, el de presència de Déu… Dues presències! Tot lo altre ho podríem treure. Al principi, els primers cristians només celebraven el que ells deien “la fracció del pa”. I és que Jesús els va dir: “sempre que us trobeu feu aquest sopar. Jo seré amb vosaltres”. Segurament, ho varen començar a fer perquè Ell els ho va dir però, molt probablement, no ho entenien gaire. Tampoc ho acabem d’entendre nosaltres… Però, amb el temps, es varen adonar que, al voltant d’aquell sopar s’anava estructurant la comunitat… Hi ha un Pare de l’Església –un dels primers teòlegs– que diu: “mai som més Església com quan ens reunim al voltant de l’altar per celebrar l’eucaristia…” Per tant, la presència física és important. No és el mateix que mirar-s’ho per una pantalla…

Diumenge passat vaig veure la missa de Rams de Montserrat. Quan la càmera va enfocar cap els bancs vaig sentir una fredor total. Montserrat, on he celebrat tants esdeveniments, buit de gent! Tanmateix, hi eren el monjos. Estaven tots ben posats –a la distància reglamentaria, un metre l’un de l’altre– i, mentre el realitzador no canviés de plànol, tot anava bé. Hi havia una comunitat –mai millor dit– que participava i, el que és més important, que al final combregava, és a dir, prenia la comunió. En les misses virtuals no hi ha comunió dels fidels. Només combrega el mossèn i potser el o la qui l’ajuda…

I és que aquest és el punt més important: la comunió. Anem a missa a combregar! Sempre m’ha fet cosa veure persones a la parròquia que assisteixen a l’eucaristia però no combreguen… Quan ho veig, em venen ganes d’anar-los a trobar i dir-los: “per què no ho fas?” “Què no veus que si no combregues no té sentit que vinguis?” Jo sé el que estan pensant. Creuen que primer un s’ha de confessar abans de combregar. “Però si la falta no és greu pots venir…” els dic. El Papa va dir un cop una cosa molt adient en aquest sentit: “la eucaristia no es para los perfectos, si no para los pecadores…” Recordo un profe de litúrgia de la facultat –un dels millors que he tingut– que deia: “la Iglésia, después de un tiempo en que le daba mucha importància a la adoración de la eucaristía, ahora pone el acento en la comunión, el hecho de comulgar”. Ja sé que alguns em direu: “es pot fer una comunió espiritual des de casa…” De nou, sí, però…

Total, jo, personalment, soc de la opinió que, per veure la missa per la tele i pensar que així ja hem complert, millor no fer-ho. Millor tancar-se a l’habitació i pregar. Pot ser una bona ocasió per fer la litúrgia de les hores (laudes vespres, completes…) Com també diu el Concili, és la pregària de l’Església. Son els salms, la pregària que feia Jesús, Maria, Josep i els deixebles. També és una manera d’estar en comunió.

Darrerament m’han passat una al·locució que un bisbe d’Andalusia va fer als seus feligresos. Davant la profusió de misses virtuals els va dir: “tanto ver misas por la televisión i por Internet… Poneos a rezar, hombre!”.

Tenim molt per pregar. En aquesta situació que estem vivint tant difícil hi ha molta gent que necessita de la nostra pregària: la gent que està morint als hospitals i residències, els seus familiars, els sanitaris que els atenen, els països que ho estan patint, els qui ho patiran ben aviat, la humanitat sencera… Què Déu ens ajudi! Contràriament al que el món ens diu, tot sols no podrem superar-ho… Ens cal una ajuda “extra”. És massa gros…

Sé que alguns direu: “ets una mica retro, no estàs al dia de les noves tecnologies…” Potser sí. Tanmateix, m’importa més entendre bé el que estem fent i ser coherent. Seguir el camí dels últims avenços de la tècnica no sempre és el millor. A voltes cal ser crític i mirar si realment això que fem capta el sentit més profund del que estem celebrant… Jo crec que no.

Xavier Moretó, rector.

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari