Coronavirus 27 març 2020
21524
single,single-post,postid-21524,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 27 març 2020

28 Mar Coronavirus 27 març 2020

20200327 Sant Ignasi de Loiola

LA CONVIVÈNCIA

Un altra aspecte important de tot el que ens està passant és el fet d’haver-nos de tancar a casa. Segons els entesos –metges i epidemiòlegs– és el millor que podem fer. En quedar-nos a casa reduïm el risc de contagi de forma important. En els llocs on el virus ha atacat de forma més forta, com Igualada i tota la Conca d’Odena, les mesures son encara més restrictives. Confinament total. Això té moltes conseqüències, i més tenint en compte que va per llarg. El gobierno ja ha fet una pròrroga d’aquestes condicions. Molts actes queden aplaçats sine die. Els darrers en “baixar del burro” han estat els del COI. Finalment han accedit a aplaçar els Jocs Olímpics. També ha caigut el futbol, la Fórmula 1, les motos, la volta ciclista, el Tour de França, el basket… És una emergència mundial i no les tenim totes. No sabem fins quan durarà… Per tant, el millor és quedar-se a casa. Només es por sortir per comprar queviures, anar a la farmàcia, anar al banc i passejar el gos…

L’altra dia anava pel carrer –convenientment protegit amb la mascareta i mirant sempre de re ull per mantenir les distàncies– i vaig poder escoltar una esbroncada monumental que sortia d’un pis. Una persona li deia a l’altra: “estic aquí, tot el dia tancat, i a sobre he d’escoltar les teves manies constantment! Ja en tinc prou!” Certament, aquest confinament està posat a prova la nostra paciència i la nostra capacitat de conviure. És el fet de veure sempre als mateixos, és compartir el mateix espai, son els nens –tot el dia a casa sense poder sortir–, és el no saber ja què fer per distreure’s… Per què quan ja ho has netejat i ordenat tot, quan ja has vist totes les notícies, quan ja tens mal de cap de tant dormir, què fas? Quan abans quasi bé no paràvem a casa, sempre ocupats, ara hi hem d’estar sempre! Les úniques opcions –a part dels shows que alguns es munten a les terrasses i balcons… – és sortir a comprar o passejar el gos, coses que encara estan permeses. Darrerament es donen casos molt curiosos relacionats amb aquestes dues activitats. Gent que passeja gossos ficticis… Amb una “mopa” vella i un cordill es pot fer veure que tens un gos… O amb el carretó de la compra pots anar fins on vulguis. Es va donar el cas d’un que anava per l’escullera del port amb el seu carretó… Aquests, evidentment, varen rebre la multa corresponent… Però el que em va fer més gràcia va ser el cas d’una dona que, per treure el gos, no se li va ocórrer un altra cosa que despenjar-lo del seu pis! Vivia en un 1er i el gos era petit, tipus pataner.  Simplement, el va despenjar, va donar un parell de voltes i el va tornar a pujar. Així no tenia que sortir. Genial!

A voltes em poso en el lloc dels gossos i me’ls imagino dient coses als seus amos o pensant-les. És un antropomorfisme, ja ho sé, però és divertit. Tampoc és tant estrany. S‘han fet pelis on els animals parlen com les persones. De fet, els hi ha que tracten als gossos com si fossin persones. Un dia vaig veure un amo que li deia al seu gos: “t’ho tinc dit, no ho facis més al mig del carrer!” El gos se l’escoltava amb atenció però segurament deuria pensar: “ja l’he feta! No sé que em diu però, de ben segur que avui em quedaré sense sopar…” Aquest dies en que es veuen tants gossos passejant –amb els seus respectius amos– no m’estic de pensar que deuen estar esgotades, pobres bèsties. “Mai m’havia tret tants cops!” deuen pensar. Hi han gossos que potser mai han sortit al carrer. Son els pataners d’abans. Son tan petits que amb el passadís de casa ja en tenen prou. Doncs vinga a sortir! Fins i tot hi deuen haver baralles per treure’ls, quan abans costava tant… Quants cops abans es veien amos amb els seus gossos, al vespre, donant voltes amb les seves mascotes i dient-los: “vinga, fes el pipí d’una vegada!” Ara tots volen treure’ls… És el món a l’inrevés: ara son els amos els qui volen sortir i gossos els qui volen quedar-se a casa…

Tornant a la convivència, val a dir que aquesta sempre ha estat difícil, i més si sempre veus les mateixes cares. Al final t’ho saps tot de l’altra! Aquesta podria ser una de les causes de que tantes parelles trenquin. La convivència i la manca de diàleg. L’altra dia em vaig trobar un noi que havia casat fa poc. “Com va?” li vaig dir. “Ai, mossèn, ja ens hem separat…” em va dir. “Vaja, ho sento”. Però vaig pensar –una mica com fan els gossos–: “però si no fa ni un mes que els vaig casar…” És una realitat: els matrimonis no duren. Quan son nuvis tot va bé tot però quan es tracta de viure –i conviure– les coses canvien… Per això ha sorgit una modalitat de matrimoni que consisteix en casar-se però continuar vivint separats. És veuen com quan eren nuvis… També els hi ha que quan es casen firmen un contracte de separació de bens, per si de cas… Això s’ho van inventar els americans. Per a l’Església, un matrimoni així seria nul. Ara s’estan donant moltes nul·litats. El mateix Papa ha dit que s’han de facilitar, entre d’altres coses, abaratint costos. “És un oportunitat per refer la pròpia vida” diu. De matrimonis que duren poc n’hi ha tants que ja tenen un nom: matrimonis “exprés”.

Però de dificultats de convivència no només n’hi ha en les parelles. També en l’Església. La vida en les congregacions, per exemple, tampoc és fàcil. Una persona que em va ajudar a adonar-me de la dificultat de la convivència va ser un monjo. El seu monestir  té el vot de permanència, és a dir, el compromís de viure sempre en el mateix lloc i, en conseqüència, veure sempre les mateixes cares… “Al final –em va dir un cop– t’ho saps tot de l’altra: quan parlarà, quan renegarà, què dirà, quan tossirà!” i va afegir: “el vot de permanència és més dur que el de celibat!” Jo també ho vaig poder comprovar en el Seminari. Hi havia companys que em tenien “fins el cap de munt”. Tanmateix, reconec que també em van ensenyar coses. La convivència em va ensenyar tolerància… Com deia un mossèn que ens donava classes el primer any, tot just aterrar: “al Seminari no pots sortir igual que quan hi vas entrar. Has de canviar, t’has de deixar canviar…” Al final vaig comprovar que és veritat. A mi em va servir per descobrir molts defectes i això els hi dec als meus companys. Alguns ja ho han deixat però a mi, a base de conviure-hi, m’han ajudat…

La convivència no és fàcil però és necessària. Com em deien a la Facultat: “som éssers relacionals”. Necessitem fer-nos amb els altres, per més dificultats que això suposi. Potser, de tot això que està passant, en treure’m una major capacitat de relacionar-nos, d’acceptar-nos els uns als altres. No som perfectes. Tots tenim les nostres coses… Jesús, un cop més, dona “en el clau” quan diu: “com bo ses tu dir-li al teu germà: “vine, que et trauré la busca que tens a l’ull” quan tu tens una biga en el teu! Hipòcrita!, treu-te primer la biga i llavors t’hi veuràs per treure la busca de l’ull del teu germà…” Sovint, la dificultat rau en anar pel món donant lliçons als altres com si ho sabéssim tot… per això Jesús és tan insistent amb la qüestió del judici. “La mesura que tu fas, te la faran a tu” ens diu Pau. Un dia em vaig trobar un jove que em va dir: “però si no jutjo no puc fer-me una opinió sobre l’altra…” Valenta excusa! No tenim dret a jutjar per una raó molt senzilla: mai coneixem ben bé l’altra i molt menys les seves intencions. Només Déu coneix les veritables intencions del cor. En lloc de suposar el pitjor de l’altra mirem de veure-hi el millor, fins hi tot amb ganes d’aprendre alguna cosa. Llavors potser la convivència serà una mica més fàcil…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari