Coronavirus 17 juny 2020
21854
single,single-post,postid-21854,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 17 juny 2020

17 Jun Coronavirus 17 juny 2020

20200617 Sant Ignasi de Loiola

INSEGURETAT

Si Déu vol –i les autoritats centrals de l’estat espanyol també– demà podrem viatjar per tot el país. És el que molts estàvem esperant. Podrem anar a veure a familiars i amics d’altres zones sanitàries (ara ja no es diu comarques) Tanmateix, la incertesa es manté. El fet de poder viatjar no vol dir que el risc de contagi hagi desaparegut. Bàsicament, vol dir que volem recuperar la normalitat, sobretot pel que fa al turisme, motor econòmic del nostre país. Paral·lelament amb aquesta obertura vindrà la de fronteres, amb una intenció molt clara: que els “guiris” tornin. Però haurem de seguir amb les precaucions. Precisament, la garantia de que les seguim observant farà que els turistes tinguin confiança. Per això, es diu que la millor propaganda ha estat la imatge del partit de futbol entre el Barça i el Mallorca amb la banqueta de jugadors suplents, tots amb mascareta… Els mallorquins han recuperat els vols abans que ningú i quasi bé han fet els honors als estrangers que venien amb catifa vermella, com si fos per l’entrega dels Óscars… Benvinguts!

Aquesta inseguretat és una cosa bastant molesta per a la nostra societat. Acostumats com estàvem a tenir-ho tot tan ben controlat, ara toca viure sempre “amb la mosca –o el virus– darrera l’orella”. Tan bé que anava tot! Però els qui més pateixen son els que s’han quedat sense res. Com em deia un autònom que ens va veure preparant el menjar per donar-lo a la gent: “No tinc res. Les promeses d’ajuts no arriben i no sé quan ho faran. Mai havia estat així” i afegí: “em podeu ajudar?”

Tanmateix, la inseguretat més gran ve dels més joves. Com és? No son població de risc, tenen força i empenta, però… Son els qui més insisteixen als més grans que es quedin a casa, que no vagin a les reunions de la parròquia, que el risc encara és alt. Alguns, fins i tot diuen que això de la desescalada només és un muntatge per recuperar l’economia. Potser s’escolten massa al pocasolta del Trump… Què ho fa que tinguin més esperança els grans que els joves? Dona per aturar-se i pensar una mica, no?

Doncs a mi se m’acut una coseta. Sense caure en l’error de generalitzar –i molt menys de fer càtedra– crec que hi pot haver un factor a considerar: la fe. Els qui tenen fe tenen més esperança. Tots sabem que molts joves “passen” del tema. En tenen però no la viuen. Diuen que creuen però amb prous feines recorden el parenostre. En canvi els més grans si la viuen. També val a dir que les han vistes de molts colors, que tenen més experiència de la vida. Saben valorar millor el que és realment important. Això també compta. Què té un persona que té fe respecte a una que no en té o que, si més no, està adormida? Doncs té un entrenament, un “training” que es diu ara, que el fa viure en esperança, sense o amb menys por. No vol dir que no li faci respecte aquest virus. Va en compte, vigila i adopta totes les mesures de precaució però… Hi ha un “plus” que només ve de la fe. Sap confiar. Ja ho deia Santa Teresa: “a Dios rogando i con el mazo dando”. Teresa, una dona forta, plena de fe i confiança, en una època molt difícil. Eren temps durs els que ella va viure però tenia una gran força i molta fe.

“No tingueu por, petit ramat” ens diu Jesús a l’evangeli. “Jo he vençut a la mort”. Aquesta pandèmia i les seves conseqüències ens està fent replantejar moltes coses, potser també la fe. Quina és la nostra fe? Està arrelada a la vida o la vivim a part, com un afegit o, pitjor encara, com un costum? Dóna per pensar, no? Doncs au! Ja teniu feina…

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 19:00h, 11 julio Responder

    Aunque ya la fecha haya pasado, la propuesta sigue presente.¿Como influye la fe en nuestra actitud frente a la epidemia? Veamos que reacciones conocemos del pasado en las grandes pestes que asolaron Europa.
    Hubo la posición diríamos materialista; Comamos bebamos, gocemos Si morimos muramos satisfechos
    Hubo la posición «bocacciana»: Escapar. Irnos a una «segunda residencia», nada modesta,, en grupo selecto, disfrutar discurriendo sobre temas elevados y entretenerse con otros más ligeros…
    Y la popular: las buenas gentes,dirigidas por frailes predicadores hacían penitencia, rezaban o se encerraban en sus casas esperando la muerte y el paso del carro que se llevase los cadáveres. Los «sanitarios» encendían hogueras en las calles para purificar el aire mientras las ratas corrían por la calle Esto son las imágenes que nos ha dejado el cine..

    Yo diría que a pesar de los siglos transcurridos, en el fondo, no hay mucha diferencia con lo que ocurre ahora.
    Unos, simplemente no piensan. Siempre se puede celebrar una fiesta en la que beber y saltar, sin mascarilla y sobre todo sin distancias. No pasa nada. Ya saldrá algo, un remedio, para eso hay gente que estudia, estamos en la era del conocimiento, hay estaciones espaciales, se han hecho clones,se fecundan óvulos, se ha creado vida, esto no va con nosotros
    Los que han podido se han ido fuera, a zonas que han considerado menos pobladas y más seguras y allí han vivido viven según tengan fe o no la tengan
    Los grandes temas se ventilan es los diversos medios, en tertulias, en artículos incluso aquí lo hacemos, pero me temo que no alcanzaremos la gloria literaria de Bocaccio.
    Y nosotros, los cristianos como tales, creo que estamos divididos:
    – Unos creen ( me lo han asegurado seriamente), que Dios se ha cansado de tanta depravación, no tanto privada, que esa la perdona su Amor infinito, sino la pública, ostentosa, desvergonzada, incluso legislada. Que Dios no ha aguantado más tanto muerto en pateras, tantos niños ahogados, tanto hambre y miseria, tanta injusticia, tanta violencia y ha querido castigar a una sociedad engreída y opulenta.
    – Y otros cristianos que también tenemos fe, que creemos en un Dios amoroso y providente, consideramos que esta vida, por agradable, buena y apegados a ella que estemos, no es más que una de las tres que cada uno tiene: La primera, breve,y de la que no tenemos recuerdo, que terminó en el alumbramiento La segunda que acabará en la muerte y que dará lugar a nuestra tercera y verdadera vida humana, la que Dios previó para cada uno de nosotros, la que nos recuperó Jesucristo, que será eterna, y que nos dará la plenitud de la felicidad en la participación de la vida divina.
    Frente a eso, la mayor desgracia que pueda ocurrirnos ahora, debería dejar de tener importancia para nosotros.
    Pero sucede que quizás no nos importa morir, pero nos asusta el sufrimiento que lleva consigo esta muerte. Entonces el único refugio que nos queda es la oración: «Que se haga
    tu voluntad , Señor, pero si es posible, líbrame, y déjame que aproveche la vida que aún me concedas, mejor de lo que aproveché la que ya ha pasado. Amén»
    G.L.

Escriu el teu comentari