Coronavirus 29 juliol 2020
21937
single,single-post,postid-21937,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 29 juliol 2020

29 Jul Coronavirus 29 juliol 2020

20200729 Sant Ignasi de Loiola

ULTIMATUM                                                                                                  

A ningú se li escapa que la situació actual és complicada, si més no a Barcelona. Els casos han augmentat ràpidament. Les autoritats pertinents estan una mica esverades. Han començat per prohibir les trobades nocturnes –tant a les discos com els botellons– i el presi Torra ha fet un comunicat. Bé, més que un comunicat semblava un ultimàtum: “si en deu dies la situació no millora haurem de prendre mesures més radicals…” Tothom sospita de què estava parlant: el temut confinament… Déu nido! Molts diuen que no saben si ho podran aguantar…

L’altra dia vaig a un restaurant que ja hi anava abans de tot això. Els pregunto: “com ho porteu?” I em diuen: “avui està més fluix, però hem estat a punt de tancar del tot…” Molts comerços estan així, al límit. I ara, amb la “no vinguda” dels “giris” encara pitjor. Quin estiu!

Per postres també se’ns posen traves a les esglésies. Amb la polèmica al voltant de la celebració pels difunts de la Sagrada Família, molts creuen que a les esglésies només hi poden anar deu persones per cada missa! Quin embolic!

Una situació complicada, que molts no saben ben bé com gestionar. Incertesa, inseguretat, improvisació. Fins quan durarà tot això? Alguns asseguren que fins a la vacuna. Els especialistes creuen que el millor serà aprendre a conviure amb aquest virus. Com ho podem fer? No hi ha receptes màgiques… Com diem en català: “anar fent”

Jo soc del parer de no rendir-se. Ja us ho he dit molts cops: des de la nostra esperança podem fer molt. Una persona ja m’ha dit: “tu ets més valent!” Jo no ho crec. Penso que aquesta persona confon valentia amb fe. Als qui tenim fe fàcilment se’ns pot prendre per uns inconscients o, pitjor, per uns beneits. Abans de que ens passés tot això, en l’imaginari col·lectiu ja es tenia aquesta percepció. Quans cops m’he sent dir: “tu no estàs al dia, no vius en el món”. Això ja els hi deien als primers cristians. No té res de nou.

Hi ha un escrit que sempre m’ha impressionat. És la Carta a Diognet. És tracta d’un escrit anònim dels segle II on l’autor li escriu a un amic seu –Diognet– i li explica com son els cristians del seu temps. Us passo un fragment. Diu així:

“Habiten en la seva pròpia pàtria però son com forasters… Viuen a la terra però la seva ciutadania està en el cel. Obeeixen les lleis establertes però, amb la seva manera de viure, les superen. Estimen a tothom però tothom els persegueix…”

No serà el paper que ara ens toca representar amb tot això? Comunicar esperança en “quelcom més” malgrat la incomprensió. És el que hem fet sempre però ara amb més urgència.

Xavier Moretó, rector.

NB: aquest escrit i el de l’evangeli del diumenge també fan vacances. Només una setmaneta. Si voleu us podeu repassar els anteriors. Aquest que publiquem ara ja és el núm 60…

 

 

 

2 Comments
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 17:19h, 30 julio Responder

    Estupendo. Es verano. Seamos felices. ¿Habéis pensado alguna vez que lo que llamamos “la gente”, “la buena gente” son los que mejor viven los consejos evangélicos? Como los lirios del campo, como los pajarillos del cielo. Se podría añadir: como los cerditos… iba a poner, pero no, seamos caritativos, como las gallinitas del corral, picoteando, aquí, picoteando allá. Desde mi balcón veo las mesas de un bar en la calle con “las buenas gentes” felices y confiadas, con su cervecita, sus patatitas, sus olivitas. Felices. Sin mascarillas, para qué. El Señor proveerá.

    Nuestras autoridades “una mica esverades”, leo. ¡Cuánta caridad !, ¡Asustadas como conejos, despistadas, sin poder culpar a nadie!, y es que es muy difícil, reconozcámoslo. Menos mal que son las nuestras. Todo irá bien, es verano, son vacaciones, están las playas, aunque sin discotecas y «lugares de ocio nocturno», costará más, pero ya nos arreglaremos, “amorem ludum omnia vincit”.

    Hasta septiembre. En septiembre se abrirán los colegios, porque en algún sitio han de dejar los padres a los críos para ir a trabajar. Claro, se han tomado medidas de seguridad, no faltaría más. Medidas que aseguran, sobre todo, la silla del que las toma. Ya ha cumplido. Tranquilo. Si las medidas son irreales, problema del Centro. El director ya dictará, no, mejor, ya aconsejará las normas. Otra silla asegurada. Y el profesor ya se apañará, hará lo que se pueda, no será mucho, si se contagian, toda la clase en cuarentena, a lo mejor le aplauden.
    Así funcionan las cosas en el Reino de la Tierra. Ley suprema: La Ley de la conservación de la Silla.

    Para octubre ya no me atrevo a hacer predicciones. Sólo una: Ya no será verano. Se habrán acabado las vacaciones. Volveremos a la realidad. Que Dios nos ayude. Amén.

  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 16:59h, 31 julio Responder

    Había pensado hacer un segundo comentario centrado en la Carta a Diogneto, pero pronto he visto que tal cosa era imposible en el espacio tolerable en esta página.
    Pero, al documentarme, he encontrado un trabajo que me ha parecido interesante, que me es imposible resumir, y que por otra parte cualquier persona interesada ha podido ya en internet que es donde yo lo he visto.
    De forma que esta es mi segunda y modestisima aportación

    http://www.pastoraljuvenil.es/comentario-a-la-carta-a-diogneto-en-un-mundo-laico/

    de Pedro José Gómez Serrano Profesor del Instituto Superior de Pastoral (Madrid) Salesianos
    G.L.

Contestar abajo Volver