Coronavirus 24 març 2020
21510
single,single-post,postid-21510,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 24 març 2020

25 Mar Coronavirus 24 març 2020

20200324 Sant Ignasi de Loiola

LA GENT GRAN, GRUP DE RISC

Una de les principals preocupacions amb tot això que està passat és la gent més gran. Els joves poden patir la malaltia però, en general, tenen més defenses per combatre-la i se’n surten més fàcilment, tot i que també es donen casos greus i morts. Però on hi ha més risc és amb els grans. A partir de 70 anys les estadístiques es disparen. Al principi deien que només morien els qui tenien alguna altra complicació que els fes minvar en les defenses però ara ja no es diu. Ser gran es tenir tots els números per “pillar” el virus. Això ha fet augmentar la por, especialment en les residències. La majoria ja estan tancades i ni tan sols poden rebre visites.

Però, de fet, això ja fa temps que està passant. Vivim en una societat que privilegia la joventut, els forts, els capaços, i els més grans queden relegats. Les raons son diverses: no treballen –per tan no produeixen–, necessiten que se’ls cuidi –per tant, tenen un cost– i viuen en la seva època, no estan al dia. En una societat tan competitiva com la nostra estar actualitzats és bàsic… En general, podríem dir que son més una nosa, una càrrega que un altra cosa. A més, tampoc se’ls té en compte. “Què m’ha d’ensenyar el meu avi?” diuen els joves. “Viu en un altra època…” Però això no passa en totes les societats. Al Japó, per exemple, es té molt en compta a la gent gran. Els tenen a casa, els pregunten les coses. Valoren la seva experiència de la vida. Aquí molts viuen sols i moren sense que ningú ho sàpiga fins que ja es fa evident pels veïns. És molt trist però cada cop és més freqüent. Tampoc viure en les residències –cada cop més presents– suposa menys solitud. Tot i que és millor que viure sols i estan més ben atesos, segueixen estant aïllats. Molts no reben visites, especialment dels seus familiars. És clar, estan tan ocupats… Però molts tampoc gocen sortir.

Un dia, conversant amb la responsable d’una residència que visito, li vaig comentar la impossibilitat de celebrar la missa com abans perquè cada cop som menys mossens, que els hi portaria la comunió. També li vaig dir que podrien venir a la parròquia, que està molt a prop, i que seria molt millor per a ells. La responsable em va contestar: “què més voldríem nosaltres que sortissin una mica i prenguessin l’aire! No surten mai!”. Per tant, per a ells el confinament no és cap novetat…

Tanmateix, ara, el més trist és que, encara que vulguin, els familiars no poden anar-los a veure. De fet, ja s’han donat casos en que ni tan sols els poden enterrar i celebrar un funeral quan es moren. Tot està post-posat. Els funerals estan prohibits. Quan tot això acabi, els mossens no pararem de fer funerals! Ja ens podem posar les piles!

En general, la gent gran es sent marginada. Quan parles amb ells t’ho diuen. Hi ha una sensació general de que “ja no comptes per a res”, que “ja no serveixes, que només fas nosa”. Això, juntament amb la soledat, genera molta depressió. Hi ha persones grans que es passen setmanes sense parlar amb ningú… Això ha fet que la gent es mobilitzés. Han sorgit grups de voluntaris –Amics de la Gent Gran, per exemple– que estan “al tanto” dels qui estan sols i els van a veure. També en els barris i en les parròquies la gent s’està organitzant.

Però amb tot això del coronavirus s’està veient que la gent torna a preocupar-se pels més grans, que tornen a comptar. La gent sap que son els més vulnerables però, com de fet, ho som tots, potser s’adonen que hi ha una gran necessitat de que tornem a relacionar-nos, justament ara que no ho podem fer…

Quan tot s’arregli, quelcom de tot això aflorarà. Cada cop hi ha més entesos –els anomenats “comentaristes de l’actualitat”– que son de la opinió que les coses ja no seran com abans. Donarem més importància a les persones, estarem més per elles, i, en definitiva, tornarem a valorar als altres. Potser ja no estarem tan pendents de estar “a la última” i donarem més importància al tracte humà. Això és molt més propi de la persona humana que estar només per les coses pròpies… i també és molt més cristià. És el que més feia Jesús…

En l’evangeli, veiem sovint Jesús tractant personalment a la gent. Tot i que també parlava a “les masses” –vegis el Sermó de la Muntanya–, la majoria de conversions i curacions son fruit del seu tracte personal amb la gent. Els casos son diversos: la samaritana, Simeó, la dona que perdia sang, Zaqueu, el jove ric, al sogra de Pere… I també la filla de Jaire. “Talita cum”, “noia aixeca’t” li diu Jesús. Jesús torna la dignitat a les persones, les té en compte, i elles capten el missatge i tornen, si més no, es transformen. Ja no son els mateixos (i mateixes) d’abans. Esdevenen persones noves…

Recordo que en els Exercicis de Sant Ignasi que vaig fer a la Cova de Manresa –els de mes– el pare predicador va dir en un moment determinat: “era tan fàcil com dir-li al “tonto del poble”: “vine, seu al meu costat”. I aquell noi, que mai era tingut per a res, que només era una nosa, que tothom se’l volia treure de sobre, de sobte, recuperava la seva dignitat de persona. Un miracle!” En el cas de la sogra de Pere, li desaparegué la febre i es posà a servir. Estava més pendent dels altres que d’ella mateixa…

Tant de bo que aprenguem la lliçó i esdevinguem una mica més humans, una mica més persones. Acostuma a passar que des de la feblesa –potser la que tots sentim arrel d’aquesta situació– un s’adona del que és realment important. Ho diuen sovint els més grans: “l’edat t’ensenya prioritzar, a valorar el que tens, i també a adonar-te de que és important i el que no té cap importància…” Una experiència aquesta que els més joves no poden tenir. Encara no han viscut prou…

Xavier Moretó , rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari