Coronavirus 29 abril 2020
21713
single,single-post,postid-21713,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 29 abril 2020

30 Abr Coronavirus 29 abril 2020

20200429 Sant Ignasi de Loiola

NOVA NORMALITAT

Així és com el “gobierno” ha qualificat aquests dies que venen. Una expressió un tant ambigua, tan ambigua com la seva mateixa manera de fer. El pla de desconfinament que han presentat té moltes llacunes i genera molts dubtes però dona una petita llum d’esperança. Els sanitaris “tremolen” un mica per què veuen que és busca més acontentar a la població que un altra cosa. El fet de posar dates amb tanta alegria és un símptoma de que plana un cert “triomfalisme” que alguns diuen que no es correspon a la realitat. Seguim en una situació greu però, com que els casos baixen, d’alguna manera ja creuen que això està vençut. Els experts avisen que encara no és així. Que cal ser prudents. Què encara hi ha un risc –alguns diuen que alt– de repuntament…

També es molt simptomàtica aquesta decisió d’actuar segons el territori –això és bo– però que aquest territori sigui la província… Què no saben que això aquí ja no funciona? I és clar que ho saben! El “ministro de sanidad” és català. Com és possible que hagin fet aquesta bestiesa? La nostra unitat territorial és la comarca, des de fa molt de temps! Només és pot entendre que el motiu sigui polític. Segueixen en el “clixé” de l’autoritat, de la unitat a ultrança. No pensen en termes realistes i pràctics –i menys encara sanitaris– si no polítics. Es tracta de no cedir ni un pam a les reivindicacions sobiranistes, ni que sigui a costa de la salut de les persones. Demencial!

L’altra dia vaig escoltar l’opinió d’un periodista al respecte. Deia que tot respon al mateix: el principi d’autoritat. Davant la incertesa, autoritat. Davant la inseguretat, autoritat. Per això -deia– ja des de el principi treien als militars a les rodes de premsa. Retornar a les províncies és la manera més fàcil que tenen de seguir exercint l’autoritat. Com els qui manen son ells, tan és la divisió territorial autòctona. Sobre les províncies si poden actuar des de Madrid. Sobre les comarques, no. El problema és que ja fa molt de temps que tot està pensat des de el territori: autonomies, comarques, ajuntaments, municipis… i sobretot la sanitat! No anem bé…

L’altra dia també vaig escoltar una opinió interessant. “Posem per cas la comarca de La Cerdanya” deia el periodista. “La divisió territorial de províncies divideix –valgui la redundància– la comarca per la meitat, una és de Lleida i l’altra de Girona. Algú que visqui a Bellver de Cerdanya, per exemple, no podrà anar a l’Hospital de Puigcerdà –aquest que és trans-fronterer, on també hi van els francesos… – i potser haurà d’anar al de la Seu d’Urgell, que està molt més lluny! Quina bestiesa!”

Ambigüitat, incertesa, dubtes… Els alemanys ho tenen clar. Ja han aconsellat als seus conciutadans que tenen les seves residències a Mallorca i Eivissa –barris sencers de casetes, súper ben arreglades…– que no hi vagin aquest estiu, que la situació a Espanya no és gaire segura. L’advertència és tan clara que ja els hi han dit que, en cas d’emergència, no tornaran a fer cap més repatriament…

Aquest dies estem llegint els relats de les aparicions a les celebracions –encara virtuals– de la eucaristia. En aquests relats és veu clarament que ells també ho vivien des de  la incertesa i la ambigüitat, tot i que no els hi era imposada si no donada… Els relats de les aparicions de Jesús tenen varies constants, que sempre son les mateixes: la identitat i la ambigüitat. Identitat: és Ell, el mateix que varem veure morir a la creu. El crucificat és el ressuscitat. Ambigüitat: és Ell i, alhora, no és Ell… Aquesta darrera afirmació us pot sorprendre però està en els textos. Hi ha un terme en grec –que és l’idioma del Nou Testament– que diu justament això. És “l’ofcè” en grec. “Ofcè” vol dir: “és i no és” alhora. Nosaltres no el tenim aquest terme. I aquesta paraula surt a tots els relats. Tanmateix, malgrat aquesta ambigüitat, la experiència és real… i compartida! Si recordem el relat dels deixebles d’Emmaús, allà es veu clarament: “no és veritat que els nostres cors s’abrusaven mentre l’escoltàvem…” es deien l’un a l’altra. Però l’ambigüitat i la incertesa no els va ser un obstacle per a creure. “Realment el Senyor ha ressuscitat! es diuen l’un a l’altra. És el que els experts diuen “l’àmbit del Misteri”. Per això parlem de Misteri de la Resurrecció. I al Misteri només s’hi pot accedir per la fe…

A nosaltres la ambigüitat, la incertesa i els dubtes –tant dels qui manen com de la mateixa pandèmia– ens venen forçades. I també hi ha una mica de misteri als darrera. Per això també ens cal una bona dosi de fe… Com diu una cançó que aquests dies sona per tot arreu: “tooooot anirà bé…”

Tot serà nou –nova– però en relació a la vida de abans –normalitat– però que ja no serà com abans… Quin embolic, no? I per acabar-ho de adobar, aquesta “nova normalitat” l’anirem descobrint dia a dia…

Què Déu ens hi ajudi!

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari