Butlletí febrer 2018
20087
single,single-post,postid-20087,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Butlletí febrer 2018

29 Ene Butlletí febrer 2018

butlleti 162 febrer

 

Any nou, vida nova? (1a part)

 

Encetem un nou any 2018. Alguns dels qui m’heu felicitat el nou any m’heu dit tot seguit: “mossèn, que sigui una mica millor del que hem tingut!” Aquest any ja no hem dit: “que sigui igual que el que hem passat…” Certament, aquest any 2017 ens ha fet patir una mica. La situació social i política ha estat complicada i això ens ha afectat. Com ja m’heu sentit dir molts cops, els cristians no ens en podem desentendre, no podem dir “això no va amb nosaltres”. Estem enmig del món, més encara, hem de ser llum i sal “en” el món! Fins i tot, quan parlem de Déu o en la nostra vivència religiosa, hem de referir-nos a la realitat que vivim. Deia l’insigne teòleg Karl Barth que els cristians havien de dur “la Bíblia en una mà i el diari sota de l’altre braç”. Ho deia en el sentit que el cristià no pot viure dues vides, la religiosa i la real separadament, sinó que vivim una sola vida i que cal viure la realitat sota la llum de la Bíblia i que llegir la Bíblia segons els signes de cada temps. Certament, de no fer-ho així, podríem caure en l’error de viure la nostra fe d’una manera, potser molt piadosa, però desarrelada del nostre món. Seria una mena de “cristianisme espiritualista”, que ens podria deixar molt tranquils però que seria de poca o nul·la aplicació a la nostra realitat, que no transforma. Justament, Jesús denunciava que els fariseus eren, malgrat ser molt bons complidors –i molt espirituals–,poc realistes, poc implicats. No tocaven “de peus a terra”, especialment pel que fa a les necessitats dels més pobres, dels qui més patien… Més encara, els hi retreia de no ser fidels al Déu d’Israel! Això els deuria ofendre molt! Aquesta dada ens ajuda a entendre molt millor perquè el varen matar… Com diu Sant Joan en la seva 1a carta: “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1 Jn 4, 20)

 

La situació que hem viscut ha deixat patiment –psicològic i físic–, ressentiment –sobretot davant la violència– i també una certa tristesa. Alguns m’ho heu dit: “aquest Nadal no és el mateix…” La violència de l’1 d’octubre, els empresonats, els exiliats, la intervenció de l’Estat Espanyol, tot plegat ens ha fet passar un Nadal diferent, una mica trist…

 

El dia 1 d’octubre, després de votar –després de dues hores i mitja d’espera–, enmig de les recomanacions de “no marxeu” tot esperant a la Policia Nacional i la Guardia Civil, vaig trobar una mare de família asseguda plorant. La coneixia de la catequesi. Havia viscut “de cara” – mai millor dit– una càrrega policial en un col·legi del Guinardó. Estava tremolosa i espantada però va decidir tornar a un altra col·legi per votar –en el 1r no ho havia pogut fer– i també per solidaritat. No vaig poder fer gaire cosa més que escoltar-la… Aquesta violència, en molts casos gratuïta i innecessària –els Mossos d’Esquadra varen tancar més col·legis sense violència– ha afectat a moltes persones. Com es diu repetidament el llibre “els carrers sempre seran nostres”, de l’autora nord-americana Liz Castro, que viu a Gràcia, que relata els fets de l’1 d’octubre: “això no ho oblidarem mai”. Nosaltres, com a cristians hem d’estar al costat de la gent que pateix i –m’ho heu sentit a dir molts cops– sobretot quan es trepitgen els drets de les persones, els Drets Humans. Val a dir que abans de l’1 d’octubre això ja es va donar. Fer registres sense ordre judicial –com també es va fer en els col·legis el dia de les votacions–, intervenir les pàgines web i correus, prohibir manifestacions, fer escoltes sense ordre i, en general, anar en contra de la llibertat d’expressió –de les persones i dels pobles– va en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquí, els cristians hem de reaccionar, no podem quedar-nos-ho mirant “a distància”, i això ens inclou a tots, també –i potser de forma especialment punyent– als nostres pastors… Però això ho deixarem per la 2a part, pel full de març. Com diu sempre un programa de cine que acostumo a veure: “no us ho perdeu!”

 

Certament, encetem un any 2018 una mica incert. Però els cristians no hem de perdre mai la fe i l’esperança i –el que és més important– hem de saber comunicar-la arreu. Com diu repetidament el salmista: “a la llarga, el bé sempre guanya” i “els qui van amb males arts, sempre perden”. No abaixem les mans, ans el contrari, tornem-les a aixecar. Som gent de pau.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari