Coronavirus 23 abril 2020
21681
single,single-post,postid-21681,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 23 abril 2020

24 Abr Coronavirus 23 abril 2020

20200423 Sant Ignasi de Loiola

EL TURISME

Un dels sectors que està patint més la crisi derivada d’aquesta pandèmia és el turisme. Al nostre país és fonamental. Dona molta feina. Enguany, la majoria dels qui en tenen interessos ja diuen que la temporada està perduda. Amb el bon temps, hores d’ara les platges ja començarien a omplir-se però estan desertes. Estem confinats, no hi podem anar. I amb les platges buides hi van la cancel·lació de vols, de grans vaixells turístics –pràcticament ja no hi circulen–, els hotels i restaurants buits… Tantes feines, la majoria temporals, que es perden i es perdran… Per què alguns ja estan dient que això afectarà a l’estiu… Ara que les orenetes ja refilen anunciant que ve el bon temps, s’ha estès el període d’alarma fins a finals de Maig… Tanmateix hi ha un bri d’esperança: obrir amb limitacions…

L’altra dia vaig veure a les notícies com ho fan els alemanys. Com que han fet bé els deures –per què han sabut confiar en els qui coneixen més als seus, els lands federals, no com “el estado” que en centralitzar-ho tot– ara poden començar un gradual des confinament. I, com es propi dels alemanys, ho tenen tot planificat. Ara els nois i noies ja tornen a la universitat però amb unes normes estrictes que tothom compleix: distància, número d’assistents limitat, mascaretes… Tot ple de marques a terra! Tothom obeeix però no per què una autoritat superior ho digui si no per responsabilitat. És com a Suïssa. L’estat –també federal– fa recomanacions, apel·la a la consciència de cadascú i la gent ho fa. Cada dia fan una roda de premsa –en els tres idiomes oficials– i expliquen els acords als que han arribat i la població actua. I aquestes rodes de premsa no son eternes com aquí –pels índexs d’audiència sabem que molts desconnecten… – si no que duren lo just per tal que la gent estigui ben informada. Unes poblacions –l’alemanya i la suïssa– madures i adultes. I tampoc hi surten militars, i menys encara que diguin que estan per defensar al govern de les crítiques que reben… Quina relliscada més grossa, no?

L’altra dia vaig veure un reportatge que ensenyava com s’estan preparant en una pizzeria per una eventual tornada a la feina. Limitació de clients –la meitat del que és habitual–, disposició de les taules, manera de servir per tal que es respecti la distància. Anaven amb el metro a la ma, prenent mides… “Evidentment, els clients no poden dur mascareta! Si no, com menjaran!” deien. Evident. Varen assajar un sistema: donar les pizzes amb unes pales, com les que s’utilitzen per posar-les al forn. I justament pel que fa al forn, pensaven en usar un de més petit. “Encendre el que tenim per la meitat dels clients no ens sortirà a compte…” deien. Anar a la pizzeria serà tota una experiència, no? El cas és que –com amb les universitats– es comença a veure la possibilitat de tornar. És una petita llum, un petit bri d’esperança. Fins hi tot “el estado” està veient que hem d’anar tornant. No serà com abans però s’ha d’anar fent. La gent ja està al límit de tant confinament i l’economia ho necessita. Mica en mica, progressivament, però s’ha de fer. Ara, sembla que el risc de saturació de les UCI’s va de baixa. A Madrid ja estan desmantellant algunes superestructures. Tanmateix, encara hi ha risc de rebrots i un altra situació d’emergència pot ser crítica…

Quan vaig estar a Terra Santa –un dels llocs que també està patint “de valent” la davallada del turisme– els missatges que els guies turístics ens transmetien sempre eren els mateixos. Missatges sensacionalistes –o millor dit, “fideistes”– per captar l’atenció: “per aquí va passar Jesús, això és exactament el que Ell veia, no ha canviat res… “ Un dia ens van dir: “aquesta és la pedra que Jesús va fer servir per pujar al burro per entrar a Jerusalem el dia de Rams…” La majoria ens vàrem posar a riure. “Si home, i què més!” dèiem. Nosaltres dubtàvem molt d’aquest missatges, sobretot en el primer viatge, en que tots érem seminaristes, a punt de ser ordenats. Bé, el cert és que jo portava tres mesos ordenat. Era un viatge organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola per a tot Espanya. Així era més econòmic. Quan a mi em tocava no hi vaig anar i ho vaig deixar per l’any següent, acabat d’ordenar.

Una anècdota. Un dia vaig presidir jo l’eucaristia. Ho recordaré sempre. Era al “Dóminis Flévit” el lloc on “suposadament” Jesús va plorar per Jerusalem. En la celebració jo era l’únic que veia Jerusalem. Els altres estaven d’esquenes. Resulta que els missals de Terra Santa son una mica “liats” –en diversos idiomes– i jo mateix –entre el missal i el poc domini que tenia– també em vaig “liar” i vaig fer la part del bisbe!: “I amb mi, indigne servent vostre…” Els companys em van dir en fotent-se’n: “carai, acabat d’ordenar i ja ets bisbe!. Què ràpit!”

A Terra Santa no et pots fiar gaire dels comentaris dels guies. La raó és molt senzilla: aquell lloc ha patit tantes transformacions al llarg de la història que és impossible verificar quasi bé res, si més no, no com ho fan els guies… El màxim que et pots fiar és del paisatge –el llac de Galilea, per exemple, si que ha canviat poc– i el clima. Recordo que feia una calor insuportable –en ambdues ocasions hi vaig anar a l’Agost… – però cada dia, al capvespre, a Jerusalem bufava el vent i refrescava l’ambient. “Això sí!” vaig pensar. Em va recordar el fragment de l’evangeli, el de la conversa de Jesús amb Nicodem: “els fills de l’Esperit son com el vent. No saps de on ve ni cap on va, però saps que hi és…”

Necessitem recuperar el turisme, ni que sigui parcialment. Quan surti la vacuna el recuperarem del tot –igual que l’assistència a les esglésies– però, mentrestant, anem fent petits passos. Ho necessitem tant per l’economia com per la nostra salut psicològica i social…

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari