Coronavirus 17 juny 2020
21854
single,single-post,postid-21854,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 17 juny 2020

17 Jun Coronavirus 17 juny 2020

20200617 Sant Ignasi de Loiola

INSEGURETAT

Si Déu vol –i les autoritats centrals de l’estat espanyol també– demà podrem viatjar per tot el país. És el que molts estàvem esperant. Podrem anar a veure a familiars i amics d’altres zones sanitàries (ara ja no es diu comarques) Tanmateix, la incertesa es manté. El fet de poder viatjar no vol dir que el risc de contagi hagi desaparegut. Bàsicament, vol dir que volem recuperar la normalitat, sobretot pel que fa al turisme, motor econòmic del nostre país. Paral·lelament amb aquesta obertura vindrà la de fronteres, amb una intenció molt clara: que els “guiris” tornin. Però haurem de seguir amb les precaucions. Precisament, la garantia de que les seguim observant farà que els turistes tinguin confiança. Per això, es diu que la millor propaganda ha estat la imatge del partit de futbol entre el Barça i el Mallorca amb la banqueta de jugadors suplents, tots amb mascareta… Els mallorquins han recuperat els vols abans que ningú i quasi bé han fet els honors als estrangers que venien amb catifa vermella, com si fos per l’entrega dels Óscars… Benvinguts!

Aquesta inseguretat és una cosa bastant molesta per a la nostra societat. Acostumats com estàvem a tenir-ho tot tan ben controlat, ara toca viure sempre “amb la mosca –o el virus– darrera l’orella”. Tan bé que anava tot! Però els qui més pateixen son els que s’han quedat sense res. Com em deia un autònom que ens va veure preparant el menjar per donar-lo a la gent: “No tinc res. Les promeses d’ajuts no arriben i no sé quan ho faran. Mai havia estat així” i afegí: “em podeu ajudar?”

Tanmateix, la inseguretat més gran ve dels més joves. Com és? No son població de risc, tenen força i empenta, però… Son els qui més insisteixen als més grans que es quedin a casa, que no vagin a les reunions de la parròquia, que el risc encara és alt. Alguns, fins i tot diuen que això de la desescalada només és un muntatge per recuperar l’economia. Potser s’escolten massa al pocasolta del Trump… Què ho fa que tinguin més esperança els grans que els joves? Dona per aturar-se i pensar una mica, no?

Doncs a mi se m’acut una coseta. Sense caure en l’error de generalitzar –i molt menys de fer càtedra– crec que hi pot haver un factor a considerar: la fe. Els qui tenen fe tenen més esperança. Tots sabem que molts joves “passen” del tema. En tenen però no la viuen. Diuen que creuen però amb prous feines recorden el parenostre. En canvi els més grans si la viuen. També val a dir que les han vistes de molts colors, que tenen més experiència de la vida. Saben valorar millor el que és realment important. Això també compta. Què té un persona que té fe respecte a una que no en té o que, si més no, està adormida? Doncs té un entrenament, un “training” que es diu ara, que el fa viure en esperança, sense o amb menys por. No vol dir que no li faci respecte aquest virus. Va en compte, vigila i adopta totes les mesures de precaució però… Hi ha un “plus” que només ve de la fe. Sap confiar. Ja ho deia Santa Teresa: “a Dios rogando i con el mazo dando”. Teresa, una dona forta, plena de fe i confiança, en una època molt difícil. Eren temps durs els que ella va viure però tenia una gran força i molta fe.

“No tingueu por, petit ramat” ens diu Jesús a l’evangeli. “Jo he vençut a la mort”. Aquesta pandèmia i les seves conseqüències ens està fent replantejar moltes coses, potser també la fe. Quina és la nostra fe? Està arrelada a la vida o la vivim a part, com un afegit o, pitjor encara, com un costum? Dóna per pensar, no? Doncs au! Ja teniu feina…

Xavier Moretó, rector.

Sense comentaris

Escriu el teu comentari