Coronavirus 28 març 2020
21528
single,single-post,postid-21528,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 28 març 2020

29 Mar Coronavirus 28 març 2020

20200328 Sant Ignasi de Loiola

 

ELS NENS

Un dels fets diferencials d’aquest confinament que estem vivint –i, en molts casos patint– és el de tenir els nens –i nenes– a casa. I ara què fem amb ells? És pregunten molts pares i mares. Abans hi havia el recurs dels avis i àvies però ara això ja està descartat. Els grans son grup de risc! Tanmateix, també hi ha joves que es contagien. Tenen més defenses però també cauen. A França ja ha mort una noia de 16 anys i no tenia d’altres complicacions. No varen tenir ni temps d’ingressar-la a la UCI… I de nens també s’han donat casos. A França –de nou– s’ha infectat una nena i a E.E.U.U. dos nens. Sembla que el problema son precisament les defenses. Ahir vaig escoltar un metge que va dir que el principal causant del mal d’aquest virus no ve del propi virus sinó del sistema immunològic, que reacciona amb massa violència davant un cos “estrany  desconegut” i aquest és més fort en els més joves… I el fet que els avis i àvies no es puguin fer càrrec dels nens i nenes obliga a que siguin els pares i mares els qui ho facin. De nou la mateixa pregunta: què fem amb ells?

Els avis sempre han estat el gran recurs. Els fills estan molt ocupats i no se’n poden fer càrrec, especialment quan es posen malalts. Els àvis-cangurs son la millor opció. A més, estalvien diners. Els preus dels cuidadors son prohibitius! És clar que també es donen abusos. Sé d’un cas d’un fill que va deixar els seus un cap de setmana a l’àvia perquè així podia anar a esquiar… Val a dir que les àvies ja tenen una edat! Cuidar els nens a casa demana un esforç. Però, és clar, com se’ls estimen tant… Això té un nom: xantatge emocional. A la parròquia això ho notem. Com que majoritàriament son gent gran els qui venen, també ens arriben casos. En general, els fills pensen que, com ja son grans i tenen temps, tan és. Ells contents i nosaltres també. Però la gent gran també té la seva vida, els seus projectes, les seves ocupacions. Els fills n’abusen una mica… També s’han donat casos en relació a les mascotes, que parlàvem ahir. Sé d’un cas d’una àvia que em va dir: “mossèn, ho sento, no puc venir a missa perquè he de cuidar del gos del meu fill…” Serà possible! Em vaig posar com una moto! No hi ha dret!

Un altra problema que hi ha amb els nens a casa tancats, sense poder sortir, és lo aviat que es lleven. Acabo de llegir al suplement de l’Ara Criatures que aquest és tot un fenomen, de difícil explicació. Com és que un nen que potser s’ha anat a dormir una mica tard el dia anterior, l’endemà es desperti a les 7 del mati com un pèsol!? Una dada important: acostumen a fer-ho en cap de setmana. Quan han d’anar al cole és a l’inrevés. Els costa molt més llevar-se. Una possible explicació –apunta l’autor de l’article, un psicopedagog– és que, en cap de setmana, tenen molt més il·lusió de fer coses. És lògic. Les expectatives de passar-s’ho bé fan que es llevin aviat. L’altra dia em vaig trobar una mare de bessons. Tenen 8 anys. “Cómo va con los niños? li vaig preguntar amb una certa sorna. “Terrible!” em va dir. A las 7 y media ya estan levantados saltando sobre la cama! I és que aquests dies, des de la seva lògica, se’ls poden presentar com un cap de setmana etern i fantàstic! No han d’anar al cole, sempre a casa, i poden estar amb els pares. Vivim uns temps en que els nens veuen poc als pares. Darrerament s’ha encunyat una expressió pels nens que venen del cole i es trobem que els pares ni hi son a casa: “nens clau”. Això ve de que ells porten sempre les claus a sobre i obren quan tornen. Què trist trobar-se la casa buida!. També es dona el cas de pares i mares que, en tornar tard a casa de la feina, desperten als seus fills per poder estar una mica amb ells. D’això encara no hi ha nom però segur que algú se l’inventarà per què cada cop n’hi ha més. Les conseqüències son manca de son l’endemà, poca atenció a classe, cansament…

Cal tenir en compte que els nens i nenes tenen la seva pròpia psicologia. Deia l’enyorada i sempre recordada Enriqueta Capdevila, psicopedagoga i directora del col·legi Ipse, que alguns varem tenir la sort de tenir de profe: “els nens no tenen la nostra psicologia. No els podem tractar com si fossin grans. Son nens!” L’Enriqueta parlava molt de la necessitat d’afecte que tenen els nens. “Els nens necessiten contacte!” deia. “Si a un nen li demanes “fes-me un petó” el nen te’l farà per què t’estima, però la seva manera de mostrar afecte no és aquesta. El nen vol “abraçar”, aprehender que diuen els castellans. I volen jugar…” Vaig conèixer un pare que, tot comentant aquesta necessitat, em va dir: “jo això no ho faig. Així madurarà abans…” Gran error. Precisament, per tal que maduri, necessita el contacte, el joc, l’afecte. Per què quan juguem amb els nens, quan estem per ells, d’alguna forma els hi estem dient: “tu m’importes”. Això és bàsic per l’autoestima, peça clau de la maduració del nen. Està acceptat per la majoria d’entesos que els casos de comportaments d’abús que alguns adults manifesten tenen el seu origen en una infància amb “poc afecte”. També està acceptat que els casos d’abusos d’infants responen a un abús que també s’ha patit de petit… Un dia vaig convidar a una psicòloga a la parròquia per fer una xerrada amb els pares de la catequesi. La seva conclusió va ser: “més que l’últim model de Play-Station, els nens necessiten amor”. Aquesta és un altra. Amb tantes parelles separades i divorciades, que tenen els nens “per fases” –complint les sentències dels jutges–, els pares acostumen a fer-los regals constantment per estar bé amb ells. I aquesta també és un altra. Des de la psicologia d’un nen, els fet que el pare o la mare s’hagin separar, els fa creure que es culpa seva… Com que l’altre dia es va portar malament i es varen enfadar tant i després és varen separar… Deia l’Enriqueta que això pot venir de que el nen encara no ha après a identificar un altra que no sigui ell mateix. Ell és el centre –així ho mostren, entre d’altres coses, els dibuixos que fan– i, d’alguna forma, tot gira al seu voltant. Amb el temps ja anirà aprenent que això no és així. El problema és quan et trobes adults que encara que encara creuen que son el centre i els altres son com satèlits… Però, aquest ja és un altra tema…

Amb aquesta situació que estem vivint –i que, segurament, encara trigarà a normalitzar-se– haurem de continuar tenint els nens a casa. Estan sorgint molts recursos per tal que segueixin aprenent i estudiant de forma telemàtica, des de casa. Però per a nosaltres podria ser també una ocasió per aprendre una mica d’ells. Quants cops trobem a faltar una mica més de il·lusió, d’esperança, d’alegria en el adults! Tan preocupats com estem amb tantes coses potser les hem perdut una mica…

Jesús posa els nens com exemple. En un moment de l’evangeli, als deixebles els agafa una mena “d’inquietud existencial” i li pregunten: “qui serà el primer en el teu Regne?” Al darrera d’aquesta pregunta hi havia les mares, sempre pendents del futur els seus fills… La pregunta neix de la ignorància i de l’afany de protagonisme. No havien entès res! Tenia un profe a la Facultat que deia: “els deixebles no s’adonaven de res. Jesús sempre els estava renyant!”. En aquest cas demanaven un lloc de privilegi, una mica com ens passa a nosaltres. Sempre volem els primers llocs. Però llavors Jesús pren un nen en braços i, dirigint-se als deixebles, els diu: “qui no sigui com aquest nen no entrarà en el Regne…” i ho rematà dient: “qui vulgui ser el primer, s’ha de fer el darrer i el servidor de tots” i llavors es posà ell mateix com exemple. Quin xasco!, sobretot per a les mamas… Semblava que amb Ell l’èxit estava assegurat… És molt probable que els deixebles feren “com si plogués” davant d’aquestes paraules però, una mica més tard, sí varen entendre a què es referia. Quan el veieren morir a la creu i després varen fer experiència de resurrecció, se’ls obriren els ulls… Ell es va fer servidor i va donar la vida per què nosaltres tinguéssim vida. Això no té res a veure amb l’èxit dels primers llocs sinó amb la senzillesa, la humilitat, l’esperança i la il·lusió, com la dels nens…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari