BUTLLETÍ JUNY 2017
19643
single,single-post,postid-19643,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

BUTLLETÍ JUNY 2017

03 Jun BUTLLETÍ JUNY 2017

 

Butlleti juny 2017

 

“Vosaltres no sou del món…” (Joan 15, 19)

Crec que aquesta afirmació tan clara i contundent de Jesús que trobem a l’evangeli de Joan i que hem escoltat darrerament en les nostres eucaristies de Pasqua dóna per a molt, especialment pel que fa a la nostra església en general i a les nostres comunitats en particular. Darrerament han succeït algunes coses a la nostra parròquia que m’han fet reflexionar en aquest sentit i és per això que m’agradaria que tots hi penséssim una mica…

Primer episodi: el dissabte 13 de maig va donar-se la circumstància que la missa de les 9.30 es va quedar sense mossèn… Jo no podia dir-la perquè estava celebrant unes primeres comunions al Col·legi de la Immaculada del Balmes i Mn José Fernando, que, tal com vàrem quedar, havia de venir a dir-la, no va poder per una indisposició. L’enrenou que es va produir va ser considerable. Alguns es varen alarmar molt i pensaren el pitjor. Sens dubte hi havia el que podríem dir “síndrome Vendrell”. Fa uns quants anys, Mn Vendrell, aleshores rector de la parròquia, no va baixar a dir unes primeres comunions – precisament en aquest temps d’ara– perquè va morir just abans de poder-ho fer. De ben segur que aquest record va provocar que es pugés al meu pis per trucar insistentment i, en veure que no hi havia ningú, es truqués per telèfon a la meva família… Evidentment, també em van trucar a mi. Vaig trobar sis missatges al mòbil! També es va trucar als jesuïtes, a Montserrat… Una mica extremista, per no dir dramàtic… D’altres vàreu “exigir” insistentment la celebració de l’eucaristia, protestant perquè darrerament “el mossèn sempre fa tard”…

Segon episodi: el proppassat dissabte 20 es va donar una certa confusió en el grup del rosari: la porta d’accés a l’església era tancada… L’Ángeles era dins de l’església, pregant davant el santíssim i preguntant-se: ¿qué pasa que no vienen? Com a sagristana ella obra les portes però la d’accés del passadís a l’església sempre està oberta, fins aleshores… Resulta que estaven preparant una festa de 1a comunió i com ara hem convingut amb els veïns que entraríem per baix, l’havien tancat. El que em vaig trobar en anar a dir la missa de vuit va ser impactant: el grup del rosari assegut a l’escala resant i amb cara de “pocs amics”. També hi va haver un cert enrenou. “Això no pot ser!” “S’ha oblidat d’obrir!” i després l’Ángeles em va dir tot afectada: “una señora me ha dicho que me quería enviar a la m……”.

Tot plegat m’ha fet recordar un altre episodi que vàrem tenir a la catequesi fa un parell d’anys. En la inscripció dels nens i nenes de setembre, un grup de pares i mares em varen demanar que els seus fills anessin amb els seus amics del cole, junts en el mateix grup. En explicar-los que preferíem que no fos així perquè podria ser un problema pel catequista, que hi hauria més probabilitats de que fessin xivarri i que, per altra part, volíem que fessin nous amics, un dels pares em va amenaçar de denunciar-me als Mossos d’Esquadra… Evidentment, li vaig tornar els diners i no l’he tornat a veure. Tampoc he vist més als altres pares.

Per què us explico tot això? Doncs perquè us adoneu que, efectivament, els cristians “no som del món…” Els cristians no hem d’anar amb els nostres drets particulars per davant en el si de les nostres comunitats com fa el món. Quan entrem a formar part d’una comunitat cristiana d’alguna manera aparquem el nostre “jo” i esdevenim un “nosaltres”. Vivim en un món on tothom està sempre a punt d’exigir els drets –i, si cal, de denunciar per obtenir-los– però amb una certa “amnèsia” pel que fa als deures. No ho dic jo, ho diuen els sociòlegs. És un tret típic de la nostra societat. I si, a més a més hi ha diners pel mig… “Qui paga mana” diu la dita catalana. El pare de la catequesi anava tan “llençat” reclamant els seus drets que, amb la seva consciència reivindicativa, va anar més enllà de les seves atribucions i ens volia dir el que havíem de fer a la catequesi… No només va perdre la perspectiva si no que va adoptar una actitud clarament intolerant i, en definitiva, molt poc cristiana. El mateix podríem dir dels qui exigíeu la “vostra missa” i protestàveu perquè el mossèn arriba tard. La parròquia no té llibres de reclamacions, no som un gran magatzem… I en lloc de posar-nos tan dramàtics i pensar el pitjor haguera estat molt més cristià –i més lògic– pensar que s’havia donat un malentès, perquè tots ens equivoquem –els mossens també– i que es fes amb normalitat una celebració de la paraula –com es va fer– i, en un gest de bona voluntat, es confiés en que segur que hi havia una explicació lògica. El que ha de prevaldre en una comunitat cristiana és la confiança, no la sospita. El món sí sospita i desconfia –i cerca la competència per damunt de tot– però no nosaltres… Pel que fa al grup del rosari, l’actitud cristiana és la comprensió i el perdó, no la recriminació i, molt menys, l’insult…

Cal revisar aquestes actituds perquè fàcilment –donat que no “som” del món però vivim “en” el món– se’ns poden encomanar. Tampoc val l’excusa de “com tothom ho fa…”. És un altra tret molt típic de la nostra societat: el que fa la majoria, ja està establert i és bo, ja és legítim. Aquest no pot ser mai un criteri ètic i, molt menys, cristià. El tarannà de Jesús és un altre. Ell ens demana que siguem comprensius, misericordiosos, que no jutgem, que esperem sempre el millor de les persones, que posem l’altra galta quan ens la juguen i que perdonem sempre… Fora bo que en preguéssim nota pel futur. El cristià ha de mostrar el que creu, la seva fe, amb el seu tarannà, amb el seu estil de viure, especialment quan es forma part d’una comunitat de creients. Llavors esdevindrem llum per a nosaltres i pels altres. Llavors serem llum pel món…

Xavier Moretó, rector

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari