Coronavirus 24 juny 2020
21866
single,single-post,postid-21866,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 24 juny 2020

24 Jun Coronavirus 24 juny 2020

20200624 Sant Ignasi de Loiola

CREIXEMENT

L’OMS ha advertit que el virus s’està estenent. L’avís entre línies és clar: estem lluny de controlar-lo. En termes militars –un llenguatge de tots conegut–, la batalla no està guanyada ni de bon tros. El problema és que ara el virus s’estén pels països més pobres d’Àfrica i d’Amèrica del Sud. Aquesta dada és particularment dramàtica per què es tracta de llocs on és molt difícil fer confinaments, on la gent viu amuntegada, en condicions higièniques molt precàries. Països on es passa fam. En aquests llocs, s’acostuma a dir que tenen més por de quedar-se sense menjar que de contagiar-se pel virus. I no poden tancar-se. Han de sortir “si o si”. Si no ho fan, no mengen. Aquesta dada és particularment greu al Brasil, que ja s’apropa a assolir el rècord absolut de morts i contagiats. Al.lentats per un president totalment fora de lloc, el país s’ensorra. Al darrera li va els Estats Units. Amb un president que també es cobreix sovint de glòria, ja han perdut el compte de morts. El problema és que si cauen els americans –la 1ª potència econòmica del món–, al darrera hi anem tots…

Mentrestant a Europa sembla que ho tenim controlat. Dic “sembla” per què també s’estan donant casos de –emprant un símil tret del Monopoli o del Joc de la Oca– “tornar a la casella de sortida”. S’han donat rebrots a Alemanya –qui ho anava a dir!– i a l’Aragó. Aquests darrers han hagut de retrocedir a la Fase 2: comerços tancats, restriccions, horaris. Per a postres el campió de serbi de tennis Jàckovic, s’ha contagiat, ell i tota la seva família. La culpa, una “festeta” d’aniversari… Quin panorama! I això no és tot: a la tardor, sant tornem-hi! L’epidemiòleg Oriol Mitjà –potser l’especialista més valorat pel que fa al procés de desconfinament– ha dit que el virus tornarà després de l’estiu i amb més virulència que abans…

Tot plegat no convida precisament a l’optimisme. La gran temptació és tancar-se en el pessimisme, mirar per un mateix i anar tirant per sobreviure. Està sortint una certa dinàmica de replegament, de “campi qui pugui”, si més no fins que surti un vacuna. És l’instint de supervivència. La única esperança és la vacuna. La nostra esperança dipositada en la ciència, en el progrés. Ja estem avesats. És el que fèiem fins ara. Això ho arreglarà tot. Tanmateix, també “planen” dubtes al respecte. Preguntes com: quan la tindrem?, cóm es distribuirà?, a quin preu? i, sobretot, n’hi haurà per a tothom? estan en boca de tots. Tanmateix, tota la nostra esperança es redueix a un potet de líquid injectable… Una mica trist, no? Crec que hauríem d‘apuntar a quelcom més alt, més edificant, més propi de la nostra condició humana. Això és tot el que ens mou, el replegament i el progrés? I si parlem des de la fe encara és pitjor. On és la nostra confiança? Ara entenc per què l’Església recomana no confiar en el Tarot, les prediccions del futur i l’esoterisme. En la mesura que confiem en aquestes coses –i, fins i tot, prenem decisions en funció d’elles– no posem la nostra confiança en Déu. No ens haurem tornat una mica fetitxistes amb això de la vacuna? En un moment determinat de l’evangeli Jesús els hi pregunta als deixebles: “quan el Fill de Déu torni, creieu que encara trobarà fe a la terra?” Una pregunta inquietant…

Aquesta va ser sempre la gran temptació del poble d’Israel: la idolatria, el adorar d’altres déus, déus de fosa, representables, més fàcils de seguir i adorar que el Déu d’Israel, un déu que no admet cap representació. Posar l’esperança en “d’altres déus”. Però el Déu d’Israel els va treure de l’esclavitud d’Egipte. Un Déu provident, que cuida al seu poble, que l’allibera. Un Déu que Jesús diu que és el nostre Pare. “No tingueu por” escoltàvem el diumenge passat. “Mireu els ocells del camp, no els falta res. Déu els alimenta. Però vosaltres valeu més que tots els ocells plegats…”

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro
    Publicat 15:50h, 06 julio Responder

    Parece evidente que el plano en el que la Providencia Divina se mueve ha de ser más amplio y superior que el reducido de nuestras previsiones y deseos.
    Siempre que oigo lo de los pajarillos a los que Dios alimenta, me acuerdo de los muchos que en el invierno caen helados de los árboles..
    Cuando leo los Salmos de la esperanza en Dios, siempre pienso en las filas de judíos que cantando al Dios que los sacó de Egipto, entraban a morir en las cámaras de gas .
    Solo pensando que la visión de Dios abarca más del reducido límite de nuestra vida, se puede entender su Providencia.para con los centenares de personas a los que el virus ha matado, Sólo la seguridad, la confianza en la Bondad de Dios, podrá consolar a tantas familias afligidas.
    O así me lo parece-
    G.L.

Escriu el teu comentari