Coronavirus 21 abril 2020
21658
single,single-post,postid-21658,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 21 abril 2020

22 Abr Coronavirus 21 abril 2020

 

20200421 Sant Ignasi de Loiola

VOLUNTARIS

Un dels trets més esperançadors d’aquesta situació que estem vivint és la quantitat de gent que s’està oferint per ajudar als més necessitats d’ajut. El voluntariat ha ressorgit! En un moment en que “planava” un cert dubte al voltant de l’associacionisme, en que semblava que l’individualisme havia guanyat definitivament la partida, va i aquesta pandèmia ens dona l’oportunitat de ressorgir! La quantitat d’iniciatives que estan sortint –tant de particulars com d’empreses– és impressionant. Des de fer mascaretes a casa i a la feina –amb tallers que s’han reconvertit per fer-les–, o respiradors –el que ha fet la Seat però també Michelin, una multinacional!–, fins als voluntaris que porten menjar i medecines a persones grans per tal que no es moguin de casa –sobretot en pobles petits–, o els qui atenen a la gent que viu al carrer i que no poden fer cap mena de confinament… Interessant, oi?

L’altra dia em van passar un acudit divertit. Un sense llar que és enxampat al carrer per un policia i aquest li posa una multa per no respectar el confinament. Ara posen multes fins i tot per parlar amb un altra al carrer o asseure’s un moment en un banc per prendre una mica el sol… Doncs el pobre, tot submís, li diu al guàrdia: “li puc pagar amb la targeta or?”

Jo vinc d’una època en que els joves sempre els “tirava” tot allò que tenia alguna cosa a veure amb el voluntariat. A missa no hi anaven gaire però si feies alguna cosa pels pobres… He conegut joves que a l’estiu anaven a camps de treball a sud-americà i que tornaven transformats. Sovint em deien: “el més impressionant és que no tenen res però no paren d’insistir en compartir amb tu el poc que tenen!” Aquestes experiències son molt recomanables pels joves. Els ajuden a madurar i desprenen en ells una consciència solidaria que potser abans no tenien. Els joves d’ara estan tant pendents d’estar a la última! Son uns candidats perfectes a l’individualisme, tan típic del nostre temps, un individualisme que, de fet, deshumanitza…

Una anècdota. Un cop em vaig trobar un monitor d’esplai que, després d’explicar-li tot el que fèiem a la parròquia de cara als pobres, em va dir: “a mi tant se me’n dona tot el que feu!” Potser va ser una mica de “pose” davant els altres, fruit d’una certa immaduresa, tant pròpia dels joves –tot i que aquest ja era una mica grandet…– però va ser sincer. Ja ho diuen els psicòlegs: “ara, l’adolescència s’allaaarga…” Tanmateix, a mi, aquesta resposta em va espantar una mica. Era un noi “rebotat”, és a dir, que “passava” de l’església, com la majoria. El problema és que també estava “rebotat” d’ajudar als altres. Això ja és més greu. D’alguna forma m’estava dient: “a mi només m’interessa lo meu –és a dir, l’esplai, que també és un voluntariat– i tot lo altre no em va…” D’aquests els anglesos en diuen “selfish”, és a dir, que viuen “cap endins”. Gràfic, no? Curiosament, a la parròquia ens venen grups de joves dels col·legis del voltant –i també de més lluny– per veure el que estem fent a l’hora d’atendre a les persones que no tenen per menjar o comprar roba. Creuen que és bo per l’educació i la maduració dels joves que coneguin una mica la realitat dels qui no tenen res…  Els joves viuen bastant desinformats –es sabut que no llegeixen el diari, ni que sigui digital– i els profes se’n adonen. I no només els porten a veure-ho sinó que els demanen que duguin coses i ajudin. Porten roba, menjar, sabó… Sovint pregunten: com és que teniu sabó i maquinetes d’afaitar? I per què teniu tant d’oli? “Per què és car…” els dic.

Potser aquesta situació faci despertar la consciència solidaria dels nostres joves, una consciència que l’individualisme havia adormit una mica, no us en sembla? Potser encara hi hem arribat a temps… És un altra oportunitat de canviar…

Jesús també es va trobar amb actituds individualistes i insolidàries… i discriminatòries. De ben segur que coneixeu la “tírria” que es tenien –i encara es tenen– els jueus i els samaritans. No es podien ni veure. A la catequesi, als nens els hi passem un dibuixos abans de començar. Els hi encanten. Els personatges son fets de plastilina. Hi ha un moment en que un dels nens de la peli li diu als altres –amb Jesús davant–: “aquest és samarità! Als samaritans els odio!” I escup a terra: “puah!” Jesús se’l mira dolgut però no li diu res… És el que hi havia llavors, el que s’ensenyava als nens. Això encara dura. Quan vàrem anar a Terra Santa, ens van dir que aquest és un problema greu, per què, de resultes d’aquesta discriminació, els samaritans només es fan entre ells i que això provocava problemes de mal formacions, fruit de la relació entre parents…

A l’evangeli, la majoria d’actituds que Jesús denuncia o posa en evidència neixen de l’egoisme i l’individualisme. Els qui s’aprofiten dels altres, els qui els utilitzen, els qui només estan pendents del propi bé. Us sona? Jesús ho denuncia sovint a les paràboles. Lo bo que tenien les paràboles és que feien possible que –com ens diuen els evangelistes– “cadascú s’endugui la seva part segons la disposició del seu cor”. És a dir, la paràbola no violenta, no ridiculitza davant els altres, però entra, i de quina manera! Després, cadascú a casa seva –com ara nosaltres– rumia el que ha sentit i potser arriba a la conclusió: “però, si això va per a mi!” D’aquí que les paràboles fossin molt més efectives que les lliçons doctrinals “tipus fariseu”. Jesús no parlava “des de la càtedra”. Ell parlava directament, mirant de cara, a cadascú, des de la vida, i ho segueix fent…

Tant de bo que aquesta consciència solidaria que s’està desvetllant duri i s’instal·li definitivament entre nosaltres. El món seria una mica millor i nosaltres també…

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari