Coronavirus 26 maig 2020
21821
single,single-post,postid-21821,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 26 maig 2020

26 May Coronavirus 26 maig 2020

20200526 Sant Ignasi de Loiola

REFER PONTS

Si una cosa ha quedat clara amb tota aquesta situació que estem vivint és que cal reconstruir, que és necessari refer el que s’ha perdut o ha quedat afectat. Per què les afectacions son importants. Ho son a nivell social, econòmic i, fins i tot –o pricipalment– a nivell psicològic. Segons una estimació especialitzada, quasi bé la meitat de la població de Catalunya manifestarà alguna afectació psicològica després de tot això. Certament, no és per menys. Tant de temps –més de dos mesos– d’aïllament a casa, les relacions personals –afectades en molts casos per la convivència, sovint en espais reduïts–, la presència dels nens –sempre a casa–, la incertesa econòmica, la por a contagiar-se… Tot plegat ha creat un “caldo” que ens ha afectat. A això hi hem d’afegir la situació estressant dels nostres sanitaris i el fet puntual –però que té la seva importància– del comiat i el dol de les persones que han mort. Lo dels sanitaris ja fa temps que s’està tractant. Des de els inicis de la pandèmia ja s’ha vist que hi ha un risc de “petjada” psicològica en l’esforç que han fet els metges/gesses i infermers/meres i des de molt aviat se’ls ha ofert assistència en aquest sentit. Però el cas del dol… Això ja és més difícil. Quan una persona no ha pogut acompanyar a un familiar seu en els darrers moments, quan ni tan sols li ha pogut agafar la ma –ni que sigui amb guants–, quan s’han hagut de conformar amb dir un adéu pel mòbil o la tablet i quan després no han pogut fer una vetlla o un enterrament normals, això queda segurament per sempre. Si ja quan les coses eren “normals” sabia greu no poder acompanyar i acomiadar per les circumstàncies de la vida –feina o llunyania– ara més encara quan vols i pots però no et deixen. Com s’arregla això? Podem fer una cerimònia religiosa però el moment ja ha passat…

A les esglésies acostumem a diferenciar entre l’enterrament i el funeral o exequial. L’enterrament acostuma a ser en el tanatori. Sol ser amb el fèretre davant i de forma bastant ràpida. Als tanatoris tenen poc temps. Difícilment es pot celebrar una missa. Per això s’acostuma a fer un respons, és a dir, una pregària una mica més llarga. Els mossens recomanem fer després una missa a la parròquia, aquí si, amb més temps per fer aportacions personals: testimonis, paraules, música… Però ja s’ha fet abans l’enterrament! Aquí no. Sense enterrament –i en molts casos sense comiat– passem directament al funeral. Tanmateix, és alguna cosa. Contribueix a fer el dol, això que els psicòlegs diuen que és tan important de fer quan algú estimat mor.

Ara em venen a la memòria casos de gent que feia “com si no hagués passat res”. Això és fatal. Si ha passat i molt! Tinc un amic molt savi que diu: “de fet, l’autèntica maduració de la persona no es dona fins que no han mort els pares…” Però és que vivim en un món tan ocupat que ja no hi ha temps per aturar-se i pensar. Lògicament, davant un fet tan greu com la mort del pare o la mare, per exemple, els hi ha que diuen: “el que s’ha de fer és estar ocupat, oblidar-se’n, i tal dia farà un any…” Error. El dol s’ha de fer. Abans, als pobles, tenien al mort a casa –es feia la vetlla–, i els familiars es solien vestir de negre –de dalt a baix– durant un mes… Tenia el seu sentit. Ajudava a fer el dol. Passat el temps llavors si es tornava  a la vida d’abans.

Aquest pont serà difícil de refer però ho hem de intentar. Els que ens diem cristians podem fer molt en aquest sentit. L’esperança davant el patiment i la mort ens toca directament al “moll de l’ós” de la nostra fe: la resurrecció.

Sovint en les celebracions exequials trec la pregària eucarística III, aquella que, en un moment determinat, diu “ens retrobarem amb els qui ja no hi son”. Per tant, la mort no és un adéu definitiu si no un “fins aviat”. Ens retrobarem, per bé que transformats. Això també cal dir-ho…

Les pregàries de la missa son herència d’un munt de cristians que ens han precedit i que han tingut les mateixes experiències que nosaltres, en aquest cas, davant la pèrdua d’un ésser estimat. Venen dels qui “ens han precedit en el signe de la fe”. Poder dir aquests paraules a algú que té l’angoixa de no haver-se pogut acomiadar dels seus dona consol. Almenys, a mi m’ho agraeixen per dir-ho en les celebracions. Però aquestes paraules les podem dir tots els cristians. Formen part de la nostra fe i de la nostra vida. Son una llum enmig de la foscor de la mort, aquesta que ara veiem tan a prop nostre…

Xavier Moretó, rector

1Comentari
  • Guillermo Lázaro
    Publicat 17:21h, 30 mayo Responder

    Magnífico. No se podría decir mejor. Si, en general, todo (o casi todo) lo que comenta nuestro rector, me parece bueno, en esta ocasión se ha superado a sí mismo.
    Muchas gracias.

Escriu el teu comentari