Coronavirus 23 març 2020
21503
single,single-post,postid-21503,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 23 març 2020

24 Mar Coronavirus 23 març 2020

20200323 Sant Ignasi de Loiola

EL PERSONAL SANITARI, UNA VOCACIÓ

Una de les grans preguntes d’aquesta situació que estem vivint es saber si el sistema sanitari podrà aguantar… Diuen que demà ho sabrem. A mesura que van creixent el número d’afectats greus –els que necessiten de intensius– més saturats estan els hospitals. Però el personal sanitari també s’està apropant al límit. Torns dobles, cansament, afectacions. Perquè també els metges/gesses i infermers/eres s’estan posant malalts/tes. Estan molt exposats. Però ells i elles hi dediquen hores i hores. La gent els hi reconeix la seva dedicació. Per això els aplaudeixen cada tarda, a les 8. És una dedicació vocacional. Tot i que son professionals, la seva feina neix de dins. Per això no dubten en jugar-se-la pels seus pacients. És un dels trets del vocacionat: la prioritat és l’altre –en aquest cas el malalt o malalta–, fins i tot abans que la pròpia vida o salut.

Pensar en la vocació em fa pensar en la meva –també ser mossèn és una vocació– i en la del altres –com la que ens ocupa– però també en d’altres, com els mestres, per exemple. Malgrat que en aquestes professions també els hi ha de “professionals” –només professionals– sempre ens adonem dels qui ho fan per vocació. És nota la diferència. Jo n’he conegut de les dues classes, també de mossens. Els hi ha que son autèntics “professionals dels sagraments”, que fan i desfan de manera impecable, però sense dedicació, si més no la que la gent aprecia. Personalment crec que deu ser horrible. Un mossèn sense vocació ha de ser insuportable. Fent una mica de història, després del Concili, molts van plegar de mossens per aquesta raó. L’Església s’havia convertir en una mena de “dispensadora de sagraments” i els mossens en varen patir les conseqüències. Van perdre el sentit més profund, pel que s’havien fet mossens, i es varen sentir buits…

Recordo una experiència que em va fer adonar de la diferència entre vocacionat i professional. Fa una quants anys vaig conèixer una senyora a Lourdes. Estava paralítica. Era una dona molt alegre. Sempre reia. Després de Lourdes la vaig anar a visitar a la seva residència. Estava a la Ronda de Dalt. El primer que em va sorprendre va ser la quantitat de gent que anava a veure-la. A voltes, tot observant-los, pensava: qui va a visitar a qui? Crec que la Lolita –que així es deia– feia més bé a la gent que la visitava que no al inrevés. La seva alegria, el seu optimisme, la seva fe, feien un gran bé als altres. I el seu testimoni. Ser així quan t’ho han de fer tot, déu ni do!. Per això rebia tantes visites. El cas és que van canviar la direcció de la residència i van passar a ser professionals. Abans eren monges… La Lolita m’ho va explicar molt bé: “abans, si m’estaven donant una medecina, en arribar l’hora de plegar, s’hi estaven amb mi el que calgués. Ara, si arriba l’hora en el moment de donar-me-la, em deixen amb la cullereta a la boca i marxen…” Per a qualsevol persona això no seria un problema tan gran. Et treus la cullereta i arreglat. Però la Lolita era paralítica total!. En tot cas, només podia escupir-la! Molt humiliant…

És una mica el que passa al Cottolengo. Les monges que es dediquen als malalts se’ls estimen com si fossin els seus fills i això és nota. De les històries del Cottolengo –que en son moltes i variades– la que més m’ha impressionat és la de constatar que hi ha famílies que voldrien que els seus fills discapacitats entressin en el centre i no els admeten. Son famílies amb recursos. Al Cottolengo només hi poden entrar malalts “pobres i incurables”. Forma part de la seva vocació. Per tant, els qui tinguin diners per pagar una residència no hi poden entrar. Hauran de conformar-se amb un tracte “professional”… És el món al revés. Els qui poden viuen pitjor que els qui no poden…

Tornant als sanitaris que ens ajuden tant en aquesta situació tan horrible, jo diria que ens estan donant un testimoni admirable i que pot canviar l’actitud de moltes persones. Pot portar a d’altres a pensar: “si ells i elles poden, potser també jo puc” És la joia de donar i donar-se que dèiem ahir. És la felicitat del vocacionat. Estan esgotats, al límit de les seves forces, però son feliços!

Els cristians diem que la primera vocació és la cristiana. Jesús –com també dèiem ahir– es va donar tota la vida, fins al final. Quan som capaços de donar i donar-nos, especialment davant els més necessitats, i ho fem sense reserves, sense pensar en el benefici que en podem treure, neix una llum en nosaltres que ens fa més feliços, més cristians i, de fet, més humans, més persones. Podria ser aquest el canvi que ve arrel de tot això?

Demà més

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari