Butlletí 166
20342
single,single-post,postid-20342,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Butlletí 166

04 Jul Butlletí 166

butlleti 166 juliol

Pentecosta: l’esclat de l’Esperit, el naixement de l’Església i les comunitats (2a part)

El sentit de comunió és fonamental en l’Església. És un dels aspectes més bàsics perquè ens ajuda a entendre la mateixa naturalesa de l’Església, la seva essència més pregona. I és que quan parlem de comunió en el si de l’Església no ho estem referint només a la comunitat si no que també ho fem de l’Esperit. És més, “sobretot” ho estem referint a l’Esperit Sant. Com ja hem vist en el darrer full, és l’Esperit qui dóna els carismes per a l’edificació de la comunitat i és l’Esperit qui manté units aquests carismes i això toca molt directament a la vida de les comunitats. Com ens diu Sant Pau:

“…us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots.” Ef 4, 1-6

Unitat en la diversitat des de la caritat. El sentit de comunió amb l’Esperit és el que va fer dir als apòstols la frase “l’Esperit i nosaltres hem decidit…” en les conclusions del primer concili de la història però que també s’ha anat repetint en tots els concilis de l’Església, inclòs el nostre, el Tarraconense. Aquesta frase és molt significativa de la importància de l’acció de l’Esperit en l’Església. De fet, és l’Esperit qui la porta…

Fa us anys vaig convidar al Bisbe Deig per fer una conferència en una parròquia on estava col·laborant de vicari. La idea era que ens parlés de la comunió dins l’Església en front d’aquells que demanaven una Església més democràtica i participativa. Ho recordo molt bé. Va dir una frase que sempre he tingut present: “l’Església és molt més que una democràcia, és una comunió!” Eren temps del govern Aznar. El bisbe Deig s’hi va referir dient amb una certa ironia: “mireu, això d’ara és una democràcia. Aquest senyor ha estat escollit democràticament però la seva majoria absoluta el fa actuar com vol…” Dir que l’Església és una comunió d’aquesta manera ens fa adonar de la grandària, de l’abast vers on apunta: l’Esperit. Llavors podem entendre molt millor perquè no fem votacions en l’Església. Tret de l’elecció del Papa en que si es vota –tot i que invocant l’Esperit en la pregària– l’Església no fa votacions. En el consells parroquials, per exemple, no es vota per la senzilla raó de que el consell no és deliberatiu si no consultiu. Les decisions les pren el rector “en comunió” amb el consell, representatiu de la parròquia. En aquest sentit, mireu l’article que us poso en aquest mateix full sobre la conveniència de tenir un consell parroquial. És molt clarificador. El mateix Bisbe Deig, en la conferència d’abans, deia referint-se a la seva funció de bisbe –extrapolable també al rector–: “si el consell diu A, la major part de les vegades faré A, però també podria fer B…” La decisió final forma part del carisma d’anar al davant, de ser pastor d’una comunitat, un carisma de l’Esperit pel servei… Els carismes sempre són per servir, no per ensuperbir-se. Això aniria en contra de la mateixa comunió de l’Església en l’Esperit. Els personalismes –i els protagonismes– no fan comunitat, la malmeten…

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari