Coronavirus 26 març 2020
21520
single,single-post,postid-21520,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 26 març 2020

27 Mar Coronavirus 26 març 2020

202003256 Sant Ignasi de Loiola

 

ELS MORTS

L’aspecte més terrible d’aquesta pandèmia és la gran quantitat de persones que moren. Està morint molta gent. Fins fa poc, Itàlia era la que més morts tenia però ara Espanya ja l’ha superat. És particularment crítica la situació de Madrid. A la capital de l’estat ja han habilitat el Palacio de Hielo per posar-hi la gran quantitat de fèretres que s’estan acumulant. I encara falten d’altres països, com els Estats Units. Alguns comentaristes ja diuen que, en poc temps, poden superar a tots els altres, no només per què hi ha més població si no, sobretot, per la nefasta política que està fent els seu president. Ignorant la recomanació dels que hi entenen –metges i epidemiòlegs de tot els món– el president Trump ha posat la directe: injectar dos billons –amb B– de dòlars a l’economia americana –rècord de despesa de la Reserva Federal–, passant olímpicament dels morts… Ho ha deixat com el preu que s’ha de pagar per no fer fallida! El seu homòleg anglès –en el càrrec i en l’estil populista–, Boris Johnson, professava una teoria igual d’eixelebrada: esperar que tothom es contagiés per tal que així es generessin defenses per resistir millor la pandèmia. Afortunadament aquest està “baixant del burro” i, fent un gir de 180 graus –típic dels populistes– està adoptant mesures de confinament, com la resta dels països europeus, tot i que el Regne Unit ja no està a la Comunitat Europea. Però Donald Trump segueix en els seus tretze. A Nova York estan espantats. Val a dir que als Estats Units, el 30% de la població no té seguretat social… i si cauen els americans això pot esdevenir una debacle de proporcions descomunals! El president Trump ho aconseguirà…

Recordo que quan estudiava a la Facultat de Teologia, un dels diversos professors de Bíblia que he tingut –es diuen exegetes– deia, parlant del llibre de l’Apocalipsi i els seu missatge: “els grans imperis cauran. I com va caure l’Imperi Romà, els Estats Units també caurà” I ell, que era i és molt culé, va arribar a dir: “i el Barça, també caurà!”. Realment, al pas que va… L’altra dia, un amic meu que també és molt culé, em va dir que li dolia que cap jugador hagués fet cap gest o declaració en relació amb tot el que està passant. “Potser estan massa dolguts per la retallada que han de fer en els seus sous…” em va dir. Un altra bon amic –molt patidor, com correspon a tot bon culé– en preguntar-li pel joc tant decebedor del Barça, em va dir amb una certa sorna: “és que cobren massa poc…”.

El llibre de l’Apocalipsi –el darrer del Nou Testament– pretén una cosa molt senzilla: donat coratge a comunitats perseguides. No és un llibre que parli de la fi del món –si més no, no del nostre–, per més pel·lícules que s’hagin fet en aquest sentit. Senzillament, la persecució que es va endegar contra els cristians va ser tan bèstia que creien que tot s’acabava… Precisament, el famós número de la bèstia –el 666– no representa al diable si no al emperador romà que anava al davant de la persecució, en aquest cas Dioclesià.  És un llibre molt ben fet, escrit en clau. La raó és molt senzilla: havia de passar la censura romana. Els romans no entenien la seva simbologia –com la del número d’abans, que ve de la Cavil·la – i pensaven que era una mena de fàbula dels jueus, totalment inofensiva. D’això en sabem molt aquí. Quan Luis Llach va composar l’Estaca i la cantava en els seus concerts, només l’entenien els catalans. La censura de la dictadura no ho pescava. Per a nosaltres era clar que estava parlant de la dictadura. Ara, el mateix Lluis Llach es sorprèn de que aquesta cançó hagi reviscolat amb tanta força…

El missatge de l’Apocalipsi és molt directe: “veieu tota aquesta magnificència i poder? Doncs no en quedarà res”. Feia referència a l’Imperi Romà. “Només el que ve de Déu perdura”. Jesús va fer una predicció semblant davant el Temple de Jerusalem. “Veieu tot això? els deia als deixebles. “Doncs no en quedarà pedra sobre pedra. Tot serà destruït”. No és clar que Jesús ho digués d’aquesta manera. De paraules originals de Jesús en tenim molt poques. Però el missatge és el mateix de l’Apocalipsi. Segurament, l’evangelista està descrivint el que va passar l’any 60 dC: la destrucció de Jerusalem per part dels romans… No en va quedar res. El Mur de les Lamentacions –que els jueus diuen que és l’únic que queda del Temple–, probablement només és un mur previ al Temple…

Tornant als morts que està deixant aquesta pandèmia, potser ens fem la pregunta: i ara on son? És una pregunta que sempre s’ha fet la humanitat. És una pregunta molt pròpia de les religions –com la cristiana– però també des de la ciències humanes. Recordo que en classe d’antropologia –la ciència que estudia l’home (i la dona) –, de tant en tant, sorgien autors que es feien aquesta pregunta. Tanmateix, això no ve d’ara. És més vell que la història. Ja l’home de Neandertal venerava als morts i creia en “alguna cosa més” després de la mort. Fins i tot es menjaven els cadàvers dels seus enemics per adquirir el seu valor… Els egipcis enterraven als faraons a les piràmides amb grans tresors i menjar per l’altra vida… En particular, em va impressionar una reflexió d’un antropòleg que venia a dir: “no pot ser que amb la mort tot s’acabi per sempre. La persona humana té masses valors per què tot quedi en no res…” i no era creient!

Els cristians pensem que la mort no té la última paraula, que hi ha un altra vida. Aquesta és la promesa que Jesús fa als seus deixebles: “us guardaré un lloc amb el meu Pare, on no hi haurà més patiment ni mes mort”. Sant Pau diu que en morir ens transformem i passem de tenir un cos físic a un cos espiritual. No és que el cos es quedi aquí i l’ànima ressusciti. Els cristians no som dualistes. Pau diu que el que ressuscita és la persona, és a dir, tot el que hem viscut, tot el que hem estimat, tot el que hem compartit. El cos es queda aquí i es podreix. Tenia un professor d’escatologia –que estudia les realitats darreres– què un dia ens va dir: “jo, quan arribi allà dalt, espero trobar-me amb el meu gos, perquè jo el vaig estimar molt al meu gos!”. I és clar que si, profe!

Però els cristians també creiem que, abans d’anar al Pare, hi ha una transformació. Els qui expliquen les experiències al llindar de la mort –les anomenades experiències post-mortem– parlen d’una llum que no els cega i que veuen passar tota la seva vida com una pel·lícula, adonant-se dels errors que han comès. Alguns, quan tornen, es senten transformats i fan el propòsit d’arreglar els errors. D’altres veuen els seus avantpassats que els venen a buscar. La nostra fe no contradiu aquestes experiències. Podria ser així. Els que més ho qüestionen son els científics, que, en alguns casos, ho redueixen a una pura interacció química del cervell abans de la mort. També podria ser…

En la litúrgia cristiana tenim expressada aquesta esperança. En la pregària eucarística tercera, en el moment de recordar als nostres difunts, hi posa: “allà ens retrobarem amb ells”. Jo acostumo a dir-ho en els funerals i la gent m’ho agraeix, Se sent reconfortada en el seu dolor. No és un adéu per sempre. És un “fins aviat”. Recordo que un cop vaig dir això en l’homilia i després em va venir a veure una senyora a la sagristia i em va dir tot amoïnada: “mossèn, a mi el meu marit em va fer molt la punyeta. No me’l vull tornar a trobar!” Des de aleshores he canviat una mica e meu discurs. Els tornarem a trobar però transformats, sense els seus defectes…

Fa uns dies es varen complir cinc anys de l’accident del vol de Germanwings. Va ser una tragèdia. A molts ens va impressionar el pensar què deurien fer, què se’ls deuria passar pel cap en els moments finals abans de morir, quan veien apropar-se la muntanya sense poder fer-hi res… Els familiars van quedar impactats per sempre. Tampoc en va quedar res per enterrar… “De sobte han desaparegut. On son?” em va preguntar una persona. “Ells també han passat pel purgatori?” I li vaig contestar: “no senyora, aquests han anat al cel, en vol directe sense escales. Son els innocents, son les víctimes. Déu els prefereix, té “debilitat” per ells…” Doncs igual amb les víctimes d’aquesta pandèmia. Directes al cel. No els hi cal cap transformació. Ja l’han fet aquí. Allà ens hi esperen…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari