Coronavirus 25 març 2020
21515
single,single-post,postid-21515,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 25 març 2020

26 Mar Coronavirus 25 març 2020

20200325 Sant Ignasi de Loiola

 

LA PRESÈNCIA DEL MILITARS

Un dels aspectes que no s’ha escapat del anàlisi dels cronistes del que està passant aquest dies ha estat la presència dels militars. No se’ls ha escapat perquè el tenien davant! En totes les rodes de premsa hi han estat presents. Amb aquell posat hieràtic, impertorbable, sempre seriós. Els mateixos analistes coincideixen en afirmar que hi ha una intenció al darrera –o vàries– molt clara: transmetre seguretat a la població. Però encara hi ha més. De tant en tant, parlen i quan ho fan utilitzen paraules com l’enemic –referint-se al virus–, la lluita de tots units –aparcant les diferències–, dels soldats –que son ells i nosaltres–, de la victòria… També ho fan així els polítics, potser seduïts per aquesta autoritat. I és lògic. Aquest és el seu estil. Ser militar –que també és una vocació– és tot això. Veuen la realitat d’un altra manera. Aquest aspecte se’m va fer molt evident quan vaig fer la mili. “Estic en un altra món” pensava sovint.

Els militars es guien per les Ordenances (Ordenanzas, en espanyol) Tot el que no hi surt, és com si no existís per a ells. Las Ordenances regulen el seu funcionament intern. Son com una mena de Dret Canònic per a militars. Però així com l’Església té com primer llibre la Bíblia, ells només tenen el seu codi. L’Església i l’exèrcit… Segons les darreres enquestes d’opinió, l’Església i l’exèrcit –per aquest ordre– son les institucions que generen menys confiança entre la població. Quan el Servei Militar era obligatori era a l’inrevés. Potser aquesta sigui un altra intenció: guanyar en confiança. Així, aquest dies, a part d’aparèixer en les rodes de premsa, també fan tasques de neteja i desinfecció –de dubtós resultat perquè després hi torna a circular la gent…– i cedeixen i acondicionen locals pels captaires. L’altra dia vaig escoltar la presentació d’aquesta iniciativa a la tele. Van cedir una nau de Montjuïc, situat davant de les fons. No sabia que fos seva. El militar en qüestió va sortir, perfectament uniformat, amb la boina i les medalles, i va parlar com acostumen a fer els militars, amb contundència, fermesa i autoritat. L’únic problema es que estava anunciant una acció humanitària: proporcionar un local als qui dormen al carrer… No es pot anunciar una acció com aquesta amb autoritat! No hi havia ni la més mínima empatia en les seves paraules. Donava tota la impressió que estava obeint una ordre i que, fins i tot, ho feia de mala gana. Tanmateix, això tampoc és estrany. Ells del que saben és d’obeir ordres. És lo seu. No han de pensar gaire. Té el seu sentit. En el camp de batalla no es pot anar discutint-ho tot. El que cal és obeir. Tot plegat em resulta molt familiar…

Quan feia la mili em van destinar a oficines. És el que feien amb els que tenien estudis. En el tracte amb els comandaments, totes les converses acabaven amb un “a sus órdenes”, al mateix temps que saludaves o et quadraves. A l’exterior feies el saludo militar amb la ma dreta. Sota cobert et quadraves perquè no portaves gorra. Era la seva litúrgia… Això em recorda una situació curiosa –per no dir còmica– que em va passar. Un dia que plovia, vaig entrar a la bateria –el lloc on vivia– amb el paraigua a la ma. El tinent em va veure venir i em va renyar. “Qué haces con el paraguas? No sabes que está prohibido?” “Però mi teniente!” li vaig dir “Si está lloviendo!” I és que les Ordenances ho prohibeixen. Un altra cop té la seva lògica, militar, naturalment. En el camp de batalla no pots anar amb paraigües, has d’anar amb un impermeable… verd, és clar. L’únic problema és que no estàvem en el camp de batalla. Tampoc ho estem ara. Ni el Coronavirus és un enemic, ni nosaltres son soldats, ni això és una guerra…

També se’ns diu –en termes un cop més de caire bèl·lic– que la nostra arma és el confinament, quedar-nos a casa, i, per tal que obeïm, se’ns amenaça amb vigilància i multes. S’estan posant multes de 2 i 3000€ per sortir de casa quan no és permès. L’amenaça, la por, l’autoritat. Molt militar. Tanmateix –com vaig llegir l’altra dia– no ens quedem a casa per l’amenaça sinó perquè és en bé de tots, perquè és el que hem de fer, perquè els metges i epidemiòlegs –que son els qui en saben, els qui tenen la veritable autoritat– ens diuen que ho fem. En lloc de tractar-nos com a persones adultes ens tracten com a nens petits…

L’altra dia em van parar. Havia d’anar al banc. Anava amb bici. Ho vaig preferir a agafar el metro. Un mosso d’esquadra em va parar: “on vas?” (aquests parlen català) “Vaig al banc. M’he quedat sense diners”. “Però ara cap a casa, eh?”em va dir tot paternal. “Si,  gràcies” li vaig dir. Davant l’autoritat val més mostrar-se obedient, fins i tot sumís. Aquell mosso em va recordar al meu pare quan era petit… Aquesta és un altra: la submissió. Així tot és més fàcil. No s’ha de dissentir ni opinar diferent. Alguns comentaristes coincideixen en afirmar que s’està utilitzant tot això per recuperar la centralitat de l’estat, aquesta fixació tan espanyola. El president Sánchez va dir en un dels seus discursos que totes les autonomies havien d’estar “detrás del estado”. És significatiu. No va dir “al lado” sinó “detrás”… Com és natural, catalans hi bascos varen dissentir…

A Jesús també li plantejaven les coses en termes autoritaris i violents. De fet, entre els deixebles, els hi havia que eren partidaris de la lluita armada contra els romans. Avui en diríem terroristes. Eren el zelotes. Se’ls reconeixia perquè anaven sempre amb una daga al costat. Pere, sense anar més lluny, era un d’aquests… S’havia estès la idea de que el messies vindria a alliberar al poble per la força, que seria una mena de general que es posaria al front de les tropes. En aquest cas els enemics eren els romans. En certa manera, també té la seva lògica. El jueu era un poble humiliat i oprimit. Això ja venia de lluny. La creença era que, igual que Déu havia alliberat Israel de l’opressió dels egipcis, ho faria també dels altres pobles. Per això la Bíblia està plena de imatges bèl·liques, on Déu –per escàndol de molts cristians d’ara– hi surt fent la guerra i matant enemics. Però això no té a veure amb Jesús. Ell, ni era un messies militar ni era partidari de la violència…

Ens diuen els evangelis que Jesús ensenyava amb autoritat, però no era una autoritat “de ordeno y mando”, pròpia dels militars, sinó una autoritat “moral”. La gent el seguia i l’escoltava –de bon grat, diuen els evangelis– però no perquè Ell ho manés sinó perquè volien, lliurement. Jesús tampoc tenia l’autoritat del qui té títols, del qui es reconegut pels seus coneixements apresos. Ni tan sols era fariseu, però, tanmateix, li deien “mestre”. Precisament això és el que –entre d’altres coses– més “rebentava” als fariseus i, en part, per això el van matar…

Jesús ens porta vers un altra alliberament. Jesús ens allibera de l’egoisme, de la intolerància, de la violència, de l’aprofitament d’uns i d’altres i ens empeny vers la solidaritat, la misericòrdia i el perdó. Justament és per aquí per on cal anar quan tot això s’acabi, la solidaritat. Si tots ens ajudem els uns als altres, si sabem ser solidaris, especialment amb els més febles –i ara tots ho som una mica més– no caldrà cap autoritat –ni cap militar– que ens digui els que hem de fer. Sortirà de nosaltres. Igual que –com dèiem ahir– alguns que es trobaven amb Jesús decidien canviar per ells mateixos, amb llibertat i responsabilitat, també nosaltres ho podem fer. Son camins d’alliberament i estan al nostra abast. Només cal seguir-los. Potser això també farà que els nostres polítics en prenguin nota i també ells i elles canviïn…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari