Coronavirus 30 abril 2020
21717
single,single-post,postid-21717,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 30 abril 2020

01 May Coronavirus 30 abril 2020

20200430 Sant Ignasi de Loiola

EL NOU PATIMENT DELS SANITARIS

Aquesta etapa de desconfinament, de “nova normalitat”, està fent patir una mica als sanitaris. Mentre segueixen en la seva tasca de atendre als afectats pel virus s’adonen que s’ha entrat en una etapa d’optimisme per què la gent ja pot sortir però, alhora, de relaxament. La policia també s’ha adonat. Ells també estan “en primera línia”. La gent “es veu una mica les orelles” com solem dir aquí. Tot és conèixer quan es podran obrir els bars i restaurants, quan es podrà anar al cinema, quan es podrà anar a les segones residències i a la platja… Ja no es parla tant dels sanitaris. Potser per això ahir TV3 va dedicar quasi bé tot el Telenotícies del vespre a parlar d’ells, amb connexions amb els hospitals i entrevistant als metges i infermers/eres. Tots coincidien a dir que això ha estat molt fort, que han passat per moments molt difícils, i que cal estar alerta, per què el risc de rebrot és real i que, si passés, no saben ben bé si podran fer-li front…

Tanmateix, val a dir que la gent ja n’està “fins el cap de munt” de tant aïllament. La sortida una mica “en tromba” que es va produir en alguns llocs el diumenge passat n’és la proba. Els nens ja no podien més! Un mes i mig sense sortir de casa! Una mesura aquesta –la de no deixar sortir als nens– que tampoc s’entén gaire. D’altres països no ho han fet. Els nens –no se sap encara per què– no desenvolupen tant la malaltia. Sembla que tenen més defenses. Bé, tan és. El fet és que les imatges d’aglomeracions –especialment en les grans ciutats– varen alarmar tothom.

Un viròleg que resideix als estranger, en ser entrevistat va dir: “aquestes imatges em fan molt de mal, per què sé de companys meus que se l’estan jugant als hospitals i això els pot complicar encara més la seva feina…” Els resultats és veuran dintre de dues setmanes. Si repunten els casos vol dir que la sortida no ha anat bé. I lo mateix amb el deixar fer esport, deixar sortir als avis, obrir els comerços i les esglésies…

Les esglésies entraran en la fase 1. L’Arquebisbat de Barcelona ja ens ha enviat una carta als mossens, adjuntant-hi les normes a seguir per reobrir. Ens venen de la “Conferencia Episcopal Española”. Les precaucions son unes quantes: capacitat reduïda a 1/3 de l’aforament, mascaretes, rentar-se les mans abans i després –haurem de comprar sabó–, no tocar les portes –hauran d’estar sempre ben obertes–, mantenir les distàncies, combregar a la ma… La comunió serà una mica diferent. El mossèn dirà “el cos de Crist” des de l’altar i tothom dirà “Amén” des de els llocs. És vol evitar de parlar l’un davant de l’altra. Per tant, la comunió serà en silenci… També s’han d’evitar tocar cap paper –s’hauran de retirar fulls i cançoners– i la presència de cap coral. A veure com ens en sortim!

Els qui ho tindran pitjor per complir tot això –especialment la de no poder fer la xerradeta– seran tots aquells que esperen trobar-se amb els altres, i especialment després de tant de temps de no veure’s. Ja em veig fent una mica de policia! I és que la missa no és només –o sobretot– pregar. És també socialitzar. De fet, formem una comunitat i aquesta és més visible quan ens trobem al voltant de l’altar. Haurem d’ajudar a la gent a fer un “canvi de xip” com diuen els joves. Ara és tracta de no relacionar-se tant –si més no, no com abans– per tal de cercar el bé de tots: no contagiar-nos.

Una situació anecdòtica. Abans que passes tot això, quan es veia més aquest afany de socialització en les misses era al moment de donar-se la pau. Teòricament, només s’ha de donar la pau als dels costats, a banda i banda. Però la gent donava la pau a tothom: a dalt, a baix, al costat. Fins i tot hi havia gent que “viatjava” per tota l’església donant la pau. Un dia que va venir un bisbe a celebrar, en veure el panorama –per no dir l’espectacle– em va dir: “això no pot ser. Tens que fer alguna cosa…” Llavors vàrem engegar una campanya per donar-se bé la pau. Vaig fer uns cartells amb recomanacions: “Què s’ha de fer” i “què no s’ha de fer”, en dues columnes. Aleshores, alguns varen començar a dir: “el mossèn no vol que ens donem la pau!”. Va ser un fracàs. Resultat: tornem a estar com abans. Ara, amb tot això del virus, ja no podem donar-nos la ma en donar-nos la pau. Ara fem un gest davant l’altra. Però seguim fent-ho per a tots…

En definitiva, és tracta d’evitar les actituds personalistes. Aquesta és també la tasca de la resta de la societat. Si pensem només en cadascú –en el que podem fer i el que no– no ajudarem al conjunt i la pandèmia ressorgirà i haurem de recular. Amb tantes mesures i tan particulars d’aquest pla de desconfinament, la vigilància i la repressió –tampoc de part de la gent– no serviran de gaire cosa. Només apel·lar a la responsabilitat en bé de tots pot ser realment útil.

Avia’m si aprenem la lliçó! Només “fent pinya” ens en sortirem. Aparquem d’una vegada els individualismes! Cerquem el bé de tots.

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari