Coronavirus 26 agost 2020
21966
single,single-post,postid-21966,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 26 agost 2020

26 Ago Coronavirus 26 agost 2020

20200826 Sant Ignasi de Loiola

ELS ESCRUPOLOSOS

Aquesta pandèmia ens està deixant tota una sèrie d’actituds molt característiques entre nosaltres. Crec que val la pena que ens aturem una mica a considerar-les. Els hi ha, per exemple, qui s’ho prenen amb filosofia. Miren de complir les normes per evitar els contagis però creuen que també s’ha de viure, que no hem de renunciar a relacionar-nos i fer-nos amb els altres. D’altres, en canvi, creuen que s’ha de viure per sobre de tot i si algun cop no portes mascareta, per exemple, no passa res. Aquesta actitud sovinteja entre els joves. En no tenir símptomes, en veure que estan bé, pensen que no hi ha perill de transmissió. Això ara ja està canviant. Ja es sap que es pot ser asimptomàtic i transmetre el virus igualment. Per això ara van “a per ells” en les proves PCR.

Fa uns dies vaig anar a veure als monis de l’esplai. Estaven reunits per veure si feien o no colònies aquest estiu. Donada la gran quantitat de condicions que es demanaven varen decidir –com la majoria d’esplais– deixar-ho per l’any que ve. El cas és que estaven reunits –o millor dit “amuntegats”–, tots en una habitació, sense mascareta ni guardar distàncies. “I la mascareta?” els hi vaig dir. “A la butxaca!” em van dir somrient. Evidentment, no em vaig quedar…

Tanmateix, un altra actitud és la contraria a totes les esmentades: la dels escrupolosos. Aquests “es passen” per l’altra cantó. Son els d’aquells (i aquelles) que estan tan pendents de les normes per evitar contagis que fins i tot se les inventen. I el que és més pesat, van pel món dient als altres –o més aviat acusant-los– de no complir-les o de fer-ho malament. Son com una mena de “policies de balcó”, aquells (i aquelles) que es van fer famosos durant el confinament perquè denunciaven des de els balcons als qui no es quedaven a casa, però ara a peu de carrer. Pels psicòlegs responen a l’estereotip de “consciència escrupolosa”. Abans d’aquesta pandèmia ja em vaig trobar alguns que responien a aquesta conducta. Com diu l’apòstol Pere en la seva 1ª carta: “tingueu paciència amb els escrupolosos” però arriba un punt que…

Pel que fa a l’àmbit de parròquia en el que em moc, l’actitud escrupolosa més típica és en relació a la confessió. Confessar-se cada setmana, per exemple. També tornar a confessar-se per què creus que t’has deixat algun pecat per dir… Aquesta mena d’escrupolosos tenen molta por. Creuen que si moren en pecat –sobretot si es mortal– aniran directes al infern. No deixa de ser una versió “reduïda” del que és Déu. Lo del Déu misericordiós de Jesús, sempre disposat a perdonar i a fer-ho de debò –encara que t’hagis oblidat d’alguna cosa– no els hi entra…

Un altra actitud molt sovintejada entre els escrupolosos és la relativa a les misses de difunts. Si et deixes el nom ja et pots preparar! Un dia vaig celebrar en una església del Pirineu. No vaig dir el nom del difunt, no sé si per oblit meu o del rector del lloc. El cas és que la senyora en concret –la missa era pel seu marit– ja m’esperava a la porta de l’església per esbroncar-me. “Ya ahora qué? He de decir otra misa por mi marido?” em va dir tot enlairada. Jo em vaig disculpar però també li vaig dir que en les misses preguem per a tots els difunts, encara que no diguem els noms. No la vaig convèncer… Segurament va encarregar un altra missa.

També els hi ha que volen la missa sencera per la persona en concret, sense cap més difunt, com si poguéssim dividir-les. És més autèntica. No deixen de ser visions humanes –antropomòrfiques dirien els filòsofs– aplicades a coses que van molt més enllà del que podem entendre, no? Un podríem dir “romanent” de tot això que ha quedat son les anomenades “misses gregorianes”: trenta misses seguides per un sol difunt. El problema és si te’n deixes alguna. Has de tornar a començar. Al·lucinant.

Ara tinc una senyora que vol que es digui el segon cognom del seu marit. Nosaltres només diem nom i 1er cognom. Doncs va anar i tornar a la sagristia dos cops per veure si ho podia aconseguir. “No se preocupe. Dios sabe quien és” li vaig dir. No se’n va anar gaire convençuda…

Jesús també va conèixer molts escrupolosos. La polèmica que surt en els evangelis amb els fariseus anava d’això. La majoria de fariseus estaven molt pendents de les normes de puresa i impuresa, més de vuit-centes prescripcions relatives a coses petites: cóm rentar els plats, cóm menjar i què menjar, com rentar-se les mans, etc… També feien referència al que es pot fer o no en sàbat o amb qui et pots relacionar o no. Tocar un mort o un malalt, entrar a casa d’un pagà o fer-te amb un pecador –o pecadora– era quedar impur per sempre! A Jesús això el posava “a cent”. “Si se us queia una ovella en un clot en dissabte, no la trauríeu?” els hi diu tot enlairat. Els estudiosos diuen que la polèmica pel dissabte i el temple és el que li va valdre la seva condemna…

El gran problema dels escrúpols és que et paral·lelitzen. Almenys així ho veig jo. Estàs tan pendent del compliment de les normes que no veus res més. A més, hi ha un risc real de caure en la obsessió i l’aprensió i això ja es cosa de psicòlegs. Més encara. Quan creus que tot depèn tant de tu, del compliment estricte de la norma, ni que sigui per evitar el contagi, ja no hi ha espai per a Déu… I la fe, on queda? Simplement, ja no cal. Ara entenc una mica més perquè Jesús els hi tenia tanta mania…

L’altra dia em va caure al mòbil (ara ja no es diu a les mans) una pregària del Papa Francesc sobre la pandèmia que estem patint. El centre de la pregària era el fragment de l’evangeli de la tempesta apaivagada. Pels qui no ho recordeu, un dia es va aixecar una tempesta molt forta al llac de Galilea. Els deixebles anaven amb Jesús a la barca. Però malgrat que la tempesta era d’aquelles que feia por, Jesús dormia a popa, el lloc més perillós. “És l’únic lloc de l’evangeli on Jesús dorm”, diu el Papa. Llavors els deixebles el desperten: “ens enfonsem, no t’importa?”. Jesús es lleva, renya al vent i la tempesta desapareix. Però també els hi diu: “quina poca confiança. On és la vostra fe?” El Papa fa la comparació de la tempesta amb la pandèmia. De fet, la simbologia de l’evangeli ja va per aquí: l’aigua representa el mal, el vent contrari les dificultats de la vida i la barca és l’Església. Jesús venç al mal i porta el timó de l’Església quant el vent és contrari…

Cal estar alerta. El comportament escrupolós pot ser contrari a la nostra fe. Jesús ens diu que no tinguem por, que sapiguem confiar en Déu. Hem de tenir paciència i comprensió –com ens diu Pere–, però també dir les coses pel seu nom, no? La correcció fraterna és molt cristiana. Tanmateix, dialogar amb un autèntic escrupolós no és fàcil. Acostumen a ser una mica intolerants. Però com diem sovint: hem de fer el possible i “què Déu hi faci més que nosaltres!”

 Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

2 Comments
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 10:53h, 28 agosto Responder

    Curioso. Pero, me parece, que el escrúpulo es el fruto natural de la norma. Me explico. Si una religión o una moral, se reduce a, o se desarrolla con normas, el paso siguiente ha de ser la delimitación de su campo de aplicación.
    Recuerdo de hace muchísimos años, un confesor que cuando se le preguntaba hasta donde una cosa era pecado, contestaba, “¡ya están los señores de ciencias queriendo cuadricular el mundo! Si se habla del Alto, del Medio o del Bajo Ebro, no se puede precisar donde empieza cada tramo”. A lo que uno contestaba porque era ya de naturaleza respondona: “Pero si se establece una ley regulatoria, por ejemplo, de pesca, habrá de determinarse, al menos en el ámbito de esa ley, los límites de cada tramo, para no quedar al arbitrio del guarda jurado de turno”.
    Y así, por ejemplo, en esa remotísima época, cuando existía el ayuno eucarístico, había una extensísima gama de escrúpulos sobre si se podía comulgar o no, por haberse metido en la boca un caramelo sin darse cuenta, aunque lo había escupido enseguida., o haber chupado una pastilla de goma para la tos, y cosas semejantes, o haber tragado un poco de agua al lavarse los dientes.
    Como en aquellos tiempos había una extensa normativa, eran muy frecuentes los escrúpulos de toda clase. No todo lo que relucía era oro en aquellos felicísimos años.
    El cumplimiento dominical era otra fuente inagotable de conflictos. He llegado tarde a misa. ¿Tengo que oír otra?, se preguntaba. Sobre esto había varias posiciones. En general se aceptaba que, si se llegaba al Evangelio, no pasaba nada. Otros lo extendían hasta el Credo, y otros hasta el Ofertorio. Pero en este caso y también si se había llegado justo al Canon, se podía acabar de oír esa misa, y luego, de otra distinta, escuchar la primera parte. Esas misas partidas eran vistas con malos ojos por así decirlo, por la gente más seria, pero se admitía como mal menor.
    Y ya no me refiero a moral sexual, porque aquí la casuística ya era delirante, y apoyada en testimonios muy serios de muy doctos varones.
    Todo esto produce ahora sentimientos contradictorios. Por el lado positivo indica al menos un deseo generalizado de la gente de hacer las cosas “bien” a su entender. Pero, por otro lado, una gran tristeza. Porque en unos años en que la enseñanza era casi un monopolio de la Iglesia, en muchos casos, se perdió lastimosamente el tiempo en memeces , en lugar de fundamentar una fe sólida que no hubiera sido tan fácilmente barrida, en cuanto soplaron otros vientos.
    Afortunadamente lo cristiano es el optimismo consciente. Tenemos la promesa de Jesucristo al partir: “Yo estaré con vosotros todos los días hasta la consumación de los siglos” (Mt,28,20).
    G.L.
    NB Este comentario se había borrado,, supongo que accidentalmente. Lo subo de nuevo

  • Maria Carme Profitós Maso
    Publicat 08:54h, 07 septiembre Responder

    Jo, també vaig veure i sentir al Sant Pare aquestes paraules. » Senyor desperta»! Era una oració que em va calar molt profundament,i que em va colpir, crec que era al principi de la pandèmia a la Plaça de Sant Pere. Desde aquell dia, és una oració que li dic cada dia al Senyor » desperta» bé, ell sap més que nosaltres la nostra confiança sempre amb ell.
    Malgrat això no vol dir que haguem de posar a prova la Providència.
    Estem davant d’una pandèmia molt dura, de la que encara se’n sap poc i la única manera és intentar evitar els contagis, Molly senzill «distancia, mans i mascareta» i una no eximeix de l’altra. Això ens protegeix a nosaltres i sobretot amb la mascareta protegim als altres.
    Dissabte, vaig sentir a la TV, que no recordo quina comunitat autònoma, demanava als responsables de totes les religions molta cura en el culte i també ajuda per fer pedagogia als fidels, mascaretes ben posades, que si no està ben posada pot infectar a l’altre. Mascareta també el Sacerdot sobretot a l’ hora de repartir la Comunió, malgrat la distància, en un moment donat pot venir un estornut O vos..
    Els museus tenien moltíssimes normes ja no recordo quantes, a nosaltres se’ns en demanan tres Mascareta, Mans i Distancià, no costa tant.,es veritat que vivim en un barri privilegiat, pel que fa a esglésies i que pots trobar on es fa amb respecte a les normes, . Es veritat que podem triar, però això em solventa la meva seguretat, però sap greu que no hi hagi una normativa clara i podem anar amb tranquil·litat a la Parròquia, perquè el perill és queda i som Moltres persones amb situació de risc.
    Amb 45 anys de treballar d’ infermera he viscut moltes situacions de risc, en cap moment he sentit escrúpols i m’ he dedicat acompanyar al malalt i les famílies, vaig ser al principi del SIDA, i un llarg etc per això el que em mou no es l’escrúpol, sinó la protecció de tots i evitar els contagis necessaris. L’Esglesia hauria d’anar al davant amb exemplaritat. Sap greu! No oblido que l’església » som tots». Això encara dol més. Bé, Deu hi farà la que nosaltres. I que no ens falli la Fe. Moltes gràcies

Escriu el teu comentari