BUTLLETÍ JULIOL 2017
19698
single,single-post,postid-19698,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

BUTLLETÍ JULIOL 2017

28 Jun BUTLLETÍ JULIOL 2017

 

butlleti juliol 2017

 

El Gospel de Sant Ignasi: molt més que cantar

Els proppassats dies 9, 10 i 11 de juny vàrem tenir un esdeveniment important a Sant Ignasi: un stage de Gospel. Pels qui no domineu l’anglès un stage ve a ser un intensiu, un curs monogràfic per aprendre alguna cosa, en aquest cas, aprendre a cantar gospel. Per aquesta ocasió, comptàvem amb uns mestres d’excepció: l’Emmanuel Djob i el Didier Likeng. Venien de Bèlgica i del Camerun expressament per aquesta ocasió. Són, el que podríem dir, cantautors de gospel. Concretament, el Didier acostuma a organitzar concerts a la Catedral de Grenoble. Ambdós tenen diversos Cd’s editats. Alguns potser us preguntareu: cal aprendre a cantar Gospel? Doncs sí. Amb tot el respecte a d’altres maneres de cantar –darrerament varen venir, com cada any, la Coral Polifònica Sagrada Família i ho feren molt bé– el Gospel demana una mica més. El cant va acompanyat del moviment i, sobretot, de l’alegria i l’entusiasme del missatge que transmet. Gospel vol dir evangeli, és a dir, “bona notícia”. Un s’ho ha de creure per poder- ho cantar. A l’stage, tant l’ Emmanuel com el Didier anaven explicant, entre cançó i cançó, experiències seves, moltes d’elles de fe, per motivar el cant. Una de les que més em va impactar va ser la d’una esposa que havia perdut al seu marit en el darrer atemptat de Bèlgica. A la cançó, el seu marit, des del cel li deia a la seva dona: “no ploris, estic bé…” Va ser molt emotiu. Ens estava parlant de la resurrecció però amb un altra llenguatge, diferent al que estem acostumats a escoltar. En sentir-lo parlar li vaig comentar a un mossèn, company meu: “ho ha explicat millor que nosaltres…” I a això anava: el gospel arriba a la gent, especialment als allunyats o, com recomana dir el nostre Concili Tarraconense, els distanciats, perquè potser també nosaltres hem pres una certa distància. Aquesta dada és important perquè això és justament el que volem fer a St. Ignasi: fer-nos presents en el barri, anar a buscar als qui no venen a les nostres celebracions, presentar el missatge de l’evangeli d’una manera nova. En definitiva, sortir fora o, com diu el Papa, anar a les perifèries de la nostra societat.

Ja fa sis anys que vàrem celebrar l’Assemblea Parroquial de Sant Ignasi. Si recordeu, de tot el que vàrem parlar, en va sortir el nostre propi Pla Pastoral i que en una de les conclusions diu:

“…som una comunitat que té ganes de renovar-se, il·lusionada, amb propostes noves, amb empenta per dur a terme nous projectes. Som una parròquia que vol fer entenedora la Paraula de Déu, a l’abast de tothom…”

La decisió va ser conjunta. D’aquí en van sortir els grups de gospel, l’esplai, el grup de matrimonis. I d’aquest mateix esperit va sortir la reforma de La Llar, les xerrades mèdiques –en col·laboració amb el CAP de Sagrada Família–, la relació amb l’Associació de Veïns del barri, el menjador de Can Roger… Tot això ho hem anat parlant en els Consells Parroquials al llarg d’aquests sis anys. No va ser una decisió meva sinó de conjunt. És important que ho tinguem present per tal de no dir coses que no són. Que els nostres amics de Gérminans es fiquin amb el nostre gospel i ho deixin com una dèria del rector és normal, donat el poc senderi i ment “petita” dels seus membres però els de Sant Ignasi no podem cometre aquest error. La parròquia és una comunió, no només entre els seus membres, sinó també amb l’Esperit que ens porta. Ho hem vist en aquests dies de Pasqua. Els primers cristians prenen les decisions en comunió amb l’Esperit. Recordeu les conclusions del primer concili de la història: “l’Esperit i nosaltres hem decidit això i allò…” Aquesta ha estat la màxima de tots els concilis,inclòs el nostre que us esmentava abans. Per això no fem votacions a l’Església, menys quan es tracta d’escollir Papa, però, fins i tot en aquest cas, s’invoca l’Esperit per decidir i la decisió es pren en la comunió dels cardenals. Com deia el bisbe Deig: “l’Església no és una democràcia. És molt més que això. És una comunió!” Per tant, quan el rector de la parròquia, en comunió amb el Consell i, en aquest cas l’Assemblea Parroquial, decideix tirar per la línia del gospel, s’ha de respectar, és més, s’hi ha de col·laborar, encara que personalment no ens agradi. Com us deia en el full del mes passat: “el jo deixa pas al nosaltres”. Tanmateix, em costa que a molts us agrada el gospel, com ho va demostrar la celebració que vàrem fer de la missa de cloenda de les festes de la Sagrada Família, animada amb cants de gospel. Alguns em vàreu dir: “així haurien de ser les misses, alegres i animades…”

El rector té la funció –el carisma, diria St. Pau– d’anar al davant, assessorat pel consell i l’assemblea, que són organismes consultius, no deliberatius. Així ho diu el “Directori de la Parròquia i l’Arxiprestat”, editat per la Conferència Episcopal Tarraconense. Per això no s’escau fer votacions en el consell.

Cal tenir les idees clares i no deixar-se engatussar per aquells que no saben què és estar en comunió i que, en el fons, no saben què és l’Església i les comunitats. Com us deia en el full del mes passat, un altre cop veiem que nosaltres “no fem com el món” ni fem com aquells que només miren de justificar-se a costa dels altres… Aquests no saben ni els importa què és estar en comunió d’Església i d’Esperit.

Xavier Moretó, rector

 

 

 

1Comentari
  • MONTSE FORNELLS
    Publicat 11:39h, 05 julio Responder

    Hola
    No se si escric al lloc adient perque el meu comentari es sobre la reflexió “les dues comunitats” d’en Francesc Busquets.
    Al meu parer, no hi ha dues comunitats. Parlar de feligresos castellanoparlants i catalanoparlants en base a la missa d’onze i les altres ho trobo desmesurat i molt mes desmesurat valorar-ne la integració en les activitats de la parròquia.
    Com be diu en Francesc, cadascun tria la missa en funció de les seves necessitats. Jo mateixa era de missa d’11, per circumstancies vaig passar al vespre, sia dissabte( a vegades amb el carret de la compra) sia diumenge, desprès a les 12 i ara he tornat a les 11 (així tinc temps per fer feina a casa). I conec feligresos que trien també perquè els agrada més un mossèn o altre o simplement perquè es troben mes còmodes en un idioma o altre.
    Respecte a la integració en activitats… potser simplement es que hi ha gent que te problemes de mobilitat (pujar a un autocar no es gens fàcil), no poden pagar les despeses, els agobia la gent… no ho se… potser no saben quan es fan coses, no tothom agafa el full, potser no hi senten prou be per problemes d’oïda….. Hi ha gent que no es va assabentar del Sacramet de la Unció. Jo mateixa soc fidel als concerts de Gospel, els he seguit bastant quan se on van però el problema es que molts cops no m’assabento quan canten, ho veig desprès al you tube quan en Romà Puigdollers puja les gravacions… i fa ràbia¡¡¡¡
    Però sobre tot, dir que no crec que hi hagi cap grup aïllat… a la sortida de missa, la gent parla, es saluda, es un lloc de trobada i s’agraeix… No anar a les activitats no vol dir deslligar-se de res ni molt menys de l’església…. La relació amb Deu es el més personal i únic que hi ha i cadascun ho viu com vol i com pot. Hi ha gent que va a missa i no pren la comunió. Aixó es censurable?. Es la seva decisió, sempre respectable. Crec que no es bo caure en l’error del pensar en uns i altres, els que participen en tot i els que no, en blanc i negre, hi molts, moltíssims grisos, a la vida i a l’església. Crec que hi ha una comunitat de Sant Ignasi, amb un munt de feligresos i que cada un d’ells és, som, únics, amb les nostres realitats, raons, pensaments i sentiments…. i a Deu gràcies que sigui així.
    Salutacions
    Montse

Escriu el teu comentari