Coronavirus 12 abril 2020
21604
single,single-post,postid-21604,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 12 abril 2020

13 Abr Coronavirus 12 abril 2020

20200412 Sant Ignasi de Loiola

VIGILÀNCIA

Darrerament s’ha suscitat un altre debat interessant: el de la vigilància. Fins on poden arribar les forces de seguretat en els seu afany de controlar i vigilar a la població? Hom està d’acord que amb l’estat d’alarma el estado té més poder de controlar i sancionar. Potser això ha fet que, ràpidament, donés un protagonisme a l’exèrcit, un paper que abans no tenia, i que, fins i tot, s’utilitza per recordar-nos la sagrada unidad del estado. A Pamplona s’ha arribat a la situació de que cada tarda surt una banda de l’exèrcit a tocar l’himne espanyol. Recorda un mica a temps passats que creiem superats…

Recordo que quan feia la mili, cada tarda, a les vuit del matí i a les vuit del vespre, s’hissava i s’abaixava la bandera. Al toc de corneta, tothom havia de deixar el que estava fent, sortir fora i posar-se firmes, saludant la bandera. Però allò era un quartell! Se li havia de fer homenatge. Era sagrat. Quan vaig fer la jura em vaig quedar veient visions: varen fer sortir als malalts de la infermeria per fer-la! Probablement, si depengués dels militars, tothom saludaria la bandera dos cops al dia però aquesta no és la seva funció. Lo seu –com passa amb la policia– és garantir la seguretat de les persones, però fins on? Hi ha un límit? Per què es corre el risc de atemptar contra els drets individuals…

Els russos –potser com una reminiscència de temps passats– ja s’han afanyat a posar càmeres per tot arreu, unes càmeres amb reconeixement facial… Son càmeres que permeten reconèixer les persones físicament, fins i tot si van parcialment tapades, com és el cas de portar mascareta. L’excusa és el confinament, és a dir, poder controlar qui se’l salta, però la gent ja s’ha adonat, ja dona per suposat que això ha vingut per quedar-se, que quan es recuperi la normalitat no trauran les càmeres… I no només son els russos, també nosaltres. La policia local ja està generalitzant l’ús de drons per vigilar i controlar. Diuen que així –com els russos– saben qui es salta el confinament, vigilant zones poc accessibles, com cales i barris amagats, de difícil accés. Massa temptador pels polítics i per les forces de seguretat, policia i exèrcit. L’ombra del Big Brother d’Orwell, el Gran Germà, torna a planar! L’ull que tot ho veu…

En temps passats –els més grans ho recordaran– es solia representar a Déu amb un gran ull que tot ho veu. És una representació esbiaixada, segurament inspirada en la Bíblia, en la concepció d’un Déu implacable, que tot ho veu i que castiga els qui obren el mal. Un déu de la por. Fins i tot, podríem veure alguna reminiscència en paraules de Jesús. Quan Jesús a l’evangeli parla de la pregària diu als seus deixebles: “tu, quan preguis, tanca’t amb pany i clau i Déu, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. Tanmateix, Jesús està a les antípodes d’un déu que castiga, com veiem fa uns dies. La seva constatació apunta a la fraternitat d’un Déu que és Pare, que està per nosaltres i que ens veu, però no per controlar, sinó per què ens estima. Un Déu que està pendent de nosaltres… La frase anterior era una indirecta –o, més aviat, una “directa” – contra els fariseus, que pregaven i feien caritat per ser ben vistos, de cara a la galeria. De fet, abans de la frase, Jesús els diu: “Tu no facis com ells…” I afegeix, de forma un tant lapidària: “Ja tenen la recompensa…”

L’afany de vigilar i controlar pot portar, certament, a retallar els drets i llibertats de les persones i obra el ventall de possibilitats a una perill inquietant: l’abús d’autoritat. De fet, ja s’han donat casos –i denúncies– en aquest sentit. Les autoritats  han dit que s’investigarà però el mal ja està fet. La humiliació, la prevenció i, fins i tot, la por ja s’han instal·lat en el col·lectiu. Obeir per por… No havíem quedat que no cal? Sempre és millor apel·lar a la responsabilitat i la confiança. Això és més propi d’una societat madura…

Darrerament, el President d’Alemanya –que parla molt poques vegades però que es molt respectat– va fer un discurs a la nació en aquest sentit. Cap referència a la guerra, a l’enemic i a la lluita. Cap protagonisme de l’exèrcit. Es va adreçar a la població i els va demanar col·laboració i fraternitat. Va adreçar-se a una societat madura, que sap el que ha de fer i que ho està fent molt bé…

L’altra dia, en sortir al carrer per anar a comprar, em vaig trobar un amic i vàrem xerrar una estona. En un moment determinat de la conversa, va i em diu: “marxem, que hi ha la secreta que ronda!” Em va dir que corre el rumor que circula pels carrers la policia secreta –vestits normal– que vigila que es compleixi el confinament i que posa multes, fins i tot a qui està parlant amb un altra… Quina por! Marxem, marxem!

Xavier Moretó, rector

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari