Coronavirus 20 maig 2020
21809
single,single-post,postid-21809,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 20 maig 2020

20 May Coronavirus 20 maig 2020

20200520 Sant Ignasi de Loiola

TORNAR A OBRIR

El proper dissabte tornarem a obrir la parròquia. El dilluns ja varen obrir moltes a la ciutat. Nosaltres encara no per raons d’assegurar una bona neteja. Malgrat tot ha quedat tancat ha entrat força pols. Això em fa pensar que potser nosaltres també hem acumulat la nostra pròpia pols…

Podríem dir que aquesta pandèmia a “sacsejat” unes quantes coses: les nostres seguretats, el nostre individualisme, la nostra força, la nostra fe… Amb aquesta reobertura de les esglésies m’arriba que l’assistència és molt menor. Presumiblement també ho serà la nostra. Potser sigui la por a contagiar-se –molt lògic–, potser la nostra comoditat –s’està millor a casa, ja hi estem acostumats… –, potser el fet de pensar que per viure la fe no cal anar a l’església… Seguim vivint una mica “del tros”, del que fèiem abans, i abans el que més fèiem era cercar sempre el camí més fàcil, el més curt, el que ens suposi un menor esforç… Haurem esdevingut uns cristians encara més satisfets?

Sempre m’ha fet molta gràcia quan em trobo actituds de cristians “acomodats” a la parròquia. Sovint, quan coincideixen dues dates assenyalades en un mateix cap de setmana, sorgeix la mateixa pregunta: aquesta missa val per demà? La idea és molt senzilla: si amb una missa en puc “cobrir” dues, una que m’estalvio per fer d’altres coses…  Un cop, fins i tot em van dir: “si reso un parenostre, ja em val per la missa d’avui’?” Al darrera d’aquestes preguntes hi ha una concepció de la norma, del “precepte”, molt clara. Si per complir el precepte, una missa em val per dos, compleixo i em quedo tranquil… És una visió pragmàtica, fins hi tot podríem dir que econòmica de la fe. Una visió gens alliberadora, just el contrari que deia Jesús…

Jesús veia sovint actituds acomodades, no només entre el més pròxims –els  mateixos deixebles– si no especialment entre els responsables religiosos, els qui anaven al davant –fariseus i saduceus–, els mossens i bisbes de l’època, per entendre’ns. Els qui havien de ser exemple pel poble –de fet ells es posaven de models– eren els qui tenien actituds menys autèntiques, menys coherents. Volien aparentar per sobre de tot. Les crítiques que els fa Jesús son molt dures. Els hi diu “hipòcrites”, “cria d’escurçons”, “sepulcres blanquejats”, paraules dures, que ens mostren que aquestes actituds no eren poca cosa, que escandalitzaven, encara més, que atemptaven directament a la fidelitat vers Déu. Com diria Sant Ignasi: “això no és de Déu”, no hi té res a veure… Aquesta és una vessant de Jesús –la de denunciar– que entronca més amb el profetisme. Aquesta era l’actitud dels gran profetes: Isaïes, Jeremies, Amos,…, una actitud que, en la majoria dels casos, els hi va costar la vida.

Crec que tot plegat ens ve a dir que hem d’estar alerta, vigilant, per tal de no caure en una fe –i una pràctica religiosa– massa acomodada, massa útil, que cerqui, per sobre de tot, el quedar tranquils i satisfets. Seria molt lògic per què estem envoltats de “slogans” que van en aquest sentit. Els llibre d’auto-ajuda –que ara estan tant de moda– van per aquí. Una satisfacció individual, personal, subjectiva, desarrelada de la comunitat, ja sigui social com creient. Com diuen els castellans: “yo me lo guiso, yo me lo como”

Bes a saber! Potser tota aquesta situació ens ajudi a canviar, a convertir-nos vers una fe més autèntica, més viscuda. Per que els qui vinguin a les esglésies, els qui retornin, hauran valorat més el fet de tornar que les seves pors i comoditats.

L’altra dia, a la porta de la parròquia, en veure que encara era tancada, un grup de persones em va dir, tot content: “vindrem quan obriu!”  però una noia em va dir: “jo, abans, no hi venia, però ara vindré!” Perfecte. “Potser tu, amb el teu re-descobriment, ens ajudaràs a renovar-nos!” vaig pensar en el meu interior.

Xavier Moretó, rector

 

2 Comments
  • Maria Carme Profitós Maso
    Publicat 17:55h, 23 mayo Responder

    Potser ja menys gent, perquè molts eren grans i potser ja no hi són O prefereixen quedar-se confinats una temporadeta més, el COVID no ha marxat, jo tinc intenció de tornar, bé aquests dies hem seguit la misa amb el Sant Pare i ha estat un alè de fe, sencillesa que ens ha donat forces, desde dilluns anem a la Sagrada Família, però la por existeix, allí ho fan molt bé pel que a mesures d’higiene i distanciament, espero que la meva parròquia ho faci bé, rentar-se les mans amb líquid els fidels abans d’ entrar, i el celebrant, varies vegades, a l’Ofertori, abans de consagrar i abans de donar la comunió, els que fan les lectures també se les renten doncs toquen els llibres, inclús algun mossèn done la comunió amb mascareta O visera, no es mala idea. És important fer les coses bé i donar seguretat, sinó per està patint millor a casa. Déu és a tot arreu. I la veritat és que ho sentiria molt, però desgraciadament som grans i de risc, aquest virus s’ha cobrat moltes vides i no se’n saben gaires coses. Per tant molt contenta de tornar a la parròquia i fa dies que ho espero. Moltes gracies

  • Guillermo Lázaro
    Publicat 16:59h, 30 mayo Responder

    Me parece que aquí se da un conflicto entre un deber y una satisfacción.
    Por un lado, nuestra vida es un don de Dios que debemos proteger, salvo por un motivo superior de caridad o de testimonio.
    Por otro lado está la satisfacción de participar de la Eucaristía plenamente, sacramentalmente, rodeado de los demás, formando Iglesia, Pueblo de Dios , en el sitio que al cristiano le es propio, su Parroquia.
    ¿Que debe prevalecer?. Me lo he planteado, muy seriamente. La asistencia es un riesgo, a pesar de las precauciones que se tomen. Durante una hora, el aire expirado por los presentes, portadores o no, se recicla y comparte en mayor o menor grado. Si el sujeto es persona de 90 años y con otros factores de riesgo, si se contagia, llevará el daño a su esposa,en casa, en peores condiciones, y a su hija. Cada uno decide en conciencia.

Escriu el teu comentari