CATALUNYA CRISTIANA
19930
single,single-post,postid-19930,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

CATALUNYA CRISTIANA

09 Nov CATALUNYA CRISTIANA

Catalunya Cristiana. Nou article

LA FORTALESA, UNA ASPIRACIÓ DE LA GENT GRAN

 

El segon tema del temari d’enguany ens parla de ser forts. Ser conscient de les pròpies forces –i de les limitacions de l’edat– és un tema que ens toca a tots però és especialment punyent en la gent gran. Un dia de reunió d’animadors vaig preguntar als assistents: “Quants de vosaltres feu de cangurs?” La meitat de l’auditori –o potser més– varen aixecar la ma… És una realitat del nostre temps: els fills van atabalats amb moltes ocupacions i els cangurs “professionals” son cars. És comprensible. Però ara ja es dóna la circumstància de que comencen a sorgir “avis i àvies estressats…” pel que fa a aquesta ocupació. Caldrà estar alerta i potser començar a posar límits. Qui sap, potser haurem de constituir un “sindicat d’avis i àvies cangurs” per tal de defensar els seus drets…

 

De tota manera, el sentit de ser forts –en clau creient– va més enllà de la força física o de la resistència. És evident que, a mida que ens fem grans, van minvant les nostres forces. És normal, podríem dir que és llei de vida. Tanmateix, parlem de fortalesa que toca a la vida, a la manera de viure i, en el nostre cas, en tant que creients, a la fortalesa que ve de Déu. Com l’autor del temari ens diu, tot citant Sant Pau: “només em gloriaré en les meves febleses, perquè gràcies a elles es fa present el Crist…” Però, podem agrair les nostres mancances i febleses? Pau s’adona que la força que té –especialment pel que fa a la seva predicació, a la seva missió– no ve d’ell. Ell no és el protagonista. Té clar que no ha de predicar-se a ell mateix, que el protagonista és Jesús i n’està content. També ens diu: “Només em gloriaré en Jesús, mort i crucificat…”  Potser es tracta de que les febleses ens fan humils i la humilitat ens apropa a Déu. Com ens diu Jesús en els benaurances: “Benaurats els pobres perquè d’ells és el Regne de Déu…” Déu es fa present en els pobres i en els qui es fan pobres… Per tant, les febleses ens poden ser un camí vers Déu sempre que ho visquem bé, amb esperança, sense rancúnia, ressentiment o resignació, és a dir, amb fe.

 

Precisament, la fortalesa del cristià rau en la seva fe. D’aquí li ve la força. “La fe mou muntanyes” diu la dita. Quan trobem una persona amb una fe madura, forta –malgrat pugui estar malalta o mancada d’alguna cosa– ens venen ganes de tenir aquesta fe, de viure així. Quants malalts als hospitals, amb una fe gran, estan donant un testimoni que impressiona. Amb aquests malalts –sovint envoltats de gent– sempre m’entra el dubte: qui visita a qui, el qui visita a el qui és visitat? Qui està més malalt? Sovint el més feble és el qui està millor, és el més fort…

 

“Dona, quina fe que tens!” li diu Jesús a la viuda pobra. “Ves-te’n en pau, la teva fe t’ha salvat”

 

Xavier Moretó, Consiliari de Vida Creixent de Barcelona
Publicat a Catalunya Cristiana el 29 d’Octubre del 2017

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari