Coronavirus 27 abril 2020
21703
single,single-post,postid-21703,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 27 abril 2020

28 Abr Coronavirus 27 abril 2020

20200427 Sant Ignasi de Loiola

DESCONFINAMENT

Desconfinament. Una paraula que ja ens hem acostumat a dir a totes hores. Ahir vaig descobrir que ho estava escrivint malament. No va separat si no junt. Ara mateix l’ordinador està protestant però si als diaris ho posen junt, deu ser així… Una paraula nova, que ni tan sols el diccionari reconeix. Molt simptomàtic, no? Tanmateix, justament ara el problema és el desconfinament, no el confinament… Aquesta darrera sí la reconeix.

El desconfinament no només és un problema per que s’ha de fer bé –per tal de no tenir un nou rebrot– si no pel que suposa tornar a la “normalitat”. “Normalitat” entre cometes per què hom reconeix que ja no serà la normalitat d’abans, sense cometes. Les distàncies, les mascaretes, les aglomeracions, el major protagonisme dels mitjans, la comunicació, tot condiciona, tot serà diferent. Els experts diuen que, ni que tinguem la vacuna, les coses seran com abans. Això genera una certa inquietud, fins i tot por. A la Xina –a Wuhan concretament, l’origen de la pandèmia–, molts, en tornar a la feina, han caigut en depressió. Pot sorprendre però té la seva lògica. Després d’estar tant de temps aïllats i tancats –que ja, d’entrada, no és gaire “natural” – anem tornant a la vida d’abans. Però, com us deia, res és el mateix. És lògic que la ment protesti i la reacció és la depressió. De fet, ja fa temps que als sanitaris se’ls està oferint suport psicològic donat l’estrès que estan patint però també fa temps que se’ls diu que necessitaran suport també després, per tornar a la seva “normalitat”.

Un exemple. El diumenge vaig escoltar una petita entrevista que li varen fer a un nen –també petit– amb motiu del permís que tenia per sortir després d’un mes d’estar tancat a casa. “Tu sortiràs aquest diumenge?” li va preguntar el periodista. El nen va contestar molt segur: “No vull sortir. Tinc por de trobar-me el virus. Millor em quedo a casa…” I si un nen té por, potser els grans també, no tant pel virus si no per les conseqüències, per la situació nova que es presenta, que, de fet, desconeixem… La por al desconegut…

Tanmateix, alguns ja estan descobrint aquesta nova realitat. Alguns ja estan en una situació econòmicament delicada. Fa uns minuts, m’acabo de trobar una persona que, en veure que estàvem descarregant menjar per donar als qui venen cada mes a buscar-ne a la parròquia, em diu: “vosaltres em podríeu ajudar? Soc autònom i no tinc ni per pagar el lloguer del pis…” “I les ajudes que us han promès?” li he dit. “Ui!, ja veurem si ens arriben… i si ho fan , arribaran tard. Ara ja no em queda quasi bé res…” “T’ajudarem. Vine aquesta tarda i et donarem menjar”. I vaig pensar: “ja tenim el primer autònom. Això només acaba de començar. En vindran molts més…”

Ja ens podem posar les piles! Càritas i el Banc d’Aliments han fet una crida urgent per recaptar. Diuen que s’ha triplicat la demanda… Incertesa, por, desconcert davant la situació que està venint. Això ja es nota en l’ambient…

Sortir fora i enfrontar-se a la realitat després d’un temps de reclusió és molt natural que faci por. Justament és el que els hi va passar als deixebles. Després de veure morir a la creu a Jesús, van agafar por i es van tancar. És van confinar, com nosaltres! El llibre dels Fets dels Apòstols ens diu que es varen tancar “per por del jueus” però hi havia un altra motiu: estaven esperant… Jesús els va fer una promesa que –de ben segur– no varen acabar d’entendre –com moltes de les coses que Ell va fer i dir…– però… Segurament, el fet que Maria hi fos amb ells va ser determinant. Me la imagino dient-los: “Tingueu paciència. Ell tornarà…”

També és significatiu que les dones diguessin als deixebles: “ens ha dit que aneu a Galilea, què allà el veureu…” Galilea –com varem veure fa uns dies– és la realitat, la vida, però també és el lloc on varen viure els millors moments amb Ell, de on tenien més bon record. Jerusalem no era el mateix. Allà el varen veure morir…

I nosaltres, no fem una mica el mateix? Què fem quan volem recordar una persona estimada que ja no hi és? No anem als llocs que varem compartir? I un cop allà, no “revivim” el moment?

Jesús els diu als seus deixebles: ”no tingueu por. Jo serè sempre amb vosaltres”. Els qui creiem hem de tenir fe. Els qui no creuen, també. Fe en les persones, en la humanitat, en la fraternitat, que, d’alguna manera, tots portem dins nostre. Entre tots ens en sortirem però hem de deixar que el nostre “jo” més humà surti de nosaltres. Així podrem també dir-nos els uns als altres: “no tinguis por. Jo soc amb tu. T’ajudaré!” Aquesta és la nostra força…

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari