Coronavirus 28 abril 2020
21709
single,single-post,postid-21709,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 28 abril 2020

29 Abr Coronavirus 28 abril 2020

20200428 Sant Ignasi de Loiola

DATA D’OBERTURA

Per fi! Sembla que ja tenim data per obrir. Malgrat encara no hem rebut cap comunicació oficial del bisbat –segurament l’estan fent “a corre cuita” a hores d’ara– sembla que podrem tornar a obrir les esglésies el proper 11 de maig. És una bona notícia, esperada per molts de vosaltres. El “gobierno” ha decidit i tots obeïm… Una manera de fer aquesta bastant discutible –i discutida, especialment des de les autonomies, Catalunya la primera– però que la gent ho celebra. Primer surten els nens, després el esportistes i la gent gran, es reobren els comerços, fins i tot es permetran els desplaçaments, però tot amb condicions. Tanmateix, la primera de totes serà que no hi hagi un rebrot. Si en sortís algun, tot quedarà aturat i –com en el joc del Monopoli– “tornaríem a la casella de sortida”.

Pel que fa a l’obertura de les esglésies, els condicions ja es veuen a venir: mantenir la distància d’un metre entre persones, limitar l’assistència a 1/3 de la capacitat, evitar aglomeracions… Això pot ser especialment problemàtic en l’entrada i sortida de les celebracions però també durant les mateixes. Ja no podrem celebrar com abans.  Haurem de canviar els nostres costums, sobretot a l’hora de relacionar-nos però potser també a l’hora d’apropar-nos per combregar. A l’espera de les directrius que ens vinguin del Bisbat, segurament també haurem de mantenir la distància en la cua i, de ben segur, que tots haurem de combregar a la ma… També haurem d’evitar les típiques reunions-“corrilos” del final. Entrar-celebrar-sortir. Això ens costarà…

Unes quantes anècdotes. Abans d’aquesta situació, quan celebràvem, sovint es donaven situacions de dificultat pel que feia al silenci, molts cops associat a les reunions de persones. Molts parlaven abans, durant i després de les celebracions. Alguns es queixaven del poc silenci que hi havia a l’església. Varem posar cartells –que encara i son– però molts feien “com si plogués”. En dir-los que mantinguessin el silenci alguns em dèieu: “mossèn, estic tot el dia sola. Aquest és l’únic moment que tinc per parlar amb les amigues!” D’altres, en veure la meva cara de reprovació, em deien ràpidament: “estem pregant!” En vista del problema vaig decidir posar uns bancs a l’entrada. Nosaltres tenim la sort de gaudir d’un passadís abans d’entrar a l’església. Però llavors vaig endur-me’n una desagradable sorpresa: els pobres de la porta varen ocupar els bancs que jo havia posat! Ràpidament els vaig treure i aquí es va acabar l’invent…

Certament, amb aquesta situació, entrem en una nova fase. Res tornarà a ser com abans, si més no fins que aparegui una vacuna, però em temo que per això encara falta… Ens hi haurem d’adaptar. No ens en queda un altra! Segur que amb bona voluntat per part de tots ho aconseguirem. Tanmateix, potser això ens ajudarà  a re-interpretar algunes actituds que han esdevingut costums, certes maneres de fer “inercials”, que sempre hem fet, quasi bé de forma automàtica… I és que la repetició de gestos i actituds també té el seu perill…

És com el símbol de la creu. D’alguna forma el costum –molta gent porta creus, també els qui no creuen– ha desvirtuat el seu sentit, fins i tot el seu significat… Sempre recordaré quan la Madona va començar a portar una creu penjada de l’orella. Vaig pensar: què fa aquesta noia! El resultat estava cantat –mai millor dit–: va esdevenir una moda i moltes noies portaven creus a les orelles. Després també ho feren els cantants de rap. En aquest cas no penjava de l’orella si no del coll, unes creus més grans que les que porten els bisbes… Qui s’atura ara a pensar què vol dir la creu? Ningú. Ha esdevingut un costum…

Un altra. Un cop en una parròquia, vaig posar la música de la pel·lícula “la darrera temptació de Crist”, de Peter Gabriel, per ambientar la pregària dels Divendres Sant. És una música dramàtica, fins i tot podríem dir que desgarradora. És lògic. Gabriel posa música als moments més terribles de la passió. A mi sempre m’ha ajudat a viure la Setmana Santa. Doncs després de posar-la vaig preguntar a alguns dels assistents: “què us ha semblat la música?”. Doncs alguns, per sorpresa meva, em van dir: “quina música més terrible! No m’ha donat gens de pau!”. “Hi és clar!” els vaig dir. “De això es tracta! Va ser un moment terrible”. I vaig pensar: “ens hem acostumat massa a celebrar la passió. Ha esdevingut un costum…” I encara: “llavors només venim per sentir-nos bé?” Molt típic del nostre temps. Si alguna cosa ens incomoda, la descartem… Un altra motiu de renovació.

Jo crec que aquesta nova dinàmica celebrativa ens pot ajudar a replantejar les coses. Per començar, potser ara vindran els qui realment ho vulguin viure. Pot esdevenir una oportunitat per una major autenticitat. Els qui abans ho vivien com un costum, com quelcom que “s’ha de complir per què toca”, potser no tornin… I és que el confinament també pot esdevenir un costum! Potser alguns diran: “per què anar a l’església. Em quedo cas i ho veig per la tele, com fins ara…”

Aquest dies m’he trobat alguns habituals de l’església que m’han dit: “mossèn, com trobo a faltar venir a l’església!” Molt bé. Venir per necessitat, no per complir i quedar tranquils. I, finalment, potser també vindrà algun que tot plegat l’hagi fet pensar i replantejar-se el seu “ser cristià” i vinguin quan abans no ho feien. Crec que tots aquests s’adaptaran millor als canvis perquè sabran valorar el que és realment important, per a la seva fe i per a la seva vida. No hi esteu d’acord?

Xavier Moretó, rector.

Sense comentaris

Escriu el teu comentari