Coronavirus 18 abril 2020
21642
single,single-post,postid-21642,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 18 abril 2020

19 Abr Coronavirus 18 abril 2020

20200418 Sant Ignasi de Loiola

 

LA SORTIDA DELS NENS

Avui, el tema –i l’esperança– és que els nens –i les nenes i els adolescents– puguin sortir una mica. Ja porten més d’un mes tancats! Ells han estat totalment tancats. No és com els adults, que més o menys hem pogut sortir. Amb l’excusa de treure el gos –els hi ha que han tret el gat i han estat degudament sancionats–, o d’anar a comprar –hi ha una dependenta d’un súper que va veure quatres vegades en un dia al mateix client… –, o de treure les escombraries –una persona va ser multada per un policia per fer-ho–, el cert és que els adults hem pogut sortir i prendre l’aire. Els nens i adolescents no. Ara ja es parla de que –com passa en d’altres països– puguin sortir també aquí. Primer va ser la Generalitat que ho va demanar i va fixar fins i tot un dia: dintre d’una setmana (sempre i quan tingui el permís del estado…) i ara ha estat el mateix estado qui ho ha promulgat: serà el 27 d’Abril, tres dies més tard. Per què no sigui dit… El estado té sempre el mando. Aquí –diuen ells– és on rau la importància de la unidad. Errada. Els experts ja diuen que centralitzar d’aquesta manera l’acció i no confiar més en les autonomies –que son els qui tenen les competències en sanitat i, per tant, el coneixement de la situació a cada lloc– ha estat una equivocació. La demostració està en Alemanya. La consellera Merkel ha sabut confiar en els seus landers i ha obtingut una millor resposta davant aquesta pandèmia. Per tant, potser la unitat a ultrança no sigui la solució. Potser convé més una resposta diversa segons cada lloc i confinant en els qui coneixen més sobre el terreny… Tanmateix, ara, el gobierno diu que el petit des confinament dels nens dependrà de la situació particular de cada lloc. Han cedit una mica… Ja era hora! Avia’m si aquest sigui l’iniciï del canvi i es deixi de parlar tant d’unitat –un recurs ja molt desgastat–, i, de passada, es deixi també sortir una mica als militars de l’escena. Potser a ells també els hi convé prendre una mica l’aire… Ni l’apel·lació a la unitat ni el recurs permanent a l’autoritat son cap solució. La solució vindrà dels sanitaris dels experts, dels investigadors i de la cooperació de la gent. Tot lo altre son “foc d’encenalls”, s’esvaeix com el fum, no va en lloc…

Ara bé, val a dir que els nens i les nenes i els adolescents hauran de sortir en condicions. Hi haurà un horari, hauran de sortir amb mascareta i acompanyats dels pares i no podran entrar en els parcs! Quina tortura! Passar pel costat d’un parc i no poder-hi entrar! Què hi farem! És el que hi ha… Com diu la dita popular –castellana, per què no sigui dit–: “menos da una piedra…”

Molt em temo que les mascaretes ens acompanyaran “in eternum” com es diu en llenguatge eclesiàstic. Ja m’imagino l’escena: aquest estiu la gent prenent el sol amb mascareta… Surrealista. Per cert, l’altra dia vaig veure una mascareta curiosa: l’usuari l’hi havia fet un forat al mig per poder fumar!. Interessant. Em va fer molta gràcia…

Jesús –ja ho sabem– estava sempre amb la gent i, especialment, amb els nens. Sempre me l’he imagina’t jugant amb ells. Aquesta actitud deuria sorprendre als seus, especialment als deixebles. En un moment de l’evangeli aquests renyaven als nens per tal que “no molestin al mestre”. Sorprenentment, Jesús els reprèn a ells i els diu: “deixeu venir als nens, no els exclogueu!” i ho va rematar dient: “el Regne és dels qui son com ells!”. Els deixebles deurien quedar totalment descol·locats. Ells que –com dèiem fa poc– buscaven un lloc en el regne per situar-se i ser importants, doncs ara com els nens! “Aquest mestre no hi ha qui l’entengui!” deurien pensar. Lògic. Pels jueus, els nens –com les dones– no comptaven. El fet de que no coneguessin la Llei els incapacitava per fer res. Les dones per cuidar dels fills i els fills que no molestin gaire… Val a dir que Jesús, en posar els nens com exemple, no està lloant la seva innocència sinó la seva humilitat, la seva naturalitat, la seva senzillesa, justament el que els hi mancava als deixebles…

“Qui vulgui ser el primer que es faci el darrer i servidor de tots…” també els va dir. Un altra cop descol·locats… Quina paciència! Com deia un profe que vaig tenir: “en vida de Jesús, els deixebles “no en pescaven ni una”. Va ser després, a la llum de la Pasqua que varen entendre”. Llavors –com es diu sovint en els relats de les aparicions que ara revisem en les lectures de la missa– “se’ls obriren els ulls…”

Els nens sempre m’han sorprès, especialment en les seves reaccions. Un dia, en una missa familiar, en el moment de la homilia –dialogada– els hi vaig preguntar: “què vol dir ser llum per els altres?” Era arran de l’evangeli en que Jesús diu als deixebles: “vosaltres sou la llum del món…”. Doncs un nen s’aixeca i diu: “dooooncs ser llum és ajudar als altres, deixar els llapis de colors al company, jugar amb el qui està sol i ningú vol jugar-hi, estar content…” Perfecte. Aquest nen –vaig pensar– ho ha captat millor que molts adults. Ser cristià és això. No és professar una doctrina, no és anar a moltes misses, sinó fer com Ell feia. A Jesús se’l coneixia com una persona “que feia el bé”. Hem de fer el bé al nostre voltant. Així esdevindrem “llum enmig de la foscor…”

En aquesta situació que tots estem patint ens hem de unir –aquí si que val el recurs de la unitat– per fer el bé els uns als altres. Com deia el president d’Alemanya: “això no és una guerra. Aquest és un problema humanitari”. Si traiem el millor de cadascú, si sabem sortir de la nostra comoditat per estar per l’altre que ens necessita, ens en sortirem. Precisament l’actitud dels nens ens pot ser un bon exemple. La naturalitat, la il·lusió i l’esperança, tant típiques dels nens, ens poden ser il·luminadors. Davant tantes morts –que quasi bé ja no les podem ni comptar–, els nens ens venen a dir: “la vida continua…”

L’altra dia vaig llegir al diari la opinió d’un pare que em va fer molta gràcia. Davant l’actitud dels seus fills que “no paraven quiets ni un moment” deia: “de on treuen l’energia?” i afegia: “si els pogués treure les piles…”.

Potser cal que ens posem nosaltres les piles i canviem les nostres actituds, que deixem d’estar només pel que ens interessa i estiguem més els uns pels altres. Tots ens sortiríem guanyant, tant els qui reben com el qui donen…

Xavier Moretó, rector.

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari