Coronavirus 1 abril 2020
21548
single,single-post,postid-21548,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Coronavirus 1 abril 2020

02 Abr Coronavirus 1 abril 2020

20200401 Sant Ignasi de Loiola

UN FET HISTÒRIC

L’altra dia, el Secretari General de la ONU va dir unes paraules molt reveladores: “aquesta pandèmia és la situació més greu que viu la humanitat des de la Segona Guerra Mundial…” És d’agrair que una autoritat com la del Secretari General d’un organisme de prestigi mundial com és la ONU digui aquestes paraules. D’alguna manera, aquestes paraules ens “situen”, ens ajuden a prendre consciència de la gravetat.

La ONU té una autoritat inqüestionable. És més moral que executiva i vinculant però és autoritat. Els països se l’escolten i, normalment, compleixen les seves resolucions. Dic “normalment” per què sempre hi ha “l’excepció que confirma la regla”. El Tribunal Supremo, sense anar més lluny. Darrerament a tornat a quedar “retratat”. Enmig d’una situació tan greu com la que estem vivint, quan la majoria de països estan deixant en llibertat als presos en règim de 2on grau per tal de no perjudicar als mateixos presos per la propagació d’aquest virus –les presons son un lloc de risc elevat–, el Supremo a denegat que els nostres presos polítics puguin estar confinats a casa seva. Lamentable. Però no només això: han amenaçat als funcionaris de presons i autoritats que les gestionen amb acusar-los de prevaricació si els deixen anar… Sona a vendetta que diuen els italians. Però temps al temps. Això anirà al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, un altra autoritat moral mundial, i aquesta si la té executiva i vinculant. Tot i que, malgrat aquesta autoritat, son una mica lents, finalment tot es veurà.

L’afirmació que ha fet el Secretari General de la ONU és important per què ens situa en la història. Aquesta pandèmia és un fet històric i que –com a tal– marcarà a la humanitat. Això vol dir que hi ha una o dues generacions que això no ho han conegut abans, que per a ells és completament nou. Els nostres avis han viscut la Guerra Civil, i potser la II Guerra Mundial però els avis de la generació actual ja no… Els que les han viscut saben que aquesta mena d’esdeveniments, per la implicació que tenen –ja sigui nacional o mundial– marquen per sempre. Les persones que els han patit sempre n’estan parlant, com si acabés de passar…

Recordo un avi –el qual vaig acompanyar poc abans de morir– que m’explicava, amb tot detall, el que va viure a Rússia durant al II Guerra Mundial. Havia format par de la Legió Còndor… A mi sempre m’agrada’t la història i vaig veure una gran oportunitat de conèixer-la de primera ma. Em va estar parlant durant una hora! Havien passat 60 anys però, per a ell, era com si acabessin de passar… Era el fet que va marcar la seva història… Per a ell hi va haver un abans i un després…

I no només son els fets en si els que marquen, sinó també les conseqüències. Si després de la Guerra Civil va venir la postguerra, amb totes les seves implicacions –fam, escassetat, pobresa… –, després de la II Guerra Mundial també es donaren situacions molt difícils. Calia reconstruir països sencers i molts s’havien quedat sense joves… La II Guerra Mundial va deixar una tragèdia enorme en pèrdua de vides humanes, tan en el front com en la rereguarda. La ferida de l’Holocaust i els Camps d’Extermini encara no està tancada. El descobriment d’aquesta realitat va provocar una veritable onada de pensament i reflexions en la humanitat. La pregunta: “com va ser possible?”, sobretot pels alemanys, va estar i segueix molt present. Però també va sorgir un altra pregunta important: “on era Déu?” Alguns pensadors i supervivents dels camps han arribat a dir: “Déu no hi era a Auschwitz…” És parlava de l’absència de Déu…

Quan a Maximilià Kolbe li varen fer aquesta pregunta precisament a Auschwitz, segurament es va quedar tan perplex com ho estem nosaltres davant la pregunta.  I a la pregunta “On era Déu?” en poden seguir d’altres. “És que no ho veia?” “Què no ho veu tot?” “Per què no va fer res?” A Kolbe li varen fer aquesta pregunta mentre el nazis penjaven a la forca a un nen. Resulta que el llaç de la corda no li apretaba del tot. El seu coll era massa prim… Va estar hores penjant del coll fins que va morir. Els nazis varen obligar als presos a veure-ho fins al final. Llavors algú li va fer a Kolbe la pregunta: “on és Déu?” I ell va contestar: “Déu és allà penjat, patint amb aquest nen…”

La omnipotència de Déu no es mostra per la força ni la imposició, ni molt menys per la espectacularitat. Un dia li varen fer aquesta pregunta a un altra profeta del nostre temps, Frére Roger de Taizé. La seva resposta va ser: “Déu només pot estimar…”

No és això el que estem veient aquest dies: la dedicació, el servei, la fraternitat, els projectes de compartir, de recuperar la humanitat perduda? Sant Joan diu en la Seva 1a carta: “Qui estima coneix Déu per què Déu és amor…” Potser Déu està més a prop del que pensem en tot això que estem vivint.

Estem a punt de començar la Setmana Santa. El proper diumenge és Diumenge de Rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem per –paradoxalment– morir a la creu. En fer-ho, és fa solidari de totes les creus –algunes de molt grosses– que la humanitat està patint. Com deien els teòlegs de l’alliberament –ara ja redimits… –: “Jesús, en morir a la creu, és fa solidari de tots els crucificats de la humanitat”.

Per més gros que sigui tot això, per més poca cosa e impotents que ens sentim, no estem sols. Ell és amb nosaltres.

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari