Catalunya Cristiana
19854
single,single-post,postid-19854,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Catalunya Cristiana

28 Sep Catalunya Cristiana

Catalunya Cristiana. Nou article
 
 

BUSCAR EL BENESTAR EN LES COSES PETITES

 

Encetem un nou curs pels grups de Vida Creixent. Nou curs i nou temari. Enguany el títol del nostre temari és: “primavera en la tardor de la vida” i el seu autor Mn Joan Manuel Bajo, consiliari de Vida Creixent a Tortosa. Un títol molt suggerent per a la gent gran. La primavera ens parla de llum, de vida i d’esperança, aspectes que els més grans han de saber conrear en les seves vides. Fer-se gran no vol dir entrar en la dinàmica de l’ensopiment, del tedi i de la resignació. En la tarda que dediquem des de el moviment a la formació dels nostres voluntaris –quasi sempre cada primer dijous de més–, tot parlant del primer tema d’aquest temari, va sortir aquesta frase: “la resignació no és cristiana”. Certament, el que és propi del cristià i cristiana no és “abaixar el braços” i rendir-se si no lluitar, saber assumir i portar les nostres creus i tirar endavant. Tanmateix, no estem sols. Déu és amb nosaltres. Una gran notícia que cal viure i transmetre. “Qui vulgui ser deixeble meu, que prengui la seva creu i em segueixi…” ens diu Jesús, però Ell ens ajuda a portar les creus.

 

L’autor del nostre temari comença parlant del benestar. Tots entenem que darrera aquesta paraula hi ha tot un seguit de promeses, moltes provinents del nostre món: el benestar del diners, del poder, de la influència, de la comoditat. Tanmateix, cal preguntar-se: és aquest l’autèntic benestar de la persona? Tot es juga en l’exterioritat, en l’aparença, en el “gaudeix i passa-t’ho bé” o hi ha quelcom més, quelcom que omple de debò a les persones? Mn Bajo ens ve a dir que hi ha una mena de “felicitat amagada” en les coses petites. No en l’espectacularitat si no en la petitesa, en la quotidianitat. Cal saber-la trobar en la pròpia vida. I ens posa dues referències importants, ambdues de l’evangeli: el relat dels deixebles d’Emmaús i el relat de les benaurances. En el primer, els deixebles fan un veritable procés, un desvetllament de la fe vers la Pasqua. Passen de la foscor més absoluta de la creu, del “tot s’ha acabat, en guardarem un bon record” al reconeixement de la nova vida (“Jesús és viu, ha ressuscitat”) Som capaços també nosaltres de viure amb entusiasme la nostra fe, de poder dir: “és veritat, Ell és enmig nostre”? Quan Jesús puja al cel, ens diu l’evangeli que se’ls va dir als deixebles: “què feu mirant al cel? (és a dir, badant) Aneu a Galilea i el veureu…” La Galilea és la vida, la normalitat, la quotidianitat. Anem per la vida “badant” amb tantes coses que ens distreuen (i que molt sovint ens atabalen) o bé som capaços de veure’l en la nostra “Galilea”? Les benaurances, en canvi, ens parlen dels pobres, dels qui pateixen i que, des de la necessitat, cerquen Déu. Benaurats nosaltres perquè Déu ens surt a l’encontre si el cerquem des de la nostra feblesa! Ell sempre és fidel. “Només em gloriaré en les meves febleses, perquè gràcies a elles és fa present el Crist…” ens diu Pau. Gloriar-se de les febleses… Estem una mica lluny de saber-ho fer… Normalment no anem més enllà de la queixa i l’autocompassió (i la resignació…), especialment els més grans. Com podem capgirar aquesta manera de fer? Ens diu en nostre autor: “sentir dolor, tristor, buidor… ens han de fer créixer per trobar-hi, fins i tot en aquestes situacions, l’alegria i la felicitat, que són els distintius de l’autèntic cristià”  Val al pena posar-s’hi. Som-hi!

 

Xavier Moretó, Consiliari de Vida Creixent de Barcelona
Publicat a Catalunya Cristiana l’1 d’Octubre de 2017

 
 
 
 
 
 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari