Coronavirus 19 abril 2020
21648
single,single-post,postid-21648,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 19 abril 2020

20 Abr Coronavirus 19 abril 2020

20200419 Sant Ignasi de Loiola

 

TAIZÉ

Avui voldria mirar una mica més lluny del nostre àmbit local. Aquesta pandèmia ens afecta a nivell mundial. De tot és sabut que estan prohibides totes les reunions de persones. El risc de contagi en àmbits tancats és molt alt. Ara que es parla tant del des confinament, que ja han sortit plans detallats de com ho farem, els qui figuren en darrer lloc son les reunions, especialment si hi ha gent gran… Això ens afecta “de ple”. Les esglésies serem els darrers en obrir i encara… Segurament haurem de celebrar en grups de no més de trenta persones i amb mascareta… Un, dos, tres, quatre,…. vint i nou i trenta. Ningú més. Tanquem! Déu ni do! (mai millor dit…)

Hi han llocs on aquesta realitat de no poder-se reunir és i serà particularment dolorosa. És el cas de Taizé. La naturalesa de Taizé és trobar-se! Els qui hi heu estat ho entendreu de seguida. A Taizé tot està pensat per relacionar-se. L’Església, els bancs –en cercle, sense taules–, els espais,… Fins i tot dona ben bé la impressió que es parli un llenguatge “universal” que tothom pot entendre. I no parlem de les trobades, les “peregrinacions de confiança” que diuen ells. Son veritables “invasions” de persones, que “prenen” literalment les ciutats…

Recordo que la Trobada del 2000 de Barcelona va ser un autèntic sotrac per a la ciutat. Gràcies a la iniciativa de la llavors Delegada de Joventut de la diòcesi –la sempre recordada Rosa Deulofeu–, “els de Taizé” –com deia la gent aleshores– varen venir a la ciutat. Va ser impressionant! La gent deia: “qui son aquests joves de les motxilles?” “De on venen?” “Què fan?” “I per què venen?” Vaig pensar que només el fet que la gent es fes preguntes sobre ells ja era bo… La Rosa creia que en una ciutat tan secularitzada com al nostra, fer una Trobada podia fer un gran bé i va encertar. Alguns també preguntaven si eren protestants. I és que venien molts joves dels països de l’Est d’Europa… Si que n’hi havia, però no tots! Tanmateix, el fet de que hi haguessin protestants ja va ser un gran “què”…

A la parròquia on estava aleshores, veient que molts venien una mica “de turisme”, varem organitza un “tour” per la ciutat. Al matí, fèiem la pregària i després anàvem a fer un vol. Un dels lemes de Taizé és “acollir”, sens excloure, sense jutjar…. Ve del seu fundador, Frére Roger. Quan la gent veia que l’església era plena a les 8 del matí es quedaven molt sorpresos. Quina quantitat de joves! Vaig pensar: “aquests son els joves que ens falten!” Després de la trobada recordo que un mossèn em va dir: “I ara què?. Jo no veig que els joves vinguin més a missa!” No ho havia entès. Els de Taizé no van venir a fer màgia! Lo seu és el testimoni, la pregària i la vida, la trobada i la fe. La trobada del 2000 era per transformar-nos, per fer-nos qüestionar, per mostrar un estil de vida que arrela sobretot ens els joves. Per dir als habitats de la ciutat: “la fe no és pels grans només. És de tots! Un altra manera de viure és possible!” Varen venir a qüestionar, a “sacsejar” una mica les consciències, i ho varen aconseguir.

Aquella trobada va ser una meravella! Les pregàries conjuntes –al matí a les esglésies i al vespre a La Fira de Montjuïc–, l’acolliment a les cases però també en grans superfícies –pavellons esportius, escoles, locals… –,  l’ambient general, i la festa de cap d’any… Després de fer una pregària per la pau –a les dotze– anàrem als locals i férem una festa. Balls populars, gresca, alegria… Els italians varen fer espaguetis per a tots! Quan vam arribar a les dues de la matinada, tothom va anar “filant” cap a casa, en pau i tranquil·litat… Retornarem la meitat del cava que vam comprar…

Si una cosa saben transmetre “els de Taizé” és la joia del compartir. Davant els qui creuen que viure i celebrar la fe es una cosa seriosa i greu, els de Taizé ens diuen tot el contrari. La obertura –ells acullen tothom, sense fer preguntes–, la confiança, l’esperança, son les seves fites. Potser per això hi van tants joves!

A Jesús li passava una cosa semblant. Les trobades amb els deixebles eren veritables festes! Ell no mostrava el “posat” greu dels “observants”, els fariseus. Hi ha un passatge de l’evangeli que és molt clar en aquest sentit. Es va generar una polèmica entre els seguidors de Joan Baptista i els de Jesús. Segurament està reflectint un problema que tenien en les primeres comunitats: a qui hem de seguir, a Joan o a Jesús? Llavors els fariseus li pregunten: “per què els vostres deixebles no dejunen com ho fan els de Joan?” i Jesús els diu: “estaria bé que els convidats a una boda dejunessin quan ve el nuvi?” “Ja dejunaran quan els sigui pres!”. I quan els deixebles de Joan el van a trobar i li pregunten: “ets tu el qui esperem o n’hem d’esperar un altra?” Jesús els contesta: “mireu al vostre voltant: els cecs i veuen, els coixos caminen i feliç el qui no s’escandalitzi de mi!” La fe no és estar compungit i als cap cot! Si no sabem transmetre la joia de creure, ho tenim clar!

L’altra dia vaig veure a la tele una peli sobre Jesús. És deia “Ressuscitat!” Molt gràfic. El plantejament no em va agradar gaire. Massa literal…Tanmateix, el que si em va agradar va ser que, en els trobaments de Jesús amb els deixebles, sempre reien. És “petaven” de riure. No era per menys! “Està viu, ha ressuscitat!” va ser el primer missatge. A voltes –veient la cara de “pomes agres” d’alguns cristians– em pregunto si això ens ho creiem de debò…

En entrar a la pàgina web de Taizé es diu clarament: “per ordre de les autoritats franceses, totes les celebracions i reunions públiques estan prohibides… És per aquesta raó que hem d’acceptar que, en aquest moment, no hi ha a Taizé oracions comunitàries o les eucaristies obertes al públic.” Vaig pensar: “aquests saben transmetre esperança fins i tot a l’hora de dir coses greus!”

En tres paraules: Taizé està tancat. Tanmateix, cada dia a les vuit del vespre, hi ha la possibilitat de “entrar-hi”, d’unir-nos a la seva pregària de comunitat per la web. És una pregària més reduïda i intima –no mostren com nosaltres grans espais buits, no la fan a l’església gran– i molt acollidora. I és que lo seu és acollir, sigui de forma real o virtual. Han sabut adaptar-se per arribar a la gent i seguir transmetent la joia de la fe.

Ens fa molta falta…

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Joan Garrit i Bruguera
    Publicat 14:16h, 20 abril Responder

    Doncs en tinc un molt bon record de la trobada de Barcelona, la meva parroquia va ser centre d’acolliment,,varem tenir intercanvi s molt interesant, el dia primer de gener varem compartir l’apat del dinar amb un parell de joves, va ser una jornada inoblidable, a la sala d’actes, tenim una placa que en dona testimoni. Jo ara en questiono, han passat deu anys, que en queda d’aquella manifestació de Fe?….Pot ser ens cal, de tant en tant, algun “sotrac” que ens faci recapacitar, per preguntar-nos, que faig jo aquí?..: quina es la meva actitud?… es moment de recapacitar i si cal rectificat. Avui el coronavirus, d’una altre manera, ens fa revisar, rectificar la nostra actitud, siguem conscients i aprofitem, aquest moment de “paron” en el nostre dia a dia i actuem en conseqüència. Bona i Santa Pasqua a tots!!!

Escriu el teu comentari