Coronavirus 29 març 2020
21532
single,single-post,postid-21532,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 29 març 2020

30 Mar Coronavirus 29 març 2020

20200329 Sant Ignasi de Loiola

 

ESPERANT EL “PIC” DE LA CORBA

Aquests dies, els especialistes no paren de dir-nos que ja estem a prop d’assolir el “pic” de la corba. Es refereixen al moment en que la tendència canviarà i començarà a baixar el nombre dels infectats i, en conseqüència, el nombre de defuncions. És a dir, el principi del fi. No sé si ho diuen per què els polítics els empenyen a fer-ho o per què respongui veritablement a la realitat. Els polítics son especialistes en fer-nos empassar “gripaus”. Així va passar amb la crisi que varem patir fa poc. Al principi no li donaven gaire importància –ens anaven donant caramels per tranquil·litzar-nos– fins que ja no ho varen poder negar. Com tots sabem, ells només pensen en ser escollits o, millor dit,  re-escollits. Ara que parlen tant en termes de guerra –amb el rerefons dels militars, sempre presents, amb el seu posat característic– vaig llegir una opinió molt encertada al respecte. Sembla que s’estén el “síndrome Churchill” entre els polítics, és a dir, la idea de que “guanyarem la guerra però perdere’m les eleccions…” Això és el que li va passa a Churchill. Bé, tornant al tema, jo diria que els metges diuen la veritat però encara amb la “boca petita”… De fet estan augmentant el nombre de curacions però el de defuncions també… D’alguna manera ens estan convidant a no perdre l’esperança. En paraules d’un altra metge: “un dia menys per acabar amb tot plegat!”. Amb això hi puc estar d’acord –i em mereixen més confiança aquestes paraules que les dels polítics– tot i que –s’ha de reconèixer– que també aquests s’estan esforçant per acabar amb la situació actual i revertir-la…

Estic d’acord. No podem perdre l’esperança, entre d’altres coses per què tothom s’hi està esforçant molt. Els sanitaris i metges –els primers de la llista–, però també els policies –amb actitud paternalista o sense–, els dels súpers, les farmàcies, els escombriaires,… els papas i les mamas, els nens i nenes, els mossens… Encara que tinguem les parròquies tancades seguim “en la bretxa”. I també tenim mossens afectats. A la diòcesi ja n’ha mort un. Ahir em vaig assabentar que tinc un bon amic a la UCI i no puc ni anar-lo a veure. Hores d’ara ja estaria a l’hospital intentant animar-lo però ni tant sols em deixarien entrar… Aquest és un dels drames més grans: no poder veure als amics i familiars, no poder tocar-los i acompanyar-los –ni tan sols en el moment de la mort–, no poder acomiadar-se ni fer cap enterrament. Els malalts moren sols, com a màxim amb algun infermer al costat, amb el “pijama” corresponent. Molt trist, també pels sanitaris… Com dèiem fa uns dies, lo seu és vocacional, com ho és lo nostre…

Als cristians, l’esperança ens ve de la resurrecció. I no hem d’esperar a la mort per viure-la. “Ja esteu vivint com a ressuscitats” ens diu St Pau i afegeix en una de les seves cartes: “viviu esperant per què, d’alguna forma, ja ho esteu vivint anticipadament…” Efectivament, l’esperança neix d’allò que ja s’està vivint.

Ahir varem llegir l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer. Llàtzer era amic de Jesús i Ell plora la seva mort. Marta i Maria li demanen a Jesús si el pot fer tornar i Ell les contesta: “jo soc la resurrecció i la vida, ho creus això?” “Si” li diu Maria. Sempre la fe… És la mateixa Maria que –ens diu l’evangelista– ungí els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i li assecà amb els seus cabells. El que s’anomena “la unció de Betània”. Una escena bellíssima i molt significativa. Maria –probablement una prostituta– fa un signe que marca la seva conversió, el seu canvi de vida. Podria ser que –des de aquell moment– s’estigués amb Ell i es convertís en deixebla. És aquell “i s’estigueren amb Ell” que marca la conversió dels primers deixebles, aquells que li varen preguntar: “ets tu el messies o n’he d’esperar un altra?” i Jesús els respon: “veniu i ho veureu…” Podria ser que fos la mateixa Maria que “veiés” per primer cop Jesús ressuscitat. La primera testimoni, una dona…

Això em recorda un altra evangeli, el de Marta i Maria. Marta va molt atrafegada fent coses –com anem sempre nosaltres–, mentre que Maria escolta. Marta protesta –com també fem nosaltres quan algú no treballa– i Jesús li diu: “vas atrafegada amb moltes coses quan només una és important. Maria ha escollit la millor part…”. No és que l’acció no sigui important. Hi és clar que ho és! Però aquell no era el moment… Aquell era el moment de escoltar, esperar i contemplar.

Potser –amb tot això que estem vivint i patint– aquest sigui el moment de l’esperança. Ara toca esperar i confiar. Com deia el metge del “un dia menys”: “ho estem fent bé. Els resultats arribaran!”

No defallim. Tinguem esperança. Tinguem fe.

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari