Coronavirus 2 abril 2020
21553
single,single-post,postid-21553,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 2 abril 2020

03 Abr Coronavirus 2 abril 2020

 

20200402 Sant Ignasi de Loiola

SOMRIURE ENMIG DE LA CRISI

Un dels aspectes més rellevants d’aquesta situació entre la gent és la preocupació. No és per menys. Aquesta malaltia es transmet molt fàcilment i tots estem molt alerta. Només cal passejar una mica pel carrer –en els supòsits permesos– per adonar-se de la psicosi imperant: canviant el trajecte per a no coincidir, mirant malament si no portes la mascareta posada, evitant el trobament, mantenint la distància a la cua per comprar… Fàcilment això es tradueix en malfiança i males cares. Aquesta actitud ara s’ha accentuat però no és nova. Quan estàvem “bé” també hi era present. La imatge del metro ple de gent, amb un munt de persones en silenci –o mirant permanentment el mòbil– era usual. Recordo un article d’en Francesc Torralba que deia: “l’altre és l’obstacle”. Venia a dir –amb la seva clarividència habitual– que en un món com el nostre, on tot va tan de pressa, on estem tan ocupats, l’altra fa nosa. Pensaments com: “Si no féssim cua” –tant de persones com de cotxes–, “si no hi hagués tanta gent al metro”, “si aquest no anés tant lent… podria anar més ràpid i fer més coses”.

Un estudi d’impacte que es va fer a França en relació al TGV mostrava que el país –França– s’havia fet més petit… Les distàncies eren més curtes. Tanmateix –deia– la gent no ho aprofita per gaudir més del temps si no que ho empra per anar més de pressa i fer més coses! És com quan agafem els enllaços mecànics del metro per no haver de caminar. La gent, en lloc de deixar-se portar, hi va caminant o corrent!

Aquesta actitud de que “l’altre fa nosa” es posa particularment en evidència quan et trobes amb una persona “lenta”: gent gran, discapacitats, famílies amb nens petits o amb un cotxet… Quina mala sort! Fàcilment, aquestes situacions es tradueixen amb males cares, fins i tots males paraules…

L’altra dia anava en bici –pel carril bici– però en un lloc especialment transitat i en hora punta. Jo anava tranquil·lament però alguns anaven a treballar i amb presses. Malgrat estava una mica ancorat a la dreta, un ciclista em va passar i em va dir, tot cridant i amb mala cara: “qué, de paseo?” És el que és veu que passa a Holanda. Allà molta gent va amb bici a treballar. Doncs la gent et renya si hi vas passejant… Fas nosa, fas perdre el temps… Fins i tot, tinc entès que està prohibit anar lent! Molt simptomàtic.

Ahir vaig sortir una mica. Havia d’anar al banc. Aquest és un dels supòsits permesos durant el confinament. Per tant, si em trobava algun policia “paternal”, ho podia justificar. Però tot caminant vaig veure una papereria oberta. Increïble! No sabia que les papereries estiguessin a la llista de primera necessitat! Vaig entrar-hi a comprar –després d’esperar el meu torn– i vaig xerrar una mica amb els dependents –un matrimoni–, especialment dels elements de protecció que havien posat. Havien fet un habitacle de metacrilat perfecte! Doncs varem xerrar, varem fer broma, varem riure, malgrat portàvem mascaretes i guardàvem les distància. Varem passar una bona estona. Va ser un moment de distensió… Jo diria una mica més: va ser un moment d’esperança. I m’agradaria afegir: no podríem tornar a riure? No podríem tornar a saludar a la gent pel carrer? No podríem dir “bon dia” amb un somriure?

Recordo que per la Trobada de Taizé del 2000, anàvem molt atrafegats anant a buscar l’esmorzar per la gent que teníem acollida. S’havia d’anar a la central. Quan em va arribar el torn anava molt per feina, “a pinyó”, com es sol dir, i vaig demanar ràpidament el que necessitava. Però el que m’atenia em va parar, em va mirar i, tot somrient, em va dir: “bon dia”. “Tenia tota la raó” vaig pensar. Allò que estàvem fent, si no ho fèiem amb alegria, perdia tot el seu sentit! “Bon dia” li vaig dir tornant-li el somriure. Llavors vaig agafar el que em tocava i vaig marxar, amb més calma i –el que és més important– amb més pau…

Sant Pau, en les seves cartes fa justament aquesta recomanació: “estigueu alegres, ho repeteixo, estigueu alegres! Què la gent us conegui pel vostre bon tracte!”  I en el llibre dels Fets dels Apòstols –un llibre que explica la vida de les primeres comunitats– se’ns diu que: “tots els creients vivien units i ho tenien tot al servei de tots…” i afegeix: “a casa partien el pa –l’eucaristia– i prenien junts el seu aliment amb alegria i senzillesa de cor…”  Doncs això, aquesta manera de ser, “feia forat”. La gent se’n adonava i els tenia en compte. Inspiraven confiança. Comunicaven esperança…

Ens cal comunicar alegria i esperança enmig d’aquesta situació. Ara que es “remena” la possibilitat de deixar que els nens puguin sortir una mica al carrer, pot ser –si es fa– una bona oportunitat per comunicar més alegria. Els nens ens poden ajudar molt en aquest sentit. Enmig d’una situació tan tràgica, amb tantes persones que moren, els nens ens venen a dir, amb la seva sola presència: “la vida continua!”

Darrerament es sent dir la frase: “vencerem!” o “ho superarem!” Alguns metges també ho diuen. És més important del que sembla. Siguem gent d’esperança! Sapiguem ser llum enmig de la foscor! Una idea molt Pasqual.

Quan en la Vetlla Pasqual –que aquest any no podrem celebrar quan toca– entrem el ciri pasqual amb l’església a les fosques estem representant justament això: la llum del Crist –la llum del Crist ressuscitat– que fa llum enmig de la foscor. La foscor del món –amb les seves tragèdies–, les nostres pròpies foscors, les de cadascú… Aleshores encenem la nostra petita candela del ciri pasqual. És la nostra fe, la nostra esperança. Llavors esdevenim llum per a nosaltres i per els altres…

Xavier Moretó, rector.

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari