Coronavirus 14 maig 2020
21791
single,single-post,postid-21791,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 14 maig 2020

15 May Coronavirus 14 maig 2020

20200514 Sant Ignasi de Loiola

INCERTESA

Si una cosa ens està deixant aquest virus és una certa sensació de incertesa. Incertesa en relació al futur que ens espera, incertesa sobre quan recuperarem la normalitat, incertesa de quina serà aquesta normalitat, incertesa sobre la vacuna, incertesa sobre el mateix virus… Els científics no deixen de dir-nos que cada dia aprenen coses noves d’aquest Covit19 però, en certa manera, també “naveguen” bastant. Al principi es creia que afectava sobretot a persones grans amb alguna afectació prèvia però ara es veu que els joves també els toca de a prop, fins i tot als nens. Inicialment es creia que, com afecta sobretot als pulmons, amb respiració assistida es podia arreglar, i és cert en la majoria de casos, però n’hi ha que no es posen bons i que resulten afectats en d’altres òrgans. Què aïllant-se i cuidant-se la malaltia marxa. Però, n’hi ha que s’estan ja mesos amb símptomes lleus i no es posen bé. Ara n’hi ha que recauen. També es creia que podria ser un virus estacional, que amb la calor remeteria, però tampoc està clar. Només faltava que la OMS ens digui que això pot ser permanent, que haurem de conviure amb aquest virus per sempre! Inseguretat, dubtes, incertesa. Tant bé que estàvem! Un món en que vivíem tant de la seguretat, de tenir les coses clares, de ser els millors, els més capaços, els primers i ara ens veiem immersos en una incertesa desconcertant i provocada per un ents microscòpic, que ni tan sol veiem!

Als cristians ens hauria de resultar familiar aquesta incertesa, si més no ens hauria de ressonar. Com diuen els teòlegs: “la fe no és una seguretat, és una certesa”. Tret dels qui sempre ho tenen “tot clar” –que també n’hi ha–, nosaltres –com ens diu l’autor de la Carta als Cristians Hebreus– “creiem en realitats que no veiem”. Si més no, no les veiem amb els ulls normals si no –com diu Sant Tomàs d’Aquino– amb “els ulls de la fe”. És un altra percepció. És real, però no es comprovable, demostrable. En tot cas és mostrable…

Recordo un professor que vaig tenir de Bíblia que, al final de les seves classes, en adonar-se que havia generat més dubtes que un altra cosa, ens deia: “esteu més confosos que abans? Perfecte!” I és que el que ens explicava no s’avenia amb el coneixement científic si no amb una realitat que ens depassa. Per això l’Església parla tant de Misteris, és a dir, unes realitats que van molt més enllà de les nostres capacitats i a les quals només hi podem accedir per la fe… Fins i tot la mateixa Església es defineix com a misteri… És un dels capítols dels documents del Concili Vaticà II: el Misteri de l’Església. Potser aquest és, en el fons, el gran problema del nostre temps pel que fa a la religió, que barreja l’experiència científica i la religiosa. Per entendre’ns, les posa “al mateix pot i barreja”. Però son àmbits diferents…

Un cop, un altra professor m’ho va explicar clarament. Sempre ho he recordat. La diferència entre la certesa i la seguretat és com la que ens podem trobar en la parada del bus… Quan estic esperant a que arribi, tinc la “certesa” de que arribarà. Estic en el lloc i moments adequats. Normalment sempre ho fa. Però podria ser que no… Podria ser que tingués un retard, un accident, una avaria… Tinc la “certesa” però no la “seguretat”. Confio que arribarà a l’hora, però…

A Jesús –per posar-lo a prova, però també per facilitar les coses, per no haver de fer “el salt” de la fe– li demanaven que fes un miracle, de forma espectacular, de forma evident, i llavors –deien– “tothom creurà i ho veurem clar”. Jesús no ho fa. I és que llavors això ja no seria fe. La fe no s’avé amb la seguretat… A més, Ell no era un ni un miracler ni un mag. Jesús no feia màgia… Cal vigilar els comportaments màgics, cada cop més sovintejats entre nosaltres… És un altra “camí fàcil”, un altra “drecera”. Els mossens tampoc fem màgia!

Els cristians vivim una mica “a la intempèrie”. És una mica com dormir “al ras”, sense protecció. I la prova és que la nostre fe té alts i baixos, que no sempre hi veiem clar. És perfectament normal, jo diria que fins i tot és saludable. Sant Pau diu que hi veiem “poc clar” com en un miratge, però que hi veiem… Caminem “a les palpentes”. A mi m’agrada molt aquella frase seva: “jo sé de qui m’he fiat!” Pau, amb aquesta frase, en el fons, ens està parlant dels seus moments de dubte, moments de foscor, en els quals no hi veia clar, però recorda quan si hi veia i això l’ajudava a continuar, a seguir lluitant. L’experiència de foscor, tant pròpia de la nostra fe. La foscor de Jesús a la creu, la de Sant Pau, la de Teresa de Jesús i Joan de la creu –grans místics–, la de la Mare Teresa de Calcuta… La Mare Teresa va tenir uns dubtes terribles al final de la seva vida! Dubtava de tot, fins i tot de la seva vocació!

Nosaltres podem ensenyar una mica al món com es pot viure en la incertesa i seguir lluitant. En aquest sentit podem ser “llum enmig del món”. La clau és la confiança, l’esperança. Pels qui creuen la fe els pot ajudar. Pels qui no, els pot ajudar l’esperança. Esperança en ells, en la humanitat, en la ciència… L’important és mirar endavant i no rendir-se.

En la incertesa també hi podem viure. Ens hi haurem d’acostumar. Tanmateix, no sembla que tinguem altra opció… Ara és el que toca.

Xavier Moretó rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari